Imago (#600)

Jo era com un humà cec, afetgegant el que no podia veure. Però a un humà cec se li podia restaurar la vista. El que em faltava era quelcom que no havia tingut mai - o almenys, quelcom que encara no havia descobert. 

Aquesta és la tercera entrega de la trilogia de la Xenogènesi d'Octavia Butler i, com a desenllaç de la sèrie sencera, he de dir que se m'ha fet decebedora. Les dues primeres entregues, Alba i Ritus de l'edat adulta, podien resultar pertorbadores de llegir, és cert, però presentaven un debat sobre els aspectes més problemàtics de la colonització d'una cultura per part d'una altra, en aquest cas a través de la relació de dominació que s'establia entre una espècie alienígena, els oankali, i els últims supervivents de l'espècie humana després d'una guerra nuclear que ha deixat la terra amb prou feines habitable. Si Alba actuava com a plantejament del conflicte, i Ritus de l'edat adulta en representava l'antítesi, el qüestionament de les tesis que se'ns exposaven al primer volum, de forma que es creava un interessant joc de contrastos entre ambdues novel·les, el que era d'esperar ara al tercer volum era alguna mena de resolució, o almenys de progressió, en aquesta tensió narrativa que se'ns plantejava. 

La progressió es produeix més aviat en el punt de vista que no pas en l'aspecte argumental: si a Alba teníem una protagonista humana, a Ritus de l'edat adulta el protagonista era un mestís oankali criat entre humans que aconseguia empatitzar amb les motivacions humanes a l'hora de resistir el procés colonitzador que se'ls proposava. Ara, en aquest tercer volum, el protagonista és un altre constructe, de fet un germà més petit de l'Akin del segon volum, que descobreix, quan arriba a l'adolescència, que es convertirà en un ooloi, un individu de sexe neutre, que en la biologia oankali juga un paper clau per arribar a sintetitzar la informació genètica de mascle i femella i aconseguir produir un nou individu. Per tant, si a la segona novel·la teníem un constructe que empatitzava amb els humans, ara ens trobarem amb un protagonista que, per imperatiu biològic, assumirà plenament el projecte reproductiu dels oankali, que passa per un salt evolutiu en què les dues espècies com es coneixien antigament desapareixeran per donar pas a una nova espècie barrejada entre totes dues. Així doncs, entenc que hi ha una voluntat de progressió en el punt de vista entre les tres novel·les: punt de vista plenament humà a Alba, punt de vista híbrid entre les dues espècies a Ritus de l'edat adulta, punt de vista plenament oankali en aquesta tercera entrega. 

Tanmateix, si a la segona novel·la el conflicte principal s'articulava al voltant de la resistència dels humans a ser anorreats en aquest projecte, ara aquest conflicte queda esborrat; les línies argumentals de la segona novel·la, amb el paper mediador de l'Akin i la futura colònia de Mart, queden totalment tallades, i qualsevol rastre de resistència als oankali queda com un residu de reaccionarisme o de nostàlgia condemnat inevitablement al fracàs. Aquesta progressió en la narrativa ens aboca a una acceptació plena del triomf final del projecte biològic dels oankali i de la seva forma de percebre l'existència humana. És cert que els oankali també es perden en aquest procés, és a dir, que estan també destinats a desaparèixer, igual que els humans, en la futura espècie; tanmateix, aquest fet tampoc no canvia que la manipulació genètica i la coerció política sempre són unidireccionals, per part dels oankali envers els humans. Per tant, el que m'ha decebut especialment en aquest tercer volum és que, en comptes d'aportar quelcom de nou a la trilogia o fer progressar la trama en alguna direcció, es limita a repetir de nou l'argument del primer volum, i el desenllaç ens deixa exactament al mateix punt on havíem començat. 

El problema més directe que he trobat amb la trilogia sencera és que presenta com a biològic o natural, en el món fictici, un procés que a la vida real és cultural i polític, i per això no sé fins a quin punt la metàfora de la dominació colonial i l'esclavitud acaba de funcionar. La narració perd tot rastre de tensió o de suspens quan tot el que hi passa se'ns presenta amb el determinisme d'un procés biològic: l'aspecte més problemàtic de l'argument, com també passava a Alba, és la subjugació sexual que els oankali exerceixen sobre els humans a qui "integren" en el seu projecte genètic, que ells presenten com a intercanvi però que mai no es planteja en termes d'igualtat ni de reciprocitat. En aquest sentit, els encontres sexuals entre alienígenes i humans exploten sense aturador la imatgeria de la violació, però la víctima humana sempre acaba consentint a l'abús dels oankali perquè les feromones alienígenes, segons el text, són irresistibles. La novel·la, com també passava amb les dues anteriors entregues, està farcida d'aquestes contradiccions entre el discurs dels oankali - la seva aposta pel mestissatge, la simbiosi, la convivència pacífica, i la racionalitat aparent del seu projecte - i la violència exercida per tal de portar-lo a terme. 

Potser no he acabat d'entendre el projecte literari de Butler, o la seva reflexió política se m'ha escapat totalment, però em fa la impressió que la perspectiva política que presenta als seus llibres és extremadament pessimista: no hi ha cap forma de resistència possible perquè qui té el poder el té de forma absoluta i irrevocable. El tipus de resistència passiva que ens plantejava el personatge de la Lilith, tot i que de forma força subtil, a través de les dues primeres entregues, basat a resistir en el present i esperar a veure què passa en el futur amb els seus descendents, aquí queda totalment superat pel nou món proposat pels oankali, com si Butler estigués adoptant implícitament el lema thatcherià de "no hi ha alternativa possible". El mateix passava, em penso, en els llibres de les Paràboles, que tampoc em van acabar de convèncer: la protagonista es mostrava en contra del fanatisme religiós, però el combatia a través de fundar una nova religió. En el cas de la Xenogènesi, ni tan sols queda oberta aquesta possibilitat de contestació amb les armes mateixes de l'opressor: l'única alternativa al projecte reproductiu proposat pels oankali és una mort segura i molt més ràpida que la que espera als col·laboradors del nou sistema. El desenllaç m'ha semblat, així doncs, totalment anticlimàtic: és cert que intenta concloure amb una imatge positiva i oberta al futur, però a la vegada defuig els aspectes més problemàtics d'aquest nou món que sorgirà del conflicte present. 

Un cop acabada la trilogia, puc dir que com a conjunt m'ha desconcertat força: els dos primers volums m'han semblat interessants; el tercer m'ha deixat una mica descol·locada i no m'ha convençut gens com a desenllaç. Crec que el determinisme genètic i biològic que planteja Butler a la seva trilogia no és el millor vehicle per a la reflexió sobre temes polítics, socials i culturals: potser és part de la crítica implícita que fa l'autora, però crec que la metàfora és confusa i ofusca totalment qualsevol oportunitat de qualsevol personatge - ja sigui humà o oankali - per exercir algun tipus de resistència a la biologia, el mínim rastre de llibertat. Els personatges de Toni Morrison, per posar un exemple, cauen en l'autodestrucció moltes vegades en els seus intents de resistir a un sistema d'opressió cultural, política i institucional que es fa virtualment irresistible: la seva tragèdia és precisament aquesta, i moltes de les novel·les de Morrison exploren l'ambigüitat intrínseca entre els intents dels protagonistes de destruir els altres, autodestruir-se i construir futurs nous, tasques que sovint no presenten línies divisòries gaire definides. Butler planteja conflictes semblants per als seus personatges humans, però els presenta sempre en termes binaris i deterministes, com a part d'un esquema o guió preconcebut davant del qual qualsevol intent de reescriptura queda inevitablement abocat al fracàs. 

Sinopsi: Dècades després dels fets relatats al segon volum de la trilogia, un altre fill de la Lilith, el Jodahs, acaba desenvolupant una anomalia inèdita en el món de les colònies mixtes entre humans i oankali: per primer cop a la història, un constructe entre les dues espècies esdevindrà ooloi, el gènere neutre, en comptes de definir-se biològicament com a home o dona. Una conseqüència directa d'aquest fet és que el nou ooloi haurà de trobar companys humans amb qui aparellar-se, a risc d'una mort segura. 

M'agrada: Bé, arribats a aquest punt de la trilogia, els esforços dels oankali per presentar la seva colonització dels humans sota una llum positiva són totalment abandonats fins i tot pels oankali mateixos, que admeten obertament la manipulació que operen sobre les seves víctimes i que, fins i tot en algun moment de la narració, fan servir termes inequívocament eugenèsics. En aquest sentit, la tercera entrega s'esforça més a presentar-nos un Gran Germà triomfant que no pas els altres dos volums. 

No m'agrada: El tercer volum no aporta gaire res de nou respecte als altres dos i, principalment, el que menys m'ha agradat és que la trama és força repetitiva, dins de la novel·la mateixa i també respecte a l'argument de les altres dues. 

Ritus de l'edat adulta (#599)

La diversitat humana és fascinant i seductora, però no podem deixar que els destrueixi - ni tampoc a nosaltres.  

La segona entrega de la trilogia de la Xenogènesi d'Octavia Butler, Ritus de l'edat adulta (1988) va un pas més enllà a l'hora de plantejar la metàfora sobre l'esclavitud que la primera novel·la de moment tan sols ens apuntava. Ens trobem ja a la Terra, a la colònia que els oankali van crear perquè els humans poguessin repoblar el planeta amb una nova espècie híbrida que porti la informació genètica de totes dues espècies. El punt de vista principal de la novel·la és el de l'Akin, un dels fills de la Lilith, la protagonista de la novel·la anterior que aquí esdevé tan sols un personatge secundari. L'Akin és un encreuament entre ésser humà i oankali, concebut a través d'un intricat procediment biològic que involucra cinc progenitors per a cada individu, dos humans (home i dona) i tres oankali (masculí, femení i neutre) que interactuen de formes diverses a través de sistemes nerviosos i sensitius força complexos per arribar a desenvolupar el que en l'edat adulta serà la identitat sexual de cada individu. Tanmateix, l'Akin és especial perquè és el primer individu mascle nascut d'una dona humana, el primer destinat a substituir els mascles humans en la generació de la nova espècie. 

Tot plegat és força complicat d'explicar i reconec que els tecnicismes biològics de l'espècie alienígena són la part de la trama que menys m'ha interessat i, precisament per això, el resultat final d'aquest segon volum de la trilogia m'ha decebut una mica. En realitat, el que m'interessava de debò de les premisses plantejades al primer volum era la reflexió política que se'n podia derivar: l'explotació d'una espècie per part de l'altra i les reaccions de rebel·lió i/o submissió que en podien sorgir. És quelcom semblant al que passa a El nom del món és bosc d'Ursula K. Le Guin, on els humans colonitzaven un planeta alienígena i provaven d'anorrear els seus habitants, però aquí la situació és la inversa: són els oankali els que decideixen unilateralment que l'espècie humana ha de desaparèixer. El punt més fort de la novel·la és la resistència implícita que es va forjant en el caràcter de l'Akin, destinat a conèixer les dues espècies de primera mà per poder arribar a encaixar en el projecte reproductiu dels oankali: mentre que la bonhomia, racionalitat i pertinença del projecte polític que proposen amb prou feines es qüestionava a la primera novel·la, aquí comencem a veure les contradiccions en aquest discurs oficial. La Lilith, a qui una gran part dels seus congèneres perceben com a traïdora a la seva pròpia espècie, va resultar una eina necessària en aquest gran projecte dissenyat pels oankali - però ara ella mateixa posa en perspectiva la seva pròpia col·laboració, que en realitat va ser en tot moment forçada, i reconeix obertament la seva situació de servitud. L'única esperança que queda per al futur és aferrar-se a la vida i a la pròpia dignitat, encara que sigui un succedani de vida planificat per altri, i la Lilith cria els seus fills mestissos amb l'expectativa que algun d'ells arribi a capgirar la situació en el futur. 

Serà l'Akin qui acabarà assumint aquest rol de revulsiu per a un futur canvi. Com a mestís entre les dues espècies, ha d'aprendre a conèixer-les cadascuna des de la seva perspectiva, i l'aprenentatge el portarà a posicionar-se amb la més feble, amb no gaire més argument que un principi d'injustícia basat en l'experiència directa. Els humans que no van acceptar sotmetre's al pla reproductiu dels oankali, i que s'anomenen a si mateixos "resistents", van ser esterilitzats perquè acabessin abocats a l'extinció, i sobreviuen com poden en una vida buida de sentit segrestant nanos mestissos de les colònies oankali amb l'esperança que es produeixi un miracle que científicament és inviable. Així és com l'Akin es veurà separat de la seva família des de ben petit, però la seva experiència en contacte amb els resistents el farà prendre consciència dels arguments dels uns i els altres. Si bé el pla dels oankali és presentat com a racional, el protagonista poc a poc anirà descobrint la seva crueltat intrínseca: des de la prohibició als humans de les seves comunitats de mantenir relacions sexuals entre ells sense que hi participi un oankali, per exemple, al pla a llarg termini sobre la vida de la terra mateixa, que pretenen abandonar com una carcassa buida un cop la seva funció vital hagi conclòs. Quan l'Akin aconsegueixi reunir-se novament amb la seva família, ara es trobarà que és un estrany també per als qui haurien de ser els seus, i se sentirà foraster en totes dues comunitats. 

El plantejament de la novel·la m'ha semblat molt interessant, sobretot durant la seva primera meitat i també en contrast amb el que ja havíem vist a la primera novel·la. En aquest sentit, estén les premisses de la primera entrega, n'amplia el món fictici, i comença a posar de manifest les contradiccions i els aspectes més problemàtics d'una utopia que se'ns presenta com a tal tan sols des dels ulls dels conqueridors. Tanmateix, la narració es basa en binaris molt marcats que simplifiquen la caracterització dels personatges: els oankali abracen la diferència i el mestissatge; els humans odien les diferències; els homes són violents i nihilistes; les dones són maternals i altruistes. És cert que Octavia Butler presenta aquestes generalitzacions com a part del món cultural que retrata, però la narració en cap moment no fa res per contrarestar aquestes percepcions preconcebudes, i cap dels personatges, ni principals ni secundaris, arriba a sortir-se mai del guió marcat. 

Per això en determinats moments la trama perd interès perquè ja s'intueix durant la lectura quina serà la direcció que prendrà l'argument. L'altre aspecte argumental que m'ha semblat una mica fluix és que, com passava també amb l'anterior novel·la en el cas de la Lilith, i ara en aquesta en el cas de l'Akin, el futur polític, social i cultural d'un món sencer radica en les eleccions d'un sol individu, un elegit, que ha d'acabar salvant la comunitat sencera, de forma que els personatges secundaris esdevenen no res més que comparses dins d'aquest viatge iniciàtic de l'heroi o heroïna. En definitiva, Ritus de l'edat adulta m'ha agradat com a continuació d'Alba, però en general m'ha semblat que algunes parts de la trama es feien força repetitives, i que l'argument es perd una mica dins la construcció mateixa del món fictici. 

Sinopsi: Uns anys després de la implantació de les colònies humanes i oankali a la terra, comencen a néixer els "constructes", els primers infants fruit de l'encreuament entre les dues espècies. Mentre que les dues espècies han d'assolir un acoblament simbiòtic per poder reproduir-se, els humans que es resisteixen a aquesta col·laboració han estat esterilitzats, i sobreviuen en petits assentaments sense esperança d'arribar a procrear. L'Akin, un infant mestís fill de la Lilith i els seus progenitors oankali, haurà d'aprendre les complexitats de totes dues espècies per arribar a convèncer els oankali de la crueltat a què sotmeten els humans. 

M'agrada: M'ha agradat la relació que estableix amb l'anterior entrega, especialment cap a les dues primeres parts de la novel·la. L'ampliació del món fictici presentat a Alba ofereix una visió més profunda encara dels dilemes ètics i polítics que se'ns plantejaven a la primera entrega. 

No m'agrada: El tractament del conflicte principal se m'ha fet una mica simplista i, cap a la segona part de la novel·la, la trama es perd en els detalls tècnics del desenvolupament sexual i reproductiu dels oankali que a mi, personalment, no m'han acabat d'enganxar a la lectura. 

Alba (#598)

Nosaltres no som jeràrquics, ja ho veus. No ho hem estat mai. Però som poderosament adquisitius. Adquirim nova vida - la busquem, la investiguem, la manipulem, la classifiquem, la utilitzem. En portem l'impuls en una cèl·lula minúscula dins d'una cèl·lula - un orgànul diminut dins de cada cèl·lula dels nostres cossos. M'entens? 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Octavia E. Butler (1947-2006) és la primera entrega de la seva coneguda trilogia de ciència-ficció de la Xenogènesi. Reconec que la dilogia de les Paràboles, que va suposar la meva iniciació amb Butler, no em va acabar de fer el pes, però el renom d'aquesta trilogia, que es considera una de les seves obres magnes i que va ser traduïda al català per primer cop ara fa uns anys, em va encuriosir molt i vaig decidir donar una altra oportunitat a l'autora. D'entrada, puc dir que Alba funciona com a plantejament d'orígens dins d'un relat que m'imagino que s'anirà desenvolupant més en les altres dues entregues i, en aquest sentit, encara que la lectura del desenllaç pugui semblar una mica anticlimàtica, deixa amb les ganes de saber com continua. 

El plantejament, per començar, és força misteriós. La protagonista, Lilith Iyapo, es desperta en una sala d'aïllament totalment estanca i en penombra, on unes veus d'origen ignot li van fent preguntes sobre la seva vida i, com comença a sospitar, fan experiments mèdics i biològics sobre el seu cos. A mesura que comença a crear lligams de confiança amb els seus captors, es va assabentant que es troba en mans d'una raça alienígena que, després de l'última guerra nuclear que ha destruït la vida a la terra, ha salvat els pocs humans que ha pogut trobar i els guarda en captivitat en un planeta-nau amb l'objectiu de fer-los repoblar un planeta terra regenerat amb els descendents encreuats de les dues espècies. Un dels elements més sorprenents del relat sencer és com, des d'aquest moment inicial, Butler ens va construint un món fictici força complet, en què els alienígenes tenen uns funcionaments biològics propis i, per tant, una cultura totalment diferent a la nostra. L'autora fa un esforç ingent per crear una espècie que no tingui res a veure amb els éssers humans com els coneixem i, per tant, per presentar una alteritat en termes absoluts que m'ha recordat La mà esquerra de la foscor i d'altres novel·les del cicle Hainish d'Ursula K. Le Guin. 

La Lilith ha estat seleccionada i modificada genèticament per poder ser un dels nous repobladors de la terra, que hauran d'engendrar fills d'una nova espècie si volen sobreviure, tot i que saben que en el procés la humanitat com la coneixien haurà quedat definitivament enrere. Tanmateix, com que els humans captius no tenen cap mena d'opció de donar el seu consentiment, ens veiem arrossegats dins d'aquesta empresa de dominació i explotació que emprenen els oankali sobre els humans des de la seva pròpia retòrica i justificació ideològica i, per aquest motiu, els esforços de racionalització que fa la protagonista sobre el que li està passant en cada nou estadi del seu aprenentatge són sens dubte els moments més pertorbadors de la lectura. Si durant la primera meitat del text aquesta coacció és fa més que evident però la seva brutalitat queda tan sols apuntada, ja és cap a les darreres seccions de la novel·la, quan es planteja el sexe entre espècies, que els aspectes més problemàtics del relat surten a la llum, i que esclataran els conflictes entre els humans mateixos sobre la necessitat d'acceptar les condicions dels dominadors o rebel·lar-s'hi. 

Una de les coses que m'ha sorprès més havent acabat la lectura és, precisament, les crítiques positives que n'he llegit, especialment des del món editorial català, que destaquen el missatge feminista del text i la seva aposta pel mestissatge i l'apropament de cultures: jo he estat incapaç de veure'ls-hi. Poc apropament hi pot haver entre cultures quan una imposa i disposa sobre la vida de l'altra, sense consentiment per part dels colonitzats i des d'una superioritat tecnològica, i en aquest cas també biològica, que els fa més aviat invencibles. Durant gran part del relat, especialment a partir del moment en què Lilith ha de començar a despertar els seus congèneres humans del son criogènic en què han estat conservats durant centenars d'anys, el paral·lelisme amb els relats dels esclaus africans als Estats Units es fa més que evident. Gran part de la novel·la ens mostra la Lilith acomodant-se al peu de la lletra al projecte dels seus captors, fins al punt de deixar-se modificar genèticament i establir una relació íntima amb un dels oankali, l'encarregat de fecundar-la en un futur, i ens presenta els seus dilemes interns a l'hora de sotmetre-s'hi: l'única alternativa que se li ofereix és la mort. 

El que més m'ha desconcertat de la lectura és que Butler manté aquesta càrrega ideològica del text en una ambigüitat, em penso, força estudiada. La protagonista és una Lilith i no una Eva, i m'agradarà saber com continua la trilogia per veure què passarà amb aquestes noves generacions híbrides que ens augura la primera novel·la de la saga. La metàfora del paradís perdut i la seva crítica implícita també apareix al text quan els humans rebels són descartats definitivament del projecte de repoblar la terra i, per tant, castigats a no tornar-hi mai més, mentre que els que segueixen les instruccions donades segons el projecte original seran els destinats a colonitzar la nova terra en el nou escenari post-apocalíptic. D'altra banda, la part més envellida del text, a parer meu, és un cert grau de romantització de l'explotació sexual dels oankali cap als humans, explicada en termes totalment biologistes, que la protagonista acaba normalitzant però que, si mirem en termes d'avui dia, no dista gaire de la submissió química (o bioquímica, en aquest cas). La novel·la acaba en un punt totalment previsible - podríem dir fins i tot que ens hi ha estat preparant ben bé des de les primeres pàgines del text - però, d'altra banda, l'aposta pel final obert deixa l'interès en el punt més àlgid i deixa els lectors amb la necessitat de continuar llegint la trilogia. 

Sinopsi: Uns segles després d'una guerra nuclear que ha acabat amb la vida habitable a la terra, els pocs supervivents que n'han quedat, rescatats i criogenitzats pels oankali, una espècie alienígena, són preparats per repoblar la terra amb una futura generació fruit de l'encreuament entre les dues espècies. La protagonista, Lilith, és una de les escollides per a aquesta tasca, i rebrà una educació i un entrenament específics perquè pugui guiar altres humans en aquesta missió. 

M'agrada: Les seves connexions amb la ciència-ficció més clàssica - a moments m'ha recordat Le Guin i d'altres Lem - i la minuciositat amb què Butler construeix un món alienígena amb la seva coherència interna, que ha de romandre imaginable i comprensible per als lectors però a la vegada totalment aliè a qualsevol element familiar. 

No m'agrada: La caracterització dels personatges humans és força plana i queda en tot moment al servei de la trama. 

La paràbola dels talents (#480)

Podem, / cadascun de nosaltres, / fer l'impossible / sempre que ens convencem / que ja s'ha fet abans. 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Octavia E. Butler (1947-2006) es va publicar el 1998, i és la segona part de la sèrie que havia iniciat cinc anys abans amb la publicació de La paràbola del sembrador. La saga originalment havia de ser una trilogia - el desenllaç d'aquesta novel·la obre possibilitats per al que podria haver estat una tercera part - però la mort prematura de l'autora va deixar la història de la Lauren Olamina i la fundació de la seva nova religió en aquestes dues entregues. D'entrada, puc dir que la lectura d'aquesta segona part m'ha provocat sentiments barrejats, i que les objeccions que li trobo a la novel·la - especialment pel que fa al seu darrer terç - són força semblants a les que li vaig trobar a la primera entrega. Butler construeix un escenari distòpic per a uns Estats Units del futur en què les institucions polítiques i econòmiques que li procuraven estabilitat han col·lapsat, però el potencial d'aquest escenari per a la reflexió i la crítica política queda diluït pel camí. Les receptes de futur per tal de poder superar aquesta situació de caos generalitzat queden encara en un pla més indeterminat i poc plausible a la pràctica, i els conflictes polítics descrits a través de la narració es van diluint poc a poc per donar pas a la creació del nou culte que institueix la protagonista. 

Aquesta part de la trama és la que a mi m'ha costat més d'entendre i la que, al meu parer, desllueix el que podria haver estat el potencial de la novel·la per a la subversió política. D'una banda, no acaba de quedar clara la necessitat d'instituir un nou culte, aquest cop de caire secular, per tal de superar el moment de crisi que afronta la societat. En determinats moments de la narració, la protagonista fins i tot arriba a admetre el paper instrumental d'aquesta nova religió, és a dir, el seu caràcter merament pragmàtic a l'hora de cohesionar i donar un sentit de propòsit a la societat del futur, i que en realitat no té res a veure amb la fe dels seus seguidors. D'altra banda, la necessitat d'aquest nou culte sembla sostenir-se, tan sols, per confrontació amb una nova onada religiosa als Estats Units, un moviment d'ultradreta i populista anomenat Amèrica Cristiana, força semblant als cultes evangèlics de l'actualitat, que a la novel·la pretén reformar la societat a través de la repressió i la violència contra tots aquells que se'n desmarquin. Quan aquest moviment arribi a la presidència dels Estats Units, aquesta repressió afectarà directament la protagonista i la nova comunitat que ha creat, de forma que tant ella com els seus seguidors seran perseguits com a "pagans" i "bruixes" i esclavitzats i torturats sistemàticament en el text a través d'una violència totalment gràfica en la seva cruesa. Si El conte de la serventa de Margaret Atwood ja explorava els perills d'una teocràcia futurible als Estats Units, aquí Octavia Butler els posa sobre la taula amb una visió molt més crua, però des d'una òptica força més simplista i sense matisos. 

Aquest conflicte entre dues formes de culte, que representen dues formes de veure el món, també té un reflex més reduït a la vida de la protagonista. El seu germà perdut, en Marcus, apareixerà del passat per enfrontar-se obertament a la nova religió fundada per la Lauren, Llavor de la Terra. Mentre que la Lauren dedicarà tots els esforços de la seva vida a aquesta empresa, Marcus es convertirà en predicador d'Amèrica Cristiana, i la bretxa ideològica que els separa es veurà encara més agreujada quan en Marcus es negui a reconèixer el patiment que la seva secta ha infligit en la vida de la seva germana, esclavitzada i reclosa en un camp de reeducació i separada per la força de la seva filla acabada de néixer. Aquesta última també tindrà un paper important sobre la narració i, de fet, la presència de la seva narració en primera persona és un dels punts més forts de la novel·la sencera, al meu parer. L'Asha ha crescut amb una família adoptiva que no l'ha arribat a estimar mai, i a través dels buits d'informació presents a la seva vida anirà reconstruint la narració de la seva mare i donant sentit al seu passat. El punt de vista de l'Asha, la filla de la Lauren, aporta a la novel·la un matís crític que m'ha semblat un dels seus aspectes més destacables: és ella que posa en perspectiva les accions i decisions de la seva mare a través dels seus diaris, i ens dedica un signe d'interrogació sobre els seus valors últims i les seves motivacions. Ara bé, sobretot en la darrera secció del text, aquesta potencial reflexió queda diluïda en un drama familiar més aviat convencional. 

Aquesta novel·la ha recuperat la seva popularitat en els darrers anys gràcies als seus paral·lelismes amb la política mundial actual: que l'extrema dreta populista i demagògica arribi al poder a través d'un discurs basat en la criminalització i la nova caça de bruixes potser sonava futurista a finals dels anys noranta, però amb la distància del temps ha revelat tota la seva plausibilitat. Ara bé, Butler no arriba al fons de la qüestió, i la novel·la defuig els mateixos conflictes polítics que proposa per oferir-ne solucions fàcils i aparentment automàtiques, i subordina en tot moment aquest escenari de conflicte polític a la història privada i personal de la família protagonista. L'episodi d'esclavització que pateixen la protagonista i els membres de la seva comunitat, a la secció central de la novel·la, sembla que plantegi un paral·lelisme amb l'episodi de l'esclavitud als Estats Units, i que n'hagi de plantejar una reflexió més en general, però al final aquest conflicte no obté una resposta política, i esdevé en el text tan sols un recurs narratiu per fer avançar la trama, en la direcció de separar la mare i la filla. De la mateixa manera, cap al final de la novel·la, totes les dificultats que havia tingut la protagonista per implantar la seva nova religió queden fàcilment aplanades, tota una sèrie de benefactors més o menys adinerats apareixen de sota les pedres per finançar-la, i la violència i la persecució religiosa semblen desaparèixer dels Estats Units d'un dia per l'altre per conveniència del guió. 

En aquest sentit, els darrers capítols de la novel·la m'han semblat especialment decebedors a l'hora de presentar aquesta sortida de futur: en comptes de replantejar un sistema capitalista que ha portat les societats occidentals a la ruïna i al col·lapse, la solució acaba essent un moviment finançat per inversors privats que regenera la societat i en refunda el sistema educatiu al marge dels poders públics. La nota més sinistra de tot plegat m'ha semblat l'epíleg, en què el moviment Llavor de la Terra acaba realitzant el seu somni de colonització interplanetària llançant la seva primera missió fora de la Terra, com si no n'hi hagués prou amb restaurar la vida a la Terra mateixa i calgués expandir-la també a altres planetes. La mateixa protagonista admet que no està d'acord amb el nom de la missió, Cristòfor Colom (!), però que no ha pogut fer res davant la voluntat d'algú que s'ha acabat imposant a l'hora de prendre aquesta decisió. Qui hi ha darrere d'aquesta missió i de la nova empresa colonitzadora és un misteri que la novel·la deixa hàbilment ocult, i convenientment sense resposta. 

Potser aquestes preguntes haurien obtingut una resposta satisfactòria en la hipotètica tercera novel·la que podria haver culminat la sèrie: m'imagino que potser aquesta s'hauria basat en aquestes missions extraplanetàries, a l'estil de Ray Bradbury o Ursula K. Le Guin, i la mà negra darrere d'aquest finançament s'hauria acabat revelant per als protagonistes, proposant un nou trencament amb el moviment originari. En definitiva, per ser la meva primera aproximació a l'obra d'Octavia E. Butler, no puc dir que m'hagi deixat indiferent. Potser no era exactament el que n'esperava, però reconec que aquestes novel·les són una aproximació molt particular i extremadament suggeridora a la literatura distòpica. Una recomanació imprescindible, sens dubte, si us interessa la ciència ficció que ve dels Estats Units i si us agrada en particular el subgènere de la literatura postapocalíptica o distòpica. 

Sinopsi: Uns sis anys després del desenllaç de l'última novel·la, la Lauren Olamina viu amb la seva nova comunitat, que ha aconseguit una estabilitat i una autosuficiència pròpies gràcies en part a la cohesió grupal que ha creat la nova religió secular que practiquen, Llavor de la Terra. Quan un president d'extrema dreta de marcat caràcter cristià guanya la presidència dels Estats Units, el seu petit enclavament és arrasat i els seus habitants sotmesos a l'esclavitud i les tortures més cruels imaginables. Separada de la seva filla acabada de néixer, la Lauren haurà de posar totes les seves habilitats i recursos al servei d'un nou alliberament. 

M'agrada: El poder suggestiu de la narració per pintar el seu escenari, com ja passava a l'anterior novel·la, en un suposat col·lapse dels Estats Units com a unitat política i econòmica. 

No m'agrada: Crec que la narració dilueix el seu propi potencial per a la reflexió i la crítica política. Les solucions de futur proposades cap al desenllaç s'assemblen massa sospitosament a les receptes antigues. 

La paràbola del sembrador (#479)

Totes les lluites / són essencialment / lluites de poder. / Qui manarà, / Qui guiarà, / Qui definirà, / refinarà, / confinarà, / designarà, / Qui dominarà. / Totes les lluites / són essencialment lluites de poder, / i la majoria no són més intel·lectuals / que dos carners / clavant-se cops de cap. 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Octavia E. Butler (1947-2006), que es va publicar per primer cop l'any 1993, ens ofereix una mirada crua i desencantada, amb tints de malson premonitori, sobre uns Estats Units fallits com a economia i com a sistema polític. L'escenari distòpic d'aquesta ficció resulta fascinant precisament per la proximitat als fets narrats - el plantejament de la novel·la s'inicia l'any 2024, i l'acció s'estén durant els tres anys següents - i pels petits detalls que lliguen aquesta societat fallida que viu la protagonista amb el nostre propi món. A través de les seves pàgines assistirem a la desintegració del món conegut i al salt a un món desconegut, però principalment a través de detalls que se'ns haurien de fer increïblement familiars durant la lectura: el capitalisme ha col·lapsat com a sistema a causa dels canvis produïts per l'escalfament global, els habitants de les ciutats viuen en barris tancats a l'exterior i en un estat de quasi-confinament a causa de la perillositat als carrers, i els representants polítics han perdut qualsevol capacitat efectiva d'arribar a canviar res. L'única esperança de seguretat que s'albira a l'horitzó és un nou model econòmic basat en la privatització de les ciutats, és a dir, l'adquisició de ciutats senceres per part d'empreses multinacionals que garanteixen la seguretat i l'ordre a canvi del treball. Aquest arranjament s'assembla massa sospitosament a una nova forma d'esclavitud, però pot ser l'últim recurs de supervivència quan s'ha perdut qualsevol altra cosa. 

La primera meitat de la novel·la és, al meu parer, la part més potent del relat, i es dedica a esbossar-nos aquest tipus de societat tot i que, és cert, sense entrar en massa detalls sobre com s'ha arribat a aquesta fase final de col·lapse. La fallida total proposada per Butler recorda, inevitablement, la que es retrata a moltes novel·les posteriors que apareixeran amb l'auge, una dècada més tard, de la literatura distòpica, i en aquest sentit cal reconèixer el paper de Butler a l'hora de posar les bases per al que després seran obres molt més populars i reconegudes que la seva: el món descrit a La paràbola del sembrador és molt similar al que després Cormac McCarthy retrataria a La carretera (2009), mentre que es fa difícil no llegir aquesta immersió de ple en una versió fallida i futurista dels Estats Units, des del punt de vista d'una adolescent que explica el seu camí de supervivència en primera persona, com a precursora directa de Els jocs de la fam de Suzanne Collins. Totes aquestes novel·les presenten un contrast molt marcat entre el món del passat, al qual els personatges més febles provaran d'aferrar-se en el seu estat de negació, i la necessitat d'encarar el món del futur que tot just està a punt d'arribar, i que comença a albirar-se com a insinuació d'una mínima esperança. La pregunta que Butler explora incessantment en la seva novel·la, i que penso que servirà d'inspiració per a aquestes novel·les posteriors, és què fer quan el món del passat es revela com a totalment irreformable i irredimible, i quins reptes pràctics presenta la fundació d'un món nou. 

La Lauren Olamina és una adolescent que viu amb la seva família al poble fictici de Robledo, a Califòrnia, no gaire lluny de Los Angeles. Els veïns s'han de protegir aferrissadament dels atacs de l'exterior, on regnen la violència i el caos davant del fracàs de totes les institucions conegudes. Amb una hiperinflació que deixa en no res els estalvis de tota una vida, els habitants de Robledo han de sobreviure procurant-se els seus propis aliments i donant als seus fills una precària educació que mantingui una il·lusió d'estabilitat i futur a les seves vides. A l'exterior, la gent que ha quedat destituïda i completament desposseïda de tot sobreviuen com poden a través del saqueig i la violència, mentre que noves drogues de disseny cada cop més mortíferes causen nous instints assassins a les seves víctimes. Amb aquest panorama a la vista, la Lauren de seguida es convenç que la destrucció del món conegut és a tocar, i que un esclat ineludible de violència aviat assaltarà la paret que tanca el seu poble per arrasar amb tot. La seva primera ruptura, però, és més íntima i de caire espiritual: la Lauren perd la fe que el seu pare, predicador baptista, intenta inculcar a la comunitat, mentre internament comença a abraçar una nova forma de religiositat que intentarà posar en pràctica un cop la violència s'hagi desfermat i es vegi obligada a començar la seva vida de nou lluny de la seguretat que li oferia el seu barri. 

La segona part de la novel·la m'ha semblat una mica més fluixa que la primera, per més que la narració es mantingui principalment per un ritme i un suspens constants, i pel poder suggestiu de les idees i les imatges explorades a través del relat, que tot sovint els personatges discuteixen obertament. Potser a la novel·la li falta una mica de subtilesa en aquest últim punt, ja que la narració repeteix amb una insistència excessiva aquestes imatges i metàfores en comptes de confiar en la capacitat dels lectors per poder-les interpretar. Passa el mateix amb la necessitat de la protagonista de fundar una nova religió, que pot sobtar durant la lectura però que el text no acaba qüestionant essencialment: és cert que els altres personatges fan explícits els seus dubtes al respecte d'aquesta nova fe, però a l'hora de la veritat tots l'acaben acceptant sense cap més conflicte. En aquest sentit, també em sembla una mica problemàtic el desenllaç de la novel·la, una mica massa candorós en vistes de la cruesa del relat sencer. El que té d'interessant, tot i així, és el tancament del cercle que s'estableix entre la protagonista i el seu pare al final del relat - de vegades ens convertim sense voler en allò de què intentàvem desmarcar-nos - amb un matís d'indefinició que deixa amb ganes de més i que, sens dubte, crea interès per llegir-ne la seqüela. 

Sinopsi: L'any 2024, en una versió distòpica dels Estats Units, l'adolescent Lauren Olamina es prepara mentalment per encarar la catàstrofe que pressent que és inevitable i que destruirà la precària seguretat en què viu a la seva barriada. El seu pare, un predicador protestant, es mostra una mica reticent a fer cas de les seves advertències, però li dona les eines necessàries per fer front a un futur incert i que cada cop es preveu més advers. Quan finalment es desencadeni la catàstrofe, la Lauren haurà de liderar un petit grup de supervivents que mantindrà units a través dels ensenyaments d'una nova religió que ella mateixa ha descobert, i que anomena Llavor de la Terra. 

M'agrada: És una novel·la molt fascinant i profunda, que presenta una versió molt desagradable, però a l'hora plausible, del col·lapse del món capitalista tal com el coneixem. 

No m'agrada: La novel·la es ressent sovint del seu to excessivament alliçonador. Tampoc no explora en profunditat les possibilitats i els detalls del seu món fictici, que a moments revela inconsistències que fan la lectura una mica desigual. Per exemple, algunes institucions, com els serveis públics bàsics o la policia, es presenten com a fallides, però d'altres, com el sistema d'impostos o les emissores de ràdio i de televisió, segueixen funcionant de forma aparentment normal.