La zona (#485)

Vaig descobrir una similitud sorprenent entre el camp i la llibertat. Entre els reclusos i els vigilants. Entre els saltaparets reincidents i els controladors de la zona de producció. Entre els presos encarregats de distribuir les tasques i els funcionaris de l'administració del camp. A totes dues bandes de la tanca s'estenia un mateix món sense ànima. Parlàvem el mateix argot. Cantàvem les mateixes cançons sentimentals. Patíem les mateixes privacions. (...) Ens assemblàvem molt. Érem fins i tot intercanviables. Gairebé qualsevol reclús era apte per fer el paper de guarda. I gairebé qualsevol vigilant s'hauria merescut la presó. Repeteixo que això és l'essencial de la vida en un camp. La resta és menys important. 

Aquesta novel·la de l'autor rus Serguei Dovlàtov (1941-1990) va ser la primera que es va traduir al català, i és una de les seves obres més conegudes. A les seves pàgines, Dovlàtov ens relata la seva estada com a vigilant en un camp de concentració soviètic, quan feia el servei militar durant els anys seixanta. Tot i que la va escriure quan vivia a Rússia, no va aconseguir publicar-la fins l'any 1982 quan ja es trobava vivint als Estats Units i, de fet, la novel·la tal com es va acabar publicant és tan sols una reconstrucció del que podria haver estat el manuscrit original, que només va sobreviure en forma de fragments microfilmats que van ser trets de Rússia clandestinament. És una obra que s'inscriu en la llarga tradició de literatura concentracionària en rus, començant per Dostoievski i passant per Solzhenitsin i Xalàmov. Tot i que el sistema penitenciari de camps de treball forçat a la Unió Soviètica s'associa sovint als anys més durs de la persecució política durant l'estalinisme, Dovlàtov ens mostra com les estructures bàsiques d'aquest sistema de camps de concentració van continuar essent les mateixes molts anys després del seu suposat desmantellament. Ara bé, a La zona l'autor es desmarca ben clarament dels seus predecessors literaris en deixar de banda suposades lectures morals o alliçonadores que es puguin extreure de l'experiència del camp, i oferir-ne l'horror descarnat, i certament tediós, del dia a dia a ambdós cantons de la barrera. 

La visió de Dovlàtov és especialment lúcida en aquest sentit perquè ens il·lustra, ben gràficament, com un sistema polític fallit exerceix la concentració i la repressió dels seus individus com a única via per mantenir l'estabilitat política o, almenys, una hipotètica imatge d'aquesta estabilitat. No hi ha purificació ni aprenentatge possible, cap sublimació moral última que es pugui extreure de l'experiència del camp, si la línia divisòria entre presos i guardes, entre víctimes i botxins, és totalment inexistent, i si tots dos col·lectius són, al capdavall, victimitzats i deshumanitzats de formes no idèntiques, potser, però sí sospitosament semblants. Els presos aquí són delinqüents comuns, alguns per crims força banals, i que l'estat arracona còmodament a les colònies penitenciàries, encadenant condemnes rere condemnes, per no tenir-los circulant pels carrers. Els guardes, com era el cas de Dovlàtov, són joves que fan el servei militar i que encaren un futur igual de gris que el panorama que els envolta. L'autor descriu la violència crua que aquests dos col·lectius s'infligeixen dia rere dia els uns a mans dels altres, i també els moments de col·laboració i complicitat que la necessitat imposa en un context així, on l'alcoholisme i la indisciplina crònics són els dos punts de contacte principals entre els membres de tots dos grups.  

A la vegada, la novel·la ens ofereix dos relats en un: el relat pròpiament fictici sobre la vida al camp a través de la perspectiva de diversos personatges, i també la reflexió més distanciada que en fa l'autor mateix un cop ja es troba als Estats Units molts anys després. Cada secció de la novel·la va encapçalada per un fragment d'una carta de Dovlàtov al seu editor, que es va anar interessant per la publicació del llibre a mesura que en va anar rebent diferents fragments. És a través d'aquestes cartes que l'autor ens va exposant les seves reflexions sobre la matèria literària que l'ocupa, i ens fa reflexions de vegades literàries i de vegades més polítiques sobre el sistema carcerari que va presenciar, tot i que sempre en el seu to extremadament cínic i desencantat. Dovlàtov és conscient de la futilitat de qualsevol intent de donar sentit a aquest sistema totalment alienador i injust, i per això es limita a retratar-lo des de la seva perspectiva lúcida i extremadament humorística. El seu humor es basa en retratar aquesta resistència passiva contra el sistema que exerceixen, sense cap mena de consciència política i quasi per inèrcia, tant els presos com els guàrdies en aquest context de desferra generalitzada. 

Sinopsi: Els capítols de La zona són relats curts sobre diversos personatges que subsisteixen en un camp de concentració a la taigà siberiana. La majoria són narrats en primera persona des del punt de vista d'un guàrdia indeterminat que esdevé un alter ego de Dovlàtov mateix, però cobreixen les perspectives de molts personatges diferents, tant reclusos com vigilants, com també treballadors civils del camp. Les misèries morals, la violència i el clima de desesperació són generalitzats entre els membres de tots aquests grups, i gran part dels relats es basen en interaccions inesperades i retalls del dia a dia en aquest context. 

M'agrada: L'absència d'afectació del relat, que es basa precisament en els detalls més banals i quotidians de la vida al camp que, en el context angoixós que descriuen, acaben explotant de formes inesperades. La velada sàtira política que ofereix el relat amb aquesta tècnica aparentment senzilla i mancada de pretensions, però que posa el dit a la nafra en els moments més inesperats i que colpeix especialment amb la duresa de la seva violència.