Aquest és el volum de ficció primerenca del poeta canadenc Leonard Cohen (1934-2016), que es va publicar per primer cop l'any passat, sis anys després de la mort de l'autor. Consta d'una novel·la breu, la que dóna títol al volum, i setze relats curts, tots ells textos que no van arribar a publicar-se mai en vida de l'autor, i que havia escrit a finals dels anys cinquanta, quan encara no era una figura literària coneguda. La novel·la The Favourite Game i els seus primers reculls de poemes es van publicar durant la dècada dels seixanta i el van donar a conèixer, però Cohen sempre va considerar Un ballet de leprosos la seva primera novel·la. En aquests textos ja comencem a veure imatges i preocupacions que després aterrarien plenament en la seva poesia de maduresa. Tots ells tenen a veure amb la identitat del protagonista, el seu desig sexual que es veu empès a satisfer amb diferents companyies, tot i que sense cap mena de necessitat de comprometre's amb cap parella, i la turmentosa relació amb el seu llegat familiar i amb la seva condició de jueu. De fet, a Un ballet de leprosos, l'obsessió del protagonista per una noció de puresa que acaba essent irrealitzable a la pràctica és un dels fils conductors més potents de la novel·la, i el que motiva les accions estrambòtiques del protagonista, més a nivell simbòlic i metafòric que amb cap pretesa lògica realista.
El relat és una sèrie d'escenes encadenades per les pròpies obsessions d'aquest personatge, i té una qualitat més aviat onírica, a estones obertament kafkiana. Un jove de Montreal es veu obligat a acollir a l'habitació on viu el seu avi a qui no ha vist mai a la vida, i a qui simplement creia mort. L'ancià s'ha quedat sense ningú que el pugui cuidar i amb prou feines entén l'anglès, i el seu comportament disruptiu i salvatge amenaça amb l'estabilitat i l'ordre de la pensió on viu. Per al jove, l'ancià immediatament es transforma en metàfora i emblema de tot un llegat perdut: el d'Europa abans de la migració, un món d'arrels oblidades que es manté convenientment enigmàtic i inaccessible a través de la barrera de l'idioma, i que el protagonista romantitza a falta d'informació real. A la vegada, intenta tallar amb la seva xicota, amb qui no es vol comprometre més enllà de les seves trobades sexuals. Una altra línia argumental és el seu assetjament violent contra l'empleat de la consigna de l'estació de tren, a qui menysprea per la seva lletjor i frustració sexual, i amb qui s'obsessiona a causa d'un ideal de puresa que posa entre ells com a línia separadora. A mesura que aquestes línies argumentals es vagin tornant cada cop més violentes, els esdeveniments s'aniran precipitant i acabaran topant de formes inesperades dins la vida del protagonista.
La novel·la és un punt confusa i hi ha moments certament pertorbadors, com per exemple els de la violència contra les dones, que exerceixen tant el protagonista com el seu avi. De fet, l'avi actua com una mena de model de comportament per al nét, que troba la seva violència inspiradora. Aquesta línia argumental no seria gaire afalagadora per al conjunt si no fos perquè la lectura metafòrica li aporta una profunditat que es va revelant poc a poc a mesura que avança la lectura. La metàfora dels leprosos té a veure amb aquesta imatge de conjunt. Cohen reflexiona, a través de la novel·la, sobre la necessitat d'assimilar-se com a jueu a una societat secularitzada o, al contrari, la de mantenir encara algun vincle obert amb la seva identitat i el seu llegat familiar. Ambdues opcions semblen totalment excloents en el text. La necessitat de traçar aquesta línia divisòria entre sans i leprosos tindria a veure amb aquesta obsessió per mantenir les tradicions a lloc, i continuar acomplint un cos de lleis que prescriu una puresa ritual i vexa i exclou els impurs de l'espai sagrat. És aquest món del passat el que l'avi encarna a través de la seva presència crua i amenaçadora. Ara bé, el protagonista reconeix que la ciutat ja no té muralles, i que aquesta divisió ha esdevingut impossible i totalment sobrera en un món secularitzat. El desenllaç, que prefereixo no discutir obertament per no esguerrar-ne la lectura, apunta molt clarament en aquesta direcció.
Els contes curts són força variats i exploren també totes aquestes imatges i inquietuds. Alguns retraten la vida bohèmia de què gaudia Cohen als seus inicis com a poeta abans de traslladar-se a Nova York; altres són retalls de vides familiars que funcionen molt bé com a retrat costumista de l'època i del lloc, però sense oblidar el to profundament poètic i un punt oníric de l'autor; i n'hi ha d'altres que exploren el desig sexual de formes extremadament suggestives i pertorbadores a la vegada, com per exemple a la trilogia de relats sobre el matrimoni Euemer, "El cor de gramola" - que em sembla un dels millors de tot el recull - i "Comerç", el que tanca el volum, que originalment era un guió per a cinema que va acabar quedant en projecte. D'entre ells n'hi ha un, "Cerimònies", que també m'ha semblat dels millors pel seu component marcadament autobiogràfic i la seva sensibilitat continguda. En definitiva, és un volum de ficció que pot sorprendre en positiu aquells que no conegueu l'imaginari poètic de Leonard Cohen, ja que és un recull de textos molt variats i originals, que ens endinsen en la bohèmia intel·lectual de Canadà i Estats Units a finals dels cinquanta i principis dels seixanta. Per a aquells que ja el conegueu, segurament no us decebrà. A mi m'ha agradat força en general, però és cert que no m'ha semblat a l'alçada d'altres novel·les seves ni, per descomptat, de la seva poesia.
Continguts: Un ballet de leprosos inclou la primera novel·la que Cohen va escriure, amb aquest mateix títol, i que no es va arribar a publicar mai, i un conjunt de setze relats que també són inèdits.
M'agrada: És un llibre que és una bona aproximació al Cohen primerenc, i dona bona mostra de la capacitat de Cohen de crear imatges profundament líriques i vibrants que resulten en una la lectura d'aquelles que deixa el temps en suspens. La novel·la m'ha agradat molt, i dels relats curts els meus preferits han estat "Cerimònies", el tríptic del senyor Euemer, "El cor de gramola" i "Quin David?".
No m'agrada: Potser perd una mica en comparació amb l'obra posterior de l'autor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada