Aquesta novel·la breu d'Alexandr Solzhenitsin (1918-2008), premi Nobel de literatura, va ser publicada per primer cop a la Unió Soviètica el 1962. Pot semblar estrany que Nikita Khruschev permetés la publicació d'una obra que retrata la realitat dels camps de presoners soviètics d'una forma tan directa, crua, i sobretot didàctica, però ens situem a l'època del desmantellament del Gulag i la desestalinització del règim, on la brutalitat i arbitrarietat de les purgues d'Stalin comencen a ser assenyalades pel propi partit comunista. Anys després, a La zona, Serguei Dovlàtov miraria les incongruències i absurditats del sistema penitenciari soviètic des de l'altra banda del filferro espinós, com a vigilant del camp, però aquí Solzhenitsin ens ofereix el testimoni d'un dels presoners, Ivan Denísovitx, que a principis dels anys 50 porta vuit anys internat.
Gran part del contingut d'aquest llibre és autobiogràfic: Solzhenitsin va passar onze anys en diferents camps de concentració per haver escrit comentaris despectius sobre Stalin en comunicacions privades. La injustícia del cas contra Ivan Denísovitx és encara més flagrant: el seu delicte és haver estat presoner de guerra dels alemanys, i per tant, sospitós d'espionatge. La novel·la descriu només un dia dels més de tres mil de la seva condemna, que no és el més dur ni el més decisiu. És un dia de tants, i un de particularment bo: aquesta valoració que fa la pròpia novel·la cap al seu desenllaç ens ajuda a comprendre la realitat dels camps amb més claredat del que haurien ofert les violències i tortures més gràfiques. Les petites mesquineses diàries que Ivan i els seus companys han de suportar són un pèl més subtils que això, ja que es basen en una monotonia sempre quantificable: l'engruna de pa de més que pots arreplegar i amagar, els minuts lliures de més que pots guanyar si el recompte de presoners és ràpid, petits suborns que permeten organitzar el treball de forma més eficient, els graus de temperatura corporal que distingeixen estar sa i estar malalt.
Al nivell teòric, l'obra també ens ajuda a comprendre com funciona el concepte de llibertat dins del sistema totalitari: com en aquest cas no parlem només de llibertat d'acció o de moviment, sinó també de la llibertat d'elecció o de pensament mateixa dins la voluntat del presoner mateix. Si algú no va acabar d'entendre el final de 1984 d'Orwell, com em va passar a mi, si el va considerar poc creïble o massa inesperat, Un dia a la vida d'Ivan Denísovitx ens explica com opera el procés d'anul·lació de la voluntat del presoner sense necessitat de recórrer a la tortura. El captiveri colonitza la ment de la persona empresonada, no per l'esforç emprat pels botxins per tal de minar-li la voluntat, sinó perquè aquesta acceptació de la situació esdevé el mètode més efectiu de supervivència. Es pot provar de resistir, però és molt més dolorós, a la llarga, i desgasta molt més, que provar d'engranar en el sistema. I si l'alternativa és la tortura o que et matin d'un tret, potser val la pena provar-ho.
La confessió dels acusats es presenta de la mateixa forma: com a alternativa entre el camp de presoners i una execució segura. A partir d'aquest moment, a Ivan no li queda cap altra opció que comptar un dia rere l'altre, sense cap garantia que a la seva condemna no se n'hi afegirà una altra un cop l'hagi acomplerta. És cert que la figura pública de Solzhenitsin va esdevenir controvertida per aquest mateix motiu, per retratar la passivitat amb què els presoners van acceptar la seva pena i per obviar els intents de resistència que també van tenir lloc efectivament dins del Gulag. Ara bé, el que és indiscutible és el valor literari d'un testimoni tan concís, sobri, i a la vegada profundament revelador.
Sinopsi: La novel·la segueix de forma cronològica un dia del captiveri d'Ivan Denísovitx Shukhov en un camp de presoners a Sibèria a principis dels anys 50, des que es desperta pel matí fins que se'n va a dormir aquell mateix vespre. Entremig d'aquests dos moments assistim als seus àpats i a la seva jornada de treball en unes condicions duríssimes, i d'aquesta forma copsem quelcom del funcionament dels grups de treball i del sistema d'organització dels camps de concentració soviètics.
M'agrada: És un relat que sembla senzill a simple vista, però que de seguida revela, en la multiplicitat de detalls que ofereix, la seva riquesa i complexitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada