El meu lament

Ferran Palau. 

L'esperit de la Il·lustració (#482)

Si avui dia volem ajudar-nos amb el pensament de la Il·lustració per afrontar les nostres dificultats, no podem assumir directament totes les proposicions formulades al segle XVIII, no sols perquè el món ha canviat, sinó també perquè aquest pensament no és un de sol, sinó múltiple. El que necessitem és més aviat refonamentar la Il·lustració, preservar l'herència del passat però sotmetent-la a revisió crítica i confrontant-la lúcidament amb les seves conseqüències, tant les desitjables com les no desitjades. D'aquesta forma no correm el risc de trair la Il·lustració, sinó tot el contrari: criticant-la, ens hi mantenim fidels i posem en pràctica els seus ensenyaments. 

Aquest assaig del filòsof búlgar Tzvetan Todorov (1939-2017) es va publicar per primer cop l'any 2006, i és una aproximació molt rellevant i extremadament llegidora a la Il·lustració, el moviment filosòfic europeu iniciat al segle divuit que donaria peu als estats democràtics actuals, basats en el reconeixement dels drets de les persones i la seva dignitat intrínseca, i la seva igualtat davant de la llei. És un projecte optimista respecte de la condició humana, de les capacitats de l'ésser humà per raonar el seu lloc al món i per ampliar-ne el coneixement, i de la possibilitat de millora de les condicions de vida de les diverses comunitats humanes, sempre enarborant la confiança en la perfectibilitat humana com a base de la seva capacitat d'acció. Todorov deixa ben palès al primer capítol de l'assaig que pretén fer-ne una defensa, per tal de revisar i actualitzar els aspectes d'aquest moviment filosòfic que siguin rellevants per a l'actualitat. En els moments en què defensa el moviment de les seves crítiques és quan l'argumentació entra en subtileses: als detractors de la Il·lustració Todorov els dedica una explicació minuciosa i plena d'exemples de les desviacions i manipulacions a les quals el discurs il·lustrat s'ha vist sotmès al llarg dels anys. L'autor també es dedica a desmuntar els tòpics i simplificacions que tot sovint proven d'encapsular la seva complexitat. 

Cal entendre el context des del qual Todorov fa aquest escrit, que va realitzar a partir de l'encàrrec que va rebre per a una exposició sobre la Il·lustració i el seu llegat a la Biblioteca Nacional de França. Entre els anys 2004 i 2006 el món es troba colpit per l'amenaça omnipresent del terrorisme global, i l'actualitat queda inundada per les conseqüències de la invasió estatunidenca d'Iraq, que posa al descobert les sistemàtiques violacions dels drets humans per part del govern dels Estats Units i el seu exèrcit amb l'argument de garantir la seguretat global. Ens podem preguntar si ens trobem davant d'una onada de nova política anti-il·lustrada, i si no cal tornar als orígens per veure què en queda, del projecte original, i com aquest es pot recuperar i adaptar a aquests nous temps. Davant la nova onada de barbàrie que prové principalment dels Estats Units i la seva estratègia geopolítica, Todorov planteja la Il·lustració com un projecte genuïnament europeu, que pot acabar suposant una alternativa veritable a aquest moment de foscor. Ara bé, aquesta part de l'argumentació, que queda a l'última secció de llibre i que pretén fonamentar la identitat europea de la Il·lustració en el caràcter divers, multilingüe i cosmopolita d'Europa potser sigui la part del text que ha envellit pitjor: Todorov dona per bones les divisions dels estats-nació tradicionals tal com venen donades als llibres d'història, i en tot moment presenta el territori europeu com a espai políticament pacificat i idealitzat. És cert que l'autor no va arribar a veure la invasió d'Ucraïna, que de ben segur l'hauria trasbalsat, o les recents crisis migratòries i la hipocresia amb què Europa les encara, però també passa per alt el conflicte dels Balcans, per exemple, que si més no hauria merescut algun esment. 

Tot i el to excessivament ingenu i un punt massa amable d'aquesta última secció, la resta de l'assaig és un exercici impecable d'argumentació filosòfica i de defensa aferrissada dels valors i assumpcions teòriques del moviment il·lustrat mateix. El segon capítol ens ofereix una resposta molt clara a les objeccions que tradicionalment s'han dedicat a la Il·lustració com a moviment teòric: bàsicament, que posa les bases per al colonialisme europeu i, més endavant, al segle vint, per als totalitarismes nazi, feixista i soviètic. El raonament que fa aquí Todorov és molt hàbil en el sentit que desmenteix els malentesos i prejudicis que porten a fer aquesta associació d'idees. Els valors il·lustrats tot sovint s'han agafat com a discurs legitimador en la teoria, però això no vol dir que aquests restessin al cor d'aquests fenòmens polítics. 

Així doncs, a través de l'exposició, el text va desgranant els diversos conceptes o valors que basteixen el discurs il·lustrat i els va exemplificant amb textos dels seus propis autors (destaquen especialment Condorcet i Rousseau). A més, acara la seva exposició històrica amb aplicacions dels mateixos conceptes a problemes i debats polítics actuals com, per exemple, la pena de mort, el relativisme cultural o la ingerència política en l'àmbit privat de l'individu. És així que l'exposició ens va aclarint quin és el projecte filosòfic original i quina vigència pot tenir per al món polític que ens toca viure avui dia. Els conceptes d'autonomia, laïcisme, coneixement, dignitat humana i universalitat queden clarament delimitats davant dels seus detractors, d'una banda, però també de les amenaces polítiques que avui dia els ciutadans es veuen obligats a afrontar. Per més que la idea pugui semblar excessivament optimista o ingènua d'entrada, L'esperit de la Il·lustració demostra ben clarament i sense mitges tintes com la idea d'una filosofia de les llums encara avui dia es fa més vigent i necessària que mai. Pel que fa a l'aproximació teòrica, pot ser una bona introducció al tema, ja que el llenguatge és molt planer però no defuig en cap moment la complexitat de les argumentacions i els debats proposats. 

Continguts: Després d'una breu introducció al projecte sencer de la Il·lustració, el capítol segon exposa les principals objeccions que s'han presentat a aquest moviment a partir del seu sorgiment al segle divuit, i les rebat hàbilment amb textos originaris dels autors il·lustrats i a través de l'aclariment de les tergiversacions i malentesos que s'han anat propagant respecte del moviment. A partir d'aquí, els següents capítols expliquen diversos valors associats a la Il·lustració i n'argumenten la vigència per al present a través de debats i problemes del món polític actual. Aquests capítols es dediquen als conceptes d'autonomia, laïcisme, veritat, humanitat i universalitat. Finalment, el darrer capítol identifica els trets genuïnament europeus del moviment Il·lustrat, i explica les causes i factors que van donar lloc al naixement del moviment en aquest indret del món. 

M'agrada: És un text extremadament clar i eloqüent, que fa de molt bon llegir pel seu to divulgatiu i pedagògic, però que a la vegada respecta la complexitat i la profunditat dels debats plantejats. 

No m'agrada: Té moments en què és extremadament optimista pel que fa a la força del moviment i la seva capacitat de canviar el món. És cert que reconeix la necessitat de revisar-lo i adaptar-lo als nous temps, però en cap moment no hi dedica cap crítica. 

Un ballet de leprosos (#481)

Tinguem o no tinguem categoria, crec que la majoria de gent porta una existència subterrània, però el terrat de la cripta ha volat pels aires i tot ha quedat exposat malgrat que la intempèrie no canviï res. I la Marylin hauria d'haver sabut que en una ciutat així, sense muralles, on els sans i els malalts van de la mà, hauria de desar la seva campana de leprosa i ballar amb tothom que li ho demani. 

Aquest és el volum de ficció primerenca del poeta canadenc Leonard Cohen (1934-2016), que es va publicar per primer cop l'any passat, sis anys després de la mort de l'autor. Consta d'una novel·la breu, la que dóna títol al volum, i setze relats curts, tots ells textos que no van arribar a publicar-se mai en vida de l'autor, i que havia escrit a finals dels anys cinquanta, quan encara no era una figura literària coneguda. La novel·la The Favourite Game i els seus primers reculls de poemes es van publicar durant la dècada dels seixanta i el van donar a conèixer, però Cohen sempre va considerar Un ballet de leprosos la seva primera novel·la. En aquests textos ja comencem a veure imatges i preocupacions que després aterrarien plenament en la seva poesia de maduresa. Tots ells tenen a veure amb la identitat del protagonista, el seu desig sexual que es veu empès a satisfer amb diferents companyies, tot i que sense cap mena de necessitat de comprometre's amb cap parella, i la turmentosa relació amb el seu llegat familiar i amb la seva condició de jueu. De fet, a Un ballet de leprosos, l'obsessió del protagonista per una noció de puresa que acaba essent irrealitzable a la pràctica és un dels fils conductors més potents de la novel·la, i el que motiva les accions estrambòtiques del protagonista, més a nivell simbòlic i metafòric que amb cap pretesa lògica realista. 

El relat és una sèrie d'escenes encadenades per les pròpies obsessions d'aquest personatge, i té una qualitat més aviat onírica, a estones obertament kafkiana. Un jove de Montreal es veu obligat a acollir a l'habitació on viu el seu avi a qui no ha vist mai a la vida, i a qui simplement creia mort. L'ancià s'ha quedat sense ningú que el pugui cuidar i amb prou feines entén l'anglès, i el seu comportament disruptiu i salvatge amenaça amb l'estabilitat i l'ordre de la pensió on viu. Per al jove, l'ancià immediatament es transforma en metàfora i emblema de tot un llegat perdut: el d'Europa abans de la migració, un món d'arrels oblidades que es manté convenientment enigmàtic i inaccessible a través de la barrera de l'idioma, i que el protagonista romantitza a falta d'informació real. A la vegada, intenta tallar amb la seva xicota, amb qui no es vol comprometre més enllà de les seves trobades sexuals. Una altra línia argumental és el seu assetjament violent contra l'empleat de la consigna de l'estació de tren, a qui menysprea per la seva lletjor i frustració sexual, i amb qui s'obsessiona a causa d'un ideal de puresa que posa entre ells com a línia separadora. A mesura que aquestes línies argumentals es vagin tornant cada cop més violentes, els esdeveniments s'aniran precipitant i acabaran topant de formes inesperades dins la vida del protagonista. 

La novel·la és un punt confusa i hi ha moments certament pertorbadors, com per exemple els de la violència contra les dones, que exerceixen tant el protagonista com el seu avi. De fet, l'avi actua com una mena de model de comportament per al nét, que troba la seva violència inspiradora. Aquesta línia argumental no seria gaire afalagadora per al conjunt si no fos perquè la lectura metafòrica li aporta una profunditat que es va revelant poc a poc a mesura que avança la lectura. La metàfora dels leprosos té a veure amb aquesta imatge de conjunt. Cohen reflexiona, a través de la novel·la, sobre la necessitat d'assimilar-se com a jueu a una societat secularitzada o, al contrari, la de mantenir encara algun vincle obert amb la seva identitat i el seu llegat familiar. Ambdues opcions semblen totalment excloents en el text. La necessitat de traçar aquesta línia divisòria entre sans i leprosos tindria a veure amb aquesta obsessió per mantenir les tradicions a lloc, i continuar acomplint un cos de lleis que prescriu una puresa ritual i vexa i exclou els impurs de l'espai sagrat. És aquest món del passat el que l'avi encarna a través de la seva presència crua i amenaçadora. Ara bé, el protagonista reconeix que la ciutat ja no té muralles, i que aquesta divisió ha esdevingut impossible i totalment sobrera en un món secularitzat. El desenllaç, que prefereixo no discutir obertament per no esguerrar-ne la lectura, apunta molt clarament en aquesta direcció. 

Els contes curts són força variats i exploren també totes aquestes imatges i inquietuds. Alguns retraten la vida bohèmia de què gaudia Cohen als seus inicis com a poeta abans de traslladar-se a Nova York; altres són retalls de vides familiars que funcionen molt bé com a retrat costumista de l'època i del lloc, però sense oblidar el to profundament poètic i un punt oníric de l'autor; i n'hi ha d'altres que exploren el desig sexual de formes extremadament suggestives i pertorbadores a la vegada, com per exemple a la trilogia de relats sobre el matrimoni Euemer, "El cor de gramola" - que em sembla un dels millors de tot el recull - i "Comerç", el que tanca el volum, que originalment era un guió per a cinema que va acabar quedant en projecte. D'entre ells n'hi ha un, "Cerimònies", que també m'ha semblat dels millors pel seu component marcadament autobiogràfic i la seva sensibilitat continguda. En definitiva, és un volum de ficció que pot sorprendre en positiu aquells que no conegueu l'imaginari poètic de Leonard Cohen, ja que és un recull de textos molt variats i originals, que ens endinsen en la bohèmia intel·lectual de Canadà i Estats Units a finals dels cinquanta i principis dels seixanta. Per a aquells que ja el conegueu, segurament no us decebrà. A mi m'ha agradat força en general, però és cert que no m'ha semblat a l'alçada d'altres novel·les seves ni, per descomptat, de la seva poesia. 

Continguts: Un ballet de leprosos inclou la primera novel·la que Cohen va escriure, amb aquest mateix títol, i que no es va arribar a publicar mai, i un conjunt de setze relats que també són inèdits. 

M'agrada: És un llibre que és una bona aproximació al Cohen primerenc, i dona bona mostra de la capacitat de Cohen de crear imatges profundament líriques i vibrants que resulten en una la lectura d'aquelles que deixa el temps en suspens. La novel·la m'ha agradat molt, i dels relats curts els meus preferits han estat "Cerimònies", el tríptic del senyor Euemer, "El cor de gramola" i "Quin David?". 

No m'agrada: Potser perd una mica en comparació amb l'obra posterior de l'autor. 

La paràbola dels talents (#480)

Podem, / cadascun de nosaltres, / fer l'impossible / sempre que ens convencem / que ja s'ha fet abans. 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Octavia E. Butler (1947-2006) es va publicar el 1998, i és la segona part de la sèrie que havia iniciat cinc anys abans amb la publicació de La paràbola del sembrador. La saga originalment havia de ser una trilogia - el desenllaç d'aquesta novel·la obre possibilitats per al que podria haver estat una tercera part - però la mort prematura de l'autora va deixar la història de la Lauren Olamina i la fundació de la seva nova religió en aquestes dues entregues. D'entrada, puc dir que la lectura d'aquesta segona part m'ha provocat sentiments barrejats, i que les objeccions que li trobo a la novel·la - especialment pel que fa al seu darrer terç - són força semblants a les que li vaig trobar a la primera entrega. Butler construeix un escenari distòpic per a uns Estats Units del futur en què les institucions polítiques i econòmiques que li procuraven estabilitat han col·lapsat, però el potencial d'aquest escenari per a la reflexió i la crítica política queda diluït pel camí. Les receptes de futur per tal de poder superar aquesta situació de caos generalitzat queden encara en un pla més indeterminat i poc plausible a la pràctica, i els conflictes polítics descrits a través de la narració es van diluint poc a poc per donar pas a la creació del nou culte que institueix la protagonista. 

Aquesta part de la trama és la que a mi m'ha costat més d'entendre i la que, al meu parer, desllueix el que podria haver estat el potencial de la novel·la per a la subversió política. D'una banda, no acaba de quedar clara la necessitat d'instituir un nou culte, aquest cop de caire secular, per tal de superar el moment de crisi que afronta la societat. En determinats moments de la narració, la protagonista fins i tot arriba a admetre el paper instrumental d'aquesta nova religió, és a dir, el seu caràcter merament pragmàtic a l'hora de cohesionar i donar un sentit de propòsit a la societat del futur, i que en realitat no té res a veure amb la fe dels seus seguidors. D'altra banda, la necessitat d'aquest nou culte sembla sostenir-se, tan sols, per confrontació amb una nova onada religiosa als Estats Units, un moviment d'ultradreta i populista anomenat Amèrica Cristiana, força semblant als cultes evangèlics de l'actualitat, que a la novel·la pretén reformar la societat a través de la repressió i la violència contra tots aquells que se'n desmarquin. Quan aquest moviment arribi a la presidència dels Estats Units, aquesta repressió afectarà directament la protagonista i la nova comunitat que ha creat, de forma que tant ella com els seus seguidors seran perseguits com a "pagans" i "bruixes" i esclavitzats i torturats sistemàticament en el text a través d'una violència totalment gràfica en la seva cruesa. Si El conte de la serventa de Margaret Atwood ja explorava els perills d'una teocràcia futurible als Estats Units, aquí Octavia Butler els posa sobre la taula amb una visió molt més crua, però des d'una òptica força més simplista i sense matisos. 

Aquest conflicte entre dues formes de culte, que representen dues formes de veure el món, també té un reflex més reduït a la vida de la protagonista. El seu germà perdut, en Marcus, apareixerà del passat per enfrontar-se obertament a la nova religió fundada per la Lauren, Llavor de la Terra. Mentre que la Lauren dedicarà tots els esforços de la seva vida a aquesta empresa, Marcus es convertirà en predicador d'Amèrica Cristiana, i la bretxa ideològica que els separa es veurà encara més agreujada quan en Marcus es negui a reconèixer el patiment que la seva secta ha infligit en la vida de la seva germana, esclavitzada i reclosa en un camp de reeducació i separada per la força de la seva filla acabada de néixer. Aquesta última també tindrà un paper important sobre la narració i, de fet, la presència de la seva narració en primera persona és un dels punts més forts de la novel·la sencera, al meu parer. L'Asha ha crescut amb una família adoptiva que no l'ha arribat a estimar mai, i a través dels buits d'informació presents a la seva vida anirà reconstruint la narració de la seva mare i donant sentit al seu passat. El punt de vista de l'Asha, la filla de la Lauren, aporta a la novel·la un matís crític que m'ha semblat un dels seus aspectes més destacables: és ella que posa en perspectiva les accions i decisions de la seva mare a través dels seus diaris, i ens dedica un signe d'interrogació sobre els seus valors últims i les seves motivacions. Ara bé, sobretot en la darrera secció del text, aquesta potencial reflexió queda diluïda en un drama familiar més aviat convencional. 

Aquesta novel·la ha recuperat la seva popularitat en els darrers anys gràcies als seus paral·lelismes amb la política mundial actual: que l'extrema dreta populista i demagògica arribi al poder a través d'un discurs basat en la criminalització i la nova caça de bruixes potser sonava futurista a finals dels anys noranta, però amb la distància del temps ha revelat tota la seva plausibilitat. Ara bé, Butler no arriba al fons de la qüestió, i la novel·la defuig els mateixos conflictes polítics que proposa per oferir-ne solucions fàcils i aparentment automàtiques, i subordina en tot moment aquest escenari de conflicte polític a la història privada i personal de la família protagonista. L'episodi d'esclavització que pateixen la protagonista i els membres de la seva comunitat, a la secció central de la novel·la, sembla que plantegi un paral·lelisme amb l'episodi de l'esclavitud als Estats Units, i que n'hagi de plantejar una reflexió més en general, però al final aquest conflicte no obté una resposta política, i esdevé en el text tan sols un recurs narratiu per fer avançar la trama, en la direcció de separar la mare i la filla. De la mateixa manera, cap al final de la novel·la, totes les dificultats que havia tingut la protagonista per implantar la seva nova religió queden fàcilment aplanades, tota una sèrie de benefactors més o menys adinerats apareixen de sota les pedres per finançar-la, i la violència i la persecució religiosa semblen desaparèixer dels Estats Units d'un dia per l'altre per conveniència del guió. 

En aquest sentit, els darrers capítols de la novel·la m'han semblat especialment decebedors a l'hora de presentar aquesta sortida de futur: en comptes de replantejar un sistema capitalista que ha portat les societats occidentals a la ruïna i al col·lapse, la solució acaba essent un moviment finançat per inversors privats que regenera la societat i en refunda el sistema educatiu al marge dels poders públics. La nota més sinistra de tot plegat m'ha semblat l'epíleg, en què el moviment Llavor de la Terra acaba realitzant el seu somni de colonització interplanetària llançant la seva primera missió fora de la Terra, com si no n'hi hagués prou amb restaurar la vida a la Terra mateixa i calgués expandir-la també a altres planetes. La mateixa protagonista admet que no està d'acord amb el nom de la missió, Cristòfor Colom (!), però que no ha pogut fer res davant la voluntat d'algú que s'ha acabat imposant a l'hora de prendre aquesta decisió. Qui hi ha darrere d'aquesta missió i de la nova empresa colonitzadora és un misteri que la novel·la deixa hàbilment ocult, i convenientment sense resposta. 

Potser aquestes preguntes haurien obtingut una resposta satisfactòria en la hipotètica tercera novel·la que podria haver culminat la sèrie: m'imagino que potser aquesta s'hauria basat en aquestes missions extraplanetàries, a l'estil de Ray Bradbury o Ursula K. Le Guin, i la mà negra darrere d'aquest finançament s'hauria acabat revelant per als protagonistes, proposant un nou trencament amb el moviment originari. En definitiva, per ser la meva primera aproximació a l'obra d'Octavia E. Butler, no puc dir que m'hagi deixat indiferent. Potser no era exactament el que n'esperava, però reconec que aquestes novel·les són una aproximació molt particular i extremadament suggeridora a la literatura distòpica. Una recomanació imprescindible, sens dubte, si us interessa la ciència ficció que ve dels Estats Units i si us agrada en particular el subgènere de la literatura postapocalíptica o distòpica. 

Sinopsi: Uns sis anys després del desenllaç de l'última novel·la, la Lauren Olamina viu amb la seva nova comunitat, que ha aconseguit una estabilitat i una autosuficiència pròpies gràcies en part a la cohesió grupal que ha creat la nova religió secular que practiquen, Llavor de la Terra. Quan un president d'extrema dreta de marcat caràcter cristià guanya la presidència dels Estats Units, el seu petit enclavament és arrasat i els seus habitants sotmesos a l'esclavitud i les tortures més cruels imaginables. Separada de la seva filla acabada de néixer, la Lauren haurà de posar totes les seves habilitats i recursos al servei d'un nou alliberament. 

M'agrada: El poder suggestiu de la narració per pintar el seu escenari, com ja passava a l'anterior novel·la, en un suposat col·lapse dels Estats Units com a unitat política i econòmica. 

No m'agrada: Crec que la narració dilueix el seu propi potencial per a la reflexió i la crítica política. Les solucions de futur proposades cap al desenllaç s'assemblen massa sospitosament a les receptes antigues. 

La paràbola del sembrador (#479)

Totes les lluites / són essencialment / lluites de poder. / Qui manarà, / Qui guiarà, / Qui definirà, / refinarà, / confinarà, / designarà, / Qui dominarà. / Totes les lluites / són essencialment lluites de poder, / i la majoria no són més intel·lectuals / que dos carners / clavant-se cops de cap. 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Octavia E. Butler (1947-2006), que es va publicar per primer cop l'any 1993, ens ofereix una mirada crua i desencantada, amb tints de malson premonitori, sobre uns Estats Units fallits com a economia i com a sistema polític. L'escenari distòpic d'aquesta ficció resulta fascinant precisament per la proximitat als fets narrats - el plantejament de la novel·la s'inicia l'any 2024, i l'acció s'estén durant els tres anys següents - i pels petits detalls que lliguen aquesta societat fallida que viu la protagonista amb el nostre propi món. A través de les seves pàgines assistirem a la desintegració del món conegut i al salt a un món desconegut, però principalment a través de detalls que se'ns haurien de fer increïblement familiars durant la lectura: el capitalisme ha col·lapsat com a sistema a causa dels canvis produïts per l'escalfament global, els habitants de les ciutats viuen en barris tancats a l'exterior i en un estat de quasi-confinament a causa de la perillositat als carrers, i els representants polítics han perdut qualsevol capacitat efectiva d'arribar a canviar res. L'única esperança de seguretat que s'albira a l'horitzó és un nou model econòmic basat en la privatització de les ciutats, és a dir, l'adquisició de ciutats senceres per part d'empreses multinacionals que garanteixen la seguretat i l'ordre a canvi del treball. Aquest arranjament s'assembla massa sospitosament a una nova forma d'esclavitud, però pot ser l'últim recurs de supervivència quan s'ha perdut qualsevol altra cosa. 

La primera meitat de la novel·la és, al meu parer, la part més potent del relat, i es dedica a esbossar-nos aquest tipus de societat tot i que, és cert, sense entrar en massa detalls sobre com s'ha arribat a aquesta fase final de col·lapse. La fallida total proposada per Butler recorda, inevitablement, la que es retrata a moltes novel·les posteriors que apareixeran amb l'auge, una dècada més tard, de la literatura distòpica, i en aquest sentit cal reconèixer el paper de Butler a l'hora de posar les bases per al que després seran obres molt més populars i reconegudes que la seva: el món descrit a La paràbola del sembrador és molt similar al que després Cormac McCarthy retrataria a La carretera (2009), mentre que es fa difícil no llegir aquesta immersió de ple en una versió fallida i futurista dels Estats Units, des del punt de vista d'una adolescent que explica el seu camí de supervivència en primera persona, com a precursora directa de Els jocs de la fam de Suzanne Collins. Totes aquestes novel·les presenten un contrast molt marcat entre el món del passat, al qual els personatges més febles provaran d'aferrar-se en el seu estat de negació, i la necessitat d'encarar el món del futur que tot just està a punt d'arribar, i que comença a albirar-se com a insinuació d'una mínima esperança. La pregunta que Butler explora incessantment en la seva novel·la, i que penso que servirà d'inspiració per a aquestes novel·les posteriors, és què fer quan el món del passat es revela com a totalment irreformable i irredimible, i quins reptes pràctics presenta la fundació d'un món nou. 

La Lauren Olamina és una adolescent que viu amb la seva família al poble fictici de Robledo, a Califòrnia, no gaire lluny de Los Angeles. Els veïns s'han de protegir aferrissadament dels atacs de l'exterior, on regnen la violència i el caos davant del fracàs de totes les institucions conegudes. Amb una hiperinflació que deixa en no res els estalvis de tota una vida, els habitants de Robledo han de sobreviure procurant-se els seus propis aliments i donant als seus fills una precària educació que mantingui una il·lusió d'estabilitat i futur a les seves vides. A l'exterior, la gent que ha quedat destituïda i completament desposseïda de tot sobreviuen com poden a través del saqueig i la violència, mentre que noves drogues de disseny cada cop més mortíferes causen nous instints assassins a les seves víctimes. Amb aquest panorama a la vista, la Lauren de seguida es convenç que la destrucció del món conegut és a tocar, i que un esclat ineludible de violència aviat assaltarà la paret que tanca el seu poble per arrasar amb tot. La seva primera ruptura, però, és més íntima i de caire espiritual: la Lauren perd la fe que el seu pare, predicador baptista, intenta inculcar a la comunitat, mentre internament comença a abraçar una nova forma de religiositat que intentarà posar en pràctica un cop la violència s'hagi desfermat i es vegi obligada a començar la seva vida de nou lluny de la seguretat que li oferia el seu barri. 

La segona part de la novel·la m'ha semblat una mica més fluixa que la primera, per més que la narració es mantingui principalment per un ritme i un suspens constants, i pel poder suggestiu de les idees i les imatges explorades a través del relat, que tot sovint els personatges discuteixen obertament. Potser a la novel·la li falta una mica de subtilesa en aquest últim punt, ja que la narració repeteix amb una insistència excessiva aquestes imatges i metàfores en comptes de confiar en la capacitat dels lectors per poder-les interpretar. Passa el mateix amb la necessitat de la protagonista de fundar una nova religió, que pot sobtar durant la lectura però que el text no acaba qüestionant essencialment: és cert que els altres personatges fan explícits els seus dubtes al respecte d'aquesta nova fe, però a l'hora de la veritat tots l'acaben acceptant sense cap més conflicte. En aquest sentit, també em sembla una mica problemàtic el desenllaç de la novel·la, una mica massa candorós en vistes de la cruesa del relat sencer. El que té d'interessant, tot i així, és el tancament del cercle que s'estableix entre la protagonista i el seu pare al final del relat - de vegades ens convertim sense voler en allò de què intentàvem desmarcar-nos - amb un matís d'indefinició que deixa amb ganes de més i que, sens dubte, crea interès per llegir-ne la seqüela. 

Sinopsi: L'any 2024, en una versió distòpica dels Estats Units, l'adolescent Lauren Olamina es prepara mentalment per encarar la catàstrofe que pressent que és inevitable i que destruirà la precària seguretat en què viu a la seva barriada. El seu pare, un predicador protestant, es mostra una mica reticent a fer cas de les seves advertències, però li dona les eines necessàries per fer front a un futur incert i que cada cop es preveu més advers. Quan finalment es desencadeni la catàstrofe, la Lauren haurà de liderar un petit grup de supervivents que mantindrà units a través dels ensenyaments d'una nova religió que ella mateixa ha descobert, i que anomena Llavor de la Terra. 

M'agrada: És una novel·la molt fascinant i profunda, que presenta una versió molt desagradable, però a l'hora plausible, del col·lapse del món capitalista tal com el coneixem. 

No m'agrada: La novel·la es ressent sovint del seu to excessivament alliçonador. Tampoc no explora en profunditat les possibilitats i els detalls del seu món fictici, que a moments revela inconsistències que fan la lectura una mica desigual. Per exemple, algunes institucions, com els serveis públics bàsics o la policia, es presenten com a fallides, però d'altres, com el sistema d'impostos o les emissores de ràdio i de televisió, segueixen funcionant de forma aparentment normal.  

Els Inklings (#478)

Recorro a en Barfield per la seva saviesa absoluta i una mena de riquesa d'esperit. Recorro a tu per una connexió més petita i encara més íntima amb la textura de les Coses. Però la pregunta que em faig és per què ja no conec homes així. Sóc jo que sóc cec? Alguns dels més grans són encantadors: cap dels més joves arriba a comprendre res. Tant de bo hi hagués algú que parlés la meva llengua. 

Aquest assaig biogràfic de l'autor britànic Humphrey Carpenter (1946-2005) va ser una peça clau de la literatura sobre Tolkien en el moment que es va publicar per primer cop, el 1978 i, de fet, continua essent una obra de referència en els estudis biogràfics sobre l'autor. Per a Carpenter, va representar una continuació de la feina que havia iniciat amb la biografia de J. R. R. Tolkien (1892-1973), que havia publicat un any abans. En aquest volum, Carpenter explora les biografies creuades dels Inklings, un grup d'autors que van coincidir durant els anys trenta i quaranta a Oxford i que van solidificar una amistat que es reflectiria a través de les seves obres. Tolkien és tan sols un personatge secundari, en aquest assaig: la narració se centra sobretot a posar llum sobre les vides dels altres dos membres destacats dels Inklings: C. S. Lewis (1898-1963), que al llarg dels anys fou el centre i l'ànima del grup, i l'editor i novel·lista londinenc Charles Williams (1886-1945), que va acabar vivint a Oxford de forma incidental durant la segona guerra mundial, però que va exercir una influència decisiva en l'obra de Lewis. 

De fet, l'obra de Carpenter reivindica Lewis com a centre del grup, la figura que va aglutinar tots els altres membres en un tot coherent, i el principal responsable de les noves incorporacions a través dels anys. Abans que ell i Tolkien es coneguessin, Lewis ja mantenia una amistat més antiga amb Owen Barfield (1898-1997), que va ser decisiu a l'hora d'influir l'obra de Tolkien amb la seva teoria de la dicció poètica, mentre que el germà de Lewis, el militar retirat Warren Lewis (1895-1973) va ser un testimoni excepcional de totes les trobades i representa la font d'informació principal, a través dels seus diaris, per a la recerca de Carpenter. Tot i que posteriorment Barfield va quedar més distanciat del grup quan va deixar la universitat per anar a treballar a Londres, va ser a través de Lewis que la relació amb la resta d'autors es va anar mantenint amb el temps, i també a través de Lewis que Williams s'incorporaria al grup durant els anys de la segona guerra mundial. Carpenter fa un relat vibrant i farcit de detalls d'aquesta relació intel·lectual i literària, però més essencialment d'amistat, que també va anar patint les seves tensions internes i els seus alts i baixos a través del temps. Pel que fa a aquestes tensions, també ens ofereix informació de primera mà sobre l'ambient universitari a Oxford i les seves polítiques internes, molt sovint més basades en el classisme i en els contactes amb amics que amb els criteris estrictament acadèmics, i també sobre com aquestes van anar evolucionant amb el temps. 

Així doncs, Els Inklings és un assaig que es dedica a elucidar les relacions entre tots aquests autors, familiaritzar-nos amb les principals idees i creences que basteixen els seus relats, i que intenta també posar en perspectiva, i desmentir fins a cert punt, mites i prejudicis que havien anat creixent al voltant d'aquest grup d'autors i la seva relació d'influència dels uns als altres. Al cinquè capítol de la tercera part, Carpenter argumenta minuciosament per què el grup no es pot considerar un corrent o moviment literari de ple dret, ja que el cos d'obres i de projectes literaris dels diversos membres és massa heterogeni com per poder considerar-se en el seu conjunt. És en aquest capítol que Carpenter analitza també el cos ideològic de l'obra de Lewis, que sovint se simplifica com si fos un mer seguidor dels altres, tot i que el vessant apologètic de la seva obra en sigui probablement l'aspecte més original i el que el distancia més respecte de la resta del grup. El capítol anterior a aquest, el quart de la tercera part, és una reconstrucció, admirablement ficcionada, de com podria haver estat una vetllada dels Inklings a les dependències que Lewis ocupava al Magdalen College, que inclou temes de debat que preocupaven als diversos membres del grup i que es desenvolupa amb un pols narratiu brillant, fins i tot reservant sorpreses per al final. 

Aquest assaig és una bona recomanació si ja coneixeu quelcom de l'obra dels autors proposats i voleu endinsar-vos més en les idees que s'hi reflecteixen i les relacions personals que també basteixen, en part, els seus textos. D'altra banda, és una bona oportunitat per endinsar-se en el fascinant cos de creences i d'idees de Charles Williams i arribar a comprendre una mica millor els seus textos, influïts per corrents ocultistes i per la seva pròpia concepció de l'amor romàntic, d'inspiració dantiana, com a camí d'apropament de l'ànima a Déu. La segona part del llibre ens ofereix una aproximació biogràfica d'aquest autor que és necessària per poder entendre la relació que posteriorment establiria amb Lewis i Tolkien. La darrera part de l'exposició se centra principalment en la figura de Lewis durant els seus últims anys de vida, un cop els Inklings ja s'havien deixat de reunir, tot i que mai es van arribar a dissoldre formalment. Aquesta última etapa ve marcada pel seu matrimoni amb Joy Davidman, una unió que va sobtar - i fins i tot escandalitzar, en aquest context - els conservadors professors d'Oxford. En definitiva, és un text que val la pena de llegir, i que ofereix una visió molt completa de la relació personal entre aquest grup d'amics, però també una anàlisi molt detallada i acurada de les idees i les intuïcions poètiques i filosòfiques que van fer bategar les seves obres. 

Continguts: La primera part de l'assaig parteix dels anys de formació de Lewis fins a l'edat adulta, i cobreix també els primers anys dels Inklings, entre 1925 i 1939, en què les trobades s'articulen al voltant de Lewis, Tolkien i Hugo Dyson. És a mitjans dels anys trenta que, per intervenció d'aquests últims, Lewis farà els darrers passos en la seva conversió al cristianisme. La segona part ens posa en antecedents sobre la biografia de Charles Williams fins a la segona guerra mundial, quan es va traslladar a Oxford amb el personal de l'Oxford University Press, per a la qual treballava. La tercera part del llibre ens descriu la vida dels Inklings durant els anys quaranta, que possiblement és l'etapa més coneguda del grup, i arriba fins a la mort de Williams el 1945. La darrera part de l'assaig ens desgrana els motius pels quals el grup va deixar de reunir-se, que són més aviat un conjunt de factors que es van anar combinant a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta. El trasllat de Lewis a Cambridge, i el seu matrimoni amb Joy Davidman, van marcar una distància insalvable amb Tolkien, que a la pràctica va contribuir al refredament d'aquesta amistat. El relat acaba amb la mort de Lewis el 1963. 

M'agrada: Carpenter hi fa un treball magnífic de recerca i de contextualització, especialment pel que fa als membres dels Inklings que poden resultar més desconeguts per al gran públic. La caracterització que fa de C. S. Lewis i Charles Williams en particular, amb les seves llums, ombres, misteris i contradiccions, és un dels punts més forts de la lectura. 

Travessa del manglar (#477)

Els que estaven presents a la vetlla d'en Francis Sancher havien de recordar-se que a les onze i set minuts exactament la casa es va posar a ballar, a trontollar, a espetegar en totes les seves articulacions mentre un terrabastall estremia l'aire. Les dones embarassades es van posar les mans a la panxa, on clavaven coces els fetus espantats. Els vells van creure que els havia arribat l'última hora i van reviure la seva vida. 

Aquesta novel·la de l'escriptora guadalupenca Maryse Condé es va publicar per primer cop l'any 1989, i és una magnífica recreació del món de la seva Guadalupe natal a través d'un entramat d'històries entrecreuades i dels desitjos i passions, de vegades reprimits i de vegades desfermats, que arrosseguen els personatges cap les desgràcies de la seva vida i l'acceptació que sovint se'n deriva. És una novel·la de veus i de retalls de relats diversos, que poc a poc van conformant una imatge més gran de la tragèdia col·lectiva que viu un poble sencer. Ens trobem a l'illa de Guadalupe, possessió francesa, ja als anys vuitanta, a Rivière au Sel, un poble petit en un paratge remot enmig de la selva. Els habitants de l'illa es revolten lentament contra la deriva dels dos darrers segles: les tradicionals plantacions de canya de sucre es troben en decadència, sostingudes ara per treballadors xinesos o haitians que es limiten a subsistir als marges de la societat guadalupenca en la precarietat més absoluta; les famílies més adinerades comencen a entreveure noves formes de negoci en el sector del turisme; i les dones, encara aixafades sota la necessitat del matrimoni com a única garantia d'estabilitat econòmica, comencen a qüestionar, des de diversos graus de conformitat, aquesta manca d'alternativa. 

Un revulsiu en forma d'estrany arribat al poble es presentarà per acabar de sacsejar totes aquestes antigues certeses en vies d'esfondrament. La novel·la s'articula al voltant de la figura d'aquest nouvingut, el misteriós Francis Sancher que, en començar la novel·la, acaba de morir en estranyes circumstàncies. La secció central del relat consistirà en tota una sèrie de capítols narrats per diversos personatges del poble que es reuneixen durant la vetlla del difunt, i que aniran fent llum sobre la identitat d'en Sancher i el misteri de la seva mort. La presència d'aquest nouvingut, que s'ha instal·lat en una petita propietat del poble, esdevé font d'enraonies per a tots els veïns, que des del principi s'han vist arrossegats per les seves simpaties i animadversions envers l'estrany. L'atracció quasi irresistible que opera en les dones i els joves troba la seva contrapartida en l'odi que acaba generant en els patriarques de les dues famílies més adinerades del poble: els Lameaulnes, que representen l'antiga aristocràcia criolla, i els Ramsaran, que encarnen una nova classe d'empresaris fets a si mateixos i provinents de l'Índia. Les dues filles d'aquestes famílies han acabat prenyades per en Sancher, de forma que, a les tensions generacionals que està passant aquesta petita comunitat tancada, s'hi afegiran també els conflictes lligats a l'honor, una guerra que es lluita sobre el cos de les dones i que acabarà deixant víctimes a tots els bàndols possibles. 

A través de la narració, s'aniran succeint els diversos testimonis sobre la vida i les paraules d'en Francis, tot i que mai arribarem a treure l'entrellat exacte sobre quins d'aquests esdeveniments són acurats i quins altres magnificats per una mena de llegenda local. Ara bé, la novel·la no es limita a mostrar les vides quotidianes d'aquests veïns del poble, sinó que amplia l'abast de la narració cap a la natura mateixa, que sembla dotada d'una vivacitat peculiar i una capacitat d'interactuar amb els personatges per iniciativa pròpia, i la història mateixa de l'illa amb el seu passat colonial, que ha anat deixant incomptables ferides i traumes no resolts en els personatges que van prenent el torn de paraula successivament, i que tot sovint presenten la seva pròpia història com si es tractés d'una profecia dictada per un destí inexorable. La complexíssima jerarquia racial present a la societat illenca exhibeix un racisme intern adoptat de la mentalitat imposada pels colonitzadors i que, més que una resistència organitzada, no fa altra cosa que despertar el crit sovint impotent dels personatges més trepitjats de tots. Al voltant de la presència no desitjada d'aquest estrany, la mera existència del qual esdevé una ofensa de dimensions quasi còsmiques per als poderosos del poble, es van articulant, així doncs, les subversions i desafiaments tot sovint més discrets d'aquests altres personatges menors. 

És així que la novel·la ens va oferint aquesta lluita d'opressions creuades amb un ritme constant i una prosa molt delicada i rica en imatges, a través d'aquests relats successius que es van encadenant els uns amb els altres. Condé va entrellaçant diversos retrats d'opressió i d'explotació patits per les dones, els mestissos, els immigrants i els més pobres de la comunitat, i acaba identificant el patiment de les dones dins d'una societat opressiva i patriarcal, que pren un relleu especial al llarg de la narració, amb el patiment històric dels esclaus i de l'illa sencera sota dominació colonial, fins i tot des del punt de vista de la natura verge explotada sense pietat per l'empresa capitalista. No és debades, em sembla, que els personatges femenins facin el seu relat en primera persona i els masculins vegin els seus capítols narrats des de fora, a través d'una tercera persona omniscient. Hi ha dues excepcions a aquest patró, però, que són dos homes que narren els seus capítols en primera persona. Són aquests dos que donen la pista per a la interpretació de la novel·la sencera, al meu parer, amb el seu caràcter simbòlic molt més marcat: un d'ells és un infant, tot futur i potencial, que encarna una possible revolta contra el destí decidit pel pare, mentre que l'altre és un ancià desposseït que guarda en la seva memòria la història sencera de l'illa, amb els traumes de la colonització i la descolonització inclosos. 

Maryse Condé demostra amb aquesta novel·la per què va merèixer el Nobel alternatiu i per què el Nobel convencional se li fa petit: Travessa del manglar és una narració tan subtil i tan ben travada que revela a veus la seva grandesa en cadascun dels seus capítols. M'ha recordat El cor és un caçador solitari de Carson McCullers a l'hora de narrar amb aquesta subtilesa un entramat de personatges diferents condemnats a viure els uns amb els altres, i de posar un personatge-misteri al centre de la narració que s'acaba evadint de la narració mateixa. M'ha recordat Crónica de una muerte anunciada de Márquez a l'hora de presentar el mosaic sociocultural del poble petit i no deixar al tinter cap motivació ni cap petit detall de cap dels personatges presents a escena. No és fins al desenllaç de la novel·la que totes aquestes petites peces van encaixant, amb un petit toc, molt subtil, de realisme màgic, de forma que totes contribueixen a una imatge de conjunt que no es revela en tota la seva amplitud sinó al final de tot del relat. Una lectura breu però intensa, i molt recomanable per a tothom, especialment si no coneixeu l'autora. 

Sinopsi: A l'illa de Guadalupe a finals dels anys vuitanta, un petit poble es veu sacsejat per la presència misteriosa d'un nouvingut d'orígens incerts i que sembla operar una atracció irresistible - ja sigui per bé o per mal - en els seus habitants. La nit de la seva vetlla assistirem als testimonis creuats de diversos habitants del poble, que aniran posant llum sobre el relat d'aquest estrany, i descobrint a ulls dels lectors les tragèdies de les seves pròpies vides. 

M'agrada: Una lectura que no s'esgota a primer cop d'ull, que aclapara amb la seva profunditat, i que possiblement encara guanyi en la relectura. 

El millor remei per a l'ansietat

Sort que en tenim, d'en Merlí. 

El millor remei per a les pertorbacions de l'esperit és aprendre. És l'únic que no falla mai. Et pots fer gran i que et tremoli tota l'anatomia, pots quedar-te despert tota la nit sentint-te el desordre de les venes, pots trobar a faltar el teu únic amor i perdre els diners contra un monstre, pots veure el món al teu voltant devastat per llunàtics malvats, o reconèixer el teu honor trepitjat a les clavegueres de les ments més impúdiques. Aleshores queda un únic remei: aprendre. Aprendre per què es belluga el món i què el belluga. Això és l'únic que la ment pobra no pot esgotar mai, no pot alienar mai, ni mai sentir-se'n torturada, allò que no pot témer mai, ni desconfiar-ne, ni arribar a somiar mai de penedir-se'n. Aprendre és el que necessites. Mira quantes coses hi ha per aprendre: ciències pures, l'única puresa que existeix. Pots aprendre astronomia en una vida, història natural en tres, literatura en sis. I aleshores, després d'haver exhaurit mil milions de vides en la biologia i la medicina i el teocriticisme i la geografia i la història i l'economia, doncs bé, ja pots començar a fer una roda de carro amb la fusta adequada o passar cinquanta anys aprenent a començar a aprendre a derrotar el teu adversari a l'esgrima. Després ja pots tornar a les matemàtiques, fins que arribi l'hora d'aprendre a llaurar.

T. H. White. The Sword in the Stone. Capítol 21. La traducció al català és meva. 

The Sword in the Stone (1938) és la primera part de The Once and Future King, la tetralogia sobre la vida i aventures del rei Artur de l'autor britànic T. H. White (1906-1964). 

Merlí dicta les seves profecies a l'escriba Blaise, a Història de Merlí de Robert de Boron (Font)

Els fills d'Anansi (#476)

L'Anansi donava el seu nom a les històries. Totes les històries són de l'Anansi. Una vegada, abans que les històries fossin de l'Anansi, van pertànyer totes al Tigre (que és el nom que els illencs donen a tots els grans felins), i les històries eren fosques i malignes, i plenes de patiment, i cap d'elles tenia un final feliç. Però això va ser fa molt de temps. Avui dia, les històries són de l'Anansi. 

Aquesta novel·la de l'autor anglès Neil Gaiman es va publicar el 2005, quatre anys després del seu gran èxit internacional American Gods. No és ben bé una seqüela d'aquesta, ja que ambdues novel·les es poden llegir de forma totalment independent i, de fet, els seus arguments no tenen gaire a veure l'un amb l'altre, però Els fills d'Anansi se situa en el mateix univers fantàstic que American Gods i el relat parteix de les mateixes premisses: els déus de les diverses mitologies poden adoptar formes físiques i intervenir en la vida dels humans amb la seva màgia. Tanmateix, mentre que American Gods era una novel·la un punt més ambiciosa i profunda, amb pretensions èpiques i metafísiques, i que finalment proposava una reflexió sobre l'experiència migratòria als Estats Units, Els fills d'Anansi es queda en el terreny de la comèdia i no abandona el seu to lleuger i humorístic en cap moment, cosa que, al meu parer, pot esdevenir el seu punt fort més indiscutible. A través de diverses línies argumentals entrecreuades que van confluint poc a poc en un mateix punt, i la seva combinació de fantasia i misteri, el relat ens va guiant a través del viatge de creixement del protagonista, en Fat Charlie, per tal de descobrir els secrets de la seva família i trobar el seu lloc al món. 

El protagonista és en Fat Charlie Nancy, un jove que treballa per a una agència de representants d'artistes a Londres, tot i que va néixer i es va criar a Florida fins a la separació dels seus pares quan era adolescent. La seva manca de confiança en si mateix ha estat un pes que ha hagut de suportar des de ben petit, agreujada especialment per la figura magnètica i seductora del seu pare, el senyor Nancy, que l'aclaparava i l'humiliava constantment amb la seva despreocupació i la seva contagiosa joia de viure. Tot i existir un misteri al voltant la vida del seu pare, especialment de la seva capacitat de manipular la realitat a través de les seves històries, en Fat Charlie ha après a fer la seva vida al marge d'aquest llegat familiar. Un cop trobada l'estabilitat laboral i personal, i a punt de casar-se amb la seva xicota, la Rosie, en Fat Charlie sent que ha deixat tots aquests episodis desgraciats enrere. Tanmateix, quan rep la notícia de la mort del seu pare i es desplaça a Florida per al funeral, descobreix dos secrets familiars a través de la seva veïna de tota la vida: d'una banda, que el seu pare era el déu africà Anansi, arribat a Amèrica a través de les creences dels immigrants provinents de les illes del Carib i, d'altra banda, que té un germà bessó de qui mai no havia sabut res, l'Spider, i que sembla haver heretat els poders màgics del seu pare. 

Quan, a través d'un conjur, en Charlie invoca el seu germà i aquest se li instal·la al pis de Londres amb la intenció de suplantar-lo màgicament, en Charlie haurà de buscar aliats inesperats per tal de fer fora aquest intrús de la seva vida. Però, qui és realment, l'Spider, i quina és la font dels seus poders? A través d'una sèrie de trames basades en els equívocs i les confusions d'identitats, en Charlie haurà d'anar aprenent els secrets familiars i descobrint la font del seu propi poder, que l'apropa al seu germà més del que podria imaginar. Si bé les premisses argumentals poden semblar una pocasoltada d'entrada, i en part aquesta lleugeresa i manca de pretensions contribueix a l'encant de la novel·la, el relat se sosté, principalment, a través de la caracterització dels seus personatges i la solidesa dels seus arcs narratius. Gaiman ens va demostrant al llarg del relat, i a través de la interacció d'aquests dos germans, que els oposats sempre s'atrauen i que, de fet, no són mai oposats absoluts. Així doncs, una bona recomanació: una de les novel·les més lleugeres de Gaiman, excel·lentment escrita amb el seu estil inconfusible i una aposta per l'humor desenfadat i el ritme lleuger que us agradarà especialment si ja sou fans de l'autor. 

Sinopsi: A punt de casar-se a Londres amb la seva promesa, la Rosie, en Fat Charlie sent que ha arribat allà on volia a la vida i que ha deixat enrere una sèrie d'episodis de la seva infància que lliga a la memòria del seu pare i que recorda amb amargor. Tanmateix, arran de la mort del seu pare descobrirà l'existència d'un germà, l'Spider, de qui no coneixia res, i que començarà a manipular la seva vida amb la intenció de suplantar-lo. Ara bé, quan exposi una trama de corrupció a l'empresa on treballa en Fat Charlie i, per la seva banda, aquest convoqui una força maligna per tal de fer fora l'Spider de la seva vida, tots dos se n'adonaran que hauran de col·laborar per defensar-se d'aquests nous enemics. 

M'agrada: És el Gaiman més desenfadat i lleuger, que pot arribar a funcionar igual de bé que el Gaiman més seriós. 

The Gathering (#475)

M'agradaria posar per escrit el que va passar a casa de la meva àvia l'estiu que tenia vuit o nou anys, però no estic segura de si va passar realment. Necessito donar testimoni d'un esdeveniment dubtós. El sento bramular dins meu - això que potser no va tenir lloc. No sé ni quin nom posar-li. Suposo que el podríeu anomenar un crim de la carn, però la carn fa molt de temps que s'ha esgotat i no estic segura de quin dolor pot romandre encara en els ossos. 

Aquesta novel·la de l'autora irlandesa Anne Enright es va publicar el 2007 i va ser la guanyadora del premi Booker d'aquell any. És una evocació molt aspra i colpidora del dolor per les ferides familiars que poden arribar a enquistar-se en el silenci durant anys i, fins i tot, no arribar a sortir mai a la llum. El vaig llegir fa uns quants anys i no en guardava cap record especial, així que possiblement és un llibre que guanya força en la relectura, en què el joc de suggestions que desplega arriba a la seva màxima amplitud i es capten detalls de la trama que queden hàbilment camuflats durant la narració i que és més fàcil captar un cop es té una visió clara de les relacions entre tots els personatges. La protagonista, Veronica Hegarty, és una de les germanes petites en una família de dotze fills, i explica en primera persona el seu procés de dol i trauma personal davant del suïcidi del seu germà Liam, l'inadaptat de la família que ha sobreviscut a base de petites feines i malgrat el seu alcoholisme. Gran part de la novel·la gira al voltant del misteri d'aquest personatge, i es remunta a un episodi d'abusos sexuals dins de la família que, implícitament, hauria portat a aquest tràgic desenllaç. La narració ja assenyala aquest esdeveniment des del primer paràgraf, que adopta un to deliberadament confessional i ens prevé sobre les seves pròpies incoherències i l'ambivalència de la narradora mateixa respecte d'aquest episodi traumàtic. 

De fet, gran part de la narració és el monòleg intern, força confús i tot sovint deliberadament desarticulat, d'una narradora no gaire fiable a mesura que intenta desentrellar la història familiar i, fins i tot, arribar a assenyalar les responsabilitats i negligències dels adults davant d'aquests fets. Tanmateix, aquest procés es fa molt difícil amb la distància dels anys i quan aquestes persones són mortes, i per això el relat que en fa la protagonista queda sumit en una acusació rabiosa i impotent, que en certs moments colpeix precisament per la seva aspror mordaç i la violència amb què arriben els retrets, fins i tot a membres de la família aparentment innocents. The Gathering és el relat d'un trauma reprimit durant tota una vida, que acaba assaltant el text des dels marges, i aflorant en tota la seva violència i la seva lletjor des dels silencis, les complicitats, i les veritats suggerides però mai encarades frontalment. És així que el relat ens ofereix tot un seguit de suggestions i suposicions que no podem sinó interpretar, com a lectors, des de les conseqüències que acaben tenint en els comportaments dels protagonistes, més que poder-los afirmar amb seguretat. En una trama que va saltant constantment del moment present fins al passat, i que fins i tot ens va temptant amb algunes pistes, hàbilment col·locades, sobre la identitat del perpetrador dels abusos, haurem d'anar destriant què pot ser plausible del relat de la protagonista i què pot ser exagerat, quines acusacions tenen base dins del context que se'ns dóna i quines han de quedar definitivament en el pla de la conjectura. 

Com se'ns explica des del principi, els fets traumàtics tenen lloc un estiu en què tres dels dotze germans són enviats a viure amb els avis, en tant que els pares es veuen desbordats a l'hora de gestionar una família tan nombrosa. Per això no es fa gens estrany que ben al principi de la novel·la la narració es remunti a la dècada dels anys vint, a la primera coneixença entre els avis i al seu cercle d'amistats, moment en que es posen els fonaments de moltes de les relacions de poder que s'establiran dins d'aquesta família, i que després afectaran les dues properes generacions. La novel·la també té un nivell més profund d'interpretació més enllà dels fets que se'ns descriuen, i que només arriba a traspuntar a través de les conseqüències que aquests fets poden acabar tenint en els protagonistes: l'abús cap al germà de la protagonista queda establert més enllà de qualsevol dubte, però la mateixa narració va insinuant, més que no pas confirmant, el possible abús que hauria patit la narradora mateixa o, fins i tot, altres membres de la generació anterior, com la seva mare o el seu oncle. Només així s'entendria l'allau de retrets que la protagonista dirigeix a la seva pròpia mare, i que no queden gaire justificats si no se suposa que la mare pugui tenir alguna mena de coneixement (o potser només suposició) del que el predador podia arribar a fer a casa dels avis. D'altra banda, l'ambivalència de la protagonista cap al germà difunt, a qui arriba a acusar de victimisme en algun moment del text, tindria més sentit si s'interpreta que ella mateixa també va ser víctima però ha aconseguit conviure amb el trauma amb un grau més gran d'adaptació. 

La novel·la ha estat sovint comparada a El mar de John Banville a l'hora de presentar la memòria com a lloc tremendament equívoc i dolorós on rau el pòsit de l'experiència humana, i d'oferir-nos la seva qualitat defectuosa i fugissera com a garantia última del relat. Enright ens ofereix una narració meticulosament planificada i executada rere la seva aparença inconnexa i divagant, que només ofereix un sentit coherent i unitari un cop es reposa i es digereix la seva lectura. El monòleg angoixós i desenfrenat de la protagonista sembla que ens va portant d'una cosa a l'altra sense cap coherència interna, però va revelant la seva direcció quan acaba conduint-nos als dos moments climàtics de la trama: just a mitja novel·la quan se'ns narra l'episodi dels abusos, i prop del final, quan té lloc la reunió familiar per a la vetlla del difunt, el gathering a què fa referència el títol del llibre. Aquí, els germans supervivents es reuneixen al voltant de la mare, i presenciem què se n'ha fet de les seves vides. Aquesta és la part que potser m'ha semblat una mica més deslluïda en comparació amb la trama del passat: mentre que els personatges dels avis i els episodis que tenen lloc a casa seva queden molt ben dibuixats i retratats en el seu context històric i social, el retrat dels germans en el present queda més aigualit pels tòpics del que se suposa que ha de ser la família nombrosa irlandesa, i els germans queden totalment desdibuixats psicològicament com a personatges secundaris. 

The Gathering és una novel·la que pot arribar a aclaparar amb la seva visió cínica i descarnada de les realitats familiars, i que s'entreté especialment a dibuixar els aspectes més físics de les relacions humanes: la presència dels genitals, els fluids corporals, la violència sobtada, la maternitat forçada, la decadència dels cossos, i les ferides i traumes que poden arribar a experimentar aquests al llarg de la vida fins a la descomposició del cadàver. Totes aquestes imatges acaben assetjant el relat des de totes les direccions possibles, i donen peu a una narració que es fa anguniosa i que també colpeix inesperadament amb els seus moments d'humor negre. Contra aquesta resistència constant de la carn ferida, la memòria es troba indefensa i impotent a l'hora de fixar una versió del passat que resisteixi les preguntes i les acusacions necessàries, que colpeixen des de la repressió, el sentiment de culpabilitat i els silencis còmplices. 

Sinopsi: La protagonista, Veronica Hegarty, és cridada des de Dublín fins a Brighton, a Anglaterra, a reclamar el cos del seu germà, que s'ha suïcidat llençant-se al mar. A través dels tràmits per repatriar el cos, assistirem al seu col·lapse mental, a mesura que intenta aclarir una cadena de causes i conseqüències que puguin haver portat a aquesta mort. A través dels seus records, assistirem a un relat familiar amb secrets traumàtics que han quedat reprimits en el silenci dels anys. 

M'agrada: És un relat que va revelant la seva complexitat, fins i tot amb interpretacions alternatives, a mesura que avança la lectura, i en aquest sentit fa molt per crear una empatia amb els personatges malgrat el to desagradós i de vegades gratuïtament acusador de la narració de la protagonista. 

No m'agrada: La segona meitat de la novel·la, amb alguna revelació final inclosa, perd una mica en comparació amb la primera meitat, en què es construeix la tensió que porta cap a la revelació al centre del relat.