Llibres amb Nobel

Sempre carregat de controvèrsies, el premi Nobel de literatura és un d'aquells elefants al menjador que no pots simplement ignorar per més que vulguis: una mirada ràpida a la llista de guanyadors a través de la història ens hauria de fer veure els seus principals defectes i, alguna vegada de tant en tant, també les seves virtuts. Perquè de vegades també l'encerta. Això presenta un dilema interessant als que ens agrada llegir: si simplement l'ignores, et quedes amb la impressió que podries estar perdent-te alguna troballa important i, de fet, alguns dels guanyadors són autors imprescindibles de totes totes. 

D'altra banda, el biaix racial i cultural del premi és tan marcat - les primeres dècades de Nobel pesen massa, en aquest sentit - que tots els intents de redreçar-lo els últims anys i atorgar-li més representativitat queden tan sols en l'intent. Al següent enllaç hi veureu alguns dels biaixos més evidents, només que aneu fins a baix de tot de la pàgina i vegeu les taules i els mapes que classifiquen els autors per procedència i llengua. I la classificació dels premiats per sexe no hi és, però la veureu de seguida només llegir la llista:  

https://en.wikipedia.org/wiki/List_of_Nobel_laureates_in_Literature

La gran literatura l'escriuen homes blancs (de vegades dones) en llengües europees majoritàries. La gran literatura viu al centre i mira cap a la perifèria, i en tot cas és el centre qui estableix els criteris i els estàndards de qualitat que utilitza per jutjar el sud i l'est. Tot sovint, les negligències i els oblits del jurat són tan flagrants que arriba un punt que es considera tot un reconeixement en si mateix ser a la llista d'aspirants però finalment no obtenir-lo. Per a molts lectors (i m'hi incloc), el gran honor en el món de les lletres ha esdevingut el títol de "l'etern candidat" al Premi Nobel: una frase feta que sempre et vesteix una necrològica però que, malauradament, quasi mai s'aplica a una dona. 

Al capdavall, no tenir-lo és més fàcil que tenir-lo. Fer-se'n mala sang, especialment com a lectors, tampoc no porta gaire enlloc. Un cop l'any, la ruleta dels Nobels es posa en marxa de nou i acaba agraciant algun autor, conegut o desconegut, per a satisfacció o indignació del públic, sense veu ni vot en la qüestió. L'any 2018, en què el premi Nobel va quedar vacant (es va atorgar retroactivament a Olga Tokarczuk l'any següent), i amb la controvèrsia de 2016 molt recent, va ser un moment especialment indicat per aturar-se a reflexionar sobre el valor d'aquest guardó - o dels guardons en general - com a prescriptor de lectures. Per ordre estrictament cronològic, aquí hi ha la meva llista de recomanacions, que ni de bon tros no és exhaustiva i que pateix dels mateixos biaixos que la llista mateixa de premiats: 

Els llibres de Jacob d'Olga Tokarczuk. Precisament aquesta és una autora que vaig conèixer gràcies al Nobel de 2018 i que crec que no hauria llegit mai si no hagués estat pel guardó. Olga Tokarczuk és una autora polonesa que, amb altes dosis d'experimentació formal, retrata la vida d'aquelles persones que sovint les grans narratives han deixat al marge: les dones, els ancians, els pobres són tot sovint la matèria de la seva ficció. Tot i que la meva novel·la preferida de l'autora és Llaureu sobre els ossos dels morts, i només amb aquesta ja mereixeria el premi amb escreix, si llegiu Els llibres de Jacob, una monumental novel·la històrica que s'endinsa en un període convuls de la història de Polònia, descobrireu segurament per què el jurat la'n va considerar mereixedora. 

El que resta del dia de Kazuo Ishiguro. Em costa molt escollir una sola novel·la d'Ishiguro, que va rebre el Nobel el 2017, i he escollit El que resta del dia, que tampoc no és la meva preferida, perquè possiblement és la més emblemàtica de totes i una bona porta d'entrada al particular imaginari d'aquest autor. Obsessionat amb les relacions de poder i com el relat que en fem pot distorsionar fins i tot la memòria mateixa de les persones, en els últims temps s'ha dedicat més a fusionar gèneres literaris, i ha sortit de la ficció literària per explorar, en certs casos, la fantasia i la ciència-ficció. És un autor que jo ja havia llegit força temps abans que rebés el Nobel, i sempre que el rellegeixo m'emporto la confirmació de la impressió que va ser un premi ben merescut. 

Massa felicitat d'Alice Munro. És possiblement l'autora canadenca més famosa que hi ha en el panorama actual, amb permís de Margaret Atwood, i al llarg de la seva carrera s'ha dedicat quasi exclusivament als contes i relats, en els quals excel·leix com a veu narradora única en la seva espècie. Munro va rebre el Nobel l'any 2013 i és indiscutible el seu talent per crear situacions anòmales, i de vegades pertorbadores, que colpeixen la vida quotidiana dels personatges de formes inesperades, sovint a través de la violència i la manipulació, i que fan aflorar estructures d'opressió o de repressió que no sempre semblen òbvies a simple vista. En tot cas, els seus relats sempre acaben capgirant les expectatives que en puguem tenir com a lectors, i la lectura sempre queda amb el regust d'obra mestra condensada en unes poques pàgines. 

The Grass is Singing de Doris Lessing. La poso a la llista per fer-li justícia a una gran narradora del segle vint, però de fet només puc parlar per l'única novel·la que n'he llegit, i que em va semblar una aproximació fascinant a les relacions de gènere i de raça, i les seves violències i ambigüitats soterrades, en un context colonial. Fa un temps que tinc El quadern daurat que m'espera a la pila de llibres pendents, i tinc moltes ganes de llegir-lo, així que vull veure si es confirma el meu entusiasme de quan vaig llegir The Grass is Singing, una novel·la que es va publicar el 1950 i crec que ha quedat una mica oblidada davant d'obres seves que són més conegudes. Lessing va rebre el Nobel l'any 2007, i va ser la guardonada que el va rebre a una edat més avançada de tots, cosa que potser ha contribuït que quedés una mica oblidada. 

Beloved de Toni Morrison. Morrison és una autora clau de la literatura estatunidenca del segle vint, i un dels meus Nobels preferits. Hauria de ser autora de capçalera si us agrada la literatura afroamericana que es fa en l'actualitat, i autors com Colson Whitehead o Jesmyn Ward en són clarament deutors. És un altre cas en què costa escollir-ne només un llibre. Les tres novel·les que n'he llegit m'han semblat totes obres mestres. Morrison, que va guanyar el Nobel l'any 1993, explora en les seves obres de ficció el món d'opressió i racisme sistematitzat que experimenten i pateixen les persones de raça negra als Estats Units, des dels temps de l'esclavitud fins als nostres dies. A través de trames no lineals, realisme màgic, alternança de diverses veus, i un estil narratiu molt poètic, les novel·les de Morrison ens endinsen en aquestes autèntiques tragèdies americanes de la forma més colpidora i inoblidable. 

Cien años de soledad de Gabriel García Márquez. Guardonat el 1982, Márquez va ser un d'aquells autors que va adquirir fama i renom mundials a partir del premi. Al seu volum de memòries, Vivir para contarla, explica els seus anys de formació i les seves aventures com a periodista novell a Colòmbia. Reconec que amb la lectura d'aquest autor he tingut els meus alts i baixos, però entre els imprescindibles hi compto Cien años de soledad, que he triat per ser la seva obra més emblemàtica, i Crónica de una muerte anunciada, que continua essent la meva preferida de tots els temps i que és un bon punt de partida si no heu llegit mai aquest autor. Si us interessa la literatura postcolonial en llengua castellana, sovint inclosa dins l'asèptica etiqueta de "literatura hispanoamericana", Márquez és una de les grans figures que heu de conèixer. 

Esperant Godot de Samuel Beckett. Samuel Beckett va ser un dramaturg i poeta irlandès guardonat amb el Nobel l'any 1969. Va escriure en francès i en anglès, i va viure gran part de la seva vida a França. Les seves obres de teatre van revolucionar el món de l'escena europea durant els anys 50, en transportar al teatre una visió absurda i profundament existencialista de la vida, simbolitzada en les paràlisis i incapacitats dels personatges. Les seves obres són totalment hipnòtiques, i mostren tants nivells de lectura i possibles interpretacions que no s'esgoten amb un simple cop d'ull, com petits trencaclosques que deixen lectors i espectadors amb més preguntes obertes que no pas respostes. Les dues que n'he llegit, Esperant Godot i Final de partida, em van semblar obres mestres de totes totes. 

Els raïms de la ira de John Steinbeck. L'autor californià John Steinbeck va rebre el Nobel l'any 1962, i Els raïms de la ira es considera sovint la seva millor novel·la. Jo la vaig llegir fa uns quants anys, i em va deixar tan colpida, de fet, que vaig resoldre no tornar-la a llegir mai més. És un retrat salvatge i realment descarnat de l'onada de migració interna dins dels Estats Units a causa de la Gran Depressió, i les seves imatges queden gravades a la memòria molt temps després d'haver-lo acabat. Com passa també amb Morrison, Steinbeck combina un estil poètic i fluït, ple d'imatges suggeridores, amb el retrat dels aspectes més lletjos i violents d'una societat que ignora les lluites dels més desposseïts en la seva autocomplaença anestesiada. Fa temps que tinc ganes de rellegir-la, un cop paït l'impacte d'aquells anys, així com de llegir una altra de les seves novel·les més conegudes, A l'est de l'Edèn. És d'aquells autors que de vegades poden sorprendre, però mai no deceben. 

L'exili i el regne d'Albert Camus. L'autor francès Albert Camus va ser una autèntica revelació dins de l'existencialisme francès, amb la seva vena obertament absurdista, i les seves obres sempre són un plaer de llegir. A mi em sembla un autor també fonamental de la postguerra europea i, tot i que ja n'havia llegit altres obres anteriorment, va ser quan vaig llegir la col·lecció de relats L'exili i el regne que em vaig convèncer definitivament. Camus va rebre el guardó l'any 1957 i es va convertir en un dels guardonats més joves de la història sencera del premi. La seva mort en un accident de cotxe tan sols tres anys després deixa obert l'interrogant sobre com hauria estat la seva carrera en anys posteriors. 

La muntanya màgica de Thomas Mann. Mann va ser el premi Nobel de l'any 1929, i va ser una de les úniques vegades en què el jurat va citar com a destacable una obra en concret de l'autor, en aquest cas Els Buddenbrook. Totes dues són novel·les magnífiques i monumentals, i em sabria molt de greu haver d'escollir entre les dues. A Els Buddenbrook, Mann fa una versió novel·lada de les seves pròpies arrels familiars, amb una saga d'industrials de Lübeck que colpeixen especialment pels seus conflictes generacionals. La muntanya màgica és un retrat en clau metafòrica de les cruïlles de camins que travessa Europa just abans d'esclatar la primera guerra mundial, amb un rerefons filosòfic que no s'esgota en una sola lectura. En aquest cas, també fan venir moltes ganes de rellegir.