"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

3 de març de 2018

El que resta del dia (#178)

. . . per a molta gent, el vespre és la part més bonica del dia. Potser, aleshores el seu consell és encertat i hauria de deixar de mirar enrere, per poder adoptar una actitud més positiva i aprofitar el que pugui del que resta del meu dia. 

Aquesta novel·la de 1989 és possiblement una de les mostres més emblemàtiques de l'obra del seu autor, el recentment guardonat amb el Nobel de Literatura Kazuo Ishiguro. Per als qui ja hàgiu llegit Un artista del món flotant o tingueu intenció de fer-ho, heu de saber que s'assemblen molt l'una amb l'altra, fins al punt de ser novel·les quasi bessones. La seva estructura i el seu argument són molt similars, de fet: en totes dues, el protagonista mira enrere vers tota la seva trajectòria, marcada finalment per la culpabilitat en un assentiment polític que resulta ser fatal a la llum de la segona guerra mundial i les seves conseqüències. En totes dues, també, la guerra en si mateixa representa una el·lipsi completament mesurada i estudiada, de forma que el que se'ns va exposant poc a poc al llarg de la narració és el contrast entre els dos móns, el d'abans i el de després, així com també la complexitat i la subtilesa de totes les actituds dels personatges respecte als esdeveniments que han d'afrontar i les decisions que finalment han de prendre. En el cas d'Un artista del món flotant, trobem el mestre Matsuji Ono reflexionant sobre la seva implicació en l'aparell de propaganda de l'imperialisme japonès. En el cas d'El que resta del dia, tenim un majordom, el senyor Stevens, en una gran propietat britànica, Darlington Hall, reflexionant sobre les decisions preses pel seu amo, Lord Darlington, de simpatitzar amb la causa nazi en els anys immediatament previs a l'esclat de la segona guerra mundial. En totes dues novel·les també es presenta un contrast força evident amb la situació del present, després de la guerra, en què l'estil de vida americà inicia la colonització dels antics espais i tradicions. Tanmateix, les diferències entre totes dues novel·les, tot i que subtils, també són força evidents: la principal seria la decisió d'Ishiguro de convertir el servent en el focus principal de la seva història, i de fer-ho amb una claredat i una lucidesa que potser només pot aconseguir des de la seva condició, com a immigrant, de foraster dins de la societat britànica. L'equivalent britànic d'Ono seria Lord Darlington, i no Stevens, que en realitat, a través de la seva servitud ens mostra un panorama força desolador de les arrels de la societat i les institucions britàniques. La seva veu narradora contradictòria i poc fiable ens transmet la tragèdia de qui no és amo de les seves pròpies accions, ni tan sols de les seves pròpies opinions; però aquesta nota tràgica l'hem d'anar destriant al llarg de la seva narració en primera persona a través dels seus múltiples autoenganys. Stevens mateix se n'acaba adonant al final de la novel·la, però el camí fins a aquest moment últim d'autoconsciència és força tortuós. Els detalls biogràfics que acabem coneixent d'aquest protagonista són realment escassos, tant és el grau d'identificació que arriba a assumir amb la institució que representa. Un dels aspectes més desoladors de la novel·la és la pròpia ceguesa del protagonista respecte a l'explotació de què és objecte - i que Ishiguro no s'està de deixar ben clara, sobretot en els passatges en què els senyors es dediquen a humiliar-lo públicament o a fer-lo falsament partícip de les seves confidències. El problema és la bona fe o la ingenuïtat amb què Stevens pren seriosament aquests encontres, que només acaben desplegant-se en totes les seves implicacions a ulls dels lectors, en possessió de la imatge de conjunt. A l'ombra d'aquests intercanvis i de la falsa dignitat de què Stevens es creu investit, hi ha un altre personatge, la majordoma miss Kenton, que es resisteix a renunciar a la capacitat de prendre decisions i que per aquest motiu es mostra contínuament exasperada per l'actitud de resignació de Stevens. Tothom, potser per influència de la pel·lícula, creu que miss Kenton està enamorada de Stevens, tot i que en el llibre, em penso, ella es mostra més aviat atreta i repel·lida al mateix temps per la figura del majordom. 

Sinopsi: La narració se situa el 1953, any en què el majordom Stevens, de Darlington Hall, emprèn un viatge en cotxe per reunir-se amb l'antiga majordoma de la mansió, miss Kenton. Les memòries de Stevenson al llarg d'aquest viatge mostren un contrast entre el món d'abans de la guerra, quan la mansió pertanyia a Lord Darlington, simpatitzant dels alemanys, i el món de després de la guerra, en què el seu amo és un home de negocis americà, el senyor Farraday, amb una actitud completament diferent respecte a la institució que Stevens representa. Al llarg dels anys, la relació entre Stevens i miss Kenton també evoluciona, marcada principalment per la incapacitat de Stevens de mostrar les seves emocions. 

M'agrada: Sobretot el desenllaç de la novel·la, que arrodoneix i il·lumina gran part de tot el que s'hi ha esdevingut, i d'alguna forma redimeix la ceguesa d'Stevens com a protagonista. També, tot i que marginal, el paper de miss Kenton com a contrapunt suggestiu i aclaridor dels dilemes i conflictes interiors del protagonista. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons