Llegir llibres prohibits

Aquesta setmana celebrem la Setmana dels Llibres Prohibits, un esdeveniment que organitza l'ALA (American Library Association), amb la col·laboració de moltes altres organitzacions americanes d'escriptors, periodistes i llibreters, per conscienciar de la presència de la censura de llibres als Estats Units, encara avui dia, però també arreu del món.

Als Estats Units aquest és un problema punyent per a bibliotecaris i docents, ja que la prohibició de determinats llibres pot dependre directament de governs locals o regionals, o institucions educatives d'un municipi o regió determinats. Els motius per prohibir la lectura d'un determinat llibre a infants i joves acostumen a ser religiosos i polítics, i els llibres que acostumen a ser prohibits més freqüentment són els llibres infantils i juvenils, els clàssics, o els llibres que retraten les vides de minories. 

Però arreu del món, sense anar més lluny, i a través de la història, dictadures i teocràcies de tots els colors possibles s'han atorgat la prerrogativa de decidir què podem i què no podem llegir en determinats moments. No és solament la llibertat d'expressió i de creació artística el que hi està en joc, sinó la llibertat de pensament, la llibertat de formar-nos i educar-nos en un món plural i divers, i on l'altre no hagi de ser necessàriament un estrany o una amenaça, sinó que ens pugui apropar a diferents formes de veure la vida. 

https://bannedbooksweek.org/

http://www.ala.org/advocacy/bbooks

http://www.ala.org/advocacy/bbooks/frequentlychallengedbooks

http://www.ala.org/advocacy/bbooks/frequentlychallengedbooks/top10

https://en.wikipedia.org/wiki/List_of_books_banned_by_governments

Per celebrar la Setmana dels Llibres Prohibits, he revisat tots els llibres que he anat ressenyant aquests anys i he creat una lleixa amb recomanacions de llibres prohibits, en concret als Estats Units els darrers anys, i més en general arreu del món i a través de la història. Comencem per alguns dels llibres més freqüentment prohibits als Estats Units en els anys recents: 

La brúixola daurada de Philip Pullman. Tant aquest primer volum com la trilogia sencera de La matèria fosca ha estat focus de crítiques des de la seva publicació, per la seva controvertida mirada sobre la cosmovisió cristiana. Pullman ens ofereix una desconstrucció del Paradís Perdut de Milton i una revisió apassionant de les nocions de pecat original i caiguda. Tant aquesta com la sèrie de Harry Potter han estat presències habituals en aquestes llistes, cosa que fa pensar en el poder subversiu i trencador de la fantasia per a infants i joves. 

Diari del tot verídic d'un indi a mitja jornada de Sherman Alexie. Aquest és un llibre habitual a les llistes, i ha arribat a estar a les deu primeres posicions de la llista en set ocasions en els últims deu anys. Els motius al·legats per retirar aquest llibre de les escoles és molt variat: motius religiosos, llenguatge ofensiu, violència i sexe explícits, no ser adequat a la franja d'edat dels lectors, i un llarg etcètera. Totes aquestes explicacions sonen força a una excusa soterrada per tal de no adreçar el tema principal del llibre: el passat colonial dels Estats Units, i l'opressió estructural contra la minoria dels natius americans. Sherman Alexie ens explica aquesta realitat, amb un component autobiogràfic, des del punt de vista d'un adolescent que creix en una reserva per a natius americans i que, a través de la seva mirada honesta i desinhibida, ens proposa un retrat empàtic i profundament compassiu dels problemes socials que ell i la seva família han d'afrontar. És un llibre que no podré recomanar mai prou, i que agradarà tant a adolescents com a adults. 

Matar un rossinyol de Harper Lee. Aquest és un clàssic de la literatura estatunidenca del segle vint, i la seva presència a les llistes, també de forma repetida en l'última dècada, apunta al fenomen del revisionisme, força estès en temps recents. Hem de deixar que els adolescents llegeixin clàssics en què es mostra violència racista o s'empra llenguatge racista, per més obsolet que aquest hagi esdevingut? Si ocultem una part del passat, no estem mostrant una versió de la història una mica més agradosa, més per a tots els públics, del que de debò va ser? Matar un rossinyol és una lectura més vigent que mai, si mirem la injustícia racial als Estats Units avui dia, si tenim en compte que és un relat que privilegia el punt de vista dels blancs i que aprofita molt més si també es llegeix la seva novel·la companya, Vés i posa un sentinella. 

Els avantatges de ser un marginat de Stephen Chbosky. També ha estat habitual veure aquest llibre a les llistes ben bé des de la seva publicació, tot i que no hi apareix tan sovint des de fa uns anys. Els motius per a la seva prohibició són força variats, ja que també és un llibre que toca molts temes que preocupen els adolescents avui dia: el sexe, les drogues, l'homosexualitat, els abusos dins la parella i la família, i molts d'altres. La forma com aquestes realitats s'expliquen a la novel·la sense culpabilitzar ningú en cap moment sinó provant de donar-ne una perspectiva el més àmplia possible han fet d'aquesta novel·la un clàssic indiscutible de la literatura juvenil. El seu protagonista, en Charlie, que es troba descol·locat en el món que l'envolta i que no sempre comprèn tot el que passa al seu voltant, és un protagonista inoblidable i encantador. 

Els jocs de la fam de Suzanne Collins. Juntament amb els altres llibres que formen la trilogia, aquesta sèrie de novel·les juvenils distòpiques de Suzanne Collins també ha esdevingut un clàssic dels darrers anys. La seva presència a les llistes queda justificada pel seu retrat de violència, pel sexe explícit - tot i que no n'hi ha - i en general per ser poc adequat per al grup d'edat. (Aquest últim és un eufemisme que es repeteix molt sovint, i que, pel que he pogut entendre, es dirigeix bàsicament a representacions de violència o sexe explícits, i més veladament a tots aquells retrats que no es conformen amb la concepció de família tradicional.) La història del desafiament de la Katniss Everdeen al poder sàdic del Capitoli, amb la seva aposta per l'acció i la intriga, és una recomanació, sens dubte, que els adolescents no es poden deixar perdre. 

Res de nou a l'oest d'Erich Maria Remarque. Si ampliem la cerca i anem a prohibicions històriques pels motius polítics més variats, ens trobem aquesta novel·la d'Erich Maria Remarque sobre la primera guerra mundial vista des del punt de vista d'un soldat adolescent al front oest, al bàndol alemany. Anys més tard, l'Alemanya nazi la va prohibir per considerar-la ofensiva amb l'exèrcit alemany i la Itàlia feixista va fer el mateix a causa del seu missatge antimilitarista. Per a mi és un clàssic que tothom hauria de llegir, per la seva bellesa intrínseca tot i la duresa de les imatges retratades, i que tampoc no hauria d'acovardir els adolescents. És una lectura meravellosa en la seva poesia continguda, que ens enfronta cara a cara amb els horrors i les absurditats polítiques que se seguiran repetint al llarg del segle vint.

The Country Girls d'Edna O'Brien. Una descoberta que he fet aquest any i que és, sens dubte, una gran lectura sobre l'experiència de les dones en una societat ultraconservadora. La novel·la se situa a Irlanda, als anys 60, i retrata les vicissituds de les dues protagonistes per escapar l'educació religiosa que els és imposada i arribar a la ciutat, a Dublín, on podran gaudir d'una llibertat més gran. No és un relat gens afalagador de la societat irlandesa de l'època: presa d'un catolicisme conservador que permeava totes les facetes de la vida quotidiana, i en especial les vides de les dones, que havien de ser modelades per acomplir les expectatives del sistema patriarcal tradicional. El llibre va ser prohibit per la censura irlandesa en el moment d'aparèixer, i fins i tot se'n van cremar exemplars en fogueres públiques. Edna O'Brien fa un relat de dues adolescents atrapades en aquesta mena de món, que faran el que els sigui possible per escapar-ne, tot i que no puguin evitar quedar-hi atrapades. Un retrat molt colpidor sobre les formes retorçades que pot prendre el masclisme en el dia a dia, quan basteix totes les estructures i institucions d'una societat sencera. 

Animal Farm de George Orwell. No hi ha gaire cosa a dir d'un clàssic celebradíssim del segle vint, que ens ofereix una sàtira punyent i despietada de la història de la Revolució Russa i l'evolució posterior de la política soviètica, sobre tot durant el període de l'stalinisme. El relat és autènticament memorable no sols perquè retrata força acuradament els excessos i les brutalitats d'aquest règim, sinó també perquè a la vegada es fa extraordinàriament entretingut i divertit de llegir. Els líders soviètics al càrrec de la revolució són retratats en forma de porcs. Un cop el vell Major deixa com a llegat la seva teoria revolucionària sobre l'origen de l'explotació dels animals, els líders Napoleó i Snowball s'han de fer càrrec de gestionar la granja Manor després que els humans n'han estat expulsats. Per motius obvis, va ser censurat als països de la Unió Soviètica i a d'altres països comunistes. 

Un dia a la vida d'Ivan Denísovitx d'Alexandr Solzhenitsin. Aquesta novel·la també va ser prohibida per la Unió Soviètica poc després de la seva publicació, tot i que aquesta va rebre llum verda per part del govern de Khrusxov en un principi. És un relat molt breu que cobreix un dia a la vida del protagonista, un pres polític, en el sistema carcerari rus, el Gulag, i ni tan sols és un dia dels pitjors. La misèria material i moral en què es veuen atrapats els presoners contrasta molt fortament amb la insignificança dels delictes comesos: Ivan va a parar al Gulag indefinidament per haver estat presoner de guerra dels alemanys, cosa que el fa sospitós d'entrada d'haver estat espia. Solzhenitsin partia de la seva experiència personal, força similar a la del seu protagonista. 

July's People de Nadine Gordimer. Un clàssic molt interessant de la literatura sud-africana, que va ser prohibit a Sudàfrica durant l'època de l'apartheid, i que avui dia s'estudia a les escoles d'aquest país. La frontera entre ells i els nostres es desdibuixa perillosament quan un servent negre, July, porta la família dels seus amos blancs a viure al seu poblat per protegir-los dels disturbis racials que assolen la ciutat. Tot i que la situació que retrata Gordimer és fictícia, la situació a la Sudàfrica de l'apartheid va arribar a límits de brutalitat i discriminació contra la població negra que van mostrar al món l'autèntic rostre, racista i imperialista, de la política colonial. Al llarg d'una tensa espera, la família protagonista veu com les seves preconcepcions sobre els seus privilegis, i la seva superioritat implícita sobre els negres, que amagaven rere una façana liberal, els cauen a terra davant dels ulls. 

Us animeu a llegir llibres prohibits? 

Octubre (#337)

Atacats pels més ortodoxos per minimitzar la lluita socialista, i sens dubte poc efectius amb les seves solucions quietistes, tanmateix aquests heretges "legals" i "economicistes" toquen qüestions clau. Han trobat una paradoxa al catecisme de l'esquerra: com ha d'actuar un moviment socialista en un país que no hi està preparat, amb un capitalisme feble i marginal, una gran massa camperola "endarrerida", i una monarquia que no ha tingut la decència de passar per una revolució burgesa? 

Aquest llibre de l'autor britànic China Miéville es va publicar el 2017 i és una aproximació amena i divulgativa a la història de la Revolució Russa. Tot i que la quantitat de dades que ens aporta és considerable, i de vegades costa situar tots els personatges i partits implicats en l'escenari polític del moment, China Miéville demostra el pols narratiu del novel·lista en presentar-nos la imatge de conjunt dels fets des de la distància de la perspectiva històrica, però a la vegada enfocant la lent a l'anècdota, al detall, o a les petites ironies dels fets relatats. Principalment, perquè se centra en un període en la història de Rússia profundament caòtic i convuls, on els esdeveniments polítics principals tenen lloc a Petrograd, la capital de Rússia del moment, però on els fets es desenvolupen, a la vegada i a un ritme vertiginós, a tots els racons d'un gran imperi immers en una guerra europea. 

És per això que Miéville opta per rebutjar una visió essencialista de la identitat russa i inscriu els fets dins les dinàmiques de la política mundial i les lluites per la llibertat de treballadors i oprimits d'arreu del món. En aquest sentit Miéville no amaga el seu biaix socialista a l'hora de fer-ne el relat: la història de la revolució, almenys dels mesos convulsos que van de febrer a octubre de 1917, és una història d'un poder exercit de baix cap a dalt i no a l'inrevés. Els líders polítics destaquen pel seu comportament erràtic, improvisant en la majoria dels casos davant dels fets acomplerts que es donen al carrer. De fet, els retrats que se'ns fa dels principals líders polítics del moment no són gaire afalagadors en cap dels casos: Kerenski s'hi revela com un personatge profundament ambigu i calculador, Lenin i els principals líders bolxevics destaquen precisament per la seva passivitat i la seva reluctància per prendre el poder, en espera de l'enfonsament del govern provisional. Stalin amb prou feines hi apareix - el seu paper és marginal en les revolucions de 1917 - però s'hi revela, significativament, com a personatge gris i poc carismàtic, que passa fàcilment desapercebut. 

La lent enfoca el moment present, en comptes de mirar els fets històrics des del biaix de les seves conseqüències posteriors i dels horrors que desencadenaria. La virtut de l'anàlisi que fa Miéville és precisament la de llegir la revolució d'octubre com a "moment" en el sentit que li dóna Walter Benjamin al concepte: és a dir, el moment concebut com a temps messiànic, el moment en què la quotidianitat es trenca i es materialitza un temps d'excepció, el moment inefable de la immediatesa dels fets que defuig la representació historiogràfica. En aquest sentit, la metàfora dels trens que fa l'autor a l'epíleg del text és veritablement significativa: si "guardaagulles" era un apel·latiu despectiu per als revolucionaris, aquests es van revelar com a autèntics guardaagulles de la direcció de la història, aquells que canvien la destinació d'un tren en el curs de la seva marxa. La lliçó que n'hem d'extreure és una pregunta oberta més que una reposta definitiva: la possibilitat d'introduir un canvi així en el món ens hauria de fer reflexionar sobre què passa en el moment en què tot canvia, què fem amb el moment present. 

La Rússia que trobem abans de la revolució és un immens imperi ancorat en institucions i lleis feudals que prova de fer una reforma industrial a qualsevol preu. La reforma sobre la propietat de la terra que segueix a l'abolició de la servitud no fa altra cosa que crear formes més profundes d'explotació en no proporcionar als camperols ni els mínims per a la subsistència. A les ciutats, els obrers de la naixent indústria sobreviuen en condicions de vida pèssimes, com llegim a les novel·les de Dostoievski, per exemple. L'exèrcit es regeix per uns codis d'honor anacrònics que imposen el maltractament, l'abús i l'arbitrarietat per part dels oficials com a pa de cada dia, i que acaben convencent els soldats de la necessitat de lluitar per la seva pròpia dignitat. Per als qui vulguin veure tan sols el terror roig, l'extrema dreta campa amb impunitat per tot arreu, i les matances de jueus són episodis habituals. Aquest és el context de la revolució de 1905, que és esclafada per les forces tsaristes però que introdueix reformes significatives en el sistema polític de l'imperi tsarista. La intervenció russa en la primera guerra mundial finalment marca la revolució com a necessitat. 

A partir de febrer de 1917, el principal conflicte polític, sota el poder dual de la Duma i el Soviet, serà com fer encaixar el paper necessari de la burgesia i les classes mitjanes dins d'una revolució obrera i camperola. Lenin i Trotski ho tenen clar amb els seus conceptes de "revolució permanent" i internacionalisme: bàsicament cal passar a l'acció, ocupar el lloc d'una burgesia passiva i acceptar la revolució socialista com a etapa necessària per a totes les altres que vindran a la resta d'Europa i del món. Tanmateix, es mostren més que reticents a posar les seves idees en pràctica. El bolxevisme encara és una facció minoritària dins del partit socialista, i des de febrer la col·laboració serà la dinàmica predominant, sorprenentment. L'assumpció del poder únic per part dels Soviets no arribarà fins a l'octubre, després d'un frustrat intent de cop d'estat per part de la dreta (l'afer Kornílov), del descontrol de l'exèrcit al front i del fracàs de les receptes moderades. 

El relat cobreix principalment aquests mesos convulsos de febrer a octubre, de forma que quan arriba l'octubre roig el relat acaba fent-se desapassionat i anti-climàtic. L'assalt al Palau d'Hivern amb prou feines hi apareix: sense gaires escarafalls, el poder canvia de mans finalment, davant dels fets acomplerts del que passa al carrer. Octubre de China Miéville ens presenta una història de la revolució russa que no es fa sensacionalista en cap moment. Els moments de violència no hi són obviats, però l'anàlisi posa l'accent en les condicions socials i econòmiques que van portar a aquesta reacció, i també equilibra el retrat oferint-nos les violències de tots dos bàndols del conflicte. Octubre és un relat de la revolució que s'entreté a donar veu als moviments populars que la van fer possible i, per a bé o per a mal, també als poders organitzats que després la van canalitzar amb menys encert. 

Continguts: L'estructura del llibre recull els fets principals de la revolució russa de febrer a octubre de 1917, dedicant un capítol a cada mes. Després d'un breu pròleg, el capítol 1 ens ofereix una visió sintètica del context històric que va donar peu a la revolució: l'accelerada modernització i les reformes insuficients que van introduir els tsars, i els fets de la revolució de 1905, que va ser estroncada pel govern tsarista però que va crear institucions i estructures - la Duma i el primer Soviet - que després tornarien a fer-se vigents durant la revolució de 1917. No és fins a l'esclat de la primera guerra mundial que es revelarà definitivament la posició precària del règim tsarista. El capítol acaba amb el complot conservador contra la vida del monjo Rasputin, personatge que l'autor llegeix com a símptoma, més que causant, de la decadència del poder dels tsars. El capítol 2 descriu la revolució de febrer, que porta a la constitució del govern provisional a mans de la Duma, tot i que basat en la col·laboració amb el Soviet: el poder dual. El capítol 3 se centra en el mes de març, quan comença l'estira-i-arronsa pel poder entre la Duma i el Soviet després de l'abdicació del tsar. El capítol 4 cobreix el mes d'abril, que veu el retorn de Lenin de l'exili amb les seves Tesis d'Abril, que prediquen el poder únic del Soviet, postura més radical que poc a poc va guanyant terreny dins la facció bolxevic. El govern, desconcertat davant la incapacitat de gestionar la crisi sobre la continuïtat a la guerra, convida al Soviet a formar part del govern i es forma una coalició. Lenin i Trotski, en desacord amb aquest pacte i partidaris del poder únic, queden fora d'aquest govern. El capítol 5 veu el mes de maig, amb el caos que s'estén simultàniament als carrers de les ciutats, al front i al camp. El capítol 6 relata el mes de juny, en què els bolxevics aconsegueixen la majoria social al carrer, i les desercions massives de soldats al front també acaben prenent caràcter de moviment social. El capítol 7 relata el mes de juliol, en què es produeix una escalada de la violència i la fi del poder dual, amb el rebuig per part del govern provisional respecte a l'autoritat del Soviet, i el seu viratge cap a la dreta. El capítol 8 cobreix el mes d'agost, en què es produeix un intent de cop d'estat per part de l'exèrcit en mans de Kornílov, tot i que el paper que hi juga el primer ministre Kerenski a hores d'ara encara no s'ha aclarit. El capítol 9 retrata la polarització entre l'esquerra i la dreta als carrers, al mes de setembre, i com finalment s'acaba votant a favor del poder únic dels soviets, tot i que els bolxevics s'avenen a quedar fora del govern amb la condició que el govern sigui únicament socialista. Amb l'amenaça alemanya sobre Petrograd, la revolució es fa una necessitat imminent. El capítol 10 relata el mes d'octubre, en què té lloc la presa de poder de forma efectiva per part dels bolxevics. L'exèrcit roig i la milícia revolucionària a càrrec de Trotski s'acaben fusionant per defensar la ciutat, juntament amb els reforços arribats de Finlàndia, així que finalment el govern provisional acaba oferint molt poca resistència. L'epíleg del llibre analitza les conseqüències posteriors de la revolució sense estalviar-ne els moments més violents i contradictoris. Aquest últim capítol es transforma en una reflexió sobre el present: el present del moment històric que estudiem des de la distància del temps i el moment present que ens toca viure. 

M'agrada: És un retrat de la revolució russa que defuig les glorificacions i que presenta la cruesa dels fets amb prou equilibri i distància com per veure'n les llums i les ombres. 

Els nois de la Nickel (#336)

Potser la seva vida hauria pres una altra direcció si el govern dels Estats Units hagués obert el país a la promoció de la gent de color igual que hi havia obert l'exèrcit. Però una cosa és deixar que algú mati per tu i una altra deixar que aquesta persona visqui al teu carrer. 

Aquesta novel·la de 2019 és la darrera que ha publicat l'autor estatunidenc Colson Whitehead, després de l'èxit de la seva anterior novel·la, El ferrocarril subterrani. Gran part de les ressenyes que n'he llegit comparen les dues novel·les entre elles, i constaten que Els nois de la Nickel no és tan original com l'anterior. A mi personalment m'ha semblat que no treu cap a res voler comparar-les. Són dues novel·les molt diferents, i les dues excel·lents, originals i sorprenents a la seva manera. Si El ferrocarril subterrani era una aproximació als temps de l'esclavitud als Estats Units des d'una òptica fantasiosa i distòpica, Els nois de la Nickel ens ofereix un retrat molt més realista històricament. 

L'argument ens transporta al sud dels Estats Units durant els anys 60, durant les protestes del moviment pels drets civils, per tal de revelar les atrocitats patides pels interns en un reformatori per a menors, l'escola Nickel del títol, que està basada en els esdeveniments reals que van tenir lloc a l'escola Dozier a Florida, i que el públic va descobrir amb l'exhumació dels cadàvers dels interns en fosses comunes en els terrenys de l'escola. La violència que es practicava en aquesta institució era un secret a veus, però, i una marca permanent que els supervivents han hagut de suportar durant la resta de les seves vides. Els nois van patir pallisses, tortures, violacions, desnutrició i tot tipus de vexacions a mans dels seus vigilants, fins i tot desaparicions misterioses que encobrien execucions secretes o tortures que anaven massa lluny. Aquesta dinàmica es va mantenir durant dècades (quasi un segle) en què successives generacions d'interns i de vigilants es van anar succeint sense que canviés el marc mental que donava peu a aquesta realitat: el racisme institucionalitzat. 

Perquè Els nois de la Nickel ens explica una història en què les lleis de segregació dels negres són presents dins i fora del reformatori; és cert que els nois blancs també eren sotmesos als maltractaments, però Colson Whitehead posa de manifest en aquesta novel·la la necessitat d'escriure una història que no s'ha explicat des del punt de vista dels negres. La brutalitat policial que hem presenciat encara a plena llum del dia i davant de les càmeres en els últims anys als Estats Units apunten a la normalització de la brutalitat i la impunitat de les institucions contra els ciutadans negres als Estats Units, un tret característic i lògicament derivable de la seva història, més que una anomalia puntual que ens hagi de sorprendre. 

Elwood Curtis és un estudiant exemplar i un devot deixeble dels ensenyaments de Martin Luther King. Acaba al reformatori per una dissortada casualitat, per la mateixa arbitrarietat irracional dels linxaments o dels autobusos segregats, però el seu pas per la Nickel queda marcat per la seva determinació de mantenir la dignitat i resistir totes les vexacions. Allà és on coneix en Turner, un noi de la seva edat que té una visió del món molt més cínica i desencantada. L'ideal d'Elwood d'estimar l'enemic i mantenir la dignitat contrasta molt directament amb la saviesa del carrer de Turner, que li revela, fins i tot quan ell mateix s'ho havia estat intentant negar, que el joc està arreglat d'entrada. 

Colson Whitehead revela el seu magnífic talent per explicar una història en aquests petits detalls que acaben retornant en diferents moments de la narració, per assenyalar-nos les interpretacions polítiques de la novel·la: el joc arreglat d'assecar plats a la cuina de l'hotel Richmond, del qual Elwood és inconscient en la seva ingenuïtat infantil, reflecteix després el combat de boxa arreglat que té lloc a la Nickel. Fins aquí el paral·lelisme, però Whitehead transforma les seves imatges en un joc de referències encara més complex: aquest primer concurs de rentar plats té un premi, una enciclopèdia que Elwood guanya amb orgull per adonar-se immediatament, en arribar a casa, que és una mostra editorial i que té les pàgines en blanc. D'entrada sabem que el coneixement i la cultura que Elwood espera trobar en els llibres i els discursos del doctor King no li servirà de gaire un cop allà dins, i que la seva experiència de la violència física i directa és una saviesa d'un tipus completament diferent, del tipus que Turner li ha d'ensenyar. 

Ara bé, un cop els dos nois es troben a la Nickel, la seva aventura és una negociació constant entre tots dos tipus de discurs, i la novel·la ens endinsa en una complexa reflexió sobre si es pot arribar a algun tipus de compromís entre aquestes dues postures, una de més cínica i una de més idealista. El fet que totes les peces acabin encaixant al final, fins i tot aquells petits detalls que semblaven descurats o oblidats al llarg de la narració i que acaben trobant el seu sentit a la llum del desenllaç, no fa una altra cosa que apuntar a aquest apropament de posicions. L'agenda de la narració apareix una mica més clara en altres passatges, per exemple, el moment en què el narrador en tercera persona es refereix a les forces tectòniques per explicar una violència soterrada que fa néixer el món de dalt, el de les relacions humanes que veiem a la superfície, en el nostre dia a dia. 

Els nois de la Nickel és un llibre molt didàctic en tots dos sentits: en il·luminar-nos una etapa de la història dels Estats Units amb les repercussions que encara té per al món d'avui dia, i en ensenyar-nos com un sistema injust es pot perpetuar en el temps i permear amb la seva violència totes les dimensions de la vida social i política. Pel que fa al ritme de la narració i al seu misteri, Whitehead basteix una història en què l'interès no decau en cap moment de la primera fins a la darrera pàgina i que, en tot cas, aposta per la concisió a l'hora de desenvolupar el seu relat. Una lectura molt recomanable, de totes totes, tant si heu llegit El ferrocarril subterrani com si no, i que es fa més necessària que mai per la vigència de la temàtica que tracta en el món d'avui dia. 

Sinopsi: Elwood Curtis és un adolescent estudiós i modèlic, i el seu objectiu vital és arribar a la universitat, i lluitar per canviar la desigualtat racial que li nega les mateixes oportunitats que tenen els blancs. Per una casualitat dissortada, acaba en un reformatori per a delinqüents juvenils, l'escola Nickel, on els interns pateixen abusos continuats a mans dels seus carcellers. Allà Elwood coneix Turner, de qui es farà amic, i tots dos confrontaran les seves formes de veure el problema del racisme a mesura que hagin d'afrontar diferents injustícies. 

M'agrada: Colson Whitehead fa un tractament molt mesurat de la violència i els abusos que pateixen els nois, i el retrat no arriba a ser mai del tot explícit, tret d'en alguns moments puntuals. El punt més fort de la proposta és la tensió i el misteri que la narració sosté fins a l'últim moment, mentre que el discurs polític de la novel·la defuig constantment la retòrica pamfletària per oferir-nos una denúncia del racisme institucional que resulta mesurada però que no amaga la complexitat del problema. 

Les croades vistes pels àrabs (#335)

Digues al rei que, pel que fa a Ascaló, no cediré. Pel que fa al seu projecte de passar l'hivern aquí, això és inevitable, perquè ell sap que, quan hagi marxat, recuperarem aquest territori que ha ocupat. Fins i tot és possible que el recuperem sense que ell marxi. De debò que vol passar aquí l'hivern, a dos mesos de distància de la seva família i el seu país, estant a la flor de la vida i podent gaudir dels seus plaers? Jo puc passar l'hivern aquí, i després l'estiu, i després un altre hivern i un altre estiu, perquè sóc a casa meva, amb els meus fills i la meva família, de qui tinc cura, i tinc un exèrcit per a l'estiu i un altre per a l'hivern. Sóc un ancià i ja no m'interessen els plaers de l'existència. Em quedaré esperant, com fins ara, que Déu doni la victòria a un de nosaltres. 

Aquest llibre de l'autor libanès Amin Maalouf es va publicar originalment el 1983 i ha esdevingut un clàssic de la historiografia medieval. Com el seu títol mateix indica, el relat que ens ofereix de l'episodi de les croades està construït a través dels testimonis que en fan els cronistes àrabs de l'època. Maalouf bàsicament fa un recull d'aquests textos i els posa ordenats de forma cronològica i sistemàtica. Quan es va publicar, aquest llibre va plantejar la novetat d'un relat des de l'altra banda de la línia divisòria, que va sobtar als occidentals precisament perquè assumim per defecte un relat des del nostre punt de vista. 

Oficialment, des de la perspectiva europea, les croades comencen el 27 de novembre de 1095, quan el papa Urbà II va predicar la necessitat d'una expedició armada per tal de recuperar els llocs sants de Palestina, principalment la ciutat de Jerusalem. De fet, el discurs religiós va ser una justificació retòrica per a la necessitat d'ocupar i fer circular un excedent de cavallers que els sistemes feudals occidentals ja no podien absorbir. La campanya va iniciar-se l'estiu de 1096, encapçalada principalment pel regne franc, i va ser un èxit immediat. Hi van contribuir el factor sorpresa, la divisió i inestabilitat en els lideratges dels regnes musulmans, així com la brutalitat i el fanatisme extrem d'aquests primers expedicionaris cristians. Els dos segles que seguirien fins a la derrota definitiva dels enclavaments croats consistiran en una guerra de desgast contínua per pessigar territoris, ports i fortaleses als enemics, així com una successió de pactes, treves i aliances que mantindran el territori en una precària estabilitat fins a la propera escomesa armada. 

Maalouf fa un relat desapassionat d'aquests dos segles, centrat sobretot a analitzar les causes de la desfeta inicial dels musulmans i els detalls de les seves contraofensives posteriors. També és una història de la progressiva construcció d'un lideratge unitari per tal d'afrontar l'amenaça occidental, i dels compromisos continus que aquest lideratge comporta. El relat pren com a inici de les croades el setge d'Antioquia de 1096 i la caiguda de Jerusalem a mans cristianes el juliol de 1099. La unitat històrica del món musulmà s'havia vist dividida en dos califats diferenciats: el califat abbàssida de Bagdad, en aquesta època liderat per les tribus seljúcides, d'origen turc, i el califat fatimita d'Egipte, que havia estat una escissió xiïta del califat original. Aquesta divisió principal és el que permet als cristians teixir aliances amb un o l'altre en funció dels seus interessos. També estan en joc els interessos de l'imperi de Bizanci, que s'aliarà amb cristians o musulmans depenent del cas per mantenir la seva integritat territorial. 

És per això que en un espai només d'uns quatre anys (1096-1100) els cristians aconsegueixen dominar tota Palestina i quasi tota Síria. L'entrada a Jerusalem és brutal, i els croats ni tan sols respecten els cristians orientals que guardaven els llocs sants. Les següents dècades (1100-1128) veuen la consolidació de les fortaleses cristianes especialment amb les victòries sobre Trípoli i Beirut, i els primers intents exitosos de resistència per part dels musulmans, tot i que no coordinats. Les rivalitats entre els regnes àrabs encara és massa forta, i la secta dels assassins (un grup xiïta que organitza atacs selectius contra els líders musulmans) encara provoca més inestabilitat dins d'aquesta situació. La reacció més organitzada (1128-1146) no comença fins a la unificació nominal de Síria sota el control de l'atabeg Zengi, tot i que aquest control encara no arriba a Damasc. Aquí els musulmans tracten amb una segona generació de líders francs, ja nascuts a Orient, que es caracteritzen per ser molt més pragmàtics i pactistes. 

La següent etapa (1146-1187) és, potser, la més coneguda, i és la de la contraofensiva exitosa contra el poder cristià. El fill de Zengi, Nur-ad-Din, aconsegueix finalment el control de Damasc per vies persuasives i poc violentes, a la vegada que el seu lloctinent kurd, Xírkuh, aconsegueix el domini sobre Egipte. Amb el final sobtat de la dinastia fatimita, el nebot de Xírkuh, Saladí, es converteix en soldà d'Egipte, amb poder de decisió sobre el país tot i que nominalment encara unit al califat abbàssida de Nur-ad-Din. És en aquesta etapa que, després de consolidar el seu poder sobre Síria i apaivagar la secta dels assassins, Saladí recupera el regne de Jerusalem. S'inicia així una llarga etapa d'estabilitat precària (1187-1244) entre els francs i els successors de Saladí, marcada per les treves i els acords comercials, sovint trencades per noves ofensives croades. Aquí té lloc l'ofensiva de Ricard Cor de Lleó contra Acre, que domina amb èxit, tot i que els assentaments dels cristians cada cop es veuen més aïllats dins del món musulmà. També tenen lloc la caiguda de Constantinoble a mans dels francs i la cessió de Jerusalem a l'emperador alemany Frederic per tal de mantenir el control sobre Egipte. L'última etapa (1244-1291) es veu marcada per les invasions de l'imperi mongol des de l'est de Síria, i la formació de l'imperi mameluc a Egipte per tal de contenir-la finalment. L'intent d'aliança entre occident i l'imperi mongol es veu abocat al fracàs i els mamelucs acaben derrotant definitivament els assentaments croats que quedaven a la costa. 

Les croades vistes pels àrabs és una lectura molt interessant de tot aquest procés, especialment perquè recorre en tot moment als testimonis en primera persona dels cronistes àrabs, que són molt més crítics amb els seus propis líders del que podria semblar a ulls occidentals. Al principi del llibre, costa una mica entrar en la lectura perquè el context històric i geogràfic no queda esbossat i s'ha d'anar construint sobre la marxa, i per això és útil anar recopilant informació sobre el context a mesura que es llegeix. La segona meitat del llibre se m'ha fet força més amena que la primera, potser perquè els fets ja em resultaven més coneguts. 

Un dels punts més forts de la proposta és l'epíleg del llibre, en què Maalouf reflexiona sobre el llegat de les croades en el món àrab, i analitza els factors que van propiciar la contesa des del punt de vista de tots dos bàndols. És aquí on destaca la manca d'unitat cultural (de fet, parlem del món àrab com un tot però estem parlant d'un conjunt de poblacions amb llengües i cultures molt diferents), la manca de lideratges i d'institucions fortes i estables, factor que va determinar l'hegemonia cristiana en gran part d'aquests dos segles, i la major permeabilitat del món cristià per tal d'adoptar elements de la cultura àrab, així com la llengua, més que no pas en el sentit contrari. Aquest és el dilema del món àrab, el de la seva obertura a occident, que Maalouf percep com a vigent fins al segle vint. En definitiva, Les croades vistes pels àrabs ens ofereix una exposició històrica amena i planera, i un canvi de perspectiva saludable sobre un episodi de la història que moltes vegades veiem des d'un punt de vista fix. 

Continguts: El llibre va desglossant els episodis més rellevants dels dos segles de croades vistos des de la perspectiva del món àrab, i els divideix en sis etapes diferenciades que es caracteritzen pels canvis d'hegemonia entre els dos bàndols. La primera és la invasió (1096-1100), després ve l'etapa d'ocupació (1100-1128), i després la de reacció (1128-1146). Aquesta ve seguida per l'etapa de victòria sota el control de Nur-ad-Din i Saladí (1146-1187), a la qual segueix una llarga etapa de treva (1187-1244), tot i que amb una estabilitat precària. L'etapa d'expulsió (1244-1291) finalitza amb l'ofensiva final contra Acre. 

M'agrada: És un relat que, un cop identificats i situats tots els actors sobre el territori, es fa molt amè de llegir. 

No m'agrada: És un relat que comença in media res, per dir-ho així, i que s'ha de llegir amb la Viquipèdia oberta al costat. En aquest sentit, s'haurien agraït alguns apunts previs de context històric, des del punt de vista dels dos bàndols. 

El meu poble i jo

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo. 

Escoltàvem forts

arguments del sabre 

el meu poble i jo. 

Una tal lliçó 

hem hagut d'entendre 

el meu poble i jo. 

La mateixa sort

ens uní per sempre: 

el meu poble i jo. 

Senyor, servidor? 

Som indestriables 

el meu poble i jo. 

Tenim la raó 

contra bords i lladres

el meu poble i jo. 

Salvàvem els mots 

de la nostra llengua 

el meu poble i jo. 

A baixar graons 

de dol apreníem 

el meu poble i jo. 

Davallats al pou, 

esguardem enlaire

el meu poble i jo. 

Ens alcem tots dos

en encesa espera, 

el meu poble i jo. 

Salvador Espriu, Cançons d'Ariadna (1968)

Salvador Espriu

We swallowed down

bitter wines of mockery,

my people and I.

We listened to strong

arguments of sabres,

my people and I.

That is the lesson

we've had to understand,

my people and I.

One and the same luck

made us one forever,

my people and I.

Master, servant?

Can't tell us apart.

My people and I.

We are in the right

against bastards and thieves,

my people and I.

We saved the words

of our own language,

my people and I.

We learned to go down

the stairs of mourning,

my people and I.

Once down in the well,

we're looking upwards,

my people and I.

Both of us rise up,

in our ardent waiting,

my people and I.

Salvador Espriu, Cançons d'Ariadna (1968)

(La traducció és meva)

Bona Diada a tothom! 

#LlibertatPresosPolítics

Confianza y temor en la ciudad (#334)

Viure en companyia de desconeguts sempre és una mica alarmant (tot i que no sempre fa por) ja que aquests, per naturalesa, i a diferència d'amics i enemics, tenen intencions, pensaments i formes de reaccionar davant de situacions habituals que ens resulten desconegudes, o no prou conegudes, i això ens impedeix anticipar el seu comportament. Una multitud de desconeguts provoca una sensació endèmica i incurable que pot passar alguna cosa imprevisible. Dit d'una altra forma: els desconeguts són la personificació del risc. 

Aquest assaig del filòsof polonès Zygmunt Bauman (1925-2017) es va publicar originalment en italià el 2005 i és un recull molt breu de dos assajos i una conferència pronunciada per l'autor en un congrés amb el mateix títol. Més que oferir-nos un cos de pensament sistemàtic, l'obra ens ofereix diverses reflexions que giren al voltant dels espais urbans i com estan construïts, i el conflicte que s'estableix a les nostres ciutats entre l'espai públic i l'espai privat. 

La globalització econòmica, amb les seves dinàmiques d'acumulació del capital en poques mans i de reconversió dels ciutadans en consumidors, porta a personificar totes les inseguretats i temors envers aquest sistema global que no podem controlar en l'altre estranger que viu amb nosaltres. Els tradicionals excedents de població que les revolucions econòmiques abocaven periòdicament a les ciutats ara s'han instal·lat de forma permanent en els espais urbans com a grups o zones de marginalitat que fan de l'exclusió social una etiqueta irrevocable. El procés s'ha vist agreujat, evidentment, per la descomposició de l'estat social. Bauman analitza la situació des del punt de vista de les ciutats del món vistes de forma global: aviat dos terços de la població mundial viuran en ciutats. 

Pel que fa a l'exclusió social, podem pensar en exemples més o menys propers o més o menys greus, però és indiscutible que és un fet ben estès en els paisatges urbans actuals. Les ciutats, a més a més, han hagut de suportar el pes de la gestió local de problemes d'arrel global. Factors com el terrorisme global, les migracions massives, o les deslocalitzacions empresarials sota la protecció de la desregulació econòmica són problemes engegats per forces globals però que colpeixen les ciutats i la nostra vida quotidiana d'una forma totalment directa i punyent. 

Ara bé, la genialitat d'aquesta reflexió de Bauman és enfocar correctament la lent i fer-nos notar que l'experiència d'inseguretat a la ciutat no prové necessàriament dels col·lectius més desafavorits sinó de l'opció de les classes més adinerades, que a la vegada viuen d'aquestes mateixes forces impersonals i globals: ells són qui formen ghettos voluntaris i exclusius en recintes tancats i constantment vigilats contra la intrusió d'agents forans. Les classes més desafavorides van ocupant progressivament els espais que queden lliures en aquest mapa urbà, i així es forma la classificació de la ciutat en "barris" que reben l'etiqueta de segur o insegur depenent del cas. La ciutat es construeix, així doncs, en la tensió entre ghettos voluntaris i ghettos forçats. Els esforços urbanístics planificats des de dalt ens ofereixen, així doncs, un progressiu aïllament i allunyament de les classes altes, que amb el seu impuls de segregació defugen la necessitat de convivència i negociació constant amb l'altre en l'espai públic. 

Bauman encunya el terme "mixofòbia" per denominar aquesta realitat, la por irracional a barrejar-se amb les comunitats d'orígens diferents o apropar-se a elles. La part més brillant de l'anàlisi és quan identifica l'impuls segregador a l'arrel de la mixofòbia com a autèntic problema. No és la mixofòbia el que causa la segregació, sinó a l'inrevés: com més segreguem l'espai públic, més temor agafem a allò que desconeixem, en un cercle viciós que marca una línia entre el consumidor i aquell que no pot accedir a espais de consum que li són vetats. La proliferació d'àrees comercials i d'oficines sense història i sense estil arquitectònic apunten a aquestes dinàmiques. L'espai públic, espai de les relacions humanes i de trobada amb l'altre, ha quedat pel camí. 

Ara bé, en la reflexió sobre l'espai urbà Bauman també hi troba la pulsió contrària, la "mixofília" o l'anhel de comprendre i barrejar-se amb les cultures dels altres. La ciutat opera des de tots dos pols, com en una dinàmica maníaco-depressiva. Les proclames cosmopolites com a reclam atractiu de les ciutats apunten en aquesta direcció; ens atrauen els espais de diferència, de trobada i de convivència amb els altres. També ens espanten i ens angoixen pel component de risc que transmeten: no una amenaça directa i real, sinó la personificació de tots els nostres temors respecte del futur i la seva precarietat. Tot i el pessimisme de l'anàlisi - no seria Bauman si no fos profundament pessimista - el text acaba amb una nota molt positiva quan aposta per la reversió d'aquestes dinàmiques globals que tenallen la vida humana a través de la creació d'espais de trobada amb l'altre dins de l'espai urbà. 

Continguts: Els dos primers assajos, "Confianza y temor en la ciudad" i "En busca de refugio en la caja de Pandora" resumeixen els reptes que afronten les ciutats actuals a l'hora d'adreçar localment els problemes que venen causats de forma global. En aquest context, la creació de col·lectius "inassimilables", o exclosos crònics de la societat, augmenta la sensació de risc i inseguretat als espais urbans. Aquests col·lectius, identificats en especial amb els immigrants, acaben fent-se emblemes i destinataris d'aquestes inseguretats mentre les classes més altes refan l'espai urbà a la seva conveniència. El tercer dels textos, "Vivir con extranjeros" és més breu i és un resum dels altres dos que Zygmunt Bauman va pronunciar en forma de conferència en un congrés sobre "Confiança i temor a la ciutat" celebrat a Milà el 2004. 

M'agrada: És el Bauman de sempre, extremadament lúcid i crític amb la realitat del món actual, i els textos es mantenen totalment vigents tot i ser de 2005. 

El príncep Caspian (#333)

... el meu cor ancià porta tant de temps guardant aquests records secrets que li fan mal i explotaria si no te'ls digués a tu. 

Publicada originalment el 1951, El príncep Caspian és la segona entrega (per ordre de publicació) i la quarta (per ordre cronològic del relat) dins la sèrie de llibres per a infants de Les Cròniques de Nàrnia. Es va publicar com a seqüela de El lleó, la bruixa i l'armari i la lectura es fa ressò d'aquesta connexió amb la primera aventura dels germans Pevensie a Nàrnia. Un any després del primer viatge dels quatre infants a aquesta terra màgica, els protagonistes veuen interromput el seu viatge en tren cap a l'escola per reaparèixer de nou a Nàrnia inesperadament. 

La terra de Nàrnia ha canviat profundament, però: mentre que al nostre món ha passat tan sols un any des de l'anterior aventura, a Nàrnia han passat milers d'anys, i tots els paratges que eren coneguts per als protagonistes i sobre els quals havien regnat ara han canviat fins a fer-se quasi desconeguts. Això posa en marxa un nou viatge de redescoberta de la terra mateixa, mentre els quatre germans es pregunten on deu ser l'Aslan. Aquest relat s'entrellaça, però, amb un altre que transcorre de forma paral·lela, fins que les dues trames argumentals acaben confluint: el príncep Caspian, l'hereu legítim al tron de Nàrnia, ha hagut d'escapar-se del castell del seu oncle, l'usurpador Miraz, a causa d'un complot contra la seva vida. En la seva fugida als boscos, acaba trobant els antics narnians, les criatures màgiques i els animals parlants que poblaven Nàrnia en la seva antigor, que han sobreviscut com han pogut a través dels segles, amagats i en la clandestinitat, a causa del rebuig dels humans. 

Com passava en l'anterior entrega, aquestes criatures fantàstiques són les encarregades d'oferir aliments als infants - tant als germans Pevensie com a Caspian en la seva fugida - i en aquest cas, també, els nodreixen amb històries del passat, que acaben alimentant la seva confiança en el futur i en la tasca que tenen per davant. Nàrnia ha canviat completament perquè ara és una terra sense màgia, molt més prosaica i perillosa del que els infants Pevensie recordaven. L'únic que lliga els seus habitants a la seva màgia i als seus personatges llegendaris és la memòria: una sèrie de records que no són literals, sinó transmesos de generació a generació durant anys. Era fàcil creure en Aslan quan els seus prodigis eren a tocar de la mà: creure en la seva tornada ara, en una Nàrnia humanitzada i secularitzada, és una qüestió de fe. 

La imatge de conjunt, però, comença a traspuntar a través del relat que els fa el nan Trumpkin sobre les desventures del príncep Caspian: a les portes d'una rebel·lió amb els antics narnians contra el poder despòtic del seu oncle, el jove príncep ha fet sonar l'antic corn de la reina Susan, que ha de convocar els quatre reis del passat en ajut del seu poble. Com també passava a El lleó, la bruixa i l'armari, la màgia comença a operar tant bon punt els quatre infants arriben a Nàrnia: l'aparició d'Aslan, però, és més enigmàtica en aquesta entrega, possiblement que en les anteriors. Quan finalment apareix, ben entrada la narració com sempre, Aslan no es revela directament, sinó que els planteja una prova de fe abans d'oferir-los la seva ajuda. Els germans acaben posant a prova la seva confiança en l'aparició d'Aslan: la Lucy és la primera que el veu, i ha de convèncer els altres, que no el poden veure, que la segueixin sense garanties d'èxit. Subvertint l'expectativa, no és després de veure Aslan que s'hi creu, sinó a l'inrevés, aquest només es manifesta físicament si primer hi creus. L'Edmund és el següent a veure Aslan - sabem que la seva aventura en l'anterior llibre ja li ha obert la ment - i després en Peter, que en un principi decideix no seguir la Lucy per pragmatisme, més que per falta de fe. L'última a creure és la Susan, i això es podria llegir com a inici o plantejament inicial del problema de la Susan, que apareixerà més tard a la darrera entrega de la sèrie. 

Al meu parer, el problema no queda plantejat aquí encara. Aslan mateix explica la resistència de la Susan a creure en ell, en aquest cas, a causa de les seves pors, que ha de superar per tal d'ocupar el seu lloc en el món. En termes narratius, la Susan ocupa aquí el lloc que ocupava l'Edmund a l'anterior entrega, i no gaire més. Aquest missatge de reconciliació final queda reforçat en el desenllaç de la història, en què tant en Peter com la Susan són cridats per Aslan a acomiadar-se definitivament de Nàrnia. I a diferència del matís agredolç que se li va donar a aquest episodi en l'adaptació cinematogràfica de El príncep Caspian, aquest fet en el llibre no es llegeix com a necessàriament trist i, de fet, és adreçat tan sols en unes poques línies, com de passada: Peter i Susan han de deixar Nàrnia enrere a causa de la seva edat, i per tant aquest pas endavant es revela com a part del seu creixement. La forma com Aslan ho ha explicat o ho ha justificat, en una conversa privada amb els infants, queda fora del text en una el·lipsi, i per això hem de prendre la paraula d'en Peter quan ens assegura que hi ha una forma de suportar aquest comiat. 

No és cap misteri que les primeres entregues de Nàrnia van ser escrites com a històries independents i que no va ser fins més tard que la sèrie va adquirir una unitat conjunta. El príncep Caspian és una digna seqüela de la seva predecessora, la seva estructura és molt similar i en aquest sentit conserva l'encant i el meravellament de l'anterior entrega. La seva originalitat rau, precisament, en presentar-nos la màgia de El lleó, la bruixa i l'armari, però aquest cop diluïda a través del pas del temps: Nàrnia té un caràcter particular, que evoluciona amb el pas del temps, i trobar-la canviada és un dels atractius principals d'aquesta entrega. 

Sinopsi: Un any després de la seva darrera aventura, els quatre germans Pevensie es veuen immersos en una altra aventura màgica a la terra de Nàrnia. El príncep Caspian, amenaçat de mort pel seu oncle usurpador del tron, els ha convocat gràcies a la màgia del corn de la reina Susan. Un cop a la terra de Nàrnia, hauran de reunir prou coratge per confiar en els designis d'Aslan i liderar la rebel·lió per recuperar el domini de la Nàrnia antiga. 

M'agrada: Com no podia ser d'altra forma, la dansa dels faunes, el somni d'Aslan i el desvetllament de la terra de Nàrnia. 

Pètals de sang (#332)

Ai las, el món que esperava ahir m'ha caigut de les mans. La gent que coneixia, que jo havia vist creant móns nous, són imatges boiroses en la meva memòria: i la llavor que vam plantar junts amb tanta fe, esperança, sang i llàgrimes: on és ara? Em pregunto: on és la nova força, quina és la nova força que farà brotar i florir la llavor? 

Aquesta novel·la de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o es va publicar per primer cop el 1977, i va ser un èxit immediat. També va ser la darrera novel·la que l'autor va escriure en anglès, en tant que amb les seves obres posteriors es va decantar per escriure-les d'entrada en la seva llengua materna, el kikuiu, i traduir-les després a l'anglès. Un any després de la publicació de Pètals de sang Ngũgĩ va ser detingut per les autoritats kenianes i retingut sense judici durant un any. Tot i que la detenció no va ser propiciada directament per la novel·la, sinó per una obra de teatre que Ngũgĩ va produir de forma cooperativa amb una petita comunitat rural en llengua kikuiu, Pètals de sang és una bona aproximació a l'ambient de repressió política creixent i la bretxa social entre rics i pobres que es va formar en la Kenya de després de la independència. 

Gran part de l'obra de Ngũgĩ es basa en una crítica ferotge contra el neocolonialisme, el procés pel qual la descolonització dels països posseïts prèviament per les potències europees endinsa les noves repúbliques en una dinàmica de neoliberalisme econòmic extrem en què els recursos són explotats sistemàticament per unes elits adinerades, mentre s'aprofundeixen i s'agreugen els problemes endèmics ja presents durant l'etapa colonial, com la pobresa extrema de les classes treballadores i la manca d'educació i de serveis bàsics. La novel·la no amaga el seu discurs marxista en cap moment, però el text en cap moment arriba a fer-se pamflet, perquè Ngũgĩ entreteixeix molt hàbilment les idees polítiques amb les necessitats, les motivacions i, en últim terme, la desesperació dels seus personatges. Com que els personatges estan construïts de forma molt realista i complexa, les seves idees polítiques, també complexes i canviants, formen part de les seves subjectivitats. 

Pètals de sang comença com una novel·la política: a la ciutat de New Ilmorog, els personatges principals són quatre sospitosos de provocar un incendi que ha acabat amb les vides de tres prominents cacics locals. Els sospitosos són Karega, un líder sindicalista; Abdulla, un comerciant local que sobreviu quasi en la indigència; Munira, el director de l'escola local, i Wanja, una prostituta molt coneguda a la localitat, que ha resultat ferida en l'incendi i es recupera de les cremades en un hospital. L'atemptat s'ha produït en el context de tensió entre els empresaris morts i les reivindicacions del sindicat local, i desactiva immediatament la vaga que els treballadors tenien previst fer pocs dies després, que les autoritats prohibeixen immediatament en vistes dels fets. La possible motivació política de l'atemptat aviat es dilueix en les històries personals dels quatre protagonistes, que se'ns expliquen des de la seva arribada sobtada a la localitat dotze anys enrere per diversos motius. Tot i que al principi es presenten com a estranys, les confidències de tots quatre aviat van revelant connexions entre el passat de tots ells, i aquestes a la vegada els van descobrint conflictes soterrats, contradiccions i paradoxes en les seves vides que hauran d'aprendre a afrontar. 

La història també és la de l'evolució del poblet d'Ilmorog, que comença essent un petit poble rural que segueix les tradicions i els cultes ancestrals i per on amb prou feines hi passa mai ningú, en una de les noves ciutats desenvolupades després de la independència, a causa d'una sèrie de canvis i esdeveniments fortuïts que se'ns van desplegant al llarg de la lectura, i que de forma més directa o indirecta, aniran provocant alguns dels protagonistes. A mesura que es produeix aquesta evolució, els protagonistes també experimentaran canvis essencials en les seves creences i forma de veure la vida: Karega passarà de ser un idealista innocent a un idealista desencantat, Munira passarà de ser un idealista desencantat a un fanàtic religiós, Abdulla tornarà a reviure el seu passat revolucionari que creia perdut per sempre, mentre que Wanja, possiblement el personatge més complex de tots quatre, haurà d'afrontar els traumes del seu passat, sempre presents en la seva vida, per acabar concloent que no pot ser als dos bàndols alhora. 

La novel·la es basteix, així doncs, a base d'anar revelant petits detalls de les històries del passat a cada capítol, i l'argument pot resultar una mica enganyós en aquest sentit, en tant que l'aparent complexitat de la trama poc a poc acaba descobrint un relat molt més simple del que podria semblar de bon principi. Si bé Un gra de blat és una novel·la que gira al voltant de la lluita cap a la independència de Kenya i com aquesta afecta tots els personatges implicats, aquí aquesta lluita queda molt lluny, ha passat a formar part de la tradició igual que les històries dels grans guerrers que van plantar cara als colonitzadors britànics per primera vegada. Pètals de sang se centra més aviat en el món que es basteix després, ja dirigit per unes elits corruptes que han après els seus trucs de les potències europees on s'han educat, i que tenalla els més pobres en una lluita constant per la supervivència. En aquest sentit és un retrat molt poc afalagador, però certament punyent, del món neocolonial. A mi personalment em va agradar més Un gra de blat que aquesta, que se m'ha fet una mica més feixuga de llegir en determinats passatges, però val a dir que totes dues són magnífiques recomanacions si us interessa la literatura africana contemporània. 

Sinopsi: En un moment indeterminat dels anys setanta, es produeix un atemptat contra les vides de tres cacics locals al poble d'Ilmorog, a Kenya. Els principals sospitosos del crim són detinguts i incomunicats immediatament. A partir d'aquest punt els testimonis dels diferents personatges es remunten a dotze anys enrere, quan s'havien conegut, i la trama va revelant successius retalls dels seus respectius passats, que es van entreteixint de formes inesperades. 

M'agrada: L'estil vibrant, apassionat i tremendament eloqüent de Ngũgĩ, que exposa la injustícia de la Kenya neocolonial amb una habilitat i una bellesa francament impressionants.