Un ballet de leprosos (#481)

Tinguem o no tinguem categoria, crec que la majoria de gent porta una existència subterrània, però el terrat de la cripta ha volat pels aires i tot ha quedat exposat malgrat que la intempèrie no canviï res. I la Marylin hauria d'haver sabut que en una ciutat així, sense muralles, on els sans i els malalts van de la mà, hauria de desar la seva campana de leprosa i ballar amb tothom que li ho demani. 

Aquest és el volum de ficció primerenca del poeta canadenc Leonard Cohen (1934-2016), que es va publicar per primer cop l'any passat, sis anys després de la mort de l'autor. Consta d'una novel·la breu, la que dóna títol al volum, i setze relats curts, tots ells textos que no van arribar a publicar-se mai en vida de l'autor, i que havia escrit a finals dels anys cinquanta, quan encara no era una figura literària coneguda. La novel·la The Favourite Game i els seus primers reculls de poemes es van publicar durant la dècada dels seixanta i el van donar a conèixer, però Cohen sempre va considerar Un ballet de leprosos la seva primera novel·la. En aquests textos ja comencem a veure imatges i preocupacions que després aterrarien plenament en la seva poesia de maduresa. Tots ells tenen a veure amb la identitat del protagonista, el seu desig sexual que es veu empès a satisfer amb diferents companyies, tot i que sense cap mena de necessitat de comprometre's amb cap parella, i la turmentosa relació amb el seu llegat familiar i amb la seva condició de jueu. De fet, a Un ballet de leprosos, l'obsessió del protagonista per una noció de puresa que acaba essent irrealitzable a la pràctica és un dels fils conductors més potents de la novel·la, i el que motiva les accions estrambòtiques del protagonista, més a nivell simbòlic i metafòric que amb cap pretesa lògica realista. 

El relat és una sèrie d'escenes encadenades per les pròpies obsessions d'aquest personatge, i té una qualitat més aviat onírica, a estones obertament kafkiana. Un jove de Montreal es veu obligat a acollir a l'habitació on viu el seu avi a qui no ha vist mai a la vida, i a qui simplement creia mort. L'ancià s'ha quedat sense ningú que el pugui cuidar i amb prou feines entén l'anglès, i el seu comportament disruptiu i salvatge amenaça amb l'estabilitat i l'ordre de la pensió on viu. Per al jove, l'ancià immediatament es transforma en metàfora i emblema de tot un llegat perdut: el d'Europa abans de la migració, un món d'arrels oblidades que es manté convenientment enigmàtic i inaccessible a través de la barrera de l'idioma, i que el protagonista romantitza a falta d'informació real. A la vegada, intenta tallar amb la seva xicota, amb qui no es vol comprometre més enllà de les seves trobades sexuals. Una altra línia argumental és el seu assetjament violent contra l'empleat de la consigna de l'estació de tren, a qui menysprea per la seva lletjor i frustració sexual, i amb qui s'obsessiona a causa d'un ideal de puresa que posa entre ells com a línia separadora. A mesura que aquestes línies argumentals es vagin tornant cada cop més violentes, els esdeveniments s'aniran precipitant i acabaran topant de formes inesperades dins la vida del protagonista. 

La novel·la és un punt confusa i hi ha moments certament pertorbadors, com per exemple els de la violència contra les dones, que exerceixen tant el protagonista com el seu avi. De fet, l'avi actua com una mena de model de comportament per al nét, que troba la seva violència inspiradora. Aquesta línia argumental no seria gaire afalagadora per al conjunt si no fos perquè la lectura metafòrica li aporta una profunditat que es va revelant poc a poc a mesura que avança la lectura. La metàfora dels leprosos té a veure amb aquesta imatge de conjunt. Cohen reflexiona, a través de la novel·la, sobre la necessitat d'assimilar-se com a jueu a una societat secularitzada o, al contrari, la de mantenir encara algun vincle obert amb la seva identitat i el seu llegat familiar. Ambdues opcions semblen totalment excloents en el text. La necessitat de traçar aquesta línia divisòria entre sans i leprosos tindria a veure amb aquesta obsessió per mantenir les tradicions a lloc, i continuar acomplint un cos de lleis que prescriu una puresa ritual i vexa i exclou els impurs de l'espai sagrat. És aquest món del passat el que l'avi encarna a través de la seva presència crua i amenaçadora. Ara bé, el protagonista reconeix que la ciutat ja no té muralles, i que aquesta divisió ha esdevingut impossible i totalment sobrera en un món secularitzat. El desenllaç, que prefereixo no discutir obertament per no esguerrar-ne la lectura, apunta molt clarament en aquesta direcció. 

Els contes curts són força variats i exploren també totes aquestes imatges i inquietuds. Alguns retraten la vida bohèmia de què gaudia Cohen als seus inicis com a poeta abans de traslladar-se a Nova York; altres són retalls de vides familiars que funcionen molt bé com a retrat costumista de l'època i del lloc, però sense oblidar el to profundament poètic i un punt oníric de l'autor; i n'hi ha d'altres que exploren el desig sexual de formes extremadament suggestives i pertorbadores a la vegada, com per exemple a la trilogia de relats sobre el matrimoni Euemer, "El cor de gramola" - que em sembla un dels millors de tot el recull - i "Comerç", el que tanca el volum, que originalment era un guió per a cinema que va acabar quedant en projecte. D'entre ells n'hi ha un, "Cerimònies", que també m'ha semblat dels millors pel seu component marcadament autobiogràfic i la seva sensibilitat continguda. En definitiva, és un volum de ficció que pot sorprendre en positiu aquells que no conegueu l'imaginari poètic de Leonard Cohen, ja que és un recull de textos molt variats i originals, que ens endinsen en la bohèmia intel·lectual de Canadà i Estats Units a finals dels cinquanta i principis dels seixanta. Per a aquells que ja el conegueu, segurament no us decebrà. A mi m'ha agradat força en general, però és cert que no m'ha semblat a l'alçada d'altres novel·les seves ni, per descomptat, de la seva poesia. 

Continguts: Un ballet de leprosos inclou la primera novel·la que Cohen va escriure, amb aquest mateix títol, i que no es va arribar a publicar mai, i un conjunt de setze relats que també són inèdits. 

M'agrada: És un llibre que és una bona aproximació al Cohen primerenc, i dona bona mostra de la capacitat de Cohen de crear imatges profundament líriques i vibrants que resulten en una la lectura d'aquelles que deixa el temps en suspens. La novel·la m'ha agradat molt, i dels relats curts els meus preferits han estat "Cerimònies", el tríptic del senyor Euemer, "El cor de gramola" i "Quin David?". 

No m'agrada: Potser perd una mica en comparació amb l'obra posterior de l'autor. 

El juego favorito (#255)

El dia després del funeral, en Breavman va obrir un dels severs corbatins del seu pare i hi va cosir un missatge a dins. El va enterrar al jardí, sota la neu, prop de la tanca, on a l'estiu s'infiltren els lliris de maig del veí. 

Publicada el 1963, aquesta va ser la primera novel·la del poeta canadenc Leonard Cohen (1934-2016). El 1966 en publicaria una altra, Beautiful Losers (Bells perdedors), i aquí acabaria la seva incursió en el món de la ficció. La seva carrera literària va passar a centrar-se exclusivament en la poesia i la música a partir d'aquí. Si a Beautiful Losers va forçar l'experimentació literària fins als seus extrems, de forma que es va convertir en una de les novel·les més arriscades i innovadores de la seva dècada, The Favourite Game, el seu debut com a autor de ficció, és una novel·la força més convencional i intimista. 

Això no li resta mèrit, però. Podríem dir que les virtuts d'una són els defectes de l'altra, i a l'inrevés. Beautiful Losers és extremadament bella en la forma, en el to i en l'estil; és una mostra de l'experimentació psicodèlica dels seixanta que colpeix en l'ús de les seves imatges sense cap mena de restricció ni de límit a la imaginació. Pel que fa al seu contingut, es fa excessivament pretenciosa, a moments, perquè la veu narrativa no és del tot consistent i l'argument es fa massa rebuscat. A The Favourite Game li passa el contrari: la forma és molt més senzilla; les imatges són simples vehicles per a explicar una experiència tan simple i quotidiana com la de tothom; d'altra banda el contingut és tan realista i honest que cal apreciar l'exercici d'autoretrat en esbós del poeta emergent. 

Els elements autobiogràfics del relat són indiscutibles: a Montreal durant la segona guerra mundial, Lawrence Breavman, l'alter ego de Cohen, creix en el si d'una família jueva acomodada. La mort del pare és un dels fets crucials que el marcarà per a tota la vida. Els jocs d'exploració sexual que inicia amb una amiga d'infància també l'acompanyaran la resta de la seva vida, si llegim la resta de la narració com a complicat intent de recuperar quelcom de la infància perduda. En aquesta direcció crec que apunta l'última secció de la novel·la, en què el protagonista va a unes colònies d'estiu a treballar com a monitor; i reconec que el Cohen monitor de colònies, amb el seu humor descarnat i les seves inquietuds existencials, ha estat una faceta de l'autor, per més que sigui en el pla de la ficció, que més m'ha agradat descobrir. 

Aquest viatge no es podria acabar d'entendre sense el guiatge, un punt massa desdibuixat per al meu gust, de l'amic de la infància, Krantz, que l'acompanyarà des de la distància ben bé fins a l'edat adulta. Breavman i Krantz creixen junts durant la seva infància i adolescència, són còmplices en les primeres aventures sexuals i després es distancien cadascun per emprendre diferents camins acadèmics i professionals. Breavman inicia la seva carrera com a poeta en la bohèmia literària de Montreal i Nova York als anys cinquanta i seixanta, i ha d'aprendre a conviure amb un èxit incipient i amb les expectatives que tenen d'ell tots aquells que l'envolten. També ha d'acomodar-se a les necessitats de les seves múltiples parelles, i acaba fent-se a mida una imatge idealitzada de l'amant sense arribar a comprometre's personalment en cap moment. La concepció que té Cohen de l'amor i del desig sexual (per a ell indestriables) no s'ajusta a cap concepció prèvia que pugui existir sobre l'amor romàntic. Cohen és un episodicista de manual, no un narrativista. Per a ell, cada moment concret de la vida, cada instant, cada experiència, té una autonomia pròpia, deslligada de la imatge de conjunt. La novel·la que en resulta, per tant, és un collage d'episodis diferents, més o menys inconnexos, que connecten el lector a la bellesa d'un present concret, sense més implicacions. Les responsabilitats, els judicis i els retrets queden en un altre pla, totalment diferent, que el Cohen del desig no es preocupa d'analitzar. 

Aquesta és la grandesa de la novel·la, i també potser la seva feblesa. Els elements autobiogràfics hi són massa presents i marcats com per no analitzar-la a la llum de la vida del seu autor; com a relat en si mateix, el conjunt queda una mica massa desdibuixat si es pretén deslligar-lo d'aquesta relació biogràfica amb el que sabem del Cohen real. En conjunt és una lectura molt agradable i una bona recomanació si no coneixeu la vida i obra de Leonard Cohen i, si ja hi esteu familiaritzats, és un autèntic plaer i una lectura molt reveladora respecte del Cohen dels inicis. 

Sinopsi: Durant la segona guerra mundial, els amics d'infància Breavman i Krantz creixen en un barri de jueus acomodats de Montreal. Quan arriben a la universitat, Krantz marxa a Europa i seguim el desenvolupament de Breavman com a poeta incipient i com a amant de diverses dones que es creuen a la seva vida. El seu recorregut vital es va alimentant de totes aquestes experiències, per més que en el jove sempre hi quedi un reducte d'aquell infant que va ser. 

M'agrada: És un relat profundament honest en els seus elements autobiogràfics, que no pretén presentar una imatge idealitzada del seu autor, i que fa de molt bon llegir per la seva bellesa i senzillesa a l'hora de desenvolupar l'argument. 

Bells perdedors (#95)

L'amor no es pot atresorar. Hi ha una part de Jesús en cada crucifix manufacturat? Crec que sí. El desig canvia el món! Què fa que un vessant de la muntanya cobert d'aurons es torni roig? Pau, fabricants de quincalla religiosa! Teniu a les mans material sagrat! Catherine Tekakwitha, veus com m'exalto? Com vull que el món sigui místic i bo? Són diminuts els estels, al capdavall? Qui ens posarà a dormir? Hauria de guardar les ungles? La matèria és sagrada? 

Publicada en català com a Bells perdedors, aquesta novel·la de 1966 és una de les poques novel·les (dues, de fet) que Leonard Cohen ha publicat. És una lectura difícil, confusa però apassionant, que no recomanaria a ningú que no s'hagués familiaritzat prèviament amb l'imaginari poètic de l'autor. I tot i així és una novel·la que cal manipular amb cura, sense intentar forçar-la, sagrada i profana a la vegada, com si fos un crucifix de plàstic comprat en un basar xinès, i de fet, com resulta ser gran part de l'obra de Leonard Cohen. Aquesta novel·la no us ajudarà gaire si li heu agafat afecte a l'ancià vulnerable, el del cor trencat d'aquests últims anys, que composa Come Healing, You Got Me Singing o Going Home. M'agradaria molt llegir la novel·la que Cohen publicaria avui dia on, estic segura, l'enigmàtica Heather hi tindria un paper destacat, però Beautiful Losers no té res a veure amb tot això. 

L'any 1966 Cohen és molt lluny encara de voler tornar a casa sense la seva tristesa. És el jove de mirada vidriosa que ha pres més drogues que no pas li convenen al seu art i que, mentre gran part de la seva generació és a l'Índia ensumant encens, ell ha anat a trobar el sol d'una illa grega. Ell mateix va dir que la novel·la que ens ocupa era fruit d'una insolació, i un cop la tenim a les mans, no costa gaire de fer-se'n a la idea. A la vegada, també és molt difícil prendre-se-la seriosament, o al menys, del tot seriosament. En gran part d'aquesta novel·la, com en general passa amb les seves primeres etapes, hi ha un intent de donar-se importància o una necessitat d'haver de demostrar alguna cosa, i és precisament quan Cohen abaixa la guàrdia que aconsegueix tocar la sublimitat. Sempre ha estat així. Però aquí ho porta potser un pèl massa a l'extrem quan el jove de la mirada vidriosa prova de presentar-se a ulls del lector com a acadèmic de certa edat que afronta el dol i l'envelliment, en el fons, com si seguís tenint vint anys. Si t'ho mires bé, en alguns moments és entranyable, i crec que l'ancià d'avui dia també s'ho miraria així. 

Un pèl massa experimental i un pèl massa dels seixanta per interessar a tots als públics o a qui no sigui seguidor incondicional de Cohen, però tot i així, hi ha moments en què les línies argumentals prenen sentit de formes insospitadament magistrals. La política quebequesa del moment i la història dels natius americans al Canadà són aspectes molt interessants de la trama, que s'acaben fonent amb les vicissituds dels personatges principals d'una forma molt intel·ligent. Catherine Tekakwitha, per exemple, es torna blanca un cop morta i elevada a la santedat, però només en aquest moment final comprenem amb tota la seva serietat l'episodi en què miraculosament tenyeix de roig el món dels colonitzadors.

Sinopsi: La novel·la enfoca les vides de quatre personatges principals, des del punt de vista d'un protagonista sense nom i, gairebé, sense identitat. Aquest protagonista entra en un triangle amorós (i amb triangle vol dir que hi ha sexe en les tres possibles direccions) amb la seva dona i el seu amic d'infància, i a la vegada també entra en una relació d'obsessió amb la vida d'una santa iroquesa del segle disset, la biografia de la qual acaba mostrant paral·lelismes amb la dels personatges del present. Tot i així, l'argument és realment secundari en una novel·la que es basteix a base de fragments d'introspecció profundament poètics, força imatgeria masturbatòria, passatges certament al·lucinògens i alguns diàlegs realment sucosos.

M'agrada: Més que la novel·la en conjunt, els seus moments de saviesa.

No m'agrada: Les línies argumentals de la història, un pèl barroques per al meu gust, em fan venir la impressió que el Cohen narrador no està a l'alçada del Cohen poeta, el del Llibre de l'anhel, per exemple, perquè precisament els millors passatges de la novel·la són quan s'hi apropa.