Aquest assaig de la pensadora francesa Simone Weil (1909-1943) es va publicar originalment el 1947, i va ser una compilació per part de l'escriptor Gustave Thibon (1903-2001) a partir dels diaris que Weil li havia deixat abans de morir. Anys després també van aparèixer els diaris complets de l'autora però, en el cas d'aquesta selecció, publicada sota el títol La gravetat i la gràcia, el que va fer Thibon és provar de donar un fil temàtic a aquesta selecció de reflexions i anotacions més o menys inconnexes de Weil, agrupades en certs eixos temàtics que aporten un sentit de coherència interna al pensament de l'autora. És un text desconcertant a simple vista, tot i que no per manca de claredat: de fet, les seves sentències senzilles i concises, com reflexions lapidàries enmig d'un panorama desolador en termes tant existencials com polítics, contribueixen totes al caràcter críptic del conjunt, ja que el text es basa en una juxtaposició constant de pensaments contradictoris entre ells.
És cert que, a simple vista, això pot afegir un punt d'aridesa a la lectura, però cal llegir aquestes contradiccions a la llum del pensament global de l'autora, com a manifestació última de la problematicitat de la realitat mateixa que Weil pretén assenyalar. Per a Weil, la dualitat de contraris és part del teixit mateix de la realitat, una presa de consciència directa de la seva misèria bàsica, i pretendre dissoldre aquesta contradicció a través d'una explicació planera o directa de la realitat és, simplement, un exercici d'autoengany, una de les múltiples formes d'aferrament que l'autora denuncia al llarg del text. Hi ha un element de la condició humana que és essencialment intermedi, i que per això pot fer de mediador entre el món natural i el món sobrenatural, entre Déu i els seus objectes. Weil anomena aquesta qualitat de la realitat amb la paraula grega metaxú. D'altra banda, el text també lliga amb una tradició de literatura mística en què la juxtaposició d'imatges contràries pretén representar, encara que només sigui per suggestió literària, la inefabilitat mateixa d'una noció d'absolut que, per definició, no es pot pensar ni expressar de cap forma. I aquesta pot ser, també, la part més frustrant de la lectura: és un text que captiva per la seva bellesa i que pren una indiscutible força poètica sobre la pàgina, però que no convida en cap moment a treure'n conclusions clares ni molt menys definitives.
El títol mateix de l'obra ens apunta a una contradicció fonamental: la gravetat i la gràcia són dues condicions incontestables de l'existència humana, que Weil formula dins del seu text amb precisió matemàtica, com si es tractés d'una correlació entre forces físiques. La gravetat es podria traduir com a necessitat, tot allò que ens lliga a l'existència i que no podem decidir ni canviar: és una força física, la necessitat material de subsistir en aquesta vida i l'entropia inevitable a què es veu abocada aquesta activitat fútil, però a la vegada també afecta la vida de la ment, en tant que per definició es basa en la negació i la finitud de tot allò que som. De fet, hem de tenir en compte que l'univers que ens descriu Weil en els seus escrits és fermament determinista: per tant, la noció de llibertat en l'ésser humà no és ni tan sols una possibilitat a contemplar i la voluntat només és vista com a força negativa que allunya l'ésser humà del seu estadi necessari d'acceptació del no-res.
És una assumpció tremendament radical, però és el fil conductor que mou el text sencer. Definir objectius o somnis per al futur, projectar móns millors que aquest, és tan sols creació d'il·lusions que ens omplen de tot allò que no és necessari, i un impediment bàsic a l'única funció de l'ésser humà dins l'univers: acceptar el no-res, buidar-se de tot ésser, per tal que Déu pugui ser. Per això l'ateisme, de fet, segons Weil, està més a prop de Déu que tota creença religiosa convençuda, que s'aferra a una il·lusió de transcendència que és directament impossible si no és a través de la gràcia, és a dir, que no es pot aconseguir o abastar de cap manera sinó només renunciant-hi, en tant que ha de venir donada de fora, si és que arriba a venir. Al fons d'aquesta qüestió hi ha l'aposta de Weil per un dualisme de tall neoplatònic que explica l'univers com a oposició de contraris, i que pretén encaixar l'existència del mal, el dolor i el patiment en l'acció creadora d'un Déu que pressuposem bondadós. Cal entendre la presència del mal al món com a absència de Déu, en tant que el món per definició és no-Déu i Déu per definició és no-món. L'acceptació de la nostra mort, la negació del nostre "jo" en termes absoluts és l'única forma de retornar a Déu al seu ésser i permetre-li que torni a ser. Weil ho expressa en aquests termes: Déu renuncia a ser-ho tot; nosaltres hem de renunciar a ser quelcom.
És un raonament que va portar Weil mateixa a la mort, a través d'una empatia de dimensions còsmiques que la va portar a solidaritzar-se fins a l'extrem amb aquells que patien les atrocitats del seu temps i, per tant, a transcendir el temps mateix diluint el seu propi jo. La seva relació amb el dolor crònic també té alguna cosa a veure amb aquesta concepció del patiment, em penso, i lliga amb el concepte de "creu" que utilitza al text, com a intersecció real entre el natural i el sobrenatural, i escletxa oberta a la gràcia. Les seves reflexions sobre el mal i el patiment tenen a veure amb aquesta estructura còsmica prèviament plantejada: el patiment i la misèria humanes són moments d'obertura a la realitat mateixa, el moment en què despertem del somni bonic que ens hem muntat de vida a la terra, de la il·lusió d'immortalitat o transcendència en què ens hem instal·lat còmodament. Hi ha quelcom de redemptor en el dolor mateix, per tant, que és irreductible a qualsevol altre bé o esforç assolible: l'únic que se'ns permet desitjar és que el mal que fem no recaigui en ningú altre, mentre que el mal que rebem sigui emblema d'innocència pura i, per tant, punt de contrapès per a la càrrega de l'univers sencer.
No sé si és una responsabilitat massa gran per dipositar-la en una humanitat tan perduda i mediocre com la nostra, però segons el pensament de Weil té sentit precisament per la seva qualitat intrínsecament contradictòria. Crec que l'encant del text rau més aviat en aquesta foscor seva, i en aquesta dissolució aparent dels oposats en una contradicció contínua. Segons Weil, cal estimar Déu pensant que no existeix, de la mateixa manera que l'amor que sentim per un difunt és amor per una absència, desig sense objecte, l'únic desig que és realment alliberador. En aquest sentit, el dolor és l'únic punt de contacte possible amb la realitat, un recordatori, amb la seva presència insistent, del nostre anorreament últim, de la nostra mort com a límit de tota existència i de tot pensament. Què més puc dir d'un text que llença aquestes veritats a la cara i formula experiències místiques com si es tractés de lleis de la física o la matemàtica. Hi ha moments en què l'expressió era tan concisa que em semblava estar llegint una versió apòcrifa del Tractatus. Reconec que no coneixia gaire el pensament de Simone Weil, i que els textos místics sempre em venen massa grans, però és una lectura tan desconcertant com agradosa, que deixa mal cos en els seus moments d'absolutisme intel·lectual, però que conté una brillantor que irradia, desarmant, des de cada afirmació que fa.
Continguts: La gravetat i la gràcia és una selecció de fragments dels diaris de Simone Weil elaborada per Gustave Thibon, classificats en diferents capítols que corresponen a diferents temes del pensament de l'autora. L'exposició transita des de la seva presentació del cosmos i la seva relació amb l'acció creadora de Déu, passant per una antropologia filosòfica basada en la finitud de l'existència humana i la seva íntima relació amb el mal, el patiment i el dolor, per acabar en els capítols més lligats a l'ètica i la política, que dediquen crítiques molt punyents al capitalisme com a sistema, d'algunes una mica més subtils al marxisme del seu moment, així com una diatriba força encesa a la relació històrica entre les religions i el poder polític.
M'agrada: És un llibre que està una mica per sobre de gustos personals, però m'han agradat especialment els moments d'anàlisi de textos bíblics, amb conclusions força encertades en la seva originalitat, de la mateixa manera que ajuda a comprendre una mica millor la seva anàlisi de la Ilíada a "La Ilíada o el poema de la força".
No m'agrada: La seva aproximació al problema del mal, que basa en un dualisme d'inspiració neoplatònica, és la part que m'ha costat més de processar durant la lectura. A estones diu que no cal justificar el mal ni el patiment, tan sols acceptar-ne la presència i la necessitat, com passa amb la guerra de Troia per exemple, per després passar-se pàgines justificant-lo com a fruit de l'acció creadora de Déu. És la part que m'ha semblat més confusa. També em costa especialment la seva lectura determinista de la condició humana, amb la seva noció de submissió i obediència a la realitat com a única possibilitat d'acció realment oberta als éssers humans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada