Les croades vistes pels àrabs (#335)

Digues al rei que, pel que fa a Ascaló, no cediré. Pel que fa al seu projecte de passar l'hivern aquí, això és inevitable, perquè ell sap que, quan hagi marxat, recuperarem aquest territori que ha ocupat. Fins i tot és possible que el recuperem sense que ell marxi. De debò que vol passar aquí l'hivern, a dos mesos de distància de la seva família i el seu país, estant a la flor de la vida i podent gaudir dels seus plaers? Jo puc passar l'hivern aquí, i després l'estiu, i després un altre hivern i un altre estiu, perquè sóc a casa meva, amb els meus fills i la meva família, de qui tinc cura, i tinc un exèrcit per a l'estiu i un altre per a l'hivern. Sóc un ancià i ja no m'interessen els plaers de l'existència. Em quedaré esperant, com fins ara, que Déu doni la victòria a un de nosaltres. 

Aquest llibre de l'autor libanès Amin Maalouf es va publicar originalment el 1983 i ha esdevingut un clàssic de la historiografia medieval. Com el seu títol mateix indica, el relat que ens ofereix de l'episodi de les croades està construït a través dels testimonis que en fan els cronistes àrabs de l'època. Maalouf bàsicament fa un recull d'aquests textos i els posa ordenats de forma cronològica i sistemàtica. Quan es va publicar, aquest llibre va plantejar la novetat d'un relat des de l'altra banda de la línia divisòria, que va sobtar als occidentals precisament perquè assumim per defecte un relat des del nostre punt de vista. 

Oficialment, des de la perspectiva europea, les croades comencen el 27 de novembre de 1095, quan el papa Urbà II va predicar la necessitat d'una expedició armada per tal de recuperar els llocs sants de Palestina, principalment la ciutat de Jerusalem. De fet, el discurs religiós va ser una justificació retòrica per a la necessitat d'ocupar i fer circular un excedent de cavallers que els sistemes feudals occidentals ja no podien absorbir. La campanya va iniciar-se l'estiu de 1096, encapçalada principalment pel regne franc, i va ser un èxit immediat. Hi van contribuir el factor sorpresa, la divisió i inestabilitat en els lideratges dels regnes musulmans, així com la brutalitat i el fanatisme extrem d'aquests primers expedicionaris cristians. Els dos segles que seguirien fins a la derrota definitiva dels enclavaments croats consistiran en una guerra de desgast contínua per pessigar territoris, ports i fortaleses als enemics, així com una successió de pactes, treves i aliances que mantindran el territori en una precària estabilitat fins a la propera escomesa armada. 

Maalouf fa un relat desapassionat d'aquests dos segles, centrat sobretot a analitzar les causes de la desfeta inicial dels musulmans i els detalls de les seves contraofensives posteriors. També és una història de la progressiva construcció d'un lideratge unitari per tal d'afrontar l'amenaça occidental, i dels compromisos continus que aquest lideratge comporta. El relat pren com a inici de les croades el setge d'Antioquia de 1096 i la caiguda de Jerusalem a mans cristianes el juliol de 1099. La unitat històrica del món musulmà s'havia vist dividida en dos califats diferenciats: el califat abbàssida de Bagdad, en aquesta època liderat per les tribus seljúcides, d'origen turc, i el califat fatimita d'Egipte, que havia estat una escissió xiïta del califat original. Aquesta divisió principal és el que permet als cristians teixir aliances amb un o l'altre en funció dels seus interessos. També estan en joc els interessos de l'imperi de Bizanci, que s'aliarà amb cristians o musulmans depenent del cas per mantenir la seva integritat territorial. 

És per això que en un espai només d'uns quatre anys (1096-1100) els cristians aconsegueixen dominar tota Palestina i quasi tota Síria. L'entrada a Jerusalem és brutal, i els croats ni tan sols respecten els cristians orientals que guardaven els llocs sants. Les següents dècades (1100-1128) veuen la consolidació de les fortaleses cristianes especialment amb les victòries sobre Trípoli i Beirut, i els primers intents exitosos de resistència per part dels musulmans, tot i que no coordinats. Les rivalitats entre els regnes àrabs encara és massa forta, i la secta dels assassins (un grup xiïta que organitza atacs selectius contra els líders musulmans) encara provoca més inestabilitat dins d'aquesta situació. La reacció més organitzada (1128-1146) no comença fins a la unificació nominal de Síria sota el control de l'atabeg Zengi, tot i que aquest control encara no arriba a Damasc. Aquí els musulmans tracten amb una segona generació de líders francs, ja nascuts a Orient, que es caracteritzen per ser molt més pragmàtics i pactistes. 

La següent etapa (1146-1187) és, potser, la més coneguda, i és la de la contraofensiva exitosa contra el poder cristià. El fill de Zengi, Nur-ad-Din, aconsegueix finalment el control de Damasc per vies persuasives i poc violentes, a la vegada que el seu lloctinent kurd, Xírkuh, aconsegueix el domini sobre Egipte. Amb el final sobtat de la dinastia fatimita, el nebot de Xírkuh, Saladí, es converteix en soldà d'Egipte, amb poder de decisió sobre el país tot i que nominalment encara unit al califat abbàssida de Nur-ad-Din. És en aquesta etapa que, després de consolidar el seu poder sobre Síria i apaivagar la secta dels assassins, Saladí recupera el regne de Jerusalem. S'inicia així una llarga etapa d'estabilitat precària (1187-1244) entre els francs i els successors de Saladí, marcada per les treves i els acords comercials, sovint trencades per noves ofensives croades. Aquí té lloc l'ofensiva de Ricard Cor de Lleó contra Acre, que domina amb èxit, tot i que els assentaments dels cristians cada cop es veuen més aïllats dins del món musulmà. També tenen lloc la caiguda de Constantinoble a mans dels francs i la cessió de Jerusalem a l'emperador alemany Frederic per tal de mantenir el control sobre Egipte. L'última etapa (1244-1291) es veu marcada per les invasions de l'imperi mongol des de l'est de Síria, i la formació de l'imperi mameluc a Egipte per tal de contenir-la finalment. L'intent d'aliança entre occident i l'imperi mongol es veu abocat al fracàs i els mamelucs acaben derrotant definitivament els assentaments croats que quedaven a la costa. 

Les croades vistes pels àrabs és una lectura molt interessant de tot aquest procés, especialment perquè recorre en tot moment als testimonis en primera persona dels cronistes àrabs, que són molt més crítics amb els seus propis líders del que podria semblar a ulls occidentals. Al principi del llibre, costa una mica entrar en la lectura perquè el context històric i geogràfic no queda esbossat i s'ha d'anar construint sobre la marxa, i per això és útil anar recopilant informació sobre el context a mesura que es llegeix. La segona meitat del llibre se m'ha fet força més amena que la primera, potser perquè els fets ja em resultaven més coneguts. 

Un dels punts més forts de la proposta és l'epíleg del llibre, en què Maalouf reflexiona sobre el llegat de les croades en el món àrab, i analitza els factors que van propiciar la contesa des del punt de vista de tots dos bàndols. És aquí on destaca la manca d'unitat cultural (de fet, parlem del món àrab com un tot però estem parlant d'un conjunt de poblacions amb llengües i cultures molt diferents), la manca de lideratges i d'institucions fortes i estables, factor que va determinar l'hegemonia cristiana en gran part d'aquests dos segles, i la major permeabilitat del món cristià per tal d'adoptar elements de la cultura àrab, així com la llengua, més que no pas en el sentit contrari. Aquest és el dilema del món àrab, el de la seva obertura a occident, que Maalouf percep com a vigent fins al segle vint. En definitiva, Les croades vistes pels àrabs ens ofereix una exposició històrica amena i planera, i un canvi de perspectiva saludable sobre un episodi de la història que moltes vegades veiem des d'un punt de vista fix. 

Continguts: El llibre va desglossant els episodis més rellevants dels dos segles de croades vistos des de la perspectiva del món àrab, i els divideix en sis etapes diferenciades que es caracteritzen pels canvis d'hegemonia entre els dos bàndols. La primera és la invasió (1096-1100), després ve l'etapa d'ocupació (1100-1128), i després la de reacció (1128-1146). Aquesta ve seguida per l'etapa de victòria sota el control de Nur-ad-Din i Saladí (1146-1187), a la qual segueix una llarga etapa de treva (1187-1244), tot i que amb una estabilitat precària. L'etapa d'expulsió (1244-1291) finalitza amb l'ofensiva final contra Acre. 

M'agrada: És un relat que, un cop identificats i situats tots els actors sobre el territori, es fa molt amè de llegir. 

No m'agrada: És un relat que comença in media res, per dir-ho així, i que s'ha de llegir amb la Viquipèdia oberta al costat. En aquest sentit, s'haurien agraït alguns apunts previs de context històric, des del punt de vista dels dos bàndols. 

Lleó l'Africà (#302)

Una pàtria perduda és com la despulla d'un parent; enterreu-la amb respecte i creguem en la vida eterna. 

Aquesta novel·la de l'autor libanès Amin Maalouf es va publicar el 1986 i ha esdevingut un clàssic de la novel·la històrica contemporània. Reconec que la novel·la històrica no m'ha estat mai zona de confort, i que és un gènere que provo d'evitar tant com puc. Tanmateix, ens trobem davant d'una lectura molt curiosa i recomanable, pel seu estil, senzill però molt cuidat, que imita el que seria el discurs oral del seu protagonista, i també pel seu contingut: la crònica del tombant del segle setze i el pas a l'edat moderna, especialment convuls i complex als països mediterranis. 

La narració se'ns presenta com l'autobiografia del seu protagonista, Hassan al-Wazzan, i arrenca amb el seu naixement en els últims anys de la Granada musulmana. Quan encara és un infant, viurà la caiguda de Granada el 1492 a mans dels reis catòlics, i la seva família emprendrà l'exili fins a Fes, al nord d'Àfrica, on passarà la seva joventut i adolescència. Aquí començarà a fer negocis amb els comerciants locals i, gràcies a les rutes de les seves caravanes, coneixerà gran part del nord d'Àfrica. La seva fortuna, però, canvia constantment, i quan és obligat a exiliar-se per un conflicte polític, s'instal·la al Caire disposat a començar de nou. Allà es converteix en ambaixador i és testimoni directe de la guerra entre els otomans i els mamelucs, que acabarà amb l'enfortiment i l'hegemonia definitiva de l'imperi otomà sobre el món musulmà. 

En un darrer gir inesperat de la fortuna, Hassan és finalment segrestat i convertit en esclau del papa de Roma, Lleó X, que el convertirà en el seu pupil per, més tard, i ja sota el papat de Climent VII, fer-lo servir de representant davant les forces otomanes en les guerres italianes de principi del segle setze. La novel·la conclou amb el saqueig de Roma el 1527 per part de les tropes mercenàries protestants de l'emperador Carles, dotant el text així d'una estructura circular que fa replantejar tots els motius i imatges recurrents que han anat apareixent al llarg de la novel·la. 

Lleó l'Africà, rebatejat d'aquesta forma pel papa Lleó, es converteix en un personatge apàtrida i cosmopolita que, en lloc d'adscriure's a una identitat nacional, n'adquireix de múltiples que li permetran transitar per aquests constants jocs de poder, sense més valors propis que la seva afirmació hedonista de la vida i la seva passió pels viatges i els coneixements diversos. En les seves pròpies paraules, la seva pàtria és la caravana, i el text de Maalouf ens presenta aquest constant creuar de fronteres com una identitat en si mateixa, igual de vàlida que la de qualsevol nacionalitat. 

Una objecció principal que se li podria fer al relat és, de fet, un tema recurrent en aquest gènere de la narrativa històrica: el fet que el protagonista sigui testimoni directe en tot moment dels moviments polítics més importants d'aquestes tres dècades de la història pot afectar directament la plausibilitat de la narració. Tanmateix, Maalouf basteix la història amb un pols molt sòlid i amb la bellesa de la seva prosa, profundament immersiva en el seu estil senzill i fluït, pròxim a la narrativa oral: els seus girs de guió i els canvis de fortuna del protagonista, si bé no sempre del tot plausibles, acaben resultant més que versemblants, i fins i tot se'ns justifiquen en alguns moments a posteriori, fent de la narració un exercici de construcció finíssim i elaborat. La narració també adopta les veus de diversos personatges per fer-nos avançar les parts de l'argument que Hassan no pot haver viscut directament, especialment en la seva primera part quan encara és un infant. Així doncs, la novel·la és àgil de llegir i ens depara sempre una nova sorpresa o un nou gir dels esdeveniments. És una molt bona recomanació si us agrada la novel·la històrica. 

Sinopsi: Al tombant del segle setze, les hegemonies polítiques als regnes cristians i musulmans es troben en canvi constant. Es desintegren antics regnes medievals i sorgeixen imperis més grans i unificats, tant a un extrem com a l'altre del Mediterrani. En aquest context, el ric mercader Hassan al-Wazzan serà testimoni directe dels canvis polítics més importants d'aquestes dècades, des de la caiguda de Granada el 1492 fins al saqueig de Roma el 1527. El text, en forma d'autobiografia, va resseguint, any rere any, totes les vicissituds de la seva vida fins a la maduresa, en un moviment constant de viatges i de traspàs de fronteres. 

M'agrada: La bellesa del seu llenguatge, que aposta per un cosmopolitisme el més ampli possible, en què les fronteres, les creences i fins i tot les lleialtats familiars són contínuament posats en dubte per la visió oberta i meravellada del protagonista. 

No m'agrada: Tot i que el llibre és molt entretingut, sí que hi ha moments que la plausibilitat de la trama es veu un punt compromesa. D'altra banda, el tractament que es fa dels personatges femenins queda una mica desdibuixat: semblen més instruments per a conveniència de la trama i objectes de gaudi del protagonista que no pas personatges reals. És cert que aquest tractament es justifica com a reflex de la mentalitat de l'època, però tot i així acaba fent-se un punt massa evident quan es repeteix constantment al llarg de la novel·la una vegada i una altra. 

Identidades asesinas (#9)

El que determina que una persona pertanyi a un grup és essencialment la influència dels altres: la influència de les persones que tenim a prop - familiars, compatriotes, etc. - que volen apropiar-se'n, i la influència dels contraris, que proven d'excloure-la. Tot ésser humà ha d'optar personalment entre uns camins pels quals se l'empeny a anar i altres que li estan vedats o sembrats de trampes. 

Aquest assaig d'Amin Maalouf és una lectura molt interessant perquè planteja una qüestió que resulta fonamental en les societats actuals a nivell mundial: la identitat. Tots els dies les notícies venen farcides de referències a enfrontaments entre diferents col·lectius que basen la definició de la seva pertinença en els criteris més variats. Rere tot això sempre trobem la vella pregunta de què fa que la definició que projectem sobre nosaltres mateixos ens distingeixi a través de la negació de la realitat dels altres. La pregunta constant per la identitat. Maalouf aporta en aquest llibre una reflexió molt honesta i acurada sobre causes i factors que contribueixen als enfrontaments més cruents dels darrers anys, sobre tot els que afecten el fanatisme islàmic, però presenta una visió prou àmplia com per no caure en els partidismes fàcils. I és que són sempre els éssers mestissos, fronterers, els que ens poden salvar de caure en la temptació dels extrems. 

Continguts: En la primera part, l'autor planteja la noció d'identitat amb què treballa a l'obra. La tesi principal és que la identitat no és monolítica, no es pot basar només en un sol tret (que és l'error en què cauen les identitats assassines), sinó que té múltiples perspectives i dimensions, molt sovint relacionades amb les experiències passades de l'individu i com aquest les categoritza. La segona part de l'assaig analitza més concretament la qüestió islàmica, centrant-se en la religió com a component de la identitat, i defensant que els problemes que s'associen de forma comuna a la religió islàmica solen ser causats per factors històrics, socioeconòmics i problemes derivats del colonialisme. La tercera part planteja la mundialització creixent, amb els seus aspectes positius i negatius, com a element que contribueix a agreujar els conflictes identitaris, donant una especial rellevància als problemes lingüístics. Finalment, la quarta part proposa sortides i respostes futures a la qüestió de la identitat de les minories davant la modernització com a fenomen mundial. 

M'agrada: La claredat expositiva de Maalouf. El to conciliador i el rerefons il·lustrat de les idees que exposa. 

No m'agrada: Comptant que el llibre va ser publicat per primer cop l'any 1998, en determinats moments alguns elements queden una mica desfasats. Amb una mica de perspectiva històrica, veiem com el cristianisme, retratat d'una forma tan optimista en el llibre, és igualment susceptible d'una "regressió" a nivell cultural en els últims anys com la que Maalouf descriu per a l'Islam. L'assaig en determinats moments se centra en la religió com a element principalment definitori de la identitat, mentre que en les societats occidentals entren en joc altres elements que potser tenen fins i tot una rellevància més gran.