El crit del peresós (#300)

Però, malgrat el meu talent histriònic, estic molt cansat de mi mateix. No sents el desig de vegades de ser una altra persona? A mi m'agradaria moltíssim ser una persona que es digués Walter Fudge. 

Aquesta novel·la de Sam Savage (1940-2019) es va publicar el 2009, just després de l'èxit aclaparador que va tenir aquest autor amb la publicació de Firmin, i que li va reportar un reconeixement mundial com a figura destacada de les lletres nord-americanes, per tornar-lo a l'obscuritat quasi immediatament amb les seves obres posteriors. La seva mort ara fa més d'un any va passar tan desapercebuda que, d'alguna manera, notava que li devia aquesta relectura. El crit del peresós és una novel·la que, de fet, he llegit més vegades que no pas Firmin, i que em fascina de diferents maneres cada cop que la llegeixo. 

És una aposta per una narració fragmentada a través de la veu del seu protagonista en primera persona, Andrew Whittaker, un escriptor sense èxit que prova de fer el que pot perquè la seva vida no caigui a trossos davant dels seus propis ulls. La seva dona el va abandonar anys enrere per anar a Nova York a estudiar art dramàtic, i la seva única font d'ingressos són uns blocs de pisos de lloguer tan desballestats que li generen més despeses que no pas guanys. El projecte de la seva vida és una revista literària d'avantguarda que tampoc no genera ingressos i que intenta mantenir oberta costi el que costi. 

L'originalitat de la proposta és que la narració ens arriba a través de tots aquells textos que Andrew escriu al llarg del dia, principalment cartes a la seva ex-dona i als seus ex-amics, però també notes als seus llogaters, respostes als manuscrits enviats a la revista i fins i tot llistes de la compra. També hi trobem fragments del seu diari personal i esborranys per a la seva novel·la, que comença com un intent de paròdia de l'estil recaragolat i postmodern dels seus rivals literaris, però que acaba conventint-se en quelcom diferent, una mena de reflex distorsionat de les seves fantasies, temors i ansietats més íntims. En aquest sentit, és una proposta molt intel·ligent, perquè tots aquests fragments de la seva pròpia veu s'interpel·len entre ells constantment, de vegades a través de lleugeres al·lusions i petites referències que requereixen parar molta atenció a la lectura des del principi. Tots aquests fragments de la seva existència fan del relat un testimoni directe de primera mà de la desintegració personal del protagonista fins al col·lapse nerviós, i més enllà potser cap al que sembla intuir-se cap al final obert de la novel·la. 

Com que aquest procés es viu en primera persona, es llegeix de forma molt gradual, quasi imperceptible, a mesura que les cartes comencen a fer-se més llargues i a divagar més en detalls sobre el món interior del protagonista, cada cop més inestable i dissociat de si mateix. A mesura que passa això, la novel·la també s'endinsa progressivament en el terreny metatextual, perquè Andrew comença a adoptar diferents personatges, i a descriure's a si mateix en tercera persona des de diferents punts de vista. Per tant, el seu procés de pèrdua de si mateix, o de la seva integritat com a individu, també emmiralla, a través de la lectura de la novel·la, el procés creatiu de l'escriptor, perquè si bé Firmin era una novel·la sobre el fet de llegir, El crit del peresós pren com a centre de gravetat l'acte de l'escriptura, una activitat dificultosa, àrida i desagraïda que s'assembla a llençar senyals enmig d'un univers desolat per tal que algú les escolti, igual que li passava a la rata Firmin. D'aquesta forma, el fracassat d'Andrew Whittaker se'ns humanitza davant dels ulls com una criatura que presenta la seva autoconsciència exacerbada com a principal dels seus múltiples defectes. Amb aquesta presentació, podríeu pensar que és una novel·la fosca o depriment i, tot i que té aquest rerefons amarg i desencantat, en realitat és una lectura fresca i molt divertida, que desarma el lector contínuament amb el seu humor absurd i tot sovint inesperat.

Sinopsi: En una ciutat indeterminada al sud dels Estats Units, als anys 70, Andrew Whittaker sobreviu entre el conjunt de desferres en què s'ha convertit la seva vida: abandonat per la seva dona, tot i que encara depèn emocionalment d'ella, intenta que li quadrin els números del seu negoci immobiliari a la vegada que prova de fer sobreviure la seva revista literària, el projecte i l'ambició de tota una vida. Mentre comença a posar en caixes de cartró totes les seves pertinences, mantenint la il·lusió d'organizar un festival de les arts al seu barri, la seva identitat comença a desdibuixar-se de forma que al final els seus escrits acaben diluint la línia divisòria entre la realitat i la ficció.

M'agrada: És una novel·la magníficament escrita i construïda d'una forma totalment original. La veu del protagonista, atrapada dins les seves obsessions, sona tan realista que el que acaba destacant en la seva lectura és la immensa humanitat que desprèn el relat.