Tolkien i la llarga derrota

Uns petits apunts, no gaire ben lligats, sobre els conceptes de derrota i de victòria a El Senyor dels Anells, molt embrancats també amb la seva lectura evangèlica. Com veieu, el confinament està donant de si. 

Aquesta imatge de la llarga derrota és un motiu que és present a tota l'obra de Tolkien, no sols a El Senyor dels Anells, però no és un tema central d'aquesta novel·la, i per tant cal anar buscant-lo en petits detalls i comentaris de personatges secundaris que de vegades queden als marges de la narració, o que embranquen amb altres relats presents al Silmaríl·lion i que, per tant, són molt fàcils de passar per alt quan apareixen a El Senyor dels Anells. L'expressió "la llarga derrota" apareix en boca de Galadriel, quan la Germandat de l'Anell arriba per primer cop a Lothlórien:  

He has dwelt in the West since the days of dawn, and I have dwelt with him years uncounted; for ere the fall of Nargothrond or Gondolin I passed over the mountains, and together through ages of the world we have fought the long defeat. (464)* 

Ha viscut a Ponent des dels dies de l'alba, i jo he conviscut amb ell durant anys incomptables; perquè abans de la caiguda de Nargothrond o de Gondolin jo vaig creuar les muntanyes, i tots dos junts a través de les edats del món hem combatut la llarga derrota. 

Quan fa aquest comentari Galadriel es refereix al seu marit Cèleborn però, a què es refereix quan esmenta "la llarga derrota" en aquest passatge? 

D'entrada cal destacar que Galàdriel és una exiliada a la Terra Mitjana: la seva família vivia a Valinor, a l'altra banda de l'oceà però, quan Melkor va robar els silmarils i va fugir amb ells a la Terra Mitjana, els elfs de la família de Fèanor van fer un jurament per tal de no descansar fins a recuperar-los. Sense entrar en detalls, però el moment és simbòlic d'una mena de pecat original en els elfs, perquè l'ambició desmesurada de Fèanor li havia impedit renunciar lliurement als silmarils quan en va tenir ocasió, així que en realitat el jurament resulta de la dependència emocional que Fèanor té respecte d'aquestes joies màgiques. Però per si el moment de caiguda no era prou clar, per tal d'arribar a la Terra Mitjana el clan de Fèanor assassina un clan germà als ports de Valinor per segrestar-los els vaixells i poder fer el viatge. 

En el moment en què això passa, l'existència dels elfs a la Terra Mitjana queda tenyida per sempre d'una nota fosca i macabra. De fet, la seva presència a la Terra Mitjana és una transgressió de l'ordre dels déus, i la seva vida acaba permeada per una nostàlgia de les Terres Imperibles, una terra en què no hi ha mort ni decadència, en contraposició a l'existència més precària que els demana la Terra Mitjana. En ser immortals, la seva existència es transforma en una nostàlgia permanent per una vida més perfecta i beneïda que van perdre i, en tant que són immortals, aquesta existència seva es pot considerar una "llarga derrota". Creieu-me, al Silmaríl·lion la importància del jurament de Fèanor i la caiguda dels elfs queda millor explicada, però he fet el que he pogut per resumir la història breument. Una altra explicació molt bona d'aquests passatges la podeu trobar també a Splintered Light de Verlyn Flieger. 

Aquesta és la primera referència explícita que trobem en El Senyor dels Anells a la "llarga derrota" amb aquestes paraules, però hi ha un passatge anterior, al concili d'Elrond, en què aquest personatge fa una referència implícita al mateix concepte: 

I have seen three ages in the West of the world, and many defeats, and many fruitless victories. (316) 

He vist tres edats a l'Oest del món, i moltes derrotes, i moltes victòries estèrils. 

El comentari s'inscriu dins la història de l'anell relatada per Elrond mateix, que inclou la caiguda de Gil-Galad i d'Elendil a les portes de Mordor i la inesperada victòria d'Isildur sobre Sauron, que implica la caiguda del Senyor Obscur, almenys en la seva forma corpòria. Quan es refereix a "moltes derrotes" hem d'anar de nou al Silmaríl·lion per saber que la història dels elfs a la Terra Mitjana després del robatori dels Silmarils es resumeix en una sèrie de guerres entre els elfs i les forces de la foscor que acaben en repetides ocasions amb la derrota dels elfs i la pèrdua dels seus enclavaments i ciutats més preuats, la més bella i important de les quals és Gondolin. A la història de derrotes dels elfs a la Terra Mitjana, que sempre eliminen quelcom de la bellesa i la cultura de les edats passades, també hi podem sumar la caiguda de Númenor, una illa beneïda pels Valar on vivien els reis humans, però que va ser enfonsada pels déus com l'illa de l'Atlàntida a causa de la supèrbia desmesurada d'aquests reis. El germà d'Elrond, Elros, que va escollir la mortalitat, havia estat el primer rei de Númenor. Per tant, encara que només sigui indirectament, sabem que Elrond també "ha vist" aquesta derrota. 

La caiguda de Gondolin de John Howe

És la segona part, la de "victòries estèrils", que arrodoneix i matisa el significat de l'expressió. Per a Tolkien, una "derrota" en el sentit utilitzat a la seva obra no es refereix tan sols a una derrota física, material (que també), sinó a la pèrdua de tot un món, que s'esvaeix irremeiablement igual que l'Atlàntida enfonsada per les onades. Tot i que Isildur guanya la batalla, aquesta victòria ha estat a costa de les vides dels dos reis de la Terra Mitjana: Gil-Galad, l'últim rei dels elfs (o si més no dels Noldor, els elfs que han conegut Valinor) i Elendil, l'últim rei de Númenor. Per més que et trobis al bàndol guanyador, allò que s'ha perdut és sempre irrecuperable. Tolkien, que havia viscut de primera mà la monstruosa pèrdua de vides humanes a les trinxeres de la Gran Guerra, era perfectament conscient d'aquest fet. 

La victòria, però, esdevé autènticament "estèril" quan Isildur fracassa a l'hora de destruir l'Anell Únic, en tant que renuncia a destruir Sauron definitivament, i deixa la porta oberta a una possible victòria d'aquest sobre tota la Terra Mitjana en un futur. Les victòries materials, doncs, poden esdevenir derrotes morals, i per tant, infructuoses o estèrils. També a l'inrevés, per què no. Si la victòria material d'Isildur acaba en una derrota moral, les derrota material de Boromir a El Senyor dels Anells, per exemple, acaba en una victòria moral: la seva redempció personal salvant la vida dels seus companys i, per tant, indirectament, la missió de tota la Germandat. 

L'existència en l'univers de Tolkien, per tant, es transforma en un moviment de renúncia a allò que no és essencial i d'afirmació i defensa d'allò que ho és. Més endavant en el llibre, a Les Dues Torres, trobem aquest petit comentari de Barbarbrat quan està parlant de la separació mil·lenària entre els ents i les seves parelles, les ents femelles o mullerents:

We believe that we may meet again in a time to come, and perhaps we shall find somewhere a land where we can live together and both be content. But it is foreboded that that will only be when we have both lost all that we now have. (620-621) 

Nosaltres creiem que potser ens tornarem a trobar en el futur, i potser trobarem, en algun lloc, una terra on poder viure junts i ser tots feliços. Però ha estat presagiat que això només passarà quan tots hàgim perdut el que ara tenim. 

Barbarbrat acaba el seu relat sobre la pèrdua de les mullerents amb una nota ambivalent. D'una banda, la pèrdua sembla irrecuperable, perquè els ents són incapaços de trobar les mullerents perdudes. D'altra banda, els seus "potsers" obren una nota d'optimisme: la seva creença és la de retrobar-se - només una creença, és cert - en un futur que no sabem si Barbarbrat situa en un pla literal o en un de metafòric. Això depèn de com interpretem l'expressió "quan tots hàgim perdut el que ara tenim". A quina pèrdua es refereix? Està parlant de la fi del món? De retrobar-se en una altra vida? Potser el passatge té un sentit literal en el context de la Terra Mitjana - ens trobem en un relat de fantasia, al capdavall - i Barbarbrat s'està referint potser al fet que els ents les han perdudes perquè no han arriscat prou, encara. Que potser van deixar de buscar-les per no arriscar-se a una derrota? 

Els textos de Tolkien estan plens d'aquestes victòries que són quasi-derrotes (el concepte mateix d'eucatàstrofe es basa en això) i de derrotes que són quasi-victòries. A l'extrem més existencialista, si interpretem la vida com un camí cap a la mort, derrota definitiva, aleshores la vida mateixa es pot llegir com una "llarga derrota". Tolkien era prou pessimista per, si més no, deixar oberta aquesta possibilitat de lectura. L'existència dels elfs és un exemple d'això, per paradoxal que pugui semblar: la seva vida és il·limitada en anys i en saviesa, la mort és un horitzó inexistent per a ells, i tanmateix viuen encadenats a una existència esgotada i buida, lluny de tot allò que desitgen. 

Ara bé, hem vist aquest concepte esmentat pels personatges en comentaris de passada, que no tenen gaire res a veure, aparentment, amb l'argument central de la novel·la, i que ens remeten constantment a altres relats, ja sigui del Silmaríl·lion, dels apèndixs, o de les llegendes associades a la Terra Mitjana, com és el cas dels ents. No és ben bé fins al final de la novel·la, a les seves últimes pàgines, que la llarga derrota acaba tocant directament el viatge de Frodo, el protagonista. De fet, aquesta és la seva última intervenció en la novel·la: 

I tried to save the Shire, and it has been saved, but not for me. It must be often so, Sam, when things are in danger: some one has to give them up, lose them, so that others may keep them. But you are my heir: all that I had and might have had I leave to you. (1346-1347) 

Vaig provar de salvar la Comarca, i ha estat salvada, però no per a mi. Això passa sovint, Sam, quan hi ha coses en perill: algú hi ha de renunciar, perdre-les, perquè altres les puguin conservar. Però tu ets el meu hereu: tot el que tenia i el que pogués haver tingut t'ho deixo a tu. 

La victòria material de Frodo (ha aconseguit destruir l'Anell Únic i derrotar Sauron definitivament) s'ha transformat en una derrota moral quan se n'adona que el viatge no té retorn possible. La seva impossibilitat d'obtenir un final feliç a la novel·la és un dels misteris centrals de la narració. Té a veure amb una caiguda moral per part del personatge: la seva incapacitat real de llençar l'Anell finalment a la seva destrucció, i d'alguna forma també té a veure amb quelcom que "ha perdut" pel camí, sigui l'Anell mateix, la seva innocència d'abans del viatge, la seva joventut, o totes les vides que s'han perdut estèrilment en la guerra de l'Anell. El seu retorn a la Comarca després de les seves aventures s'assembla també al d'un soldat amb estrès post-traumàtic. L'única possibilitat de guariment que obre el llibre, a través del seu viatge últim en vaixell a la Terra Imperible, és a dir, l'única possibilitat de transformar aquesta derrota moral en una victòria moral finalment, passa per la seva renúncia a "tot el que tenia i el que pogués haver tingut". Recorda també molt directament la pèrdua evocada en les paraules de Barbarbrat.

Que algú hagi de perdre perquè d'altres puguin guanyar o, transposat a la metàfora evangèlica, que algú hagi de morir perquè d'altres puguin viure sembla una injustícia existencial, difícil d'acceptar, com el patiment, el dolor o la mort. L'existència humana i la seva condició intrínseca són una preocupació constant en l'obra de Tolkien, que de vegades pot aparèixer en la seva obra en els racons i detalls més inesperats. 

* Les cites del text en aquest article són de l'edició en anglès de El Senyor dels Anells, i la traducció al català és meva. 

J. R. R. Tolkien. The Fellowship of the Ring. London: HarperCollinsPublishers, 2008. 

J. R. R. Tolkien. The Two Towers. London: HarperCollinsPublishers, 2008. 

J. R. R. Tolkien. The Return of the King. London: HarperCollinsPublishers, 2008.

Quan feia un temps que li feia voltes a l'expressió de la "llarga derrota" en Tolkien, vaig trobar aquest vídeo-essay de Like Stories of Old en què l'autor suggereix la idea de la "victòria moral" i la lliga a la noció pagana de l'heroisme. Va ser gràcies a aquesta idea de "victòria moral", amb el seu contrast amb la "situació material" dels personatges, que em va ajudar a articular aquesta idea en el meu article, que jo vaig associar a la noció de "pèrdua" o sacrifici. Podeu mirar el vídeo en aquest enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=ndEWof-8xTY