Aquest assaig del filòsof polonès Zygmunt Bauman (1925-2017) es va publicar originalment en italià el 2005 i és un recull molt breu de dos assajos i una conferència pronunciada per l'autor en un congrés amb el mateix títol. Més que oferir-nos un cos de pensament sistemàtic, l'obra ens ofereix diverses reflexions que giren al voltant dels espais urbans i com estan construïts, i el conflicte que s'estableix a les nostres ciutats entre l'espai públic i l'espai privat.
La globalització econòmica, amb les seves dinàmiques d'acumulació del capital en poques mans i de reconversió dels ciutadans en consumidors, porta a personificar totes les inseguretats i temors envers aquest sistema global que no podem controlar en l'altre estranger que viu amb nosaltres. Els tradicionals excedents de població que les revolucions econòmiques abocaven periòdicament a les ciutats ara s'han instal·lat de forma permanent en els espais urbans com a grups o zones de marginalitat que fan de l'exclusió social una etiqueta irrevocable. El procés s'ha vist agreujat, evidentment, per la descomposició de l'estat social. Bauman analitza la situació des del punt de vista de les ciutats del món vistes de forma global: aviat dos terços de la població mundial viuran en ciutats.
Pel que fa a l'exclusió social, podem pensar en exemples més o menys propers o més o menys greus, però és indiscutible que és un fet ben estès en els paisatges urbans actuals. Les ciutats, a més a més, han hagut de suportar el pes de la gestió local de problemes d'arrel global. Factors com el terrorisme global, les migracions massives, o les deslocalitzacions empresarials sota la protecció de la desregulació econòmica són problemes engegats per forces globals però que colpeixen les ciutats i la nostra vida quotidiana d'una forma totalment directa i punyent.
Ara bé, la genialitat d'aquesta reflexió de Bauman és enfocar correctament la lent i fer-nos notar que l'experiència d'inseguretat a la ciutat no prové necessàriament dels col·lectius més desafavorits sinó de l'opció de les classes més adinerades, que a la vegada viuen d'aquestes mateixes forces impersonals i globals: ells són qui formen ghettos voluntaris i exclusius en recintes tancats i constantment vigilats contra la intrusió d'agents forans. Les classes més desafavorides van ocupant progressivament els espais que queden lliures en aquest mapa urbà, i així es forma la classificació de la ciutat en "barris" que reben l'etiqueta de segur o insegur depenent del cas. La ciutat es construeix, així doncs, en la tensió entre ghettos voluntaris i ghettos forçats. Els esforços urbanístics planificats des de dalt ens ofereixen, així doncs, un progressiu aïllament i allunyament de les classes altes, que amb el seu impuls de segregació defugen la necessitat de convivència i negociació constant amb l'altre en l'espai públic.
Bauman encunya el terme "mixofòbia" per denominar aquesta realitat, la por irracional a barrejar-se amb les comunitats d'orígens diferents o apropar-se a elles. La part més brillant de l'anàlisi és quan identifica l'impuls segregador a l'arrel de la mixofòbia com a autèntic problema. No és la mixofòbia el que causa la segregació, sinó a l'inrevés: com més segreguem l'espai públic, més temor agafem a allò que desconeixem, en un cercle viciós que marca una línia entre el consumidor i aquell que no pot accedir a espais de consum que li són vetats. La proliferació d'àrees comercials i d'oficines sense història i sense estil arquitectònic apunten a aquestes dinàmiques. L'espai públic, espai de les relacions humanes i de trobada amb l'altre, ha quedat pel camí.
Ara bé, en la reflexió sobre l'espai urbà Bauman també hi troba la pulsió contrària, la "mixofília" o l'anhel de comprendre i barrejar-se amb les cultures dels altres. La ciutat opera des de tots dos pols, com en una dinàmica maníaco-depressiva. Les proclames cosmopolites com a reclam atractiu de les ciutats apunten en aquesta direcció; ens atrauen els espais de diferència, de trobada i de convivència amb els altres. També ens espanten i ens angoixen pel component de risc que transmeten: no una amenaça directa i real, sinó la personificació de tots els nostres temors respecte del futur i la seva precarietat. Tot i el pessimisme de l'anàlisi - no seria Bauman si no fos profundament pessimista - el text acaba amb una nota molt positiva quan aposta per la reversió d'aquestes dinàmiques globals que tenallen la vida humana a través de la creació d'espais de trobada amb l'altre dins de l'espai urbà.
Continguts: Els dos primers assajos, "Confianza y temor en la ciudad" i "En busca de refugio en la caja de Pandora" resumeixen els reptes que afronten les ciutats actuals a l'hora d'adreçar localment els problemes que venen causats de forma global. En aquest context, la creació de col·lectius "inassimilables", o exclosos crònics de la societat, augmenta la sensació de risc i inseguretat als espais urbans. Aquests col·lectius, identificats en especial amb els immigrants, acaben fent-se emblemes i destinataris d'aquestes inseguretats mentre les classes més altes refan l'espai urbà a la seva conveniència. El tercer dels textos, "Vivir con extranjeros" és més breu i és un resum dels altres dos que Zygmunt Bauman va pronunciar en forma de conferència en un congrés sobre "Confiança i temor a la ciutat" celebrat a Milà el 2004.
M'agrada: És el Bauman de sempre, extremadament lúcid i crític amb la realitat del món actual, i els textos es mantenen totalment vigents tot i ser de 2005.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada