"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

21 d’octubre de 2015

The Ocean at the End of the Lane (#80)

Et diré una cosa important. Els adults tampoc no semblen adults per dins. Per fora, són grans i descuidats i sempre saben el que es fan. Per dins, tenen la mateixa aparença de sempre. La mateixa de quan tenien la teva edat. La veritat és que no hi ha adults. Ni un de sol en tot el món. -Va aturar-se a pensar un moment. Després va somriure-. Tret de l'Àvia, és clar. 

Lettie Hempstock té onze anys i també és tan vella com l'univers. La seva àvia va veure com feien la lluna. És difícil explicar aquesta novel·la amb poques paraules i, a la vegada, és una experiència única, fresca i gratificant. És la primera obra que llegeixo de Neil Gaiman i he de confessar que, a priori, hi estava més predisposada en contra que no pas a favor. Però també és difícil recomanar-la d'entrada. Absteniu-vos-en si no us agrada la fantasia i també, i especialment, si no us agraden els caps solts i els finals oberts. The Ocean at the End of the Lane (2013) no ofereix respostes a tots els enigmes i tampoc no és ben bé un relat d'infantesa. És més aviat un relat sobre el record que un escriptor de ficció pot arribar a elaborar sobre la seva infantesa. Al rerefons de tot hi pot haver una interpretació completament natural i realista dels fets: el protagonista, de set anys, viu una sèrie de fets traumàtics, extremadament violents i pertorbadors (entre els quals hi ha un brutal episodi de maltractament a mans del seu pare), i els re-elabora en la seva ment d'infant com si ell fos un heroi de ficció. Tanmateix, això no faria justícia completa al que ofereix la història, perquè després de tot sempre queden detalls irreductibles a l'explicació racional. Lettie Hempstock, la seva mare i la seva àvia són personatges més aviat arquetípics que no pas reals, i quan vaig haver acabat de llegir la novel·la em vaig quedar pensant una bona estona quin paper hi jugava Austràlia en tot plegat. A la vegada, l'encarregada de derrotar els monstres és Lettie més que no pas el protagonista. Aquest, si més no, és qui s'emportarà la lliçó més valuosa. La impressió al final de tot de llegir la novel·la és un regust d'incompleció i incomoditat i, tot i així, he de dir que m'ha agradat molt. Em vaig quedar amb les ganes que algun erudit estudiós de Freud fes una anàlisi acurada de tots els símbols de la novel·la: hi ha l'oceà dels protagonistes, que té a veure amb l'origen de la vida i de l'univers; hi ha la inestable relació de la realitat amb els somnis; com ja he dit abans, hi ha un episodi en què el protagonista sent la necessitat imperiosa de matar el seu pare abans que aquest el mati a ell; hi ha també almenys dos episodis -molt gràfics- en què el protagonista extreu objectes d'orificis del seu cos (no en puc dir més per no fer spoilers). El resultat final és molt curiós perquè, en conjunt, la història s'aguanta. És suggeridora, emotiva, i no dóna explicacions definitives ja mastegades. La descripció de l'atmosfera i l'ambient, l'escenari en què la història es desenvolupa és magnífica: et mostra un món idíl·lic, que hauria d'estar farcit de nostàlgia i de records però que et transporta a la infància com aquell lloc inhòspit, solitari i lleugerament amenaçador que en realitat és. Una experiència fantàstica en tots els sentits, que recorda lleugerament Diana Wynne Jones, però que manté una originalitat pròpia. 

Sinopsi: El protagonista retorna al paratge de Sussex on havia viscut de nen amb els seus pares i la seva germana, aquest cop per assistir a un funeral que no s'especifica de qui és. Provant d'escapar de la gent que ve a donar-li el condol, acaba arribant a l'estany rere la granja Hempstock, l'estany que la seva amiga d'infància, Lettie, estava convençuda que era el seu oceà particular. A partir d'aquí, se succeeixen els records d'infància del protagonista. El suïcidi del miner d'òpal, un llogater que viu a casa seva, desencadena un seguit de forces malignes que venen a pertorbar el món conegut a través dels somnis, i sembla que Lettie, amb l'ajut de la seva mare i la seva àvia, és l'única persona que podrà enfrontar-s'hi. 

M'agrada: L'estructura del relat en general, com un episodi porta a un altre i la història et té en tot moment amb l'ai al cor de saber en què acabarà tot. També com les imatges es van superposant les unes a les altres, com símbols que es repeteixen i que remeten a un moment posterior de l'acció. Per exemple, el nen s'allibera del cuc sota l'aigua de la banyera, i posteriorment es castigat a la banyera, etc. 

No m'agrada: En determinats moments, la manca de concreció decep una mica. Algunes de les premisses i dels caps de la història sembla com si es poguessin haver definit o desenvolupat més. 

2 comentaris:

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons