Aquest llibre de l'autor britànic China Miéville es va publicar el 2017 i és una aproximació amena i divulgativa a la història de la Revolució Russa. Tot i que la quantitat de dades que ens aporta és considerable, i de vegades costa situar tots els personatges i partits implicats en l'escenari polític del moment, China Miéville demostra el pols narratiu del novel·lista en presentar-nos la imatge de conjunt dels fets des de la distància de la perspectiva històrica, però a la vegada enfocant la lent a l'anècdota, al detall, o a les petites ironies dels fets relatats. Principalment, perquè se centra en un període en la història de Rússia profundament caòtic i convuls, on els esdeveniments polítics principals tenen lloc a Petrograd, la capital de Rússia del moment, però on els fets es desenvolupen, a la vegada i a un ritme vertiginós, a tots els racons d'un gran imperi immers en una guerra europea.
És per això que Miéville opta per rebutjar una visió essencialista de la identitat russa i inscriu els fets dins les dinàmiques de la política mundial i les lluites per la llibertat de treballadors i oprimits d'arreu del món. En aquest sentit Miéville no amaga el seu biaix socialista a l'hora de fer-ne el relat: la història de la revolució, almenys dels mesos convulsos que van de febrer a octubre de 1917, és una història d'un poder exercit de baix cap a dalt i no a l'inrevés. Els líders polítics destaquen pel seu comportament erràtic, improvisant en la majoria dels casos davant dels fets acomplerts que es donen al carrer. De fet, els retrats que se'ns fa dels principals líders polítics del moment no són gaire afalagadors en cap dels casos: Kerenski s'hi revela com un personatge profundament ambigu i calculador, Lenin i els principals líders bolxevics destaquen precisament per la seva passivitat i la seva reluctància per prendre el poder, en espera de l'enfonsament del govern provisional. Stalin amb prou feines hi apareix - el seu paper és marginal en les revolucions de 1917 - però s'hi revela, significativament, com a personatge gris i poc carismàtic, que passa fàcilment desapercebut.
La lent enfoca el moment present, en comptes de mirar els fets històrics des del biaix de les seves conseqüències posteriors i dels horrors que desencadenaria. La virtut de l'anàlisi que fa Miéville és precisament la de llegir la revolució d'octubre com a "moment" en el sentit que li dóna Walter Benjamin al concepte: és a dir, el moment concebut com a temps messiànic, el moment en què la quotidianitat es trenca i es materialitza un temps d'excepció, el moment inefable de la immediatesa dels fets que defuig la representació historiogràfica. En aquest sentit, la metàfora dels trens que fa l'autor a l'epíleg del text és veritablement significativa: si "guardaagulles" era un apel·latiu despectiu per als revolucionaris, aquests es van revelar com a autèntics guardaagulles de la direcció de la història, aquells que canvien la destinació d'un tren en el curs de la seva marxa. La lliçó que n'hem d'extreure és una pregunta oberta més que una reposta definitiva: la possibilitat d'introduir un canvi així en el món ens hauria de fer reflexionar sobre què passa en el moment en què tot canvia, què fem amb el moment present.
La Rússia que trobem abans de la revolució és un immens imperi ancorat en institucions i lleis feudals que prova de fer una reforma industrial a qualsevol preu. La reforma sobre la propietat de la terra que segueix a l'abolició de la servitud no fa altra cosa que crear formes més profundes d'explotació en no proporcionar als camperols ni els mínims per a la subsistència. A les ciutats, els obrers de la naixent indústria sobreviuen en condicions de vida pèssimes, com llegim a les novel·les de Dostoievski, per exemple. L'exèrcit es regeix per uns codis d'honor anacrònics que imposen el maltractament, l'abús i l'arbitrarietat per part dels oficials com a pa de cada dia, i que acaben convencent els soldats de la necessitat de lluitar per la seva pròpia dignitat. Per als qui vulguin veure tan sols el terror roig, l'extrema dreta campa amb impunitat per tot arreu, i les matances de jueus són episodis habituals. Aquest és el context de la revolució de 1905, que és esclafada per les forces tsaristes però que introdueix reformes significatives en el sistema polític de l'imperi tsarista. La intervenció russa en la primera guerra mundial finalment marca la revolució com a necessitat.
A partir de febrer de 1917, el principal conflicte polític, sota el poder dual de la Duma i el Soviet, serà com fer encaixar el paper necessari de la burgesia i les classes mitjanes dins d'una revolució obrera i camperola. Lenin i Trotski ho tenen clar amb els seus conceptes de "revolució permanent" i internacionalisme: bàsicament cal passar a l'acció, ocupar el lloc d'una burgesia passiva i acceptar la revolució socialista com a etapa necessària per a totes les altres que vindran a la resta d'Europa i del món. Tanmateix, es mostren més que reticents a posar les seves idees en pràctica. El bolxevisme encara és una facció minoritària dins del partit socialista, i des de febrer la col·laboració serà la dinàmica predominant, sorprenentment. L'assumpció del poder únic per part dels Soviets no arribarà fins a l'octubre, després d'un frustrat intent de cop d'estat per part de la dreta (l'afer Kornílov), del descontrol de l'exèrcit al front i del fracàs de les receptes moderades.
El relat cobreix principalment aquests mesos convulsos de febrer a octubre, de forma que quan arriba l'octubre roig el relat acaba fent-se desapassionat i anti-climàtic. L'assalt al Palau d'Hivern amb prou feines hi apareix: sense gaires escarafalls, el poder canvia de mans finalment, davant dels fets acomplerts del que passa al carrer. Octubre de China Miéville ens presenta una història de la revolució russa que no es fa sensacionalista en cap moment. Els moments de violència no hi són obviats, però l'anàlisi posa l'accent en les condicions socials i econòmiques que van portar a aquesta reacció, i també equilibra el retrat oferint-nos les violències de tots dos bàndols del conflicte. Octubre és un relat de la revolució que s'entreté a donar veu als moviments populars que la van fer possible i, per a bé o per a mal, també als poders organitzats que després la van canalitzar amb menys encert.
Continguts: L'estructura del llibre recull els fets principals de la revolució russa de febrer a octubre de 1917, dedicant un capítol a cada mes. Després d'un breu pròleg, el capítol 1 ens ofereix una visió sintètica del context històric que va donar peu a la revolució: l'accelerada modernització i les reformes insuficients que van introduir els tsars, i els fets de la revolució de 1905, que va ser estroncada pel govern tsarista però que va crear institucions i estructures - la Duma i el primer Soviet - que després tornarien a fer-se vigents durant la revolució de 1917. No és fins a l'esclat de la primera guerra mundial que es revelarà definitivament la posició precària del règim tsarista. El capítol acaba amb el complot conservador contra la vida del monjo Rasputin, personatge que l'autor llegeix com a símptoma, més que causant, de la decadència del poder dels tsars. El capítol 2 descriu la revolució de febrer, que porta a la constitució del govern provisional a mans de la Duma, tot i que basat en la col·laboració amb el Soviet: el poder dual. El capítol 3 se centra en el mes de març, quan comença l'estira-i-arronsa pel poder entre la Duma i el Soviet després de l'abdicació del tsar. El capítol 4 cobreix el mes d'abril, que veu el retorn de Lenin de l'exili amb les seves Tesis d'Abril, que prediquen el poder únic del Soviet, postura més radical que poc a poc va guanyant terreny dins la facció bolxevic. El govern, desconcertat davant la incapacitat de gestionar la crisi sobre la continuïtat a la guerra, convida al Soviet a formar part del govern i es forma una coalició. Lenin i Trotski, en desacord amb aquest pacte i partidaris del poder únic, queden fora d'aquest govern. El capítol 5 veu el mes de maig, amb el caos que s'estén simultàniament als carrers de les ciutats, al front i al camp. El capítol 6 relata el mes de juny, en què els bolxevics aconsegueixen la majoria social al carrer, i les desercions massives de soldats al front també acaben prenent caràcter de moviment social. El capítol 7 relata el mes de juliol, en què es produeix una escalada de la violència i la fi del poder dual, amb el rebuig per part del govern provisional respecte a l'autoritat del Soviet, i el seu viratge cap a la dreta. El capítol 8 cobreix el mes d'agost, en què es produeix un intent de cop d'estat per part de l'exèrcit en mans de Kornílov, tot i que el paper que hi juga el primer ministre Kerenski a hores d'ara encara no s'ha aclarit. El capítol 9 retrata la polarització entre l'esquerra i la dreta als carrers, al mes de setembre, i com finalment s'acaba votant a favor del poder únic dels soviets, tot i que els bolxevics s'avenen a quedar fora del govern amb la condició que el govern sigui únicament socialista. Amb l'amenaça alemanya sobre Petrograd, la revolució es fa una necessitat imminent. El capítol 10 relata el mes d'octubre, en què té lloc la presa de poder de forma efectiva per part dels bolxevics. L'exèrcit roig i la milícia revolucionària a càrrec de Trotski s'acaben fusionant per defensar la ciutat, juntament amb els reforços arribats de Finlàndia, així que finalment el govern provisional acaba oferint molt poca resistència. L'epíleg del llibre analitza les conseqüències posteriors de la revolució sense estalviar-ne els moments més violents i contradictoris. Aquest últim capítol es transforma en una reflexió sobre el present: el present del moment històric que estudiem des de la distància del temps i el moment present que ens toca viure.
M'agrada: És un retrat de la revolució russa que defuig les glorificacions i que presenta la cruesa dels fets amb prou equilibri i distància com per veure'n les llums i les ombres.
