La família Wittgenstein (#182)

No puc tocar quan tu ets a casa perquè noto com es filtra el teu escepticisme per sota de la porta. 

Aquest ha estat un llibre molt informatiu sobre les vides dels membres de la família Wittgenstein i les seves vicissituds a través del segle vint. El seu autor, Alexander Waugh, hi fa un treball de documentació molt acurat i exhaustiu, i justifica les afirmacions que fa citant-ne les fonts en tots els casos, fins i tot quan entra en el terreny de les conjectures. La història d'aquesta saga d'industrials austríacs, des de la segona meitat del segle dinou fins a la dispersió, als anys 50 i 60, dels seus últims membres, recorre tot un seguit de contradiccions que reflecteixen factors importants de la història europea del segle passat: les últimes alenades vitals de l'Imperi Austro-hongarès i la desfeta que aplana el camí fins a l'Anschluss amb l'Alemanya nazi; el caràcter propi de la cultura austríaca del tombant de segle, que sumeix els seus habitants en un ambient de decadència i esteticisme; la constant ambigüitat entre el reconeixement de les arrels jueves i el rebuig enèrgic d'aquest llegat identitari per part de la família. I en el terreny un punt més personal, hi trobem la figura autoritària del pare i l'efecte que provoca en la mare i tots els germans, l'ambigüitat de les relacions d'aquests amb les seves pròpies fortunes, un repertori força variat i dolorós de malalties físiques i trastorns mentals, i una història de picabaralles entre els germans que, a la llum de l'ascens dels nazis al poder, van acabar dividint la família de forma irrevocable i per sempre més. 

Si per alguna cosa s'han fet famosos els Wittgenstein ha estat pel paper decisiu jugat pel fill més petit Ludwig Wittgenstein (1889-1951) en el gir lingüístic de la filosofia del segle vint. Ara bé, si bé el llibre no escatima detalls de les biografies dels vuit germans, és cert que esdevé un homenatge al germà gran del filòsof, el concertista de piano amb una sola mà Paul Wittgenstein (1887-1961) que guanya el màxim protagonisme al llarg de la narració i, que malgrat les seves excentricitats equiparables a les de tots els altres germans, acaba esdevenint el centre de l'obra i és qui rep dosis més altes de simpatia per part del biògraf. El llibre destaca especialment per l'abundància de detalls respecte a tots els membres de la família, sense estalviar-ne en cap moment la sordidesa i les misèries, un enfocament que pot sobtar els qui no estiguin familiaritzats amb les intimitats d'una de les famílies més obscenament riques de l'Europa de la segona meitat del dinou i la primera meitat del segle vint. La saga comença amb la rebel·lió de Karl Wittgenstein contra el seu pare i el seu ascens en el món dels negocis com a industrial fet a sí mateix. Es casa amb Leopoldine Kalmus i tenen vuit fills que arriben a l'edat adulta: Hermine, Hans, Kurt, Helene, Rudolph, Gretl, Paul i Ludwig. D'aquests, tres van acabar suïcidant-se i els altres van batallar durant tota la seva vida amb els trastorns nerviosos, la discapacitat en el cas de Paul, i les gelosies i rivalitats que tot sovint caracteritzaven les relacions entre els germans. 

Continguts: El llibre recull en ordre cronològic els principals esdeveniments per a la família Wittgenstein separant-los en quatre grans etapes. La primera part ens posa en antecedents explicant la història dels pares Wittgenstein, Karl i Leopoldine, i la infància i joventut dels germans, abans de la Gran Guerra. Aquesta etapa ve marcada per la rebel·lió de la majoria d'ells contra l'autoritat del seu pare: dos d'ells, Hans i Rudi, se suïciden amb poc més de vint anys, i l'autor emmarca aquests esdeveniments no sols dins del context familiar, sinó també en l'ambient més generalitzat de decadència cultural i declivi polític de l'Imperi Austro-hongarès. Dues de les filles, Helene i Gretl, es casen abans de la guerra, i Hermine quedarà soltera tota la vida, més propera a la figura paterna, possiblement, que cap dels altres germans. Després dels dos suïcidis, els dos germans petits, Paul i Ludwig - o "els nois", com els anomenava la família - es converteixen en els primers membres de la família a anar a escola fora del palau familiar, i Ludwig Wittgenstein comparteix promoció amb Adolf Hitler. Després de l'escola, Paul Wittgenstein prossegueix els seus estudis de música amb diferents mentors, convençut que es convertirà en concertista de piano. El seu debut oficial, però, no es produeix fins 1913, un any després de la mort del pare. Al seu torn, Ludwig Wittgenstein fuig a l'estranger a estudiar aeronàutica a Manchester i després filosofia del llenguatge a Cambridge sota la tutoria de Bertrand Russell. La segona etapa comença amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial, que des del punt de vista austríac va suposar una sèrie de despropòsits tàctics i materials que van contribuir a la desfeta de l'imperi per falta de previsió de les autoritats. Paul acaba perdent el braç dret a causa d'una ferida de guerra, i passa autèntiques tribulacions en diferents presons russes, una de les quals, la Krepost d'Omsk, és famosa per haver acollit Dostoievski i ser la font d'inspiració de les seves Memòries de la casa dels morts. Ludwig i Kurt acaben la guerra al front italià, Ludwig com a presoner de guerra dels italians i Kurt disparant-se un tret al cap per motius no gaire clars. La tercera part cobreix el període d'entreguerres, amb Àustria completament debilitada per la derrota a la gran guerra, i amb l'amenaça del poder d'Alemanya ben a tocar. La moneda queda tan devaluada després de la guerra que la fortuna de la família decreix considerablement. Paul es disposa a construir una carrera com a pianista amb al mà esquerra, i per això comença a encarregar composicions ad hoc dels autors més prestigiosos del moment. Entre les figures més destacades que van composar per a Paul Wittgenstein hi ha Ravel, Prokòfiev i Britten, tot i que la relació del pianista amb els compositors no va ser mai fluïda. Ludwig es desfà de tota la seva fortuna i es dedica a ensenyar a diverses escoles rurals, tot i que el tracte brutal que dedica a alguns dels seus alumnes acaben portant-lo a judici i posant en entredit la seva estabilitat mental. Després de dedicar-se a altres treballs manuals, torna a la Universitat on reprèn la seva obra filosòfica. En aquesta etapa d'entreguerres és quan comencen a operar conflictes soterrats entre els germans, tot i que aquests no arribaran a manifestar-se en totes les seves implicacions fins a 1938. L'annexió d'Àustria per part de l'Alemanya hitleriana va representar un punt d'inflexió per a la família Wittgenstein, en tant que va posar sobre la taula la necessitat de prendre decisions sobre la seva fortuna i la seva ciutadania. Tot i que els seus avis s'havien convertit al cristianisme, i la família sempre havia mantingut actituds obertament antisemítiques, el Reich els defineix com a jueus, i per tant ciutadans de segona. La major part d'aquesta quarta etapa són els intents de les autoritats nazis per expropiar la fortuna dels Wittgenstein. Paul Wittgenstein, perseguit com a jueu per tenir dues filles amb la pianista gentil Hilde Schania, comprèn el perill abans que les seves germanes i emprèn una fugida a la desesperada. Hermine, Helene i Gretl, en canvi, provaran de negociar i congraciar-se amb els nazis fins a l'últim moment, fins i tot posant en risc la seva integritat física. Finalment, el desgast provocat per aquestes tensions i la divisió de la fortuna familiar crea una divisió irreparable en la família.

M'agrada: És un relat apassionant, no sols per les històries personals dels seus protagonistes, sinó també per l'abast de la proposta, en tant que afecta tota la història europea del segle vint. A mi m'ha ajudat a entendre millor la situació d'Àustria durant les dues guerres mundials.

No m'agrada: En un llibre tan complet i exhaustiu, la primera part, força desorganitzada i fragmentada, tot i que molt informativa, desmereix una mica les altres tres.