"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 de desembre de 2018

Splintered Light (#224)

Com es desenvolupa al Silmarillion, la teologia de Tolkien era manifestament més dura i més fosca que la de Lewis, menys ocultista que la de Williams, i molt menys esperançada que la de cap dels dos. La fe de Tolkien és precària, constantment renovada però sempre en risc. És aquesta precarietat que li dóna a la seva obra aquesta emoció afilada com un ganivet. El desenllaç queda sempre en dubte. Mentre que Lewis basava el seu Cristianisme en la lògica, defensant-lo amb arguments més racionals que no pas místics, el Cristianisme de Tolkien es mesura a través i en contra de l'experiència, i és posat a prova contínuament. 

Aquest assaig de la professora Verlyn Flieger va ser publicat per primer cop el 1983 i revisat i ampliat el 2002. Potser no és un llibre per a tots els públics, però de ben segur que pot fer profit a tothom qui tingui experiència amb l'obra de Tolkien i en vulgui obtenir reflexions molt reveladores des del punt de vista de l'anàlisi literària. La seva lectura és un autèntic plaer perquè Flieger demostra en aquest assaig un coneixement profundíssim dels temes i motius que recorren les obres magnes de Tolkien, així com un amor incontestable per l'obra d'aquest autor, que es reflecteix en la cura amb què analitza els textos proposats. Això no vol dir que no es pugui discrepar de l'anàlisi plantejada per Flieger: l'estructura del llibre desenvolupa una teoria - la de la llum fragmentada o esquerdada que dóna títol a l'obra - que a grans trets pot encaixar amb l'obra de l'autor, però que pot resultar un punt simplista en el seu enfocament dualista. L'anàlisi de Flieger adquireix la seva grandesa no en la visió de conjunt precisament, sinó en la seva atenció minuciosa a detalls com les paraules, les imatges, els motius, les antítesis i els gestos dels personatges que apareixen a la mitologia de Tolkien. El seu comentari d'alguns passatges del Silmarillion, així com del Senyor dels Anells en menor mesura, és brillant en aquest sentit. El llibre també és revelador per la informació que aporta sobre el menys conegut dels Inklings, Owen Barfield, que va influir decisivament en els plantejaments teològics de Tolkien que després es reflectirien en la seva obra. La teoria de Barfield afecta la seva concepció del llenguatge i de la creació artística, en concebre la semàntica com un procés de progressiva fragmentació del significat de les paraules: els mots originals retenien un conjunt de significats relacionats entre ells, que progressivament es van fragmentant i precisant a través de diferents paraules. Segons Flieger, Tolkien aplica aquesta teoria als seus llenguatges ficticis, i crea un paral·lelisme molt marcat entre les imatges del llenguatge i de la llum. Així, en la mitologia tolkieniana, la llum es va fragmentant des de la seva puresa primigènia a través de les grans lluminàries dels Ainur, posteriorment els arbres sagrats de Valinor i, després de la destrucció d'aquests, els silmarils de Feänor. Aquest relat adquireix un nivell més alt de complexitat amb la introducció de la raça dels humans, que es distingiran dels elfs per la seva relació amb la llum. A partir d'aquí s'explora amb més profunditat el binomi entre el destí o fatalitat a què es veuen abocats els elfs i el lliure exercici de la voluntat que caracteritza els humans. Flieger explora també la concepció que té Tolkien de la mortalitat com a do, que presenta en contrast amb la immortalitat aparentment beneïda dels elfs. Els elfs acabaran caracteritzats, precisament, per la seva incapacitat de deixar anar. Aquest llarguíssim procés a través de les edats de la Terra Mitjana acaba trobant el seu punt culminant en Frodo, que esdevindrà l'última estella o reflex d'aquesta llum contínuament fragmentada en parts més petites. Un procés similar, segons Flieger, opera al nivell del llenguatge, des de la música dels Ainur a través dels diferents llenguatges desenvolupats pels elfs que reflecteixen successivament les seves divisions tribals. Tot i que El Silmarillion  no és precisament el meu fort dins l'obra de Tolkien, l'anàlisi que en fa Verlyn Flieger és prou concisa i completa com per aclarir alguns aspectes de l'obra que seran totalment rellevants després per a la lectura de El Senyor dels Anells. Com he dit abans, és una anàlisi literària clara, profunda i acurada, que brilla especialment en la cura dels detalls i les reflexions sobre passatges concrets dels textos més que no pas en la visió de conjunt de la teoria general que proposa. 

Continguts: El llibre analitza gran part del Silmarillion i una petita part de El Senyor dels Anells des de l'òptica dels grans dualismes que s'hi estableixen: entre llum i ombra, llibertat i fatalitat, mortalitat i immortalitat, possessió i renúncia, esperança i desesperació, i així successivament. Les relacions entre els Ainur, els elfs i els humans van prenent forma a través d'aquestes tensions d'oposats. Els capítols 1-3 presenten Tolkien com a autor d'antítesis i contradiccions, i analitzen dos dels seus assajos acadèmics per aclarir les seves nocions de catàstrofe i eucatàstrofe. Els capítols 4 i 5 presenten la teoria de la dicció poètica d'Owen Barfield, i mostren les connexions entre aquesta i la teoria de la subcreació de Tolkien. Els capítols 6 a 11 analitzen les primeres parts del Silmarillion, amb la creació del món per part de la música dels Ainur, la creació dels elfs i les seves primeres divisions. En aquesta part de l'anàlisi reben una atenció especial les qüestions lingüístiques que tenen a veure amb aquests processos creadors. Els capítols 12 i 13 introdueixen la figura de Feänor, la creació dels silmarils, i el robatori d'aquests per part de Morgoth. Els capítols 14 i 15 analitzen el personatge de Maeglin i el seu paper en la caiguda de Gondolin i l'aparició de la raça humana a la Terra Mitjana. El paper que jugaran els humans dins la història de l'univers resultarà molt més decisiu del que sembla a l'hora d'acomplir el destí de la creació sencera, i aquest també és un aspecte que Tolkien pren de la teoria de Barfield. Els capítols 16 i 17 analitzen el mite de Beren, Lúthien i Thingol, i posen de manifest les tensions, antagonismes i contrasts entre aquests tres personatges. Els capítols 18-20 analitzen la figura de Frodo dins de El Senyor dels Anells com a últim i més petit dels fragments de la llum. El seu paral·lelisme amb Gollum, així com l'ambigüitat intrínseca del seu desenllaç, finalitzen l'assaig amb una nota ambigua i incerta. 

M'agrada: L'èmfasi que l'autora posa en el pessimisme de caire existencial de Tolkien, que l'allunya de la tòpica imatge de creient pietós que se li atribueix. Els dos primers capítols i el 18 i el 19 em semblen especialment brillants. 

No m'agrada: La jerarquia de llengües que Flieger proposa, com si algunes fossin més perfectes que d'altres, no crec que sigui present en el pensament mateix de Tolkien, que tan sols es limita a presentar-ne la sociologia. Tampoc no m'agrada la lectura que fa en el darrer capítol del poema "The Sea-Bell", que crec que acaba fent-se massa rebuscada. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons