"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

16 de setembre de 2020

Les croades vistes pels àrabs (#335)

Digues al rei que, pel que fa a Ascaló, no cediré. Pel que fa al seu projecte de passar l'hivern aquí, això és inevitable, perquè ell sap que, quan hagi marxat, recuperarem aquest territori que ha ocupat. Fins i tot és possible que el recuperem sense que ell marxi. De debò que vol passar aquí l'hivern, a dos mesos de distància de la seva família i el seu país, estant a la flor de la vida i podent gaudir dels seus plaers? Jo puc passar l'hivern aquí, i després l'estiu, i després un altre hivern i un altre estiu, perquè sóc a casa meva, amb els meus fills i la meva família, de qui tinc cura, i tinc un exèrcit per a l'estiu i un altre per a l'hivern. Sóc un ancià i ja no m'interessen els plaers de l'existència. Em quedaré esperant, com fins ara, que Déu doni la victòria a un de nosaltres. 

Aquest llibre de l'autor libanès Amin Maalouf es va publicar originalment el 1983 i ha esdevingut un clàssic de la historiografia medieval. Com el seu títol mateix indica, el relat que ens ofereix de l'episodi de les croades està construït a través dels testimonis que en fan els cronistes àrabs de l'època. Maalouf bàsicament fa un recull d'aquests textos i els posa ordenats de forma cronològica i sistemàtica. Quan es va publicar, aquest llibre va plantejar la novetat d'un relat des de l'altra banda de la línia divisòria, que va sobtar als occidentals precisament perquè assumim per defecte un relat des del nostre punt de vista. Oficialment, des de la perspectiva europea, les croades comencen el 27 de novembre de 1095, quan el papa Urbà II va predicar la necessitat d'una expedició armada per tal de recuperar els llocs sants de Palestina, principalment la ciutat de Jerusalem. De fet, el discurs religiós va ser una justificació retòrica per a la necessitat d'ocupar i fer circular un excedent de cavallers que els sistemes feudals occidentals ja no podien absorbir. La campanya va iniciar-se l'estiu de 1096, encapçalada principalment pel regne franc, i va ser un èxit immediat. Hi van contribuir el factor sorpresa, la divisió i inestabilitat en els lideratges dels regnes musulmans, així com la brutalitat i el fanatisme extrem d'aquests primers expedicionaris cristians. Els dos segles que seguirien fins a la derrota definitiva dels enclavaments croats consistiran en una guerra de desgast contínua per pessigar territoris, ports i fortaleses als enemics, així com una successió de pactes, treves i aliances que mantindran el territori en una precària estabilitat fins a la propera escomesa armada. Maalouf fa un relat desapassionat d'aquests dos segles, centrat sobretot a analitzar les causes de la desfeta inicial dels musulmans i els detalls de les seves contraofensives posteriors. També és una història de la progressiva construcció d'un lideratge unitari per tal d'afrontar l'amenaça occidental, i dels compromisos continus que aquest lideratge comporta. El relat pren com a inici de les croades el setge d'Antioquia de 1096 i la caiguda de Jerusalem a mans cristianes el juliol de 1099. La unitat històrica del món musulmà s'havia vist dividida en dos califats diferenciats: el califat abbàssida de Bagdad, en aquesta època liderat per les tribus seljúcides, d'origen turc, i el califat fatimita d'Egipte, que havia estat una escissió xiïta del califat original. Aquesta divisió principal és el que permet als cristians teixir aliances amb un o l'altre en funció dels seus interessos. També estan en joc els interessos de l'imperi de Bizanci, que s'aliarà amb cristians o musulmans depenent del cas per mantenir la seva integritat territorial. És per això que en un espai només d'uns quatre anys (1096-1100) els cristians aconsegueixen dominar tota Palestina i quasi tota Síria. L'entrada a Jerusalem és brutal, i els croats ni tan sols respecten els cristians orientals que guardaven els llocs sants. Les següents dècades (1100-1128) veuen la consolidació de les fortaleses cristianes especialment amb les victòries sobre Trípoli i Beirut, i els primers intents exitosos de resistència per part dels musulmans, tot i que no coordinats. Les rivalitats entre els regnes àrabs encara és massa forta, i la secta dels assassins (un grup xiïta que organitza atacs selectius contra els líders musulmans) encara provoca més inestabilitat dins d'aquesta situació. La reacció més organitzada (1128-1146) no comença fins a la unificació nominal de Síria sota el control de l'atabeg Zengi, tot i que aquest control encara no arriba a Damasc. Aquí els musulmans tracten amb una segona generació de líders francs, ja nascuts a Orient, que es caracteritzen per ser molt més pragmàtics i pactistes. La següent etapa (1146-1187) és, potser, la més coneguda, i és la de la contraofensiva exitosa contra el poder cristià. El fill de Zengi, Nur-ad-Din, aconsegueix finalment el control de Damasc per vies persuasives i poc violentes, a la vegada que el seu lloctinent kurd, Xírkuh, aconsegueix el domini sobre Egipte. Amb el final sobtat de la dinastia fatimita, el nebot de Xírkuh, Saladí, es converteix en soldà d'Egipte, amb poder de decisió sobre el país tot i que nominalment encara unit al califat abbàssida de Nur-ad-Din. És en aquesta etapa que, després de consolidar el seu poder sobre Síria i apaivagar la secta dels assassins, Saladí recupera el regne de Jerusalem. S'inicia així una llarga etapa d'estabilitat precària (1187-1244) entre els francs i els successors de Saladí, marcada per les treves i els acords comercials, sovint trencades per noves ofensives croades. Aquí té lloc l'ofensiva de Ricard Cor de Lleó contra Acre, que domina amb èxit, tot i que els assentaments dels cristians cada cop es veuen més aïllats dins del món musulmà. També tenen lloc la caiguda de Constantinoble a mans dels francs i la cessió de Jerusalem a l'emperador alemany Frederic per tal de mantenir el control sobre Egipte. L'última etapa (1244-1291) es veu marcada per les invasions de l'imperi mongol des de l'est de Síria, i la formació de l'imperi mameluc a Egipte per tal de contenir-la finalment. L'intent d'aliança entre occident i l'imperi mongol es veu abocat al fracàs i els mamelucs acaben derrotant definitivament els assentaments croats que quedaven a la costa. Les croades vistes pels àrabs és una lectura molt interessant de tot aquest procés, especialment perquè recorre en tot moment als testimonis en primera persona dels cronistes àrabs, que són molt més crítics amb els seus propis líders del que podria semblar en un principi. Al principi del llibre, costa una mica entrar en la lectura perquè el context històric i geogràfic no queda esbossat i s'ha d'anar construint sobre la marxa, i per això és útil anar recopilant informació sobre el context a mesura que es llegeix. La segona meitat del llibre se m'ha fet força més amena que la primera, potser perquè els fets ja em resultaven més coneguts. Un dels punts més forts de la proposta és l'epíleg del llibre, en què Maalouf reflexiona sobre el llegat de les croades en el món àrab, i analitza els factors que van propiciar la contesa des del punt de vista de tots dos bàndols. És aquí on destaca la manca d'unitat cultural (de fet, parlem del món àrab com un tot però estem parlant d'un conjunt de poblacions amb llengües i cultures molt diferents), la manca de lideratges i d'institucions fortes i estables, factor que va determinar l'hegemonia cristiana en gran part d'aquests dos segles, i la major permeabilitat del món cristià per tal d'adoptar elements de la cultura àrab, així com la llengua, més que no pas en el sentit contrari. Aquest és el dilema del món àrab, el de la seva obertura a occident, que Maalouf percep com a vigent fins al segle vint. En definitiva, Les croades vistes pels àrabs ens ofereix una exposició històrica amena i planera, i un canvi de perspectiva saludable sobre un episodi de la història que moltes vegades veiem des d'un punt de vista fix. 

Continguts: El llibre va desglossant els episodis més rellevants dels dos segles de croades vistos des de la perspectiva del món àrab, i els divideix en sis etapes diferenciades que es caracteritzen pels canvis d'hegemonia entre els dos bàndols. La primera és la invasió (1096-1100), després ve l'etapa d'ocupació (1100-1128), i després la de reacció (1128-1146). Aquesta ve seguida per l'etapa de victòria sota el control de Nur-ad-Din i Saladí (1146-1187), a la qual segueix una llarga etapa de treva (1187-1244), tot i que amb una estabilitat precària. L'etapa d'expulsió (1244-1291) finalitza amb l'ofensiva final contra Acre. 

M'agrada: És un relat que, un cop identificats i situats tots els actors sobre el territori, es fa molt amè de llegir. 

No m'agrada: És un relat que comença in media res, per dir-ho així, i que s'ha de llegir amb la Viquipèdia oberta al costat. En aquest sentit, s'haurien agraït alguns apunts previs de context històric, des del punt de vista dels dos bàndols. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons