Mort de dama (#299)

Aquell dia, Obdúlia Montcada, viuda de Bearn, comprengué que es moria. Conservava als vuitanta-quatre anys la mateixa intel·ligència, clara i escassíssima, que a vint-i-cinc. 

Publicada el 1931, aquesta és la primera novel·la de Llorenç Villalonga (1897-1980). Com que d'aquest autor només havia llegit Bearn o La sala de les nines no m'esperava el que m'hi he trobat, perquè totes dues novel·les són força diferents. El to espès i seriós, dens i filosòfic de Bearn no té res a veure amb la sàtira cruel i descarnada, però lleugera i humorística a la vegada, que ens presenta a Mort de dama. Aquesta novel·la narra els darrers dies de vida de la dama en qüestió, l'octogenària dona Obdúlia Montcada, viuda del senyor de Bearn, i especialment se centra en les anades i vingudes de la petita societat que l'envolta. 

L'obra està construïda com si fos un retaule, amb capítols molt curts que conformen escenes soltes que ens van reconstruint l'ambient de l'alta societat mallorquina, dels seus cercles polítics i intel·lectuals, així com el passat de dona Obdúlia durant el tombant de segle. El retrat d'aquest ambient, però, no és gens afalagador. En el moment de la seva publicació la novel·la va escandalitzar i va fer furor a parts iguals per la despietada crítica que ofereix d'aquests grups socials, tot i que, d'altra banda, retratava un món que ja formava part del passat. En una comunitat tan petita, el llinatge de les antigues famílies és la marca del refinament social, però l'antiga aristocràcia s'ha anat barrejant a través del matrimoni amb les famílies burgeses adinerades, de forma que les línies divisòries entre aquests grups acaben fent-se quasi indestriables. 

Dona Obdúlia mateixa és una aristòcrata amb una vena incorregible de plebeisme, que feia valer la seva ignorància pels balls de l'alta societat fent una ostentació estrident i sense gust de la seva riquesa material. És un personatge pintoresc i esperpèntic, que durant gran part de la novel·la cedeix el protagonisme a un conjunt de personatges secundaris que van tenint tots, successivament, el seu moment de glòria. Al peu del llit de la malalta esperen Remei Huguet i dona Maria Antònia, la neboda d'Obdúlia, personatge que esdevindrà una dels protagonistes a Bearn o La sala de les nines. Totes dues rivalitzen per ser les beneficiàries del testament d'Obdúlia, i posen en marxa les seves respectives estratègies per aconseguir que la moribunda canviï el testament a última hora: Remei afalaga la malalta i la intenta enlluernar amb les seves atencions, mentre que dona Maria Antònia intenta posar-se a la butxaca el seu confessor, a qui promet aconseguir el títol de canonge. 

De forma paral·lela a aquestes intrigues, se'ns presenta també un retrat de l'ambient intel·lectual i literari de l'illa, associat a diferents revistes de talls polítics diversos. L'escola mallorquina queda representada en la figura de la poetessa xueta Aina Cohen, els conflictes interiors de la qual acaben en neurastènia en haver d'amagar els seus autèntics sentiments i posicionaments polítics dels seus benefactors rics, que només li volen sentir versos de tradició romàntica, evocadors del paisatge de l'illa i del món rural. El retrat d'aquest món petit i tancat sobre si mateix es dibuixa contra el rerefons de la incipient arribada dels turistes nord-americans i anglesos a l'illa, amb costums morals més relaxats i un cosmopolitisme condescendent. És aquesta arribada la que marcarà la fi definitiva del món antic, que Villalonga retrata amb un to humorístic, cínic i distanciat, que a moments ratlla la cruesa i que ve directament influït pels esperpentos de Valle Inclán. 

Sinopsi: En un moment indeterminat entre els anys 20 i 30, l'aristòcrata mallorquina dona Obdúlia Montcada comença a agonitzar a la seva casa de Palma de Mallorca. Al seu voltant comencen a aplegar-se un seguit de personatges que creen un retrat cruel i humorístic a la vegada de l'alta societat mallorquina de l'època. La narració també ens ofereix flashbacks al passat de la protagonista, que ajuden a entendre millor aquest ambient social que s'esvaeix. 

M'agrada: És una lectura molt divertida i que fa de molt bon llegir en la seva brevetat. 

No m'agrada: No té res a veure amb Bearn o La sala de les nines, i perd una mica en la comparació. 

Bearn o La sala de les nines (#59)

No pots aturar allò que tu mateix desencadenares. Lucífer no tornarà jamai a pujar al Cel perquè ningú, Déu meu, no pot aconseguir que el que ha estat no hagi estat. 

Un clàssic de la literatura catalana, tot i que val a dir que en primer lloc es va publicar la seva traducció al castellà, i això de vegades porta a l'ambigüitat de la pregunta sobre si l'original de la novel·la és en català o en castellà. En tot cas, i entrant en matèria, Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga (1897-1980), ha estat constantment comparada a Il Gatopardo de Lampedusa. És cert que guarden un aire de família, en girar totes dues al voltant de la decadència de la noblesa durant el segle dinou, en un moment de fortes convulsions socials i polítiques. També tracten totes dues de la nostàlgia sobre un temps perdut i la impossibilitat de recuperar el passat. Tanmateix, em penso que les similituds acaben aquí. 

Pel que fa a la novel·la de Villalonga, ens trobem davant d'un relat dens, reflexiu, on el que importa no és tant els esdeveniments o l'acció en si mateixos sinó més aviat la psicologia dels personatges i la posició que guarden els uns respecte als altres en cada moment. Per exemple, don Joan Mayol, la principal veu narrativa de la novel·la, és alternativament el capellà de Bearn, el fill il·legítim, el jutge compassiu o el jutge despietat, i en gran part de la novel·la, el transmissor quasi-invisible d'una veu il·lustrada, reflexiva i reposada però, en el fons, profundament autoritària en el seu despreniment de la realitat: la de don Toni de Bearn. Aquest, al seu torn, és la figura paterna, el seductor reconvertit o desencantat, l'il·lustrat admirador de l'enciclopedisme francès i tan contradictori, al mateix temps, en el seu pensament. 

Gran part de la tensió narrativa s'estableix al voltant de la relació entre aquests dos personatges; els seus posicionaments metafísics i existencials contribueixen a definir-los molt més fins i tot que les seves decisions reals. D'altra banda, si donem per bona la interpretació que don Joan és fill il·legítim del senyor, aleshores la contradicció més gran de tota la novel·la és que els senyors li atorguin absolutament tot, excepte un nom. De la mateixa forma que el capellà en la novel·la s'apressa a afirmar en repetides ocasions que el nom fa la cosa, de la mateixa manera que una paraula pot donar peu a l'univers sencer, la de la paternitat reconeguda és l'única paraula absent en la narració. 

Per això es dóna la tensió al llarg de tota la novel·la entre el que es diu i el que no es diu, enmig de les evidències del que se sap, però tothom calla. En aquest sentit, la posició del capellà dins la casa és en tot moment la de subaltern, i el mateix menyspreu elitista d'aquest envers el servei i els camperols i la seva devoció última per la personalitat racional del senyor contrasta efectivament amb els seus propis orígens. Però no podem oblidar els personatges femenins que, tot i secundaris, aporten tota la força vital i la immediatesa que els falten a don Toni i al capellà: dona Maria Antònia, que es fa la boja perquè la realitat és massa dolorosa per acceptar-la amb la serenitat cínica del seu marit, i dona Xima, l'heroïna decimonònica per excel·lència que, com a tal, desencadenarà la tragèdia. 

Sinopsi: La novel·la pren la forma d'una llarga carta escrita per don Joan Mayol a un confident, després de la misteriosa mort dels senyors. Després d'una breu introducció, la primera part, "Sota la influència de Faust", explica principalment l'educació del jove Joan Mayol sota la protecció del senyor de Bearn, i mira enrere per relatar l'aventura d'aquest amb dona Xima, destapada per la fuga de tots dos a París. Aquesta desemboca en la separació dels senyors de Bearn un cop el senyor torna desenganyat de França. La segona part, "La pau regna a Bearn", narra els últims anys de la vida dels senyors, un cop ja s'han reconciliat. Tot i així, la pau és aparent, ja que els fantasmes del passat i els secrets de família segueixen condicionant irremeiablement la seva existència. Finalment, el breu epíleg tanca el relat amb més interrogants que no pas solucions. 

M'agrada: M'ha agradat, sobre tot, la recreació d'època no sols pel que fa a l'ambient, sinó també a la mentalitat dels personatges. Em sembla especialment interessant el fet que les mitges tintes són més nombroses que les autèntiques revelacions en el desenvolupament de la trama. I la invenció de la "sala de les nines" que dóna títol a l'obra em sembla un detall essencial dins la novel·la a l'hora de crear l'aura de misteri de tot el relat.