"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

11 de març 2020

La brúixola daurada (#288)

En nosaltres hi ha abismes i forts corrents. Som gent de l'aigua de cap a peus, i tu no ho ets, tu ets de foc. Al que t'assembles més és al foc dels maresmes, aquest és el teu lloc dins del pla; tens esperit de bruixa a la teva ànima. Enganyosa, això és el que ets, nena. 

Aquesta novel·la de l'autor britànic Philip Pullman va suposar un abans i un després en la literatura de fantasia per a joves amb la seva publicació l'any 1995. Contemporània de la sèrie de novel·les de Harry Potter, la trilogia de la Matèria Fosca és fins i tot més influent que aquella en termes literaris, i pel que fa a les implicacions teòriques i filosòfiques del seu món imaginari. En aquest primer volum de l'obra, que es va publicar primerament com a Llums del nord i ha estat recentment reeditat com a La brúixola daurada, l'autor ens introdueix en un món imaginari, paral·lel al nostre i que manté semblances més que evidents amb la nostra història, cultura i valors. 

En el moment que obre la novel·la, està tenint lloc una revolució científica que pot canviar radicalment la forma com es conceben l'univers i els seus orígens, però tot el saber queda monopolitzat sota l'ala d'una organització religiosa, el Magisteri, que s'ha llegit en alguns casos com un paral·lel de l'església catòlica, però que té més a veure amb una mena d'evolució especulativa del calvinisme: la seu mundial del Magisteri es troba a Ginebra, sense anar més lluny. Els pocs científics que escapen d'aquest control ferri són considerats heretges i combatuts amb tots els mitjans a l'abast d'aquesta institució, com li passa a lord Asriel a la novel·la, que acaba condemnat a un captiveri forçós en un dels confins del món. 

La protagonista, Lyra Belacqua, és una nena òrfena a qui el seu oncle, un noble caigut en desgràcia anomenat lord Asriel, va deixar en dipòsit al Jordan College de la universitat d'Oxford. Les qualitats de Lyra de seguida queden patents només començar l'obra, en una primera subversió de les expectatives d'entrada, ja que Lyra no és una heroïna agradosa o complaent amb el lector: és una nena rebel i difícil, que atrau d'entrada més pels seus defectes que per les seves virtuts. Com una mena d'Odisseu en formació, Lyra destaca especialment per la seva habilitat per dir mentides i inventar paranys i històries que l'ajuden a sortir dels embolics. Com el propi autor ens explica en un excurs al principi d'un dels capítols, aquesta habilitat no té a veure amb la imaginació, sinó més aviat amb la seva absència: les mentides són el seu medi, la seva forma d'adaptar-se i sobreviure a un món hostil. Amb les seves històries fantàstiques i exagerades Lyra també prova d'omplir els buits de la seva història personal: els seus orígens són un misteri per a ella, i a mesura que els vagi descobrint, sempre es revelaran una mica més decebedors del que ella havia pensat. 

És així com la narració adquireix una línia de direcció constant en un dels seus motius principals: la tensió entre la mentida i la veritat. El viatge ple d'aventures que Lyra emprèn per rescatar els seus amics serà una deriva cap a la veritat, cap als seus propis orígens i cap al descobriment de les veritables intencions de tots aquells que l'envolten. De fet, la seva guia en aquest camí serà l'aletiòmetre, un instrument màgic que només respon la veritat a qualsevol pregunta que se li formuli. L'univers creat per Pullman també té una altra característica completament original i que fa d'aquesta novel·la un relat únic en la seva espècie: la presència dels daimons, o exterioritzacions de l'ànima de la persona en forma d'animal, que acompanyen cadascú en el seu trajecte vital. 

Això, d'una banda, és una estratègia narrativa molt efectiva, perquè el daimon es converteix en un vehicle dels pensaments i els sentiments de la protagonista; però, d'altra banda, la presència dels daimons a la narració també ens introdueix a la particular metafísica del món fictici. La Pols és la primera introducció que tenim, en aquest volum, al plantejament teològic i metafísic que Pullman crea en aquesta saga, i que serà aprofundit en els volums següents de la trilogia. La Pols és una matèria primigènia, un conjunt de partícules d'una naturalesa especial, que s'adhereixen als éssers humans quan passen a l'edat adulta, i que els personatges de la novel·la associen amb el Pecat Original, com si en fossin la traça material. La Junta d'Oblació, una institució de fanàtics religiosos que depèn de l'autoritat del Magisteri, pretén eradicar la influència de la Pols en els infants abans que arribin a la pubertat, preservant així per sempre la seva innocència. 

Ara bé, anar contra la natura o jugar a ser Déu pot tenir resultats desastrosos, i anirem veient aquestes implicacions al llarg de la lectura. L'obra s'ha llegit repetidament, i l'autor mateix ha encoratjat aquesta interpretació, com una resposta als aspectes més foscos i problemàtics del món fictici de Nàrnia creat per C. S. Lewis, especialment pel que fa al seu judici final. Philip Pullman es posiciona com a ateu, i es podria argumentar que la saga de la Matèria Fosca pretén ser a l'ateisme el que El Senyor dels Anells, per exemple, seria al catolicisme. Ara bé, fins als altres dos volums no serà possible apreciar si l'intent de Pullman en el seu món literari acaba donant suport a una visió atea del món o més aviat a una mena de teisme New Age. 

Aquesta primera entrega és la més rodona i satisfactòria en termes literaris, al meu parer. Més enllà de tota l'especulació filosòfica, més oberta a la interpretació, el que hi trobem principalment és un viatge èpic i màgic de la protagonista a les terres del nord, per tal de rescatar els nens anglesos que estan essent segrestats per una misteriosa banda de criminals liderats per la senyora Coulter, la malvada de la història, que pretén subordinar Lyra als seus propis designis en la seva lluita pel poder. Quan Lyra aconsegueixi escapar de la seva influència, s'unirà a una banda de giptans per tal de viatjar al nord i rescatar els infants perduts. En aquest viatge s'aliaran amb un clan de bruixes liderats per la Serafina Pekkala, i amb un ós cuirassat caigut en desgràcia anomenat Iorek Byrnison. Aquests dos personatges són els que brillen més en tota la narració, especialment l'ós Iorek Byrnison. Quan el trobem per primer cop, Iorek es troba alcoholitzat i caigut en desgràcia, i el seu viatge el portarà a recuperar el seu lloc com a rei dels óssos cuirassats en un arc narratiu fàcilment identificable com el del viatge de l'heroi. 

L'estructura circular de la narració també és un dels seus punts forts: al principi de tot la novel·la s'obre amb una pregunta, el misteri sobre la Pols i la seva estranya manifestació en les aurores boreals al nord del planeta, que revelen un món paral·lel al qual lord Asriel pretén accedir; el desenllaç es tanca amb la resposta a aquesta pregunta, i l'obertura d'un pont a aquest món paral·lel. De la mateixa forma, el misteri de les desaparicions dels infants anirà adquirint la seva resposta quan Lyra accedeixi a una de les plantes experimentals on aquests es troben captius, i així successivament. Als marges d'aquestes línies argumentals hi trobem tot un seguit de personatges secundaris que aporten cadascun les seves pròpies personalitats, històries passades i detalls que donen color a la narració. Per als qui us agradi la literatura de fantasia, La brúixola daurada és un clàssic recent que no us podeu perdre. 

Sinopsi: La vida de la Lyra Belacqua a la universitat d'Oxford es veu sacsejada quan els infants comencen a desaparèixer misteriosament per tot Anglaterra. Escapant de la seva protectora la senyora Coulter, Lyra emprendrà un viatge al nord amb una caravana de giptans per tal de descobrir què se n'ha fet dels infants desapareguts. Pel camí farà amistat amb un ós cuirassat, Iorek Byrnison, a qui ajudarà a recuperar el seu tron com a rei dels óssos i que, al seu torn, l'ajudarà a ella en la seva missió. 

M'agrada: És una novel·la molt complexa i molt ben construïda a molts nivells diferents, i precisament per aquesta complexitat guanya en les relectures. 

No m'agrada: Té moments i moments, i de vegades els episodis de l'argument avancen més per conveniència de la història que no pas per coherència o lògica internes. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada