Manifest delictiu (#610)

Signes locals d'un col·lapse continuat. De vegades quan en Carney s'assabentava de l'últim daltabaix - una massacre sagnant en un llogaret vietnamita, una onada de sobredosis letals per un lot dolent, un adolescent desarmat abatut a trets per policies - sospitava que la revolució ja havia succeït, però que ningú la podia veure i no havia arribat ningú per substituir el que s'havia derrocat. L'antic règim era una ruïna, arrasat en una pila de suposicions antigues i premisses atrotinades, i anaven esperant que algú els digués què passaria després. No va aparèixer ningú. 

Manifest delictiu, publicada originalment el 2023, és la segona part del que serà la trilogia de Harlem de l'autor afroamericà Colson Whitehead, un cop n'aparegui la tercera part. L'argument segueix les vicissituds de l'empresari fet a si mateix Ray Carney, que ja havíem trobat a la novel·la anterior, El ritme de Harlem. Ambdues novel·les tenen una autonomia pròpia, però és cert que aquesta segona entrega de la trilogia fa de més bon entendre havent llegit prèviament la novel·la anterior i coneixent-ne d'entrada els personatges principals. Si El ritme de Harlem ens situava al barri de Harlem, a Nova York, als anys seixanta, Manifest delictiu ara ens situa a la dècada següent, als anys setanta, en un context en què la comunitat afroamericana de Harlem continua lluitant per sobreviure en una situació de desigualtat social i econòmica que arriba a tenir conseqüències devastadores per a les vides quotidianes de milers de persones. 

El ritme de Harlem ens plantejava la doble vida de Ray Carney com a propietari d'una botiga de mobles que ocasionalment utilitzava per posar en circulació mercaderia robada. El seu flirteig amb el submón criminal del barri el posava en contacte amb un seguit de personatges peculiars que coneixia de les seves escapades nocturnes. Tanmateix, la seva col·laboració amb certes empreses criminals no era del tot voluntària, almenys de bones a primeres: la novel·la mostrava com aquests dos móns s'havien d'anar solapant inevitablement quan d'entrada no existia un sistema just que donés les mateixes oportunitats a tothom i com l'agenda delictiva de persones com en Carney podia arribar a ser mera qüestió de perspectiva. Aquí, les implicacions polítiques que se'ns apuntaven a la primera entrega queden finalment desplegades en detall: és cert que les màfies locals aprofiten el negoci de la droga, del joc il·legal i els tripijocs immobiliaris per enriquir-se i competir amb altres famílies criminals; ara bé, el que ens va presentant la trama a través de les aventures i investigacions del protagonista és que el cos de policia i les institucions de govern local estan fent exactament el mateix. 

Crook Manifesto ens presenta un panorama encara més desolador per al barri de Harlem que en la novel·la anterior: l'epidèmia de l'heroïna està totalment descontrolada, la violència policial contra els negres és el pa de cada dia i la xacra més evident per al barri són els incendis intencionats. Aquest fenomen en concret posa de manifest tensions econòmiques i socials soterrades que estan començant a esclatar amb violència durant les nits de la ciutat: o bé perquè els propietaris incendien els seus propis edificis i negocis per cobrar els diners de l'assegurança, o bé perquè a les empreses immobiliàries els interessa promoure construcció nova o, en alguns casos, com a acte de protesta desesperat per part de llogaters o ocupants il·legals davant d'una crisi d'habitatge sense precedent. En aquest context, els negocis antics es van degradant i les xarxes veïnals de suport cada cop es veuen més afeblides. Ray Carney i el seu amic Pepper, un vell col·laborador de la vida oculta, esdevenen testimonis privilegiats d'aquesta davallada generalitzada, i ens aniran oferint el seu sentit comú i la seva saviesa de carrer a mesura que certs fets fortuïts els vagin afectant cada vegada de més a prop. 

Igual que passava a Harlem Shuffle, la novel·la està dividida en tres seccions que actuen com a quadres, i cadascuna té la seva pròpia autonomia. Després de breus plantejaments, els esdeveniments es posaran en marxa a un ritme frenètic, i les escapades nocturnes dels protagonistes cada cop esdevindran més perilloses i sagnants. Tanmateix, el resultat és estranyament divertit: es nota que Whitehead s'ho passa bé construint els seus personatges i dotant-los a tots del seu propi caràcter, basat sobretot en les particularitats i els detalls. L'autor aconsegueix immergir-nos totalment en l'època i l'ambient local a través de diversos excursos que no tenen gaire a veure amb la trama principal, o tan sols tangencialment, per acabar portant-nos a resolucions trepidants i violentes. En aquest cas, Carney mateix es va enfonsant cada cop més en els negocis tèrbols a què es veu arrossegat, i cada cop li costarà més mantenir la desitjada neutralitat moral. D'altra banda, arribarem a conèixer amb més profunditat el seu col·laborador en Pepper, que acabarà esdevenint en determinats moments de la trama l'autèntica brúixola moral de la novel·la. 

Sinopsi: L'any 1971, en Ray Carney fa temps que s'ha retirat dels negocis tèrbols, però entrarà en un negoci brut amb un agent de policia corrupte que el tornarà a fer contacte habitual d'una sèrie de famílies criminals de la ciutat. Dos anys després, el seu còmplice Pepper es veu obligat a investigar una desaparició misteriosa en el context del rodatge d'una pel·lícula de Blaxploitation. Més endavant, Carney i Pepper es tornen a creuar quan es posen a investigar un incendi intencionat en què Carney sospita que està implicat un polític local preeminent. 

M'agrada: L'aposta pel detall i la pinzellada petita, que acaben evocant una imatge de conjunt autènticament aclaparadora. La crítica política que fa l'autor amb el retrat d'un barri en situació de col·lapse, i l'humor desencantat que acaba recorrent tot el text. Em penso que m'ha agradat més aquesta segona entrega que la seva predecessora. 

El ritme de Harlem (#421)

Lluitador contra delinqüent. Els lluitadors provaven d'aconseguir quelcom millor - que potser existia, potser no - i els delinqüents s'empescaven com manipular el sistema present. El món possible contra el món real. Però potser en Carney era massa dur. Molts delinqüents eren lluitadors, i molts lluitadors manipulaven la llei. 

Aquesta és l'última novel·la que ha publicat Colson Whitehead, i no s'ha traduït ni al català ni al castellà, encara. Aquí la trama s'ambienta a Nova York, al barri de Harlem, a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, i ens transporta al submón urbà del crim organitzat i dels petits delinqüents, els negocis ocults de les grans empreses i els tràfics d'influències, en un moment històric en què la lluita dels afroamericans pels drets civils i per la fi de la segregació està eclosionant als carrers en forma d'episodis sobtats de disturbis generalitzats i batalles campals contra la policia. El protagonista, Ray Carney, es defineix a si mateix com a lluitador. És propietari d'una botiga de mobles i electrodomèstics de segona mà, i ha provat d'allunyar-se amb tots els seus esforços de la reputació del seu pare com a delinqüent. El seu negoci es troba en línia ascendent perquè en Carney té una bossa de clients estables en les famílies afroamericanes del barri, que no són ateses als negocis regentats pels blancs. 

El seu camí cap a l'èxit és tortuós, però. El món dels emprenedors honrats i el món del crim organitzat no són dos compartiments separats en aquest context, sinó dues cares de la mateixa moneda. Tot negoci té una façana respectable, que és l'aparador il·luminat i transparent que s'exposa a la vista de tothom, i un món ocult d'interessos i línies de negoci secundàries que es condueixen a la rebotiga. Aviat ens n'adonem que els esforços d'en Carney per quedar al marge dels robatoris i negocis tèrbols del seu cosí Freddie, amb qui s'ha criat com un germà, són poc més que un gest de cara a la façana del món respectable. En realitat, en Carney és un intermediari entre una sèrie de béns de segona mà d'origen desconegut, però fàcilment imaginable, i els seus potencials compradors, així com, en el cas de les joies, altres establiments que s'encarregaran de posar-les novament en circulació. La seva primera aventura, en què es veu implicat en un atracament al famós Hotel Theresa, posarà a la vista la seva tapadora davant d'un dels caps del crim organitzat local, mentre que veurà que, a l'altra banda de la línia, la policia també està disposada a parar la mà per rebre el seu sobre. 

Així doncs, la novel·la ens mostra la relació d'en Ray Carney amb aquest món més ampli d'interessos creuats des de tres moments clau de la seva trajectòria, que se'ns expliquen de forma separada i successiva, com si conformessin un mateix drama en tres actes. En la primera part, veiem com l'atracament a l'hotel Theresa, centre neuràlgic de la vida dels afroamericans influents a Harlem, l'acaba posant en el punt de mira de la màfia local. En la segona part, en Carney ja es troba en una situació més estable i pren ell mateix la iniciativa en engegar una revenja de caràcter personal. En la tercera part, es veu arrossegat per les conseqüències inesperades d'un dels negocis bruts del seu cosí. A través d'aquests tres episodis, veiem com en Carney evoluciona en el seu posicionament respecte dels negocis bruts que fan els qui l'envolten. D'una posició inicial en què intenta mantenir-se'n la marge a qualsevol preu per tal de distanciar-se de la reputació de criminal del seu pare, les aventures en què es veu immers el van convencent que el sistema ja està corromput d'entrada, i que, en realitat, els crims i negocis tèrbols que emprenen els negres ofereixen una certa lògica compensatòria davant d'un sistema dissenyat per afavorir sistemàticament els blancs. 

La lectura política, tanmateix, queda als marges de la narració en tot moment, i s'ha d'anar destriant entre línies i pels racons d'un relat que se centra quasi exclusivament en les anades i vingudes dels personatges i els seus interessos creuats, i que es basteix més aviat a base dels tòpics i trops de la novel·la policíaca. Whitehead presenta una habilitat especial per donar caràcter als seus personatges, que queden descrits precisament pels detalls més insignificants però reveladors de les seves vides quotidianes, i basteix el ritme de la novel·la a través d'uns diàlegs ràpids i vibrants, i unes escenes entretallades que en diverses ocasions s'expliquen en retrospectiva per part d'algun dels personatges i, per tant, encavalquen diversos eixos cronològics simultàniament. La novel·la basteix així un gran mosaic de la vida al barri de Harlem de l'època, i ens ofereix retalls de les vides dels personatges secundaris que hi van apareixent, de forma que s'acaba construint com una novel·la coral en què van entrant i sortint diversos personatges a la vida del protagonista. 

Harlem Shuffle és una gran història d'intriga, amb un cert element nostàlgic cap al gènere policíac en què s'insereix. És una gran mostra de la versatilitat de Whitehead, que aquí ens ofereix un canvi de gènere i de to respecte d'altres novel·les seves més conegudes. És cert que costa una mica entrar en la seva secció inicial, que es fa un punt lenta i confusa, i a mesura que la novel·la va avançant la imatge de conjunt de tots els personatges i les seves relacions es va aclarint progressivament, de forma que la intriga va creixent de cara al seu desenllaç. En aquest sentit, cadascuna de les seccions va acumulant tensió fins al seu esclat final, i la transició entre cadascun d'aquests episodis és una mica abrupta i es pot fer una mica confusa en les seves el·lipsis. El que més m'ha agradat és l'elecció dels disturbis racials al carrer com a rerefons per a la trama policíaca, que afegeixen un nivell de tensió i una lectura política a la trama que es fa del tot encertada en aquest context. 

Sinopsi: Ray Carney és un emprenedor amb l'aspiració de millorar la seva situació econòmica gràcies al seu negoci de mobles usats. El seu paper com a intermediari a l'hora de posar en circulació béns robats és una faceta secundària de la seva vida que ell creu que pot mantenir a ratlla i a l'ombra en tot moment. Tanmateix, a mesura que es vagi veient implicat en els negocis tèrbols del seu cosí, la línia entre la seva vida legal i respectable i els seus contactes amb el submón s'anirà difuminant cada cop més. 

M'agrada: L'aposta de Whitehead pel retrat social des del gènere policíac, que en aquest cas esdevé completament escaient a l'hora de retratar la societat segregada de l'època i les seves tensions. 

No m'agrada: Em va costar una mica entrar en la narració al principi, i vaig trobar-ne el ritme una mica desigual. M'ha semblat que potser perd en comparació amb El ferrocarril subterrani o Els nois de la Nickel. 

Els nois de la Nickel (#336)

Potser la seva vida hauria pres una altra direcció si el govern dels Estats Units hagués obert el país a la promoció de la gent de color igual que hi havia obert l'exèrcit. Però una cosa és deixar que algú mati per tu i una altra deixar que aquesta persona visqui al teu carrer. 

Aquesta novel·la de 2019 és la darrera que ha publicat l'autor estatunidenc Colson Whitehead, després de l'èxit de la seva anterior novel·la, El ferrocarril subterrani. Gran part de les ressenyes que n'he llegit comparen les dues novel·les entre elles, i constaten que Els nois de la Nickel no és tan original com l'anterior. A mi personalment m'ha semblat que no treu cap a res voler comparar-les. Són dues novel·les molt diferents, i les dues excel·lents, originals i sorprenents a la seva manera. Si El ferrocarril subterrani era una aproximació als temps de l'esclavitud als Estats Units des d'una òptica fantasiosa i distòpica, Els nois de la Nickel ens ofereix un retrat molt més realista històricament. 

L'argument ens transporta al sud dels Estats Units durant els anys 60, durant les protestes del moviment pels drets civils, per tal de revelar les atrocitats patides pels interns en un reformatori per a menors, l'escola Nickel del títol, que està basada en els esdeveniments reals que van tenir lloc a l'escola Dozier a Florida, i que el públic va descobrir amb l'exhumació dels cadàvers dels interns en fosses comunes en els terrenys de l'escola. La violència que es practicava en aquesta institució era un secret a veus, però, i una marca permanent que els supervivents han hagut de suportar durant la resta de les seves vides. Els nois van patir pallisses, tortures, violacions, desnutrició i tot tipus de vexacions a mans dels seus vigilants, fins i tot desaparicions misterioses que encobrien execucions secretes o tortures que anaven massa lluny. Aquesta dinàmica es va mantenir durant dècades (quasi un segle) en què successives generacions d'interns i de vigilants es van anar succeint sense que canviés el marc mental que donava peu a aquesta realitat: el racisme institucionalitzat. 

Perquè Els nois de la Nickel ens explica una història en què les lleis de segregació dels negres són presents dins i fora del reformatori; és cert que els nois blancs també eren sotmesos als maltractaments, però Colson Whitehead posa de manifest en aquesta novel·la la necessitat d'escriure una història que no s'ha explicat des del punt de vista dels negres. La brutalitat policial que hem presenciat encara a plena llum del dia i davant de les càmeres en els últims anys als Estats Units apunten a la normalització de la brutalitat i la impunitat de les institucions contra els ciutadans negres als Estats Units, un tret característic i lògicament derivable de la seva història, més que una anomalia puntual que ens hagi de sorprendre. 

Elwood Curtis és un estudiant exemplar i un devot deixeble dels ensenyaments de Martin Luther King. Acaba al reformatori per una dissortada casualitat, per la mateixa arbitrarietat irracional dels linxaments o dels autobusos segregats, però el seu pas per la Nickel queda marcat per la seva determinació de mantenir la dignitat i resistir totes les vexacions. Allà és on coneix en Turner, un noi de la seva edat que té una visió del món molt més cínica i desencantada. L'ideal d'Elwood d'estimar l'enemic i mantenir la dignitat contrasta molt directament amb la saviesa del carrer de Turner, que li revela, fins i tot quan ell mateix s'ho havia estat intentant negar, que el joc està arreglat d'entrada. 

Colson Whitehead revela el seu magnífic talent per explicar una història en aquests petits detalls que acaben retornant en diferents moments de la narració, per assenyalar-nos les interpretacions polítiques de la novel·la: el joc arreglat d'assecar plats a la cuina de l'hotel Richmond, del qual Elwood és inconscient en la seva ingenuïtat infantil, reflecteix després el combat de boxa arreglat que té lloc a la Nickel. Fins aquí el paral·lelisme, però Whitehead transforma les seves imatges en un joc de referències encara més complex: aquest primer concurs de rentar plats té un premi, una enciclopèdia que Elwood guanya amb orgull per adonar-se immediatament, en arribar a casa, que és una mostra editorial i que té les pàgines en blanc. D'entrada sabem que el coneixement i la cultura que Elwood espera trobar en els llibres i els discursos del doctor King no li servirà de gaire un cop allà dins, i que la seva experiència de la violència física i directa és una saviesa d'un tipus completament diferent, del tipus que Turner li ha d'ensenyar. 

Ara bé, un cop els dos nois es troben a la Nickel, la seva aventura és una negociació constant entre tots dos tipus de discurs, i la novel·la ens endinsa en una complexa reflexió sobre si es pot arribar a algun tipus de compromís entre aquestes dues postures, una de més cínica i una de més idealista. El fet que totes les peces acabin encaixant al final, fins i tot aquells petits detalls que semblaven descurats o oblidats al llarg de la narració i que acaben trobant el seu sentit a la llum del desenllaç, no fa una altra cosa que apuntar a aquest apropament de posicions. L'agenda de la narració apareix una mica més clara en altres passatges, per exemple, el moment en què el narrador en tercera persona es refereix a les forces tectòniques per explicar una violència soterrada que fa néixer el món de dalt, el de les relacions humanes que veiem a la superfície, en el nostre dia a dia. 

Els nois de la Nickel és un llibre molt didàctic en tots dos sentits: en il·luminar-nos una etapa de la història dels Estats Units amb les repercussions que encara té per al món d'avui dia, i en ensenyar-nos com un sistema injust es pot perpetuar en el temps i permear amb la seva violència totes les dimensions de la vida social i política. Pel que fa al ritme de la narració i al seu misteri, Whitehead basteix una història en què l'interès no decau en cap moment de la primera fins a la darrera pàgina i que, en tot cas, aposta per la concisió a l'hora de desenvolupar el seu relat. Una lectura molt recomanable, de totes totes, tant si heu llegit El ferrocarril subterrani com si no, i que es fa més necessària que mai per la vigència de la temàtica que tracta en el món d'avui dia. 

Sinopsi: Elwood Curtis és un adolescent estudiós i modèlic, i el seu objectiu vital és arribar a la universitat, i lluitar per canviar la desigualtat racial que li nega les mateixes oportunitats que tenen els blancs. Per una casualitat dissortada, acaba en un reformatori per a delinqüents juvenils, l'escola Nickel, on els interns pateixen abusos continuats a mans dels seus carcellers. Allà Elwood coneix Turner, de qui es farà amic, i tots dos confrontaran les seves formes de veure el problema del racisme a mesura que hagin d'afrontar diferents injustícies. 

M'agrada: Colson Whitehead fa un tractament molt mesurat de la violència i els abusos que pateixen els nois, i el retrat no arriba a ser mai del tot explícit, tret d'en alguns moments puntuals. El punt més fort de la proposta és la tensió i el misteri que la narració sosté fins a l'últim moment, mentre que el discurs polític de la novel·la defuig constantment la retòrica pamfletària per oferir-nos una denúncia del racisme institucional que resulta mesurada però que no amaga la complexitat del problema. 

El ferrocarril subterrani (#176)

Si voleu veure de què va aquesta nació, com sempre dic, heu de pujar al tren. Mireu cap enfora mentre aneu a tota velocitat, i trobareu l'autèntic rostre d'Amèrica. 

El ferrocarril subterrani va rebre el premi Pulitzer de ficció de 2017, i ha estat tota una revelació d'aquest any. La seva lectura és imprescindible per a tots aquells que encara us estigueu fent preguntes sobre Ferguson i Charlottesville, per als incondicionals de Toni Morrison i de la narrativa d'esclaus del segle dinou i, en especial, per a tots aquells que sapigueu comprendre que la ficció històrica no té per què ser òbvia, ni literal, i de fet, ni tan sols fidel als fets històrics mateixos. 

Més que una recreació dels temps històrics que retrata, el que Colson Whitehead fa en aquesta novel·la és donar veu al relat de dolor i patiment dels seus protagonistes, ara bé, sense eludir el deure de posar sobre la taula la qüestió política que creix al rerefons del sistema esclavista. Com suggeria Benjamin, raspallar la història a contrapèl potser consisteix a recollir les engrunes que queden trepitjades per la desfilada dels vencedors. La veracitat que proposa la novel·la no és la dels fets sinó la del relat de les víctimes, i potser també el dels botxins en certs casos. 

Així doncs, despertar les veus soterrades de la història ens pot obligar a pagar, com a lectors, un preu incòmode i profundament pertorbador. El que el relat descobreix són les incongruències i ambigüitats que el sistema esclavista marca a foc en la societat americana actual, i no tan sols això, sinó que revela també els fantasmes més foscos del sistema capitalista. Les ferides obertes no es perllonguen fins la guerra civil americana, ni fins després d'aquesta, ni fins el moviment de drets civils dels seixanta, sinó ben bé fins a dia d'avui. Com afrontar el problema d'una identitat esborrada per la força? Com construir una comunitat d'on, en realitat, no hi ha un passat comú sinó multituds de passats truncats per motius i circumstàncies innumerables? 

En realitat, la novel·la que ens ocupa queda més a prop de la fantasia distòpica que de la ficció històrica. La decisió de Colson Whitehead de transformar l'històric ferrocarril subterrani en un mitjà de transport literal transforma la narració en una mena de monstre pertorbador, que va ramificant l'horror en totes direccions i que no hi ha manera de saber on pot acabar. Cora, l'esclava fugida, esdevé una espectadora de diferents tipus de projectes polítics i d'escenaris de brutalitat. Ara bé, Cora no és tan sols una espectadora passiva. La seva determinació per seguir endavant contra tot pronòstic la transformen en autèntica heroïna del seu propi relat, que es converteix al seu torn en el d'una comunitat sencera. 

A l'altre extrem del relat també hi ha un antagonista brillantment construït: un caça-recompenses obsessionat en trobar Cora per tal d'aconseguir fer les paus amb el passat i que, per tant, es convertirà en força inexorable de la lògica injusta del propi sistema. Pel camí trobaran tot un seguit de persones disposades a amagar i ajudar els esclaus fugits, i que, per tant, esdevenen ecos de l'autèntic ferrocarril subterrani, l'històric. Totes aquestes persones acabaran jugant-se la vida per un ideal, tot i que realment, no tindrem certeses sobre quin futur espera cap dels personatges, precisament perquè el que trobem aquí és un relat històric que encadena amb el moment present fins a les seves últimes conseqüències.

Sinopsi: En una plantació de Georgia, l'esclava Cora sobreviu marginada pels altres esclaus i amb el record de la fugida de la seva mare, que la va abandonar quan només tenia deu anys. Caesar, un altre esclau, li proposa de fugir i sortir de l'estat a través del ferrocarril subterrani. Amb l'ajut dels operadors del ferrocarril, aconsegueixen arribar a Carolina del Sud, on la realitat que troben és molt diferent al que esperaven. Successius viatges per diferents estats la porten a diferents experiències polítiques a l'entorn de com gestionar el problema de l'esclavitud, tot i que tots aquests sistemes acabaran per revelar les seves facetes més fosques i desoladores. A la vegada, el caça-recompenses Ridgeway emprèn la recerca dels esclaus fugits basant la seva persecució en motivacions personals.

M'agrada: És una novel·la impressionant en la forma com està escrita, deixant anar tots els caps solts al principi per recollir-los posteriorment, i mantenint una tensió impressionant fins a l'última pàgina. A part de la seva tensió i el seu ritme, m'agrada la saviesa amb què Colson Whitehead desplega les motivacions polítiques de la història que relata, i la forma com basteix aquesta narració de patiment sense cap mena de concessió a l'èpica o al sentimentalisme.