Fum i miralls (#529)

No és que fos crèdul, simplement creia en tot el que fos obscur i perillós. Part del meu credo d'infantesa era que la nit està plena de fantasmes i bruixes, famolencs, tremolosos, i completament vestits de negre. El contrari era encoratjadorament cert: la llum del dia era fiable. La llum del dia sempre era fiable. 

Fum i miralls és un recull de trenta-cinc contes de l'autor britànic Neil Gaiman, que es va publicar per primer cop l'any 1999. Com m'ha passat amb altres reculls seus, la ficció breu de Gaiman es fa molt difícil d'explicar o de classificar d'entrada, perquè s'hi poden trobar una gran varietat de temes, motius i estils diferents, de forma que cadascun dels contes esdevé una experiència totalment única. Sovint se l'ha classificada dins de la literatura de pastitx, perquè Gaiman no s'amaga de les contínues referències i inspiracions que treu dels seus autors preferits i que reimagina i reelabora constantment per tal de passar-les pel seu propi filtre. Així doncs, el seu domini de la narració - especialment en el format breu - ens porta per paratges familiars fins a llocs totalment desconeguts, amb un control absolut de la tensió narrativa i deixant-nos sempre alguna sorpresa per al final. Per això es fa quasi impossible desestimar els seus reculls de contes totalment, fins i tot quan la selecció de ficcions breus que trobarem en aquest volum pot resultar desigual, i cal anar provant cada relat per separat fins a trobar els que funcionin millor o pitjor per a cada lector. 

En aquest cas en concret, el recull m'ha semblat més desigual, fins i tot, que els altres que ja n'havia llegit, Coses fràgils i Material sensible, que eren una mica més breus i, si hagués d'escollir entre aquests tres volums de relats, acabaria quedant-me amb Coses fràgils. Entre els trenta-cinc contes que se'ns hi ofereixen, alguns en forma de poema narratiu, hi trobem autèntiques joies del gènere, però també hi podem trobar altres exemples que no semblen del tot polits o complets, i fins i tot en alguns casos intents que semblen esbossos d'idees que podrien haver esdevingut novel·les senceres. Gaiman mateix ho reconeix en la seva introducció al volum: els textos pertanyen a etapes creatives molt diferents dins la seva carrera, i sovint es desenvolupaven de manera subsidiària al procés de creació d'una obra més gran, o bé eren encàrrecs per a antologies amb una premissa o una idea principal determinada per l'editor abans de començar a escriure. D'altres vegades es tracta d'associacions d'idees, o d'elements, motius o personatges que queden connectats a un escenari que no els pertocaria, com si es tractés de notes discordants. De fet, el títol del recull es refereix als efectes que utilitzen els il·lusionistes per crear els seus efectes màgics sobre l'escenari, per fer creure als seus espectadors que veuen una cosa i operar un engany que no s'esperen. Molts dels relats recreen aquest tipus d'efectes inesperats: comencen de certa manera, normalment des de situacions o escenaris de la vida quotidiana, i ens van endinsant poc a poc en terrenys més pantanosos i inquietants, que acaben en els gèneres de la fantasia, la ciència-ficció o el terror. 

Gaiman és un mestre, en aquest sentit, a l'hora de crear atmosferes per a les seves històries, de temptar-nos amb els móns descrits més que amb les aventures dels protagonistes, i oferir-nos retalls de la seva vida o dels seus encontres amb éssers misteriosos perquè nosaltres puguem anar imaginant tot el que queda als marges de la història. Aquesta plasticitat a l'hora de barrejar gèneres o de combinar-los de forma orgànica també es tradueix als episodis més autobiogràfics per part de l'autor, que tot sovint s'insereix en els relats com a protagonista amb primera persona, i que hem d'anar destriant d'entre els elements més fantasiosos o directament sobrenaturals. Alguns dels contes, com per exemple "Foreign Parts", "The Goldfish Pond and Other Stories", "Looking for the Girl" o "Cold Colours", ens endinsen en l'ambient fred i despersonalitzat de les ciutats de Londres i Los Angeles als anys 80, i recorden una mica el context en què se situa la seva novel·la Neverwhere. En molts d'ells, s'hi mostren escenes sexuals que en la majoria dels casos se centren en els detalls més embrutidors i insatisfactoris de les relacions, i que en gran part hi són com a metàfora de la buidor existencial, la incomunicació i la solitud en què viuen els protagonistes. En són bons exemples "Tastings" i "Looking for the Girl", amb un estil més entremaliat, o els força més pertorbadors "How do you think it feels?" i "Mouse". 

Finalment, també hi trobarem brillants deconstruccions de contes de fades tradicionals, com per exemple a "The White Road", en forma de poema, "Troll Bridge" i "Snow, Glass, Apples", que tanca el recull i que és una de les joies de la col·lecció, al més pur estil Angela Carter. A la introducció Gaiman també ens ofereix un altre relat amagat, "The Wedding Present", que és un dels millors del volum sencer, i que serveix com a tast del que vindrà. En definitiva, si ja sou fans de Gaiman és un llibre que segur que no us decebrà. A mi m'ha agradat tot i que hagi de reconèixer que, com em passa amb els seus reculls de relats, no tots em semblen igual de brillants i alguns d'ells em deixen totalment indiferent. Tanmateix, és un bon mostrari de l'habilitat i la versatilitat de l'autor per adaptar-se a tot tipus de contextos i estils diferents, i un bon exemple del Gaiman més enjogassat i experimental. 

Continguts: La introducció al volum ens presenta una petita explicació de l'origen de cadascun dels relats, i també ens ofereix un relat inicial, "The Wedding Present", en què un escriptor fa un regal de noces que es converteix, per a la parella protagonista, en un símbol sobrenatural i canviant de la seva relació. El primer relat, "Chivalry", tracta d'una anciana en un poblet anglès que compra el Sant Graal en una botiga solidària. "Nicholas was..." és un relat de Nadal de cent paraules en què Gaiman capgira el tradicional esperit nadalenc. "The Price" és un relat sobre un gat abandonat que arriba a la família protagonista per tal de protegir-los d'una amenaça sobrenatural. "Troll Bridge" narra les successives trobades d'un noi amb un trol amenaçador que li reclama la vida. "Don't Ask Jack" és un relat força inquietant sobre una joguina diabòlica. "The Goldfish Pond and Other Stories" està ambientat en el context de la indústria cinematogràfica de Hollywood, i és un hàbil entrecreuament de diversos relats i fils conductors. El poema narratiu "Eaten" se'ns situa en el mateix context, però és molt més fosc i inquietant. El poema "The White Road" és una reescriptura dels contes tradicionals de la guineu. "Queen of Knives" pren la forma d'un relat d'infància i té a veure amb un misteriós espectacle de màgia. "The Facts in the Case of the Departure of Miss Finch" és força similar, en tant que té lloc en un espectacle de varietats subterrani. "Changes" és una incursió de Gaiman en la ciència-ficció, que té la forma d'un esborrany del que podia haver estat un relat molt més extens o fins i tot una novel·la. "The Daughter of Owls" és un relat molt breu escrit imitant l'anglès del segle disset. "Shoggoth's Old Peculiar" és un relat ambientant a l'Innsmouth de Lovecraft. "Virus" és un poema que té a veure amb l'experiència de l'autor jugant a videojocs. "Looking for the Girl" també s'inspira en la joventut de l'autor, i és una reflexió sobre la pornografia com a simulació de l'objecte de desig. "Only the End of the World Again" també està ambientat a Innsmouth, on va parar Larry Talbot, el famós home-llop. Talbot també protagonitza el poema "Bay Wolf", una relectura força peculiar i molt divertida de Beowulf. "Fifteen Painted Cards from a Vampire Tarot" és un conjunt de microrelats al voltant dels arcans del tarot, que no m'ha semblat gaire interessant. "We Can Get Them for You Wholesale" és un relat molt imaginatiu sobre els extrems a què pot arribar la gasiveria humana. "One Life, Furnished with Early Moorcock" és un homenatge a l'impacte que tenen els llibres de Michael Moorcock en la infantesa de l'autor. El poema "Cold Colours" és la visió d'un Londres infernal durant els anys 80. "The Sweeper of Dreams" és un altre microrelat força suggestiu. "Foreign Parts" és la història d'un individu tímid i reservat que agafa una malaltia venèria. "Vampire Sestina" és un poema sobre vampirs. "Mouse" és un relat sense elements sobrenaturals, que tracta d'una relació de parella a través d'elements simbòlics força pertorbadors. "The Sea Change" és un poema sobre sirenes. "How Do You Think It Feels?" és un altre relat sobre relacions de parella, aquest cop amb un element sobrenatural afegit. "When We Went to See the End of the World" és un relat des del punt de vista d'una nena que explica una excursió familiar. El poema "Desert Wind" descriu una visió en el desert. "Tastings" és un relat força divertit que explora les dinàmiques de poder dins la relació sexual. "In the end" és una reformulació molt bella d'un relat bíblic. "Babycakes" és un altre microrelat, un dels més inquietants del recull sencer. "Murder Mysteries" és un relat dins del relat que descriu una trobada sobrenatural a la ciutat de Los Angeles. Finalment, "Snow, Glass, Apples" tanca el recull amb una reelaboració molt intel·ligent del conte de la Blancaneu. 

M'agrada: "The Wedding Present", "Chivalry", "The Price", "The Goldfish Pond and Other Stories", "We can get them for you wholesale", "One life, furnished in early Moorcock", "In the end", "Murder Mysteries" i "Snow, Glass, Apples". 

No m'agrada: Una part dels contes fan la sensació d'haver quedat en un estat primigeni de redacció. En general el recull és força desigual. 

Els fills d'Anansi (#476)

L'Anansi donava el seu nom a les històries. Totes les històries són de l'Anansi. Una vegada, abans que les històries fossin de l'Anansi, van pertànyer totes al Tigre (que és el nom que els illencs donen a tots els grans felins), i les històries eren fosques i malignes, i plenes de patiment, i cap d'elles tenia un final feliç. Però això va ser fa molt de temps. Avui dia, les històries són de l'Anansi. 

Aquesta novel·la de l'autor anglès Neil Gaiman es va publicar el 2005, quatre anys després del seu gran èxit internacional American Gods. No és ben bé una seqüela d'aquesta, ja que ambdues novel·les es poden llegir de forma totalment independent i, de fet, els seus arguments no tenen gaire a veure l'un amb l'altre, però Els fills d'Anansi se situa en el mateix univers fantàstic que American Gods i el relat parteix de les mateixes premisses: els déus de les diverses mitologies poden adoptar formes físiques i intervenir en la vida dels humans amb la seva màgia. Tanmateix, mentre que American Gods era una novel·la un punt més ambiciosa i profunda, amb pretensions èpiques i metafísiques, i que finalment proposava una reflexió sobre l'experiència migratòria als Estats Units, Els fills d'Anansi es queda en el terreny de la comèdia i no abandona el seu to lleuger i humorístic en cap moment, cosa que, al meu parer, pot esdevenir el seu punt fort més indiscutible. A través de diverses línies argumentals entrecreuades que van confluint poc a poc en un mateix punt, i la seva combinació de fantasia i misteri, el relat ens va guiant a través del viatge de creixement del protagonista, en Fat Charlie, per tal de descobrir els secrets de la seva família i trobar el seu lloc al món. 

El protagonista és en Fat Charlie Nancy, un jove que treballa per a una agència de representants d'artistes a Londres, tot i que va néixer i es va criar a Florida fins a la separació dels seus pares quan era adolescent. La seva manca de confiança en si mateix ha estat un pes que ha hagut de suportar des de ben petit, agreujada especialment per la figura magnètica i seductora del seu pare, el senyor Nancy, que l'aclaparava i l'humiliava constantment amb la seva despreocupació i la seva contagiosa joia de viure. Tot i existir un misteri al voltant la vida del seu pare, especialment de la seva capacitat de manipular la realitat a través de les seves històries, en Fat Charlie ha après a fer la seva vida al marge d'aquest llegat familiar. Un cop trobada l'estabilitat laboral i personal, i a punt de casar-se amb la seva xicota, la Rosie, en Fat Charlie sent que ha deixat tots aquests episodis desgraciats enrere. Tanmateix, quan rep la notícia de la mort del seu pare i es desplaça a Florida per al funeral, descobreix dos secrets familiars a través de la seva veïna de tota la vida: d'una banda, que el seu pare era el déu africà Anansi, arribat a Amèrica a través de les creences dels immigrants provinents de les illes del Carib i, d'altra banda, que té un germà bessó de qui mai no havia sabut res, l'Spider, i que sembla haver heretat els poders màgics del seu pare. 

Quan, a través d'un conjur, en Charlie invoca el seu germà i aquest se li instal·la al pis de Londres amb la intenció de suplantar-lo màgicament, en Charlie haurà de buscar aliats inesperats per tal de fer fora aquest intrús de la seva vida. Però, qui és realment, l'Spider, i quina és la font dels seus poders? A través d'una sèrie de trames basades en els equívocs i les confusions d'identitats, en Charlie haurà d'anar aprenent els secrets familiars i descobrint la font del seu propi poder, que l'apropa al seu germà més del que podria imaginar. Si bé les premisses argumentals poden semblar una pocasoltada d'entrada, i en part aquesta lleugeresa i manca de pretensions contribueix a l'encant de la novel·la, el relat se sosté, principalment, a través de la caracterització dels seus personatges i la solidesa dels seus arcs narratius. Gaiman ens va demostrant al llarg del relat, i a través de la interacció d'aquests dos germans, que els oposats sempre s'atrauen i que, de fet, no són mai oposats absoluts. Així doncs, una bona recomanació: una de les novel·les més lleugeres de Gaiman, excel·lentment escrita amb el seu estil inconfusible i una aposta per l'humor desenfadat i el ritme lleuger que us agradarà especialment si ja sou fans de l'autor. 

Sinopsi: A punt de casar-se a Londres amb la seva promesa, la Rosie, en Fat Charlie sent que ha arribat allà on volia a la vida i que ha deixat enrere una sèrie d'episodis de la seva infància que lliga a la memòria del seu pare i que recorda amb amargor. Tanmateix, arran de la mort del seu pare descobrirà l'existència d'un germà, l'Spider, de qui no coneixia res, i que començarà a manipular la seva vida amb la intenció de suplantar-lo. Ara bé, quan exposi una trama de corrupció a l'empresa on treballa en Fat Charlie i, per la seva banda, aquest convoqui una força maligna per tal de fer fora l'Spider de la seva vida, tots dos se n'adonaran que hauran de col·laborar per defensar-se d'aquests nous enemics. 

M'agrada: És el Gaiman més desenfadat i lleuger, que pot arribar a funcionar igual de bé que el Gaiman més seriós. 

Stardust (#446)

- Han insultat el meu amor vertader - va dir en Tristran - . La senyoreta Victoria Forester. Com s'atreveixen?
- La gent menuda s'atreveix a qualsevol cosa - va dir el seu amic - . I diuen moltes ximpleries. Però també parlen amb molt de seny. Els escoltes sota la teva responsabilitat, i els ignores sota la teva responsabilitat, també.

Aquesta novel·la de l'autor britànic Neil Gaiman es va publicar per primer cop el 1997, i ha esdevingut, amb el temps, una de les seves obres més estimades. Potser no està a l'alçada de les seves novel·les posteriors més reeixides, com L'oceà al final de la carretera o American Gods, però sí que mostra l'increïble talent de l'autor per crear imatges quasi pictòriques a la ment dels lectors, i després fer-les créixer narrativament i entreteixir-les en un relat coherent. En aquest sentit, Stardust comparteix punts forts amb els relats curts de Gaiman, que tot sovint pretenen suggerir més que explicar i, en aquest cas en concret, la novel·la ens recrea el to dels contes de fades tradicionals sense passar-los pel filtre excessivament candorós i ensucrat de les seves posteriors recreacions per a infants. Stardust té quelcom dels relats infantils en el plantejament del seu argument, i especialment pel que fa al caràcter del seu protagonista i els valors i motivacions que impulsen la seva aventura. Ara bé, el relat no escatima sexe i violència en algunes escenes força gràfiques, i és per això que apunta a un públic més aviat juvenil. 

Stardust ens presenta un conte de fades amb l'estructura totalment reconeixible del viatge de l'heroi: el protagonista emprendrà un viatge d'anada i tornada cap al país màgic de les fades amb una missió a acomplir. A través d'aquesta aventura, afrontarà moltíssims perills que haurà de vèncer per mitjà de la màgia i amb el suport d'una sèrie d'objectes màgics que se li aniran presentant pel camí. El poble de Wall (Mur) es diu així perquè es troba just a la frontera entre Anglaterra i el país de les Fades, tot i que els habitants del poble només tenen contacte amb els éssers màgics un cop cada nou anys, quan aquests organitzen el seu mercat màgic a la sortida del poble. De fet, Wall té una porta que dóna al país de les Fades, però els vilatans hi organitzen uns torns de guàrdia per vigilar que ningú passi aquesta frontera màgica, temorosos de les conseqüències que això podria tenir en les seves vides. El jove Tristran Thorn, però, és diferent de la resta d'habitants del poble: tot i que ell no ho sap, en realitat no va néixer al poble, sinó que hi va arribar de l'altra banda del mur quan era molt petit. Així doncs, quan la seva estimada, la Victoria Forester, li encomana una tasca impossible com a prova del seu amor, Tristran no dubtarà ni un moment a emprendre un viatge màgic a la recerca d'un estel caigut. 

Com és d'esperar, el viatge resultarà força diferent de qualsevol cosa que tant personatge com lectors haguem pogut imaginar. El país de les Fades és un lloc extremadament perillós i feréstec, com Tolkien ja ens va advertir en el seu moment, i a través dels perills que el protagonista haurà d'afrontar, veurem com la seva pròpia idea de l'aventura - i fins i tot de l'amor - va evolucionant pel camí. Stardust ens ofereix un relat força rodó, en el sentit que tanca tots els seus fils conductors amb força simplicitat, i sense gaire més pretensions que fer-nos gaudir del viatge. Gaiman ens ofereix una hàbil deconstrucció dels tòpics que sovint esperem dels contes de fades tradicionals, i ens els ofereix sobre la pàgina despullats de tota una motxilla d'implicacions que, possiblement, s'hi han anat afegint posteriorment. És per això que una altra de les seves decisions narratives és ambientar el món d'Anglaterra a l'època victoriana, i gran part de l'argument gira al voltant d'un concepte determinat de l'amor romàntic. Igual que passava a Jonathan Strange i el senyor Norrell, gran part de l'encant de la proposta rau en aquest xoc entre recreació històrica i fantasia, que ajuden a portar el missatge de la narració una mica més enllà del que sembla obvi a simple vista. 

Sinopsi: A principis de l'era victoriana, els habitants de Wall fan les seves vides tranquil·les tot vigilant la porta d'entrada entre el seu poble i el regne de les Fades, un món de màgia inhòspit i perillós. El jove Tristran Thorn, enamorat de la noia més bonica del poble, emprendrà una missió a l'altra banda del mur per provar el seu amor davant la seva estimada: haurà d'anar a buscar un estel que la noia ha vist caure a la llunyania. Ara bé, la seva aventura es creuarà amb la lluita pel poder dels senyors de Stormhold, una fosca fortalesa, i les perverses maquinacions de les bruixes Lilim, que pretenen utilitzar el cor de l'estel per recuperar la joventut perduda. 

M'agrada: És una obra extremadament suggerent i imaginativa, que entreté sense arribar a carregar, i que ofereix una deconstrucció molt intel·ligent dels trops i l'estructura narrativa dels contes de fades tradicionals, sense arribar a trair-ne la màgia. 

American Gods (#433)

Som lluny, lluny de les nostres cases i dels nostres focs, lluny dels mars que coneixem i les terres que estimem. Aquí, al confí del món, serem oblidats pels nostres déus. 

Aquesta novel·la de l'autor britànic Neil Gaiman es va publicar per primer cop el 2001 i és una de les seves obres més aclamades i conegudes. Ara que l'acabo de llegir puc dir que m'ha resultat una descoberta i, per sobre de tot, una sorpresa agradable. Tanmateix, també és una de les seves obres més llargues i complexes, i per això genera un ampli espectre d'opinions oposades entre els seus lectors. American Gods és un relat de fantasia que pretén plantejar la problematicitat de la identitat estatunidenca, que està conformada ben bé des del seu origen per tot un entramat de cultures i identitats ben diverses, de totes les poblacions que hi acaben migrant des d'arreu del món, així com de les nacions originàries i els africans esclavitzats i transportats a Amèrica per força durant la colonització del territori. Tots aquests pobladors diversos aporten al sòl americà els seus propis déus i creences, que arrelen a la nova terra amb determinades manifestacions. Ara bé, els déus s'alimenten de l'amor i els sacrificis que hi posen els seus devots, i els déus dels cultes antics comencen a desaparèixer per donar pas a déus nous, aquests sí que autènticament americans, basats en el consum, les noves tecnologies, l'entreteniment massiu i els mitjans de comunicació. Aquesta dualitat entre déus mítics i déus emergents és el que articula una part important del text, tot i que potser sigui el seu punt més feble, com a motor de la narració. Més endavant, el relat anirà revelant dimensions ocultes i implicacions últimes d'aquest enfrontament còsmic. 

El protagonista (i heroi) de la novel·la és Shadow, un jove que acaba la seva condemna de tres anys a la presó tot just per assabentar-se que la seva dona acaba de morir en un desafortunat accident de trànsit. Després d'haver-ho perdut tot, sense un destí definit ni una direcció determinada per a la seva vida, el seu camí es creua amb el del senyor Dimecres, un misteriós personatge que el contracta com a guardaespatlles i missatger. Tots dos junts emprenen un viatge per carretera a través dels Estats Units amb el propòsit de reclutar una sèrie de personatges misteriosos per a la causa del senyor Dimecres. El viatge va prenent un caire al·lucinogen quan Shadow comença a tenir somnis misteriosos, la seva dona morta apareix en els moments més inoportuns per torbar la seva existència, i una sèrie de personatges misteriosos apareixen per impedir la missió de Dimecres. Poc a poc Shadow va lligant caps sobre tots aquests fets, i accepta l'explicació que tots ells són déus, o les seves encarnacions terrenals, i es preparen per a una guerra definitiva que ha d'acabar amb l'extermini total d'un dels dos bàndols. Ara bé, el paper que Shadow hagi de jugar en els esdeveniments futurs queda sempre amagat de la narració. 

De fet, American Gods és un gran mosaic de narracions més que una novel·la unitària. D'una banda, tenim l'argument principal, que és la croada de Dimecres per reclutar els déus per a la batalla final; d'altra banda, tenim una trama secundària que es presenta en forma de misteri en un petit i arquetípic poblet rural americà, Lakeside, un paratge idíl·lic on Shadow és enviat a passar una temporada d'incògnit, però que conté un misteri amagat que el protagonista haurà de resoldre en el decurs de la seva missió. A part d'aquestes dues trames, trobem tota una sèrie de relats curts i més o menys independents: alguns d'ells són episodis puntuals de l'aventura de Shadow, com la seva estada a la funerària dels senyors Ibis i Jacquel, les seves trobades amb Mad Sweeney, o el seu breu pas per casa de les germanes Zorya; d'altres són relats d'orígens sobre com els primers habitants del continent americà van traslladar-hi els seus propis déus, i d'altres són relats independents i força suggestius sobre les activitats a l'ombra d'alguns dels déus que viuen en sòl estatunidenc avui dia. I aquesta tant pot ser la principal virtut com el principal defecte del relat: hi ha persones que gaudiran d'un relat tan inconnex, com m'ha passat a mi, que comparteix les fortaleses i la varietat dels reculls de contes curts de Gaiman, com Material sensible o Objectes fràgils; d'altres trobaran la narració poc definida, fragmentària i excessivament prolixa. 

Tanmateix, més que no tenir argument, American Gods té un argument ocult, que es va revelant com a misteri a ulls dels lectors a mesura que va avançant, però que no es desplega ben bé en tota la seva amplitud fins al final. La novel·la és una barreja de diferents tipus de materials, que es combinen en un tot força coherent i satisfactori, però que només ho fan al final, quan es revelen els misteris i podrem destriar què formava part de la trama principal, què era mera distracció o directament superflu, i què eren narracions independents amb el seu caràcter i carisma propi. Hi trobarem relats que recreen escenes de la vida quotidiana americana, que ofereixen l'atractiu d'un costumisme realista, el recurs a un humor descarnat i sovint inesperat i un petit pòsit de crítica social; a la vegada també hi trobarem una fantasia de tall més urbà i contemporani, i una fantasia que retira més al relat mític i folclòric tradicional, i ambdós tipus de narracions combinen força orgànicament. D'altra banda, on crec que el relat brilla més és precisament en els detalls inconnexos que en la imatge de conjunt, i precisament es gaudeix més pel carisma dels personatges secundaris, les seves aventures i les seves converses, que no pas per la trama principal. Així doncs, American Gods és una novel·la que es fa una mica difícil de recomanar, perquè és tan estranya i heterogènia que el seu gaudi deprendrà més aviat dels gustos - i fins a cert punt també de la paciència - dels lectors. 

Sinopsi: Després d'acabar la seva condemna a la presó, Shadow Moon es dirigeix a casa seva per assistir al funeral de la seva dona. En l'avió de tornada a casa, coincideix amb el senyor Dimecres, un misteriós artista del frau que intentarà convèncer-lo perquè treballi al seu servei. Sense cap perspectiva de futur, Shadow accepta la feina que se li ofereix, i ell i Dimecres emprenen un viatge a través dels Estats Units per tal de reclutar amics i vells coneguts de Dimecres per a una guerra còsmica que tindrà lloc entre els déus antics i les noves divinitats. 

M'agrada: Més que les línies principals de la novel·la, he gaudit principalment dels seus excursos i relats secundaris, que he llegit amb la mateixa fruïció que els reculls de relats curts de Gaiman. És aquí on la prosa de Gaiman, i el seu peculiar talent per a la caracterització i el diàleg, brillen amb llum pròpia. 

Coraline (#414)

Sou les persones que teniu noms. Això és perquè no sabeu qui sou. Nosaltres sabem qui som, i per tant no necessitem noms. 

Aquesta novel·la de 2002 és una de les més conegudes i internacionalment reconegudes de l'autor britànic Neil Gaiman. És un conte infantil, en les seves pròpies paraules, "que els infants viuen com una aventura i que produeix malsons als adults". És un relat deliciós però autènticament esfereïdor sobre el món de l'altra banda de la porta tal com el troba la Coraline, una nena a qui li agrada descobrir misteris i que prova d'explorar tots els racons de la seva nova casa després de traslladar-s'hi amb els seus pares a les acaballes de les vacances d'estiu. Els seus pares teletraballen i sempre estan molt ocupats, i per això la Coraline de vegades desitja que el seu món fos una mica diferent. Ara bé, un cop travessa el passadís que la porta a l'altra banda, se n'adonarà que no tot el que lluu és or, i que l'altra mare i l'altre pare l'estan temptant amb l'amenaça ben real d'oferir-li tot el que desitja. 

El conte es llegeix amb una tensió creixent de la primera pàgina fins l'última, i és un exemple magnífic de com es pot crear un relat completament original amb elements ben coneguts de la narrativa de fantasia tradicional. Coraline és en gran part un conte de fades tradicional, amb tots els seus trops ben reconeixibles: ben bé des del primer capítol del relat es produeixen una sèrie d'advertències que prevenen la protagonista de travessar la porta cap a l'altre costat, i la Coraline les transgredeix, òbviament. Un cop a l'altre món, l'altra família li ofereix quedar-se per sempre a viure amb ells feliçment al preu de deixar-se cosir botons als ulls, una imatge amb un valor metafòric evident. D'altra banda, si vol recuperar els seus pares autèntics, segrestats per l'altra mare, i tornar al seu propi món, la Coraline haurà d'enfrontar-se a les seves pors i alliberar les ànimes dels infants que han quedat atrapats a l'altre món des de fa segles. Com també passa als contes de fades, la Coraline no està sola en la seva missió. Compta amb l'ajut d'una sèrie de personatges, com el gat, que li donen consells i fins i tot en certs moments estaran disposats a sacrificar-se per ella, i també té un talismà màgic que l'ajudarà a vèncer la seva juguesca amb el monstre. 

Ara bé, l'originalitat d'aquest relat es troba en la forma com capgira aquests elements coneguts i en presenta el revers, fins al punt de qüestionar fins i tot la imatge del món que proporcionen aquests clàssics de la literatura fantàstica. Podríem discutir com gran part de l'obra de Gaiman es dedica a qüestionar la lectura religiosa que fa C. S. Lewis de la literatura de fantasia, especialment a través de la seva saga de contes infantils de les Cròniques de Nàrnia: Gaiman no ha amagat mai la profunda influència que aquests relats van tenir en la seva infància, al mateix temps que ha discutit obertament els seus aspectes més problemàtics. C. S. Lewis adapta la teoria metafísica platònica i la fa encaixar en el seu món de fantasia: el món de Nàrnia és un vehicle que Déu ofereix als infants per tal d'aproximar-se a la realitat autèntica, mentre que en el nostre propi món imperfecte les pistes sobre la seva presència són molt més precàries. En el desenllaç, els infants descobreixen que Nàrnia era, al capdavall, la seva llar autèntica, font de plenitud eterna, i deixen enrere el seu món anterior sense gaire recança, com si fos una mena de closca buida. 

Gaiman explora aquest conflicte amb la realitat i en presenta una versió invertida: a Coraline, l'autor presenta el món màgic com un món totalment fraudulent i enganyós, una mera còpia defectuosa de l'autèntica realitat en què vivim quotidianament, que no necessita cap mena de validació externa per ser viscuda i gaudida de forma plena. A aquesta lectura apunten els comentaris que fa la narració mateixa sobre la incapacitat de l'altra mare per crear autènticament: ella només pot copiar, pervertir i transformar coses que ja existeixen, comenta un dels personatges, i als lectors de Tolkien aquest tipus de reflexió ens hauria de sonar. És exactament el que li passa al seu Sauron, per exemple, que, a la manera platònica, pot només imitar el món real, però no crear quelcom autènticament nou. Un cop la Coraline ha aconseguit tornar al seu propi món, la narració comenta que "El cel no havia semblat mai tan cel, ni el món no havia semblat mai tan món", en una reivindicació clara de l'autenticitat i realitat plena de la pròpia llar. Així és com la Coraline acaba revelant el seu parentesc molt més directe amb la Dorothy de Baum o l'Alice de Carroll que no pas amb els Pevensie de Lewis. 

L'aventura de Coraline per desemmascarar l'altre món i acceptar l'autenticitat d'aquest és també una aventura emocional. Coraline accepta que la felicitat i l'amor que se li ofereixen a l'altre món són un engany en tant que són perfectes i, per tant, no poden ser reals. La seva lliçó apresa és la d'abraçar la imperfecció - autèntica - del seu propi món, i rebutjar la plenitud que se li ofereix directament com a impossibiltat o com a quimera. Si queda algun dubte al respecte, els elements gòtics de la narració, que es recrea especialment en el desmembrament, la suplantació, el confinament en espais tancats i els llindars o espais intermedis, ens ofereixen pistes segures sobre quin és el món realment autèntic. Coraline no té cap dubte en cap moment que ha de rebutjar l'oferiment de l'altra mare perquè aquesta li ofereix una vida perfecta al preu de cosir-li botons als ulls, fet que literalment suposaria la seva ceguesa. L'amor proposat per l'altra mare intenta convertir la Coraline en objecte, i pretén esborrar la seva individualitat, com algú faria amb una nina de drap, còpia d'una realitat autèntica. La mascarada que opera Coraline amb les seves nines en l'últim capítol apunta també en aquesta direcció, ja que és precisament quan Coraline prengui la iniciativa de l'engany que aconseguirà derrotar el monstre jugant les seves pròpies cartes. Com veieu, una lectura francament recomanable, que ofereix una complexitat i una profunditat de vegades insospitades en un conte infantil, i demostra la mestria indiscutible de Gaiman dins del gènere fantàstic. 

Sinopsi: Poc després de traslladar-se a una nova casa amb els seus pares, Coraline intenta enfrontar-se a l'avorriment explorant-ne tots els racons. Tot i les advertències dels seus nous veïns, la Coraline travessa la porta que condueix a l'altra banda, on l'altra mare li ofereix una vida aparentment perfecta al preu de cosir-li botons als ulls. 

M'agrada: És una narració magnífica sobre el món d'aquí, el d'allà i els espais intermedis que els connecten. 

Bons averanys (#268)

En Crowley sempre havia sabut que hi seria quan el món s'acabés, perquè era immortal i no tindria alternativa. Però esperava que trigués a arribar. Perquè li agradava força la gent. Era un defecte terrible en un dimoni. Bé, s'esforçava al màxim per fer miserables les seves curtes vides, perquè era la seva feina, però res del que se li acudia era tan dolent com les coses que s'empescaven ells mateixos. Semblava que hi tinguessin talent. Era part del disseny, d'alguna forma. 

Aquesta novel·la, publicada originalment el 1990, va ser fruit d'una col·laboració entre els autors britànics Terry Pratchett (1948-2015) i Neil Gaiman. Ha esdevingut una obra de culte des de la seva publicació, en part perquè ha anat atraient al llarg dels anys els fans de l'un i els fans de l'altre. Jo hi he arribat per en Gaiman, d'altres hi han arribat per en Pratchett, i suposo que també hi ha gent que hi ha arribat a través de tots dos o que es van iniciar en aquests autors a través d'aquesta obra. En els darrers temps ha tornat a créixer en popularitat per la seva recent adaptació com a sèrie televisiva. 

És una novel·la divertida i molt entretinguda sobre la fi del món, profetitzada des de segles enrere, però vista des de la perspectiva d'un àngel i un dimoni que han desenvolupat una amistat a través dels segles, i també un particular afecte per la terra i els seus habitants. Aziraphale i Crowley no són un àngel i un dimoni típics, sinó que es resisteixen a definir el Bé i el Mal com a categories absolutes: el contacte constant amb la humanitat els ha revelat els extrems de bondat i maldat a què poden arribar els éssers humans, i aviat comencen a fer-se preguntes sobre els punts febles del disseny diví. On queda la llibertat humana dins d'una guerra còsmica entre el bé i el mal? Per què temptar els humans amb el pecat i el coneixement si la salvació i la redempció semblen llegir-se entre línies a través de tot el disseny? La part més interessant del relat és que planteja aquestes qüestions metafísiques i morals de forma lleugera i humorística, però no n'eludeix en cap moment la profunditat. Perquè és quan els éssers humans comencen a prendre decisions aparentment lliures que el pla diví per a la destrucció i la fi dels temps es posa en marxa. 

Tanmateix, la proposta s'aguanta precisament pel seu recurs a l'humor absurd, ximplet i políticament incorrecte, que us resultarà familiar si us agrada l'humor britànic dels anys 70 i 80, de l'estil de Els Joves o els Monty Python. M'ha recordat també La guia de l'autoestopista galàctic de Douglas Adams, tot i que Bons averanys m'ha agradat més. Si teniu aquests referents culturals en ment, segur que aquesta novel·la us agradarà. Les referències culturals no s'acaben aquí, però. Les disquisicions metafísiques sobre l'eterna lluita entre el bé i el mal acaben embrancant amb G. K. Chesterton - pel recurs a l'humor com a forma de desarmament - i a C. S. Lewis - per l'argumentació metafísica sota una pàtina d'ironia fina - i, de fet, si us van agradar les Cartes del diable al seu nebot, aquesta també pot ser una bona recomanació, perquè el Crowley de Pratchett i Gaiman acaba revelant un aire de família (més evident del que sembla a simple vista) amb l'Screwtape de Lewis. Tanmateix, Bons averanys porta el seu humor a l'extrem en tot moment, i no aspira al rigor teòric de Lewis, òbviament. A més, la gràcia de la proposta és que Crowley no brilla en especial per la seva maldat, ni per si mateix de fet, sinó en el tàndem que forma amb el seu col·lega lluminós, que a la vegada tampoc no esdevé un àngel gaire eficient. 

Les referències a la cultura popular britànica dels 80 també són constants, ja sigui pel que fa a la música, el cinema, la televisió, les modes i estils de vida, o els moviments geopolítics del moment i, de fet, un dels acudits recurrents del llibre són les notes a peu de pàgina dedicades a explicar conceptes britànics als lectors americans. Bons averanys és una obra de culte que demostra a cada pas per què ho és, i que sorprèn contínuament amb la seva lleugeresa, bon humor i la crítica política i social que no fa esforços per amagar. És en aquest darrer aspecte que, lluny d'envellir, continua més vigent que mai, en tant que la novel·la apunta al potencial de l'espècie humana per a la crueltat i la destrucció del planeta i, tot i i així, és en la seva tendresa i la seva capacitat per subratllar els aspectes més positius de la naturalesa humana que acaba guanyant els lectors per a la causa. Si ja sou fans de Neil Gaiman i/o de Terry Pratchett, és una novel·la que us encantarà, i si no és el cas però voleu passar-vos-ho bé amb una lectura lleugera i humorística, també és una bona recomanació. 

Sinopsi: A pocs dies del desencadenament de l'Armageddon, Aziraphale i Crowley, un àngel i un dimoni que porten milers d'anys vivint a la terra, se n'adonen que s'estimen massa la terra i la humanitat com per deixar-les perdre d'un cop. Paral·lelament a això, el nen que estava destinat a fer d'Anticrist sembla haver-se perdut a causa d'una confusió que va tenir lloc a l'hospital el dia del seu naixement. 

M'agrada: És una novel·la divertida i entretinguda, que manté l'interès per l'encant dels seus personatges i els dilemes que han d'afrontar. També m'agrada la forma com adapta i revisita el trop de la lluita còsmica entre el bé i el mal. 

No m'agrada: El seu recurs a l'humor absurd i poca-solta té moments més brillants i d'altres que no tant, i envelleix malament en els moments que els acudits toquen temes més sensibles, com la guerra de sexes o els temes racials. 

Mites nòrdics (#251)

Us explicaré com s'acabarà, i després com tornarà a començar. Seran dies foscos els que us explicaré, dies foscos i coses amagades, que tenen a veure amb la fi de la terra i la mort dels déus. Escolteu, i n'aprendreu. 

Aquesta és la recomanació d'una lectura força original. Per als fans de Neil Gaiman pot suposar una sortida de la zona de confort, i per als amants en general de la mitologia pot resultar tota una descoberta. Mites nòrdics és la narració que fa Neil Gaiman d'alguns relats dels Edda islandesos, uns textos compilats al segle tretze que probablement provenen de tradicions orals més antigues. És la font d'on beuen la imatgeria de Wagner, la de Nietzche i en part la de Tolkien, i el llibre, a un nivell força introductori, pot ajudar a comprendre temes i personatges que aquests autors donen per suposats. 

He de dir d'entrada que els mites grecs - i els bíblics, a un altre nivell - han estat els que he après i llegit des de petita i, per tant, em són molt més familiars. La mitologia germànica em deixa una mica més perduda, i per això he gaudit d'aquest llibre com no m'esperava. Aquesta és la mitologia compartida pels pobles nòrdics i germànics, amb Odin, el seu fill Thor i el seu germà Loki com a protagonistes. El cosmos està dividit en nou móns: dos per a les dues espècies de déus que hi ha, un per als elfs, un per als nans (o elfs foscos), un per als gegants, un per als humans (Midgard, o el món intermedi), el món de foc, el món de boira, i Hel, el món dels morts que no van a Valhalla amb els déus. D'entrada impressiona, però de seguida ens n'adonarem que els relats continguts amb aquest recull toquen quasi exclusivament Asgard, el món dels Aesir, regit per Odin i habitat pels déus. El món que visiten més sovint a part d'Asgard és el dels gegants, on tenen diferents aventures, i hi apareix algun altre, com el dels nans o el dels morts, de forma puntual. Els mortals amb prou feines hi apareixen o es relacionen amb els déus. 

Costa trobar paral·lelismes amb la mitologia grega, en ser totes dues tan diferents: potser només aspectes menors, com el fet que els déus poden canviar de forma o disfressar-se quan els convé, i la importància que donen als animals, comprensible en societats ramaderes que depenen exclusivament de bèsties com les cabres, els bous o els cavalls per a la seva subsistència. La guerra oberta entre els déus i els gegants també apunta cert paral·lelisme amb la dels olímpics i els titans, però realment aquestes semblances acaben essent anecdòtiques, especialment a la llum de les diferències. 

En la mitologia grega hi ha un sentit d'unitat en el cosmos: el seu panteó és fruit d'una integració creixent de divinitats de diferents tradicions i procedències. Per més que els mortals haguem d'acceptar l'arbitrarietat del poder dels déus, al cap i a la fi tots pertanyem al mateix cosmos, i n'acceptem la jerarquia sense qüestió. Si aquests equilibris es trenquen o es transgredeixen, sempre queda alguna forma de compensar, equilibrar o restaurar l'ordre original. La mitologia nòrdica no funciona així: per més poderosos que siguin els déus, hi ha dimensions de la realitat que queden fora del seu abast, i així doncs gran part dels relats es basen en la dicotomia entre nosaltres i els altres. Son aquests altres amenaçadors, perillosos i traïdors, que mai poden arribar a ser integrats, els que desencadenaran la fatalitat. 

Així doncs, l'aspecte més extraordinari i distintiu de la mitologia nòrdica respecte de la mediterrània és que conté un relat escatològic, sobre la fi del món. Els Edda contenen el relat del Ragnarok, el dia de la fi dels temps, en què els déus lluitaran la seva última batalla contra els seus enemics més ancestrals i perdran irremeiablement. La certesa que això passarà i que aquest destí és inamovible no els impedeix acceptar-lo amb totes les conseqüències quan es fa present: així és com tot començarà i així és com tot s'acabarà. Hi ha quelcom d'aquest amor pagà a la derrota en la mitologia grega, és cert, per exemple, en l'actitud dels troians durant la guerra de Troia, però enlloc hi he trobat aquesta referència a la fi del món com a tot. Ara bé, els déus lluitaran contra els seus rivals i seran vençuts i morts en aquesta contesa, però el destí de l'univers queda suspès en un pla d'ambigüitat. Ha de venir, el Ragnarok, o ja s'ha esdevingut en el passat? El Ragnarok també podria ser una explicació de com hem arribat al present, de per què vivim en un món sense déus i màgia, en tant que la fi dels temps va ser la fi dels seus temps. Tot i que l'ombra d'un destí final que acabarà amb tot el que coneixem, amb la calidesa de la llar, de la família i de les relacions humanes també pot amenaçar-nos en un futur incert. Neil Gaiman també juga molt hàbilment amb aquesta ambigüitat intrínseca de les seves fonts: el seu desenllaç és memorable a l'hora d'interpretar el que suposa aquest final. 

Gaiman també hi posa quelcom del seu estil narratiu a l'hora de recrear els personatges i oferir-nos un relat coherent de les seves anades i vingudes. Hi ha una temptació essencial que calia evitar i que crec que aquí se supera sense problemes: l'autor no ens ofereix una novel·lització dels personatges i esdeveniments, sinó que respecta el to mític dels relats originals. Hi ha dues opcions, en aquest sentit: o bé donar als personatges una psicologia moderna, o bé respectar el fet que són figures mitològiques, amb qualitats essencialment planes i estàtiques que, tanmateix, poden ser pintades amb els colors més vius. Gaiman escull aquesta última opció, i aquí em penso que rau l'encert d'aquest llibre. La seva narració és vívida en els detalls i en les descripcions, en els motius que es repeteixen de forma recurrent i en el rol fix jugat per cada déu. En definitiva, és una lectura molt amena i interessant si us interessa la mitologia, i pot ser molt profitosa a l'hora de reconèixer referents i imatges en altres textos literaris.

Continguts: Aquest volum recull la narració que Neil Gaiman fa d'alguns passatges de la mitologia nòrdica, amb especial protagonisme de les aventures d'Odin, Thor i Loki. Des de la creació dels móns fins al seu final, aquests relats ens van descobrint diferents dimensions dels móns creats i la relació entre ells. Ara bé, des del principi està decretat que arribarà el dia de la fi dels temps, i aquest fet es va fent cada cop més ominós a mesura que el llibre es va apropant al seu final.

M'agrada: Sobre tot, els inicis i els finals. De fet, la forma com els relats mantenen el suspens, en tant que van anticipant el que s'arribarà sense donar-ho a conèixer del tot. 

Material sensible (#208)

Posi's la seva màscara abans d'ajudar els altres. 
I penso en nosaltres, tots, i les màscares que portem, les màscares que ens amaguen i les que ens revelen. I m'imagino la gent fingint ser com és realment, i descobrint que l'altra gent és molt més i molt menys del que ells mateixos s'imaginen o de com escullen presentar-se. I aleshores, penso en la necessitat d'ajudar els altres, i com ens emmascarem a l'hora de fer-ho, i com l'absència de màscara ens fa vulnerables . . . 
Tots portem màscara. És el que ens fa interessants. 
Aquestes són històries sobre aquestes màscares, i la gent que som a sota. 

Material sensible és un recull de relats de Neil Gaiman publicat el 2015. Potser no n'he gaudit tant com de Fragile Things, però això no és ni de bon tros un defecte del llibre, sinó que té a veure més aviat amb gustos personals, i amb la varietat que acostumen a oferir els reculls de relats. Fragile Things tirava més a la fantasia i aquest més a la ciència-ficció, i en tots dos el lector ha d'anar construint la seva pròpia experiència de lectura, perquè els contes es basteixen en gran part a partir de referències a altres textos, més o menys coneguts per a cadascú. Reconec que a mi el conte de Doctor Who em va deixar ben bé igual, però que el darrer misteri de Sherlock Holmes, una mica a l'estil de la novel·la A Slight Trick of the Mind de Mitch Cullin, em va semblar totalment brillant. Però per a algú altre pot resultar a l'inrevés. 

En general, m'ha semblat que alguns dels contes més breus es podien haver desenvolupat més, i alguns dels més llargs ho són excessivament, així que és difícil d'acabar de decidir en un assortiment de propostes que toquen diferents temes, extensions i fins i tot gèneres. Alguns es queden gravats a la memòria, i d'altres passen sense pena ni glòria, així que costa fer una recomanació en ferm quan l'experiència pot arribar a ser tan subjectiva. Si bé a Fragile Things hi havia certa afinitat temàtica entre els relats, aquí la varietat és més gran i, com l'autor deixa intuir en el prefaci, potser aquesta varietat és del tot intencionada. 

Un trigger warning és un avís col·locat al principi d'un llibre o de qualsevol obra audiovisual prevenint els lectors contra potencial material sensible. Tanmateix, hi ha una ambigüitat essencial en aquesta expressió, i és que els autors no arriben a ser mai del tot conscients de quin tipus de contingut pot esdevenir sensible a un determinat espectador. D'aquí l'ús de la paraula trigger, que fa referència a l'activació de traumes o records reprimits en una persona, però que és completament subjectiva, personal i intransferible. A mi em poden pertorbar profundament els éssers que s'amaguen en les ombres o les veus que semblen no provenir d'enlloc, a un altre els tentacles, a un altre la idea de ser enterrat viu, o una diagnosi mèdica. I Neil Gaiman s'aprofita, precisament, d'aquesta varietat, oferint-nos un ventall així d'ampli d'angúnies i pertorbacions. 

També és una obra que tracta, d'una forma molt subtil i intel·ligent, de les màscares que ens posem a l'hora de presentar-nos davant dels altres, imprescindibles per a la nostra supervivència, ja que ben sovint ens n'adonem que no hi ha res a sota, i és la màscara la que esdevé la veritable identitat. Així, com en una mena de concurs per a lectors desperts, els relats ens desafien constantment amb personatges que no són qui aparenten ser i que només al final acaben revelant la seva màscara, sempre de formes diferents, més o menys literals. 

A part d'això, reconec que les meves parts preferides han estat la deconstrucció de contes de fades clàssics, com la que opera a "The Sleeper and the Spindle" o a "Diamonds and Pearls", i l'exercici de concisió extrema portat a terme a "A Calendar of Tales", on Gaiman va escriure un breu conte per a cada més de l'any basat en una resposta a través de Twitter a una pregunta llançada cada mes pel mateix autor. És precisament en la brevetat on Gaiman brilla amb la seva agudesa i el seu enginy habituals tot i que, dels dotze contes resultants, també en podríem triar de preferits. En definitiva, una experiència desigual però totalment profitosa en els seus punts àlgids, que recomano als seguidors incondicionals de Neil Gaiman. 

Continguts: Aquest recull conté els poemes "Making a Chair", "My Last Landlady", "Observing the Formalities", "Witch Work" i "In Relig Odhráin", i els dos últims realment valen la pena. Els relats curts són "A Lunar Labyrinth", en homenatge a Gene Wolfe; "The Thing About Cassandra", en què una nòvia imaginària del narrador apareix inesperadament a la seva vida; "Down to a Sunless Sea", que és una història d'estil gòtic força clàssic; "The Truth is a Cave in the Black Mountains. . .", que és un dels millors del recull i que té moments força pertorbadors; "Adventure Story", molt breu i divertit; "Orange", que també pretén ser divertit però perd interès pel camí; "A Calendar of Tales" que és un petit recull de contes dins del recull. Els meus preferits són abril, maig, juny i octubre. A continuació trobem "The Case of Death and Honey", que és una aventura de Sherlock Holmes un cop retirat i que, per tant, té a veure amb l'apicultura. "The Man who Forgot Ray Bradbury" és un homenatge sentit i sincer a Ray Bradbury, però no és realment una narració. "Jerusalem" és una narració molt intel·ligent sobre els perills del turisme religiós, la depressió, el nihilisme, i la fina línia que separa la salut de la malaltia mental. "Click-clack the Rattlebag" és també molt breu i intel·ligent, i tracta sobre un monstre molt peculiar. "An Invocation of Incuriosity" és un conte que Gaiman va començar quan era adolescent i que s'inspira en les obres de Jack Vance. "And Weep, Like Alexander" és també força breu, força intel·ligent, però no gaire més que això. "Nothing O'Clock" és un conte en la forma d'un episodi de Doctor Who. "Diamonds and Pearls" és, igual que "The Sleeper and the Spindle", que es va arribar a publicar per separat, una deconstrucció d'un conte de fades clàssic. Tots dos valen molt la pena. "The Return of the Thin White Duke" recrea l'estil dels contes de fades, però aquest cop inspirat en una cançó de David Bowie. "Feminine Endings" és una bonica carta d'amor basada en el passat de l'autor i la seva dona. Finalment, "Black Dog" és un conte inèdit escrit originalment per a aquest volum, i és un altre conte protagonitzat pel personatge principal d'American Gods. És força original i un dels que m'ha agradat més. 

M'agrada: M'han agradat gran part dels contes inclosos en aquest volum, i alguns m'han arribat a pertorbar força, cosa que, tractant-se de Neil Gaiman, és un compliment.  

No m'agrada: És un punt desigual i l'interès decau en determinats moments, especialment en els contes més llargs. 

Neverwhere (#187)

I volia parlar de la gent que s'escola per les esquerdes, parlar dels desposseïts - utilitzant el mirall de la fantasia, que de vegades ens pot ensenyar coses que hem vist tants cops que ja ni tan sols les veiem - per primera vegada. 

Aquesta novel·la de Neil Gaiman es va publicar per primera vegada el 1996 i he de dir que ha estat la primera decepció en tota regla per part d'un autor que he anat admirant cada cop més a mesura que l'he anat llegint. Ser un geni ajuda, però no té per què ser-ho tot, i és possible que Neverwhere esdevingui una obra menor dins la producció de Gaiman perquè, d'una banda, és una de les seves obres primerenques i, d'altra banda, perquè en el seu origen la història no va ser concebuda com a novel·la, i aquest canvi de suport pot acabar ressentint el producte final. Gaiman va escriure l'argument de Neverwhere per a una mini-sèrie produïda per la BBC el mateix any, i a mesura que la direcció del film li anava coartant la creativitat com a guionista, l'autor es decidia una vegada i una altra a incloure les idees rebutjades en la novel·lització de la sèrie. El text va anar patint revisions al llarg dels anys fins que ens arriba a les mans, el 2015, el text preferit per l'autor, juntament amb un pròleg que s'havia eliminat de la publicació original - i que a mi m'ha semblat un punt fort - i un relat curt, "How the Marquis Got His Coat Back", que expandeix la història d'un dels personatges secundaris. 

El problema d'aquesta novel·la és que és una lectura sense ritme. La trama progressa molt lentament, la majoria del temps sense que els lectors, igual que el protagonista, tinguem una idea gaire clara del que s'està esdevenint. El món de fantasia que se'ns ofereix aquí és vívid i acolorit com acostumen a ser els móns de Gaiman, els personatges tendeixen a ser cruels, o entranyables, o a quedar-se a mig camí entre totes dues coses, com també sol passar amb Gaiman, però en definitiva l'argument comença a fer aigües ben bé des dels primers capítols. La impressió que em va fer la novel·la en començar a llegir-la és que a la història li faltava una direcció clara al principi, com si l'autor no s'acabés de decidir entre múltiples opcions, i des de bon principi la trama comença a perdre's en la caracterització de múltiples personatges secundaris que al capdavall no tenen cap importància fonamental per a l'argument. Hi ha moments en què entreveiem el Gaiman brillant de sempre, però en la majoria de casos a través d'una narració pobra i excessivament entretallada. 

Tot i així, cal analitzar també la importància de Neverwhere dins del gènere de la fantasia urbana. Aquesta novel·la pràcticament va significar el ressorgiment d'aquest subgènere a partir dels anys noranta -  sempre que comptem com a fantasia urbana els relats sobrenaturals de finals de l'època victoriana, de l'estil de Dorian Gray o Jekyll i Hyde. Deixant apart les classificacions, de totes formes, Neverwhere tampoc no s'entendria sense aquests precedents d'un segle enrere. La idea del Londres de dalt (on la gent respectable viu una vida estable) i el Londres de baix (on viu la gent que s'ha escolat per les esquerdes) no és un invent de Gaiman, i la seva proposta a Neverwhere - connectar-los tots dos a través de la fantasia, com si es tractés d'un pas al món de dins l'armari - no deixa de ser una pensada original. La llàstima és que el resultat acabi essent confús, caòtic i ensopit. 

Sinopsi: Richard Mayhew és un jove escocès que treballa en una oficina a Londres. Una nit, ajuda una noia que troba ferida al carrer, cosa que provoca que la seva promesa l'abandoni, i que, d'un dia per l'altre, cap dels seus coneguts el recordi o el reconegui. Sense adonar-se, ha anat a parar al Londres de baix, una regió subterrània on viu la gent que s'ha escolat per les esquerdes, on les rates parlen i les estacions de metro tenen vides pròpies en forma de personificacions. L'única opció que li queda és trobar la noia que va salvar, Door, que fuig de dos terrorífics assassins a sou, el senyor Croup i el senyor Vandemar. Tanmateix, a través del seu viatge amb Door, haurà d'anar coneixent les motivacions últimes de la seva aventura i si, finalment, hi ha de jugar algun paper. 

M'agrada: Té petits detalls que recorden el Gaiman que vindrà després, i la idea de la novel·la no deixa de ser original. El desenllaç també m'ha semblat satisfactori, com si redimís part dels defectes en el plantejament. 

No m'agrada: És una novel·la que perd molt en comparació amb altres obres de Gaiman, i que es fa excessivament lenta i confusa. 

Coses fràgils (#172)

Semblava un títol perfecte per a un llibre de contes. Existeixen tantes coses fràgils, al capdavall. Les persones són tan fàcils de trencar, igual que els somnis i els cors.

Aquest recull de contes de Neil Gaiman, publicat el 2006, ha estat, com ja comença a ser habitual amb aquest autor, una experiència del tot inesperada en la seva frescor i originalitat. Hi ha qui diu que Gaiman fins i tot excel·leix encara més en els relats curts que en les novel·les, precisament perquè als marges de la seva narració sempre queden elements indefinits o inexplicats, petits misteris no resolts i caps solts rere els misteris resolts i les peces encaixades. 

És un autor altament imaginatiu, a l'alçada potser de Roald Dahl i Michael Ende, perquè escriu fantasia sense complexos, sense necessitat de justificar els móns creats ni els camins escollits, i perquè no subestima els lectors a l'hora de convidar-los a aquests móns seus obscurs, màgics, sinistres i fascinants. Els lectors no necessitem que se'ns dugui enlloc de la mà, i Neil Gaiman és un mestre a deixar-nos vagarejar pel nostre compte a través dels móns creats, i de posar a prova la nostra intel·ligència a l'hora de captar referències, imatges, suggestions i trencaclosques meta-literaris. Altres autors de fantasia contemporanis (em ve al cap J. K. Rowling i la seva escola de mags) fan un esforç sobrehumà per racionalitzar i descriure el món de fantasia narrat, i el problema és que com més específiques pretenen ser les regles de funcionament més inconsistències i caps solts acaben deixant pel camí. Neil Gaiman és massa conscient d'aquesta possibilitat, d'entrada, com per caure en la temptació. Els lectors són en tot moment còmplices del joc de Gaiman, i no mers espectadors, i sempre s'agraeix quan un autor reconeix la intel·ligència de la seva audiència. 

El tema dels seus relats és el propi fet de crear relats, i la textura del llibre queda formada per aquestes petites escletxes, com si els contes mateixos fossin retalls d'històries més grans i més completes, i això, en tot moment, és part de la il·lusió creada. Tanmateix, tot i compartir una estructura similar en la major part dels casos - estranys que es troben en un pub, relats que s'inicien dins de relats, criatures imaginàries amb orígens que es remunten al principi dels temps, cases abandonades que amaguen secrets a l'interior - els contes se segueixen amb el suspens del gir inesperat, del canvi de direcció sobtat que sembla obvi només un cop acabat el relat. 

El volum no sols conté relats curts, sinó també poemes, impressionants en la seva simplicitat i bellesa, que m'han revelat una faceta de Gaiman completament desconeguda fins ara. De vegades la corda que separa el que és humorístic del que és macabre, i el to seriós del to lleuger és tan fina que pot agafar desprevinguts els lectors que no coneguin Gaiman prèviament. Per aquells que ja en siguin seguidors, com és el meu cas, l'obra ens ofereix paratges coneguts i camins familiars, però a la vegada els deconstrueix amb intel·ligència, humor, crueltat i tendresa a parts iguals. D'aquesta forma és com acabem plantejant-nos la motivació última de la literatura fantàstica i de la literatura en general, així com els elements més problemàtics de la ficció dirigida als infants. I és clar, tampoc no ens trobaríem dins d'un llibre de Gaiman si no ens poguéssim perdre en les seves inacabables descripcions de menjar.

Continguts: Coses fràgils de Neil Gaiman conté una sèrie de poemes i relats curts. "A Study in Emerald" és una versió d'Estudi en escarlata de Conan Doyle passada per Lovecraft, amb múltiples referències a altres textos clàssics del mateix període que els relats de Sherlock Holmes. "October in the Chair" homenatja Ray Bradbury i a la vegada recorda El llibre del cementiri. "Forbidden Brides of the Faceless Slaves in the Secret House of the Night of Dread Desire" és una divertidíssima deconstrucció dels trops de la literatura gòtica. "The Flints of Memory Lane" és una altra de fantasmes. "Closing Time" és una altra història-dins-de-la-història que també s'assembla, d'alguna forma, a una història de fantasmes. "Bitter Grounds" representa una mena de viatge oníric al sud dels Estats Units. "Other People" és un terrorífic relat de purgatori. "Keepsakes and treasures" és un dels més fluixos al meu parer, i revela possiblement el Gaiman més depriment. "Good Boys Deserve Favours", és possiblement el més trivial de tots ells, però esdevé una autèntica delícia. "Strange Little Girls" és petit i estrany com les noies del títol. "Harlequin Valentine" és una meravella petita, curiosa, delicada i tancada en si mateixa. "The Problem of Susan" és una crítica magistral a un dels aspectes més problemàtics de l'últim dels relats de Nàrnia de C. S. Lewis, és molt més contundent que qualsevol assaig que es pugui arribar a escriure sobre el tema i també acaba portant Gaiman a llocs profundament pertorbadors i misteriosos. "Feeders and Eaters" és un conte apetitós i macabre. "Diseasemaker's Croup" és una entrada imaginària en una enciclopèdia imaginària sobre malalties imaginàries. "Goliath" és una meravella de relat que es va publicar com a part de la promoció de la pel·lícula The Matrix. "Pages from a Journal Found in a Shoebox Left in a Greyhound Bus Somewhere Between Tulsa, Oklahoma and Louisville, Kentucky" és un cercle magnífic. "How to Talk to Girls at Parties" és un conte en què el títol ho diu tot, en múltiples sentits. "Sunbird" és un conte meravellós sobre gurmets terriblement agosarats i ingenus. Finalment, "The Monarch of the Glen" és un relat curt que involucra l'univers i els personatges creats per a American Gods, però que no presenta cap problema per a aquells que no hàgim llegit la novel·la. El relat revisita les imatges presents a Beowulf de forma altament imaginativa. A la vegada, el volum també conté els següents poemes, tots ells brillants cadascun en el seu propi to: "The Fairy Reel", "The Hidden Chamber", "Going Wodwo", "Locks", "Instructions", "My Life", "The Day the Saucers Came" i "Inventing Aladdin".

M'agrada: És Gaiman en estat pur, però a la vegada m'ha agradat descobrir-lo en un altre format que no és el que coneixia fins ara.

No m'agrada: En alguns moments d'alguns dels relats, la peculiar forma que Neil Gaiman té de no comprendre les dones, i de fer-les elements subsidiaris i estereotípics dels seus relats. 

El llibre del cementiri (#120)

Ets viu, Bod. Vol dir que tens un potencial infinit. Pots fer qualsevol cosa, crear qualsevol cosa, somiar qualsevol cosa. Si canvies el món, el món haurà canviat. Potencial. Un cop ets mort, ja no hi és. S'ha acabat. Has fet el que has fet, has somiat el teu somni, has escrit el teu nom. Et poden enterrar aquí, t'hi pots passejar. Però el potencial s'ha acabat. 

Aquesta novel·la de Neil Gaiman, publicada el 2008, és una altra mostra del fet que el que és obvi, si està ben escrit, pot esdevenir quelcom diferent. Les premisses i l'argument de El llibre del cementiri són força d'esperar si tenim en compte que és una adaptació, o una versió, per dir-ho així, del clàssic El llibre de la selva de Kipling. Podeu prémer aquí si voleu veure comparatives interessants i molt ben fundades sobre les dues obres. Per a Kipling, damnificat per una infància victoriana, l'objectiu últim del nen és fer-se amb el control dels altres animals i, en aquest sentit, esdevenir el rei de la selva. Per a Gaiman, amb una infància que mira al segle vint-i-u, l'objectiu últim de Ningú Owens és adquirir tots els coneixements i habilitats possibles per a la vida adulta, i adquirir empatia envers els seus semblants, cosa que resultarà el seu repte més fascinant. 

Neil Gaiman no amaga en cap moment les similituds amb la seva font, i planteja un esquema argumental completament calcat al de l'obra de Kipling: el protagonista és un infant la família del qual és assassinada quan aquest encara és un nadó. Aquest, escapant del seu persecutor, accedeix a un cementiri abandonat que hi ha prop de casa seva, i allí, els fantasmes que hi habiten es reuneixen en assemblea per decidir si l'accepten com a un d'ells. Finalment l'accepten, i li donen uns pares adoptius i un guardià. A partir d'aquí, l'acció esdevé episòdica; l'infant es fa gran aprenent tot el que el cementiri posa al seu abast. Donades les premisses, el desenllaç tampoc no ens ha de sorprendre. Per si encara queda algun incrèdul, s'estableixen comparacions d'alguns dels personatges amb una pantera o un tigre. De la mateixa forma, l'autor explota la novel·la de creixement o aprenentatge com a forma. 

Ningú Owens és l'individu que ha d'experimentar la novetat de prendre decisions, i el pas principal abans d'arribar a la maduresa serà trobar la seva pròpia identitat. Com un Ningú homèric, ha d'acabar afirmant-se plenament davant del monstre per tal de tancar un cercle. Ara bé, la forma en què aquesta història es narra és tan lírica i altament imaginativa que té la virtut de la novetat, de fer-nos aproximar a una història completament genuïna, i fer-nos estimar els seus personatges com si ja els haguéssim conegut sempre. Aquí, per arribar al món dels morts, el camí no fa baixada sinó que puja per un turó. Tenim les múltiples aventures de Ningú Owens, que en alguns moments recorden lleugerament Roald Dahl, sense arribar a perdre l'originalitat; tenim Silas, un personatge misteriós i multifacètic, i el llegim esbrinant què es Silas en realitat, tot i que ens vingui de nou en algun moment o altre de la narració. Tenim personatges femenins que no resulten mai tòpics ni previsibles, com la senyoreta Lupescu o la Liza del clan de les Hempstock. Tenim presències estranyes i tresors amagats que provenen del món dels celtes. I trobem, és clar, un misteri essencial a resoldre, el del passat de Ningú i el crim contra la seva família. 

Sinopsi: La història comença amb la mà assassina d'un tal Jan, o man Jack en l'original anglès, i amb un nadó que escapa de l'assassí cap al cementiri abandonat que hi ha en un turó prop de casa seva. Els habitants del cementiri accepten que el matrimoni Owens adopti la criatura, i li escullen el misteriós Silas com a guardià. A partir d'aquest moment el cementiri esdevé la llar de Ningú Owens, amb tot un seguit de personatges, misteris i perills que aquest haurà d'anar coneixent en el seu procés de creixement. El misteri dels seus orígens anirà prenent una rellevància especial. 

M'agrada: Silas, evidentment. 

L'oceà al final del camí (#80)

Et diré una cosa important. Els adults tampoc no semblen adults per dins. Per fora, són grans i descuidats i sempre saben el que es fan. Per dins, tenen la mateixa aparença de sempre. La mateixa de quan tenien la teva edat. La veritat és que no hi ha adults. Ni un de sol en tot el món. -Va aturar-se a pensar un moment. Després va somriure-. Tret de l'Àvia, és clar. 

Lettie Hempstock té onze anys i també és tan vella com l'univers. La seva àvia va veure com feien la lluna. És difícil explicar aquesta novel·la amb poques paraules i, a la vegada, és una experiència única, fresca i gratificant. És la primera obra que llegeixo de Neil Gaiman i he de confessar que, a priori, hi estava més predisposada en contra que no pas a favor. Però també és difícil recomanar-la d'entrada. Absteniu-vos-en si no us agrada la fantasia i també, i especialment, si no us agraden els caps solts i els finals oberts. 

The Ocean at the End of the Lane (2013) no ofereix respostes a tots els enigmes i tampoc no és ben bé un relat d'infantesa. És més aviat un relat sobre el record que un escriptor de ficció pot arribar a elaborar sobre la seva infantesa. Al rerefons de tot hi pot haver una interpretació completament natural i realista dels fets: el protagonista, de set anys, viu una sèrie de fets traumàtics, extremadament violents i pertorbadors (entre els quals hi ha un brutal episodi de maltractament a mans del seu pare), i els re-elabora en la seva ment d'infant com si ell fos un heroi de ficció. Tanmateix, això no faria justícia completa al que ofereix la història, perquè després de tot sempre queden detalls irreductibles a l'explicació racional. Lettie Hempstock, la seva mare i la seva àvia són personatges més aviat arquetípics que no pas reals, i quan vaig haver acabat de llegir la novel·la em vaig quedar pensant una bona estona quin paper hi jugava Austràlia en tot plegat. A la vegada, l'encarregada de derrotar els monstres és Lettie més que no pas el protagonista. Aquest, si més no, és qui s'emportarà la lliçó més valuosa. 

La impressió al final de tot de llegir la novel·la és un regust d'incompleció i incomoditat i, tot i així, he de dir que m'ha agradat molt. Em vaig quedar amb les ganes que algun erudit estudiós de Freud fes una anàlisi acurada de tots els símbols de la novel·la: hi ha l'oceà dels protagonistes, que té a veure amb l'origen de la vida i de l'univers; hi ha la inestable relació de la realitat amb els somnis; com ja he dit abans, hi ha un episodi en què el protagonista sent la necessitat imperiosa de matar el seu pare abans que aquest el mati a ell; hi ha també almenys dos episodis - molt gràfics - en què el protagonista extreu objectes d'orificis del seu cos (no en puc dir més per no fer spoilers). El resultat final és molt curiós perquè, en conjunt, la història s'aguanta. És suggeridora, emotiva, i no dóna explicacions definitives ja mastegades. La descripció de l'atmosfera i l'ambient, l'escenari en què la història es desenvolupa és magnífica: et mostra un món idíl·lic, que hauria d'estar farcit de nostàlgia i de records però que et transporta a la infància com aquell lloc inhòspit, solitari i lleugerament amenaçador que en realitat és. Una experiència fantàstica en tots els sentits, que recorda lleugerament Diana Wynne Jones, però que manté una originalitat pròpia. 

Sinopsi: El protagonista retorna al paratge de Sussex on havia viscut de nen amb els seus pares i la seva germana, aquest cop per assistir a un funeral que no s'especifica de qui és. Provant d'escapar de la gent que ve a donar-li el condol, acaba arribant a l'estany rere la granja Hempstock, l'estany que la seva amiga d'infància, Lettie, estava convençuda que era el seu oceà particular. A partir d'aquí, se succeeixen els records d'infància del protagonista. El suïcidi del miner d'òpal, un llogater que viu a casa seva, desencadena un seguit de forces malignes que venen a pertorbar el món conegut a través dels somnis, i sembla que Lettie, amb l'ajut de la seva mare i la seva àvia, és l'única persona que podrà enfrontar-s'hi. 

M'agrada: L'estructura del relat en general, com un episodi porta a un altre i la història et té en tot moment amb l'ai al cor de saber en què acabarà tot. També com les imatges es van superposant les unes a les altres, com símbols que es repeteixen i que remeten a un moment posterior de l'acció. Per exemple, el nen s'allibera del cuc sota l'aigua de la banyera, i posteriorment es castigat a la banyera, etc. 

No m'agrada: En determinats moments, la manca de concreció decep una mica. Algunes de les premisses i dels caps de la història sembla com si es poguessin haver definit o desenvolupat més.