"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

1 d’abr. 2020

Kim Ji-young, nacida en 1982 (#293)

La Kim Ji-young es va imaginar una pedra petita però pesant i dura que retenia la faldilla llarga de la seva mare, i es va sentir trista en identificar-se amb aquella pedra. La seva mare, en adonar-se'n, li va acaronar els cabells despentinats amb tendresa. 

Aquesta breu novel·la de la periodista coreana Cho Nam-joo es va publicar el 2016 i des de llavors ha fet la volta al món amb el seu retrat fred i descarnat de la feminitat coreana, amb un èxit inesperat i ressonant amb una força especial a les societats asiàtiques. Kim Ji-young és el nom més comú per a una dona coreana, i d'entrada el títol de la novel·la ens emmarca en un retrat generacional, el de les dones coreanes que ara tenen entre trenta i quaranta anys, i que han crescut i han hagut de construir la seva vida en un marc cultural profundament masclista i misogin. El retrat que Cho en fa és profundament dur i descarnat en tot moment, amb més motiu encara quan tot sovint se'ns ofereix la situació d'impotència de la protagonista i la seva profunda consciència de les injustícies viscudes, mentre el món masculí ignora totalment les causes d'aquesta experiència i la seva pròpia responsabilitat en causar tot aquest patiment. 

L'arrencada de la novel·la és molt potent. Als trenta-tres anys i poc després d'haver tingut la seva filla, la Kim Ji-young comença a tenir lapses de comportament estrany: de cop i volta comença a parlar amb la veu d'altres dones, com si adoptés diferents personalitats, un trastorn al cor de la narració que resulta totalment inquietant però no se'ns acaba d'aclarir en tota la novel·la. El recurs és molt potent narrativament perquè d'entrada no sabem si es tracta d'un trastorn psicològic per part de la protagonista o d'una metàfora emprada per l'autora. Aquesta ambigüitat es manté al llarg de tota la novel·la quan, des del moment present, la narració torna enrere i ens relata tota la vida de la Ji-young ben bé des del principi fins al moment present. 

La generació dels avis de Ji-young té una mentalitat rural i tradicional, en què el valor més important a preservar és el de la família construïda al voltant de la figura d'un patriarca. Les dones perpetuen aquests valors i eduquen les seves filles en la inferioritat natural de la dona. El més normal en aquesta generació és que les germanes hagin de treballar per pagar les carreres dels germans mascles. La mare de Ji-young es disculpa dues vegades davant la seva sogra per haver tingut dues filles. Per sort per a ella i per a orgull de la família, el seu tercer fill és un noi. El que ningú no explica i queda com a revelació sinistra al marge de la narració, que la mare no comparteix amb ningú, és l'avortament planificat de la tercera criatura, una altra nena. La generació de Ji-young sembla que visqui temps diferents, i potser la pressió que han d'assumir per ser noies no és tan forta com la que havia patit la seva mare. Tanmateix, la narració va exposant aquestes injustícies en forma de petites crisis que van sacsejant poc a poc la vida de la protagonista. 

Des que és petita, Ji-young comença a interioritzar aquesta diferència de valors, en multitud de petits aspectes de la seva vida, per exemple en el tracte desigual que reben ella i la seva germana respecte del seu germà petit, i que la seva mare es preocupa en tot moment de compensar i dissimular. La pressió social és massa forta per canviar les normes dins de la família; en tot moment els protagonistes s'han de preguntar què en diran els altres i, especialment, la família extensa. A l'escola, per exemple, a la llista de cada classe se situen els nois per davant de totes les noies, i això no tindria gaire més implicacions si no determinés l'ordre d'entrada al menjador escolar. Quan Ji-young és adolescent se n'adona de la pressió i la responsabilització que opera sobre la noia a l'hora de sexualitzar-la injustament: en les situacions d'assetjament sexual, es culpabilitza la noia invariablement. Si bé la universitat és un petit respir per a les dones coreanes, tampoc no queda lliure de masclismes per part dels companys d'estudis, que exhibeixen la seva ceguesa en un paternalisme suposadament benèvol envers les dones. 

Finalment, el món laboral es revelarà com a malson que suposarà una autèntica dissolució de la identitat de la protagonista, quan realment se n'adonarà que no hi ha res a fer, i es retirarà a l'espai domèstic amb resignació, però també perfectament conscient de la seva manca de voluntat a l'hora de prendre les decisions finals. El to de la proposta és totalment fred i distant, periodístic de fet, amuntegant fets i dades estadístiques a un ritme vertiginós, però amb referències comptades i molt esparses als sentiments de la protagonista. Després de tot el relat de la vida de Ji-young, el desenllaç ens ofereix un gir de guió que és un autèntic toc mestre en una novel·la tan sòbria i concisa: un canvi sobtat de perspectiva que ens situa el relat de patiment silenciós de la protagonista en un context molt més ampli de sordesa generalitzada. Sens dubte, una lectura totalment recomanable per als temps que corren, que remourà consciències no sols a les societats asiàtiques, sinó que apel·la també a experiències perfectament recognoscibles en situacions molt més properes.

Sinopsi: Un any després d'haver deixat la seva feina a causa del naixement de la seva filla, la Kim Ji-young, una dona d'uns trenta anys, comença a mostrar comportaments estranys quan comença a parlar amb les veus d'altres persones. És un trastorn mental? És una forma de protesta? El misteri se'ns manté ben bé fins al final de la novel·la, que anirà desgranant poc a poc totes les vicissituds de la vida de la protagonista.

M'agrada: És un relat molt clar i concís de la situació de discriminació que pateixen les dones coreanes en tots els aspectes de la seva vida, i la gran fortalesa de la novel·la de Cho Nam-joo és que el relat apunta, més que als agressors puntuals, a les violències sistèmiques i culturals contra les dones, als comportaments i mentalitats adquirits i transmesos de generació a generació, i a un patiment que moltes vegades no imposen estranys malintencionats, sinó precisament els membres de la pròpia família. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada