La por a la llibertat (#75)

El caràcter autoritari adora el passat. El que ja ha estat, serà eternament. Desitjar quelcom que no ha existit abans o treballar-hi constitueix un crim o una bogeria. El miracle de la creació -i la creació és sempre un miracle- queda més enllà de l'abast de la seva experiència emocional. 

Això, que podria haver dit perfectament Hannah Arendt, aquí surt de la ploma d'Erich Fromm (1900-1980), en el seu assaig La por a la llibertat (1941). És una obra molt interessant sobre què significa la llibertat en els nostres temps. De fet, va ser escrit en un moment en què el nazisme encara no havia estat derrotat i, per tant, aquest règim polític és una de les preocupacions principals del llibre. La tesi principal és que l'autoritarisme en política sorgeix de la por col·lectiva a la llibertat, un cop els individus s'han alliberat d'aquelles restriccions històriques (religioses, metafísiques, socials, econòmiques) que els lligaven irremeiablement a un conjunt però, a la vegada, els donaven seguretat. 

Aquesta és una paradoxa aparent que Fromm es dedica a aclarir a través del raonament dialèctic al llarg de tot el llibre: la llibertat ens dóna màniga ampla per donar-nos una identitat i realitzar-nos com a persones; al mateix temps aquesta sensació de no saber qui som i d'estar desconnectats d'un tot ens provoca ansietat, por i dubtes que resolem a través de mecanismes compulsius, és a dir, defugint la responsabilitat de prendre decisions en lloc d'abraçar aquesta llibertat nova de trinca. En això es basa la seva distinció entre llibertat negativa i llibertat positiva: mentre que al llarg de la història hem aconseguit alliberar-nos progressivament de les restriccions de la llibertat negativa i conquerir noves esferes i marges d'acció, la llibertat positiva autèntica encara està per conquerir. 

Per tant, Fromm ens ofereix una lectura de la història en clau psicològica, però no cau en simplismes del tipus la psicologia dels individus influeix els esdeveniments històrics. Aquí, segueix en funcionament el raonament dialèctic: la psicologia dels individus que conformen el grup crea unes condicions per als esdeveniments històrics; de la mateixa manera, els canvis històrics, socials i econòmics modelen la psicologia dels individus (rebuda del grup mateix a través de la socialització) i, per tant, influeixen determinades reaccions històriques. El que, exposat així, sembla una mica agafat amb pinces, al llarg del llibre es va desenvolupant a través d'una argumentació molt sòlida i acurada, de forma que, per als escèptics d'entrada, el llibre pot ser una bona sorpresa. 

Continguts: El capítol 1, "La llibertat com a problema psicològic", parteix de l'òptica micro de la persona i revisa certes idees de la teoria freudiana del desenvolupament de l'individu. El capítol 2, "L'emergència de l'individu i l'ambigüitat de la llibertat", parla dels dos vessants -aparentment contradictoris- de la llibertat: la llibertat positiva i la negativa, i com el sentit de la llibertat positiva es desenvolupa en la persona. El capítol 3, "La llibertat en l'època de la Reforma", inicia l'anàlisi històrica del llibre, que es dedica a distingir la societat medieval del model que apareix posteriorment a partir del Renaixement, no per fer divisions cronològiques estrictament marcades, sinó per descriure un canvi de model que repercutiria decisivament en la història. La seva anàlisi dels textos dels principals teòrics de la Reforma va dirigida a mostrar com, rere l'aparença de conquesta de llibertat per a l'individu, aquests teòrics comencen a posar les bases del que ell anomena en el llibre "caràcter autoritari". El capítol 4, "Els dos aspectes de la llibertat per a l'home modern", continua el raonament a partir de la perspectiva històrica i es dedica a explicar els dos vessants de la llibertat des del punt de vista social. El capítol 5, "Mecanismes d'evasió", torna a la perspectiva psicològica, la de l'individu, per tal d'explicar l'autoritarisme, la destructivitat i la conformitat automàtica com a ressorts psicològics que l'individu utilitza per superar l'ansietat de la seva desconnexió dels vincles primaris. Tanmateix, les implicacions polítiques a nivell col·lectiu comencen a quedar força clares ja en aquest capítol. El capítol 6, "La psicologia del nazisme", exposa el context històric en què sorgeix el nazisme en termes psicològics, no per establir una relació directa causa-efecte, però sí per a explicar aquestes condicions psicològiques i socials com a factor que certament afavorirà el creixement polític del partit nazi. El capítol 7, "Llibertat i democràcia", obre les mires per analitzar les societats democràtiques amb els mateixos termes que anteriorment ha usat amb les autoritàries, i reflexiona sobre els riscos que la llibertat pateix també en les democràcies presents. 

M'agrada: El llenguatge és planer i fàcil de seguir, i la relació entre psicologia individual i factors materials i històrics, a part de ser original, es defensa amb una argumentació sòlida. En certs moments, la seva elucidació del problema del nazisme em sembla més planera que la de Hannah Arendt a Els orígens del totalitarisme, tot i que és cert que aquesta obra ofereix molts més detalls, un context històric més ampli i més exemples.

No m'agrada: El seu plantejament de solucions per a superar la situació d'alienació present i aconseguir abastar la llibertat positiva queda en un pla força utòpic i que pot sonar un pèl simplista, especialment tal com ho planteja a l'últim capítol.