Atrevit, astut, insaciable d'enganys

Cant XIII de l'Odissea

Els reis feacis fan obsequis a Odisseu i celebren un últim banquet amb ell després de sacrificar un bou a Zeus. Odisseu s'acomiada de tothom amb bons desitjos. Després del viatge per mar, la nau arriba a Ítaca, i els feacis deixen Odisseu adormit a terra ferma, amb els seus tresors al costat. En una conversa entre Zeus i Posidó, aquest últim decideix castigar els feacis per haver ajudat a Odisseu. 

Odisseu adormit a la costa d'Ítaca d'Alan Lee (1995)

Quan Odisseu es desperta, no reconeix la terra on es troba fins que no se li apareix Atena en forma de pastor i li dóna indicacions. Odisseu li contesta fent-se passar per un cretenc exiliat. Aquest és un acudit intern a l'antiga Grècia: els cretencs tenien fama de mentiders i entabanadors, i a aquestes alçades ja sabem que Odisseu s'identifica amb aquestes qualitats. La famosa paradoxa del cretenc, de fet, prové d'aquesta creença popular. Atena se li revela en la seva forma autèntica i el reprèn per l'engany. 

Quan finalment Odisseu reconeix Ítaca, el temor de patir el mateix destí que Agamèmnon el fa més prudent. Odisseu i Atena amaguen els tresors en una cova. Com a part del pla per recuperar el tron d'Ítaca i venjar-se dels pretendents, Atena transforma Odisseu en un pidolaire i l'envia a buscar el porquer Eumeu, que és fidel a la família. Seguidament, Atena marxa cap a Esparta a buscar Telèmac. 

Hem arribat a la segona meitat de l'Odissea, en què l'acció es concentra exclusivament a Ítaca. Sembla estrany que després de tants viatges i aventures per part de tots els personatges, i després d'haver canviat d'escenari tantes vegades, ara l'acció es concentri d'aquesta forma. Però, com veurem, l'episodi de la revenja requerirà molta preparació i, d'alguna forma, el camí fins a restaurar el seu lloc original a la societat d'Ítaca serà també una aventura completa per a Odisseu, que haurà d'aprendre a llegir les actituds de tots els que l'envolten i reconèixer les persones que estan de part seva, i haurà de ser prou previsor per assegurar-se la victòria agafant els seus rivals per sorpresa. En aquest moment, no precipitar-se revelant la seva identitat massa aviat és un pas crucial per a l'èxit del seu pla. 

De moment, uns petits apunts sobre els vaixells i la navegació a l'antiga Grècia, en tant que, de fet, és el darrer capítol en què Odisseu navega. 

Navegació i vaixells a la Grècia antiga

La navegació és un aspecte crucial de les comunicacions i l'economia a l'antiga Grècia per la seva pròpia geografia. El terreny era molt muntanyós, i era molt més fàcil viatjar per mar resseguint la costa que travessar per terra, i a la vegada gran part del territori de parla grega estava compost per illes molt petites. 

Les embarcacions més habituals tenien veles, però els vaixells de guerra anaven propulsats per remers i eren més llargs. Els més habituals eren els birrems i els trirrems que, com el seu nom indica, portaven o bé dues o bé tres files de rems a cada cantó el vaixell. Tanmateix, les naus més antigues, que apareixen als textos homèrics, són les pentecònteres, que només tenien una fila de vint-i-cinc rems a cada banda del vaixell. Veiem, doncs, per què era tan important per a Odisseu no sols la flota de les seves naus, sinó també disposar de prou tripulació per operar-les. Quan finalment perd tots els seus vaixells i tots els seus homes, depèn de la bona voluntat dels feacis per tal que l'apropin a Ítaca amb una de les seves naus. 

Imatge de la pel·lícula Troia (2004). A les naus s'hi veu una sola filera de rems. 

Al capítol cinquè vam veure com Calipso li donava indicacions a Odisseu per tal de mantenir el seu rumb un cop estigués dalt del rai. La direcció es mantenia a través de l'observació dels estels i de les constel·lacions, cosa que fa Odisseu durant dies abans que esclati la tempesta de Posidó. Amb el temps, l'estudi del firmament es va anar perfeccionant, i els mètodes de navegació es van tornar cada cop més precisos. També es mesurava la profunditat de l'aigua a través de pesos. 

La informació l'he treta dels següents articles: 

• The Salient Features of Ancient Greek Ships a Marine Insight. 

• How did Navigation Develop in the Ancient World? a DailyHistory.org 

• Marina de guerra en la Antigua Grecia a la Wikipedia. 

Cant XII | Cant XIV 

Bons averanys (#268)

En Crowley sempre havia sabut que hi seria quan el món s'acabés, perquè era immortal i no tindria alternativa. Però esperava que trigués a arribar. Perquè li agradava força la gent. Era un defecte terrible en un dimoni. Bé, s'esforçava al màxim per fer miserables les seves curtes vides, perquè era la seva feina, però res del que se li acudia era tan dolent com les coses que s'empescaven ells mateixos. Semblava que hi tinguessin talent. Era part del disseny, d'alguna forma. 

Aquesta novel·la, publicada originalment el 1990, va ser fruit d'una col·laboració entre els autors britànics Terry Pratchett (1948-2015) i Neil Gaiman. Ha esdevingut una obra de culte des de la seva publicació, en part perquè ha anat atraient al llarg dels anys els fans de l'un i els fans de l'altre. Jo hi he arribat per en Gaiman, d'altres hi han arribat per en Pratchett, i suposo que també hi ha gent que hi ha arribat a través de tots dos o que es van iniciar en aquests autors a través d'aquesta obra. En els darrers temps ha tornat a créixer en popularitat per la seva recent adaptació com a sèrie televisiva. 

És una novel·la divertida i molt entretinguda sobre la fi del món, profetitzada des de segles enrere, però vista des de la perspectiva d'un àngel i un dimoni que han desenvolupat una amistat a través dels segles, i també un particular afecte per la terra i els seus habitants. Aziraphale i Crowley no són un àngel i un dimoni típics, sinó que es resisteixen a definir el Bé i el Mal com a categories absolutes: el contacte constant amb la humanitat els ha revelat els extrems de bondat i maldat a què poden arribar els éssers humans, i aviat comencen a fer-se preguntes sobre els punts febles del disseny diví. On queda la llibertat humana dins d'una guerra còsmica entre el bé i el mal? Per què temptar els humans amb el pecat i el coneixement si la salvació i la redempció semblen llegir-se entre línies a través de tot el disseny? La part més interessant del relat és que planteja aquestes qüestions metafísiques i morals de forma lleugera i humorística, però no n'eludeix en cap moment la profunditat. Perquè és quan els éssers humans comencen a prendre decisions aparentment lliures que el pla diví per a la destrucció i la fi dels temps es posa en marxa. 

Tanmateix, la proposta s'aguanta precisament pel seu recurs a l'humor absurd, ximplet i políticament incorrecte, que us resultarà familiar si us agrada l'humor britànic dels anys 70 i 80, de l'estil de Els Joves o els Monty Python. M'ha recordat també La guia de l'autoestopista galàctic de Douglas Adams, tot i que Bons averanys m'ha agradat més. Si teniu aquests referents culturals en ment, segur que aquesta novel·la us agradarà. Les referències culturals no s'acaben aquí, però. Les disquisicions metafísiques sobre l'eterna lluita entre el bé i el mal acaben embrancant amb G. K. Chesterton - pel recurs a l'humor com a forma de desarmament - i a C. S. Lewis - per l'argumentació metafísica sota una pàtina d'ironia fina - i, de fet, si us van agradar les Cartes del diable al seu nebot, aquesta també pot ser una bona recomanació, perquè el Crowley de Pratchett i Gaiman acaba revelant un aire de família (més evident del que sembla a simple vista) amb l'Screwtape de Lewis. Tanmateix, Bons averanys porta el seu humor a l'extrem en tot moment, i no aspira al rigor teòric de Lewis, òbviament. A més, la gràcia de la proposta és que Crowley no brilla en especial per la seva maldat, ni per si mateix de fet, sinó en el tàndem que forma amb el seu col·lega lluminós, que a la vegada tampoc no esdevé un àngel gaire eficient. 

Les referències a la cultura popular britànica dels 80 també són constants, ja sigui pel que fa a la música, el cinema, la televisió, les modes i estils de vida, o els moviments geopolítics del moment i, de fet, un dels acudits recurrents del llibre són les notes a peu de pàgina dedicades a explicar conceptes britànics als lectors americans. Bons averanys és una obra de culte que demostra a cada pas per què ho és, i que sorprèn contínuament amb la seva lleugeresa, bon humor i la crítica política i social que no fa esforços per amagar. És en aquest darrer aspecte que, lluny d'envellir, continua més vigent que mai, en tant que la novel·la apunta al potencial de l'espècie humana per a la crueltat i la destrucció del planeta i, tot i i així, és en la seva tendresa i la seva capacitat per subratllar els aspectes més positius de la naturalesa humana que acaba guanyant els lectors per a la causa. Si ja sou fans de Neil Gaiman i/o de Terry Pratchett, és una novel·la que us encantarà, i si no és el cas però voleu passar-vos-ho bé amb una lectura lleugera i humorística, també és una bona recomanació. 

Sinopsi: A pocs dies del desencadenament de l'Armageddon, Aziraphale i Crowley, un àngel i un dimoni que porten milers d'anys vivint a la terra, se n'adonen que s'estimen massa la terra i la humanitat com per deixar-les perdre d'un cop. Paral·lelament a això, el nen que estava destinat a fer d'Anticrist sembla haver-se perdut a causa d'una confusió que va tenir lloc a l'hospital el dia del seu naixement. 

M'agrada: És una novel·la divertida i entretinguda, que manté l'interès per l'encant dels seus personatges i els dilemes que han d'afrontar. També m'agrada la forma com adapta i revisita el trop de la lluita còsmica entre el bé i el mal. 

No m'agrada: El seu recurs a l'humor absurd i poca-solta té moments més brillants i d'altres que no tant, i envelleix malament en els moments que els acudits toquen temes més sensibles, com la guerra de sexes o els temes racials. 

És de la nit que neixen els vents sinistres

Cant XII de l'Odissea

Odisseu i els seus homes tornen a l'illa de Circe per enterrar Elpènor. Circe adverteix a Odisseu de tots els perills que l'esperen. Li explica com superar el repte de les sirenes i el pas d'Escil·la i Caribdis i, finalment, també el prevé del risc de matar el bestiar sagrat de l'illa d'Hèlios. 

• Les sirenes: Odisseu tapa amb cera les orelles dels seus homes i fa que aquests el lliguin al pal del vaixell per tal de poder sentir el seu cant. Les sirenes tempten Odisseu amb el coneixement - aquest és un dels grans enigmes al cor del text, també - però els companys el lliguen encara més fort i superen aquest escull. 

Odisseu i les sirenes
British Museum. Font

• Escil·la i Caribdis: Escil·la és un terrorífic monstre marí de sis caps i dotze potes que amenaça amb menjar-se el vaixell, mentre que Caribdis és un perillosíssim remolí marí. El problema d'aquests dos esculls és que els navegants han de travessar un estret entre tots dos. La nau d'Odisseu ho aconsegueix, però sis dels seus homes són devorats pels sis caps d'Escil·la. 

• L'illa d'Hèlios: després d'haver rebut els advertiments de Circe i de Tirèsias, Odisseu fa jurar als seus companys (dues vegades, de fet) que no mataran cap animal que trobin a l'illa. Quan els companys porten a terme el sacrifici de les vaques d'Hèlios empesos per la fam, Hèlios demana revenja a Zeus, amenaçant-lo amb emportar-se el sol al món dels morts. Zeus colpeix la nau amb una tempesta i mata tots els tripulants d'Odisseu. Aquest escapa del naufragi pujat sobre una fusta, i després de deu dies a la deriva, i de superar novament el remolí de Caribdis, arriba a l'illa d'Ogígia on l'acollirà Calipso. 

Doncs bé, hem arribat de nou al punt de partida. Deixant a part el viatge de Telèmac, la primera meitat de l'Odissea fa un cercle sobre ella mateixa quan, partint de la situació de captivitat d'Odisseu, l'acció es posa en marxa, Odisseu viatja fins als feacis i allà explica tot el seu viatge fins a aquest moment de captivitat. En aquests quatre darrers cants hem assistit a aquest relat, que és precisament el viatge màgic d'Odisseu. A partir del proper capítol, Odisseu retornarà a Ítaca, on tindrà lloc la segona meitat del relat. 

Dues entrades enrere vaig titular l'excurs sobre la lectura platònica de l'Odissea com a "Odisseu a través del mirall" perquè, com si es tractés d'Alice, o de l'heroi arquetípic, de fet, aquest realitza un viatge del món conegut al desconegut i després el camí invers de tornada al món familiar i conegut. Gran part dels obstacles que passa en aquest món màgic i fantasiós connecten amb històries que ens resulten familiars perquè pertanyen a la narrativa tradicional de moltes cultures, i han estat relatades una vegada i una altra amb diverses formes i variacions. 

Sirena lamentant-se.
Galeria d'Art de la Universitat de Yale. Font

El folklore i els contes de fades a l'Odissea

Hi ha molts motius que podem trobar als contes populars i que apareixen a l'Odissea: la mateixa narració marc seria un exemple del conte de l'heroi o el viatger que torna a casa amb una identitat assumida, o de l'hoste humil que després revela un origen noble, o fins i tot diví, que reconeixerem en l'episodi del pidolaire. El país dels lotòfags s'assembla al mític regne de les fades que ofereix al viatger una hospitalitat deliciosa, però a costa de l'oblit del món real. Els lestrígons i els ciclops són equiparables als monstres, ogres i gegants dels contes populars, que també són caníbals molt sovint. 

El conte d'Èol i l'odre dels vents té moltes altres versions en molts altres relats populars: allò que estava lligat, amagat o tancat es revela per culpa de la curiositat o de l'avarícia (com en el cas de l'Odissea) que són castigades en conseqüència. Els mateixos mites grecs ens presenten aquest trop tot sovint: la caixa de Pandora, per exemple, o el mite d'Eros i Psique, que també té un passatge similar. 

Circe, Calipso i les sirenes són totes elles formes de bruixes seductores. Ofereixen als herois un món de plaer i luxe, fins i tot la divinitat, però el preu que en reclamen és la seva vida mateixa. En la història de la literatura, aquestes bruixes temptadores aniran evolucionant en la imatge de la femme fatale. 

Una anàlisi molt exhaustiva de tots aquests motius el podeu trobar a: 

• Paloma Cabrera. "Cuentos y folclore en Homero: la imagen del otro." Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors. 

Cant XI | Cant XIII 

El blues de Beale Street (#267)

¿No és cert que el meu Déu va salvar Daniel? ¿Per què no tots els homes? Tot i ser un himne antic, la pregunta continua sense resposta. 

Aquesta novel·la de 1974 de l'autor nord-americà James Baldwin (1924-1987) és una joia de la narrativa afroamericana del segle vint. És una de les seves obres de maduresa, d'una bellesa magnífica, que a estones esdevé una experiència agredolça en el dramatisme dels fets que relata, però que absorbeix i trenca el cor a cada pàgina amb la seva desesperació i el seu amor a la vida. El relat se situa al barri de Harlem als anys 70, enmig de l'epidèmia d'addicció a l'heroïna i la pobresa estructural que afecta la població afroamericana. El problema principal no és aquest, però. El racisme continua essent una institució als Estats Units. Una jove porto-riquenya denuncia una violació, i a la roda de reconeixement identifica l'únic negre present: Fonny, un jove somiador aspirant a artista que ha estat detingut arbitràriament. La narració ens arriba en primera persona a través de la parella de Fonny, Tish, que prova de mantenir el bon ànim mentre tota la seva família lluita per treure Fonny de la presó. 

Per tant, If Beale Street Could Talk ens ofereix un relat de famílies que es trenquen i que lluiten contra tota expectativa i possibilitat per mantenir viva una esperança. La seva única arma és la confiança cega en la innocència de Fonny. La narració es llegeix d'una forma fluïda i ràpida, en part gràcies a la seva forma, com a llarg monòleg interior per part de Tish, que a la vegada cobreix els punts de vista de la resta de personatges, com si estigués fent una rememoració d'escenes que no va presenciar des de la distància del temps. Aquest és un factor que contribueix a la nota positiva que acaba donant la narració sencera: una tragèdia que apunta a final feliç, per més estrany que pugui sonar això i amb la recança de no poder parlar obertament del final de la novel·la. Les experiències de Fonny a la presó tampoc no es transmeten directament, però se'ns apunten a través del recurs a les experiències traumàtiques viscudes per un amic de Fonny, Daniel, que va passar dos anys a la presó després de declarar-se culpable d'un crim que no havia comès. Els dos personatges, però, mai no arriben a identificar-se. Més aviat, Daniel es converteix en un reflex distorsionat del que li podria passar a Fonny si es deixa vèncer per la desesperació. 

El blues de Beale Street ens presenta, doncs, una història de lluita i de resistència contra la sort d'un sistema injust, i és una història tan brutal, violenta i desesperada com també és lluminosa i confiada en la bellesa de l'existència humana. Ara bé, el relat és cru i violent en tot moment, i les vides dels personatges se'ns despleguen davant dels ulls sempre amb la nota d'una amenaça latent rere les seves escenes quotidianes. Una part fosca de la narració, que James Baldwin s'esforça a deixar palesa, és també el masclisme imperant en la societat que descriu: fins i tot en el si de la família protagonista i de la parella protagonista, se'ns qüestiona constantment amb aquesta doble vara de mesurar per a homes i dones. Alguns dels moments més brutals del relat són, precisament, de maltractaments dins del si de la família, i les formes variades com els homes i les dones visualitzen els seus rols familiars i socials és un dels elements més interessants de la lectura. El blues de Beale Street és una novel·la impressionant, que no ofereix respostes acabades i definitives, sinó que posa un mirall davant els aspectes més lletjos de la societat dels Estats Units. És també un cant a l'amor i a l'esperança, que es fan precisament més essencials que mai en temps de necessitat. 

Sinopsi: Al barri de Harlem a Nova York a principis dels anys 70, Tish i Fonny, una parella afroamericana, fan plans per al seu futur en comú. L'amenaça del racisme és una constant en la seva vida, però aquesta no es farà real de forma palpable fins que Fonny sigui empresonat injustament per un crim que no ha comès. A partir d'aquí s'inicia un llarg calvari per als dos joves i les seves famílies: mentre que una part de la família de Fonny li dóna l'esquena, tant el seu pare com la família sencera de la Tish lluitaran amb totes les seves forces per fer-li justícia. 

M'agrada: El seu estil clar i directe, que no fa concessions en cap moment a la sensibilitat del lector, però que a la vegada encanta amb els moments de màxima bellesa de la narració. El vessant polític de la novel·la, clara, dura i combativa en tot moment. 

Planta'm a la tomba el rem amb el qual remava

Celebrem la Castanyada baixant a l'Hades, amb els esperits dels morts. (Però no oblidem, tampoc, dos anys de presó injusta.) 

Cant XI de l'Odissea

Aquest és el capítol de l'Odissea en què el protagonista baixa al món dels morts. És un episodi molt emblemàtic i significatiu del text, en què Odisseu conversa amb diferents ànimes que es troben a l'Hades, rep les profecies de Tirèsias, es retroba amb la seva mare a la vegada que s'assabenta de la seva mort, i es retroba també amb els seus antics companys de la guerra de Troia. Primerament, la nau parteix de l'illa de Circe empesa pels vents favorables que Circe convoca. Arribats al lloc indicat, el país dels cimmeris on no arriba mai la llum del sol, Odisseu fa els sacrificis indicats per Circe i les ànimes dels morts es congreguen al seu voltant. Aquestes són les que no només s'apareixen, sinó que també parlen a Odisseu: 

• Elpènor: aquest és el company que havia caigut del terrat a l'illa de Circe en el capítol anterior, que li demana a Odisseu que li faci els ritus funeraris. 

Odisseu a l'Hades de Martin i Alice Provensen (1956)

• Tirèsias: aquest és el mític endeví de Tebes, que li dóna instruccions per tornar sa i estalvi, prevenint-lo sobretot de no tocar el bestiar sagrat de l'illa d'Hèlios. També li prediu el retorn a Ítaca i la situació que hi trobarà, així com la seva venjança. Finalment, li fa la famosa predicció sobre la seva mort, un passatge que omple el llibre de misteri i que ha estat un enigma per a l'anàlisi literària posterior. Tirèsias li mana a Odisseu que, un cop restaurat l'ordre a Ítaca, vagi terra endins fins que trobi pobles que no coneguin la mar. El senyal que ha arribat al lloc indicat serà quan trobi una persona que confongui el rem que porta penjat a l'espatlla amb una pala de ventar. En aquest punt haurà de fer uns magnífics sacrificis a Posidó - serà la forma definitiva d'aplacar la ira del déu i purificar-se del seu excés definitivament - i aleshores és quan li sobrevindrà la mort lluny del mar. 

A tu, lluny de la mar, t'arribarà una mort molt suau, la qual et llevarà la vida quan estiguis gaudint d'una vellesa plaent, i, al teu voltant, la gent serà feliç. (p 261)

El passatge té un punt contradictori: si Odisseu parteix cap a terra endins just després de restaurar l'ordre a Ítaca, però la mort li ha de sobrevenir en la vellesa, això implica que s'ha de quedar a viure amb el poble de terra endins i que el seu destí final és un exili permanent. A mi m'agrada més pensar que, com si fos el ritual de pas de l'heroi envellit, Odisseu emprendrà la segona Odissea només quan hagin passat molts anys de felicitat, sigui un ancià, i es trobi preparat per afrontar la mort. Però potser sóc jo i la influència de Tolkien, al capdavall, perquè si us fixeu, els relats són totalment paral·lels: la vida simbolitzada en un viatge per mar i la mort simbolitzada en un viatge final per terra (Odissea) / la vida simbolitzada en un viatge per terra i la mort simbolitzada en un viatge final per mar (El Senyor dels Anells). 

• Anticlea: aquesta és la mare d'Odisseu, que li explica el que s'està esdevenint a Ítaca durant el seu viatge. Laertes viu a la seva granja i Telèmac és el cap de família, tot i que Anticlea li està parlant de la situació anterior a la invasió dels pretendents.

• Agamèmnon: després de ser esmentat tantes vegades durant el relat, ara aquest personatge apareix en persona i ens fa un relat molt detallat de l'escena del seu propi assassinat. De fet, el títol de la novel·la de William Faulkner, As I Lay Dying (Mentre em moria) és tret d'aquesta escena. De nou se'ns presenta la comparativa entre les històries dels dos herois: Agamèmnon compara les dues esposes, Clitemnestra i Penèlope, i en contrasta les diferents actituds. 

• Aquil·les: és un dels principals herois de la guerra de Troia, i el seu discurs és molt curiós en aquest moment perquè fa un contrast entre el món de la vida senzilla i anònima i el de la glòria immortal reservada als herois. Tot i que Aquil·les va escollir aquesta última i va tenir una mort gloriosa en la batalla, ara es lamenta del seu destí i preferiria fins i tot la vida anònima d'un servent. Odisseu li dóna notícies del seu fill Neoptòlem. 

Tirèsias s'apareix a Odisseu de Johann Heinrich Füssli (1780-1785)

A continuació Odisseu observa l'ànima d'Àjax Telamònida (l'heroi que s'havia suïcidat a la japonesa després de la seva explosió de ràbia contra el ramat d'ovelles) i aquest es nega a parlar amb Odisseu. En realitat, el desenllaç fatal per a Àjax havia vingut donat per la competició que Odisseu i Àjax havien celebrat per les armes d'Aquil·les, i que Àjax havia perdut. Odisseu també observa les ànimes de molts altres personatges que estan essent turmentats eternament. L'últim personatge a parlar-li és Heracles, que descriu succintament la seva pròpia baixada al món dels morts. 

Els rituals i els mites funeraris al món homèric

Els rituals funeraris a la Grècia arcaica anaven dirigits a preservar la memòria del difunt. Val a dir, però, que les descripcions de ritus funeraris que ens arriben a través de la Ilíada i de l'Odissea són de guerrers d'anomenada i, per tant, de la classe aristocràtica. Aquests textos no ens ofereixen informació de com era la mort de gent de les classes baixes com els servents o els pagesos. 

En primer lloc, tenia lloc l'exposició del cos en un fèretre, voltat de dones que el ploren. El segon pas era la processó funerària, en què s'acompanyava amb solemnitat el mort fins al lloc de l'enterrament o de la cremació. Després de la cremació o l'enterrament tenien lloc sacrificis, jocs esportius i banquets en honor del difunt. També era freqüent erigir túmuls o monuments funeraris al lloc de l'enterrament. Segons sabem per les restes arqueològiques, la cremació i l'enterrament van coexistir en aquesta època. 

També hi havia tota una mitologia al voltant de l'Hades, el món dels morts, que a l'Odissea se'ns presenta amb una geografia pròpia. L'Hades és un món subterrani, al qual s'accedeix a través d'una cova o d'una muntanya, i a l'entrada s'ha de creuar un riu que forma un llindar entre el món dels vius i dels morts. Hades, germà de Zeus i Posidó, i la seva dona Persèfone eren els reis del món dels morts. També s'hi associaven altres símbols com la barca infernal i el seu barquer Caront, que creuaven les ànimes dels difunts fins al món dels morts, les divinitats bessones Hypnos i Tànatos (somni i mort) que també guardaven l'Hades, o el gos infernal Cèrber. A l'Odissea hi apareixen esmentats Hades i Persèfone, però és possible que algunes de les altres imatges siguin posteriors als textos homèrics. 

La informació l'he treta de: 

• Isabel Izquierdo. "Aspectos de la muerte y espacios del allende en Homero." Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors.  

Cant X | Cant XII 

Records del futur (#266)

Hi ha un ganivet i hi ha una clau. / Una senyora fent un te suau. / Obre el llibre i aprèn el malefici. / Hi ha una història esperant que l'expliqui. 

Aquesta és la recomanació de l'última novel·la de l'autora nord-americana Siri Hustvedt. És una lectura fascinant i addictiva, encara que la novel·la planteja el seu propi ritme i les seves pròpies normes en tot moment. Provar de forçar-la pot resultar contraproduent, en aquest cas. Reconec que em va costar una mica entrar-hi en els primers capítols, però després - al cap d'un terç, més o menys - em va atrapar i no vaig poder deixar-la fins a la darrera pàgina. A Records del futur, Siri Hustvedt ens presenta una narració a múltiples veus en què els personatges i els seus respectius relats esdevenen vehicles per a les idees de l'autora sobre la memòria, la identitat, la creació literària, l'experiència de la feminitat a la societat contemporània, i la imaginació com a via d'alliberament de totes aquelles restriccions que la cultura del nostre temps ens imposa. 

Narrada a cavall entre el present i el curs escolar de 1978-1979, Siri Hustvedt mira enrere cap a l'any sabàtic que es va prendre el seu alter ego fictici, S. H., a la ciutat de Nova York abans d'iniciar els estudis de postgrau a la Universitat de Columbia. La seva ambició era prendre's aquell any com a termini per a escriure la seva primera novel·la, i el relat també ressegueix l'accidentada història d'aquesta primera narració. Hi ha molt de material autobiogràfic en la novel·la, tot i que els esdeveniments narrats puguin ser totalment ficticis, i contínuament oberts a la interpretació i a la lectura entre línies. Però el que hi ha d'autèntic en els records de l'autora es pot deduir fàcilment de les experiències relatades: és més aviat una autobiografia simbòlica i emocional. Caminar per la nit de la gran ciutat amb por de ser atacada, el menyspreu paternalista dels homes envers la dona llegida i culta, o l'educació primerenca en què la nena és criada per esperar-se quieta sense fer soroll, o per ser una bona enfermera, o per ser sempre personatge secundari en el relat protagonitzat per un home, són experiències que ressonen en l'experiència de ser dona, a un o altre nivell i per a diferents generacions, i que tracen un retrat fidedigne de la societat on vivim. 

La protagonista, S. H., és una jove que prové de Minnesota i s'instal·la a Nova York amb els seus estalvis per dedicar-se a escriure durant un any abans de proseguir els estudis universitaris. Quan la narradora del present, de seixanta anys, troba els diaris que ella mateixa havia escrit entre els anys 1978 i 1979, es desencadena una reflexió sobre aquests esdeveniments passats, que li van resultar decisius per al seu desenvolupament personal i intel·lectual. La memòria és sempre defectuosa, però. Hi ha records que queden gravats a la ment de forma indeleble, i n'hi ha d'altres que no deixen traça. A través d'aquest diàleg amb els seus diaris, la narradora reflexiona sobre la seva identitat passada i present, i reconstrueix una història de pors i culpabilitats assumides, però també de resistència i alliberament. Tot just instal·lar-se al pis de Nova York entra en escena la boja de l'àtic, com també passava a Els ulls embenats. La veïna del pis del costat, la Lucy Brite, es posa a cridar per les nits i a tenir converses amb ella mateixa en què diferents personatges s'alternen per escenificar una història de maltractaments i opressions passades. S. H. de seguida se n'adona que hi ha un misteri per resoldre rere el comportament estrany de la veïna, però prefereix mantenir el misteri, fins que és la mateixa Lucy qui irromp a la seva vida de forma inesperada. 

De fet, S. H. són també les inicials de Sherlock Holmes, el famós detectiu, que encarna, per a Hustvedt, la ceguesa inherent a la racionalitat moderna. Tota boja de l'àtic, al capdavall, no és res més que una història que encara no ha estat explicada. Mentre tots tres manuscrits es van desenvolupant - la narració del present, el diari del passat i el manuscrit de la primera novel·la - els tres relats es van reclamant l'un a l'altre a través de diferents símbols, imatges i situacions que es repeteixen de diferents formes en cadascun d'ells. A la vegada, el contrapunt del relat l'aporta la figura històrica de la baronessa Elsa von Freytag-Loringhoven (1874-1927), una artista dadaista, poetessa i performer, que va viure a Nova York als anys vint, i que molt probablement va ser l'autèntica autora de la Font de Marcel Duchamp. La seva veu moderna i desinhibida ressona a través del relat de la protagonista com a reflex de les mateixes inquietuds i passions compartides per les dones a través de les dècades. Així és com, en el record, passat i futur s'identifiquen, ja que en tot record del passat hi ha una presència latent d'un futur encara no realitzat. La novel·la ens presenta aquestes tensions d'una forma clara i vehement, en tant que una mirada lúcida, crítica i auto-irònica no té per què estar renyida amb l'apassionament per la vida i l'experiència directa del propi cos i de la relació amb els altres. 

Sinopsi: En els mesos que precedeixen l'ascensió al poder de Donald Trump, l'autora recupera uns manuscrits de la seva època universitària a la ciutat de Nova York: el diari personal que va escriure en aquella època i fragments en esborrany de la seva primera novel·la, un intent frustrat. Aquells anys es van veure marcats per les seves experiències amb els homes i els seu grup d'amics, així com la relació inesperada i fortuïta que estableix amb la seva veïna del pis del costat, a qui sent cridar nit rere nit. En el moment en què se succeeix un fet traumàtic decisiu per a ella, aquest episodi desencadena una sèrie de records de la seva infància a Minnesota, en què prenen especial importància els rols de gènere adoptats per l'home i la dona en el si de la família. 

M'agrada: És una novel·la extremadament lúcida i intel·ligent, que reflexiona sobre els rols que la societat imposa sobre les dones injustament, i actua d'altaveu alliberador respecte d'aquests. 

Ens vam perdre per la nostra estupidesa

Cant X de l'Odissea

Odisseu prossegueix el relat del seu viatge, amb les aventures que van tenir lloc després de deixar el país dels ciclops.

• L'illa d'Èol: el déu del vent els fa una bona rebuda i part de la seva hospitalitat és el seu magnífic regal de comiat. En un odre tancat, hi posa els vents dolents i deixa que siguin només els bons els que guiïn les naus d'Odisseu. Durant el viatge, els tripulants es pensen que dins l'odre hi ha riqueses que Èol ha regalat a Odisseu, i mentre aquest dorm l'obren, deixant anar una tempesta de vent que els allunya novament del seu rumb. 

• El país dels lestrígons: els lestrígons són una mena de monstres caníbals. En aparença són iguals que els humans, però es mengen els missatgers que Odisseu els envia i destrueixen la seva flota amb roques un cop es tornen a fer a la mar. Ara només queda una sola nau de la flota d'Odisseu.

• L'illa de Circe: Circe la fetillera tracta l'avançada que envia Odisseu amb hospitalitat, però els droga el menjar i la beguda amb una substància que provoca l'oblit i a continuació els transforma en porcs. Quan Odisseu va a rescatar-los, es troba amb Hermes, que li dóna l'antídot per a les drogues de Circe: l'herba moli. Odisseu venç Circe i aquesta li demana que sigui el seu amant. Odisseu accepta, i rep un bany i un magnífic àpat. També demana que als seus companys se'ls restitueixi la forma humana, i aquests tornen a la humanitat més joves i formosos que abans. Al cap d'un any de banquets i descans, Odisseu li suplica a Circe que els deixi marxar, i aquesta accepta, recomanant-li abans que visiti l'ancià endeví Tirèsias al món dels morts. A continuació li dóna les instruccions per tal d'arribar al món dels morts i comunicar-se amb ells. Elpènor, el company més jove i desassenyat de la tripulació, cau del terrat on feia la migdiada i mor. 

Circe transforma els companys d'Odisseu en animals.
Museu de Belles Arts de Boston. Font

En aquest cant en particular, així com els altres tres que conformen les aventures fantàstiques d'Odisseu, destaca una tensió especial entre l'animalitat a què Circe condemna els companys d'Odisseu, la divinitat amb què els tempta, i la humanitat a què Odisseu s'aferra finalment. Afrontarà un dilema similar quan es trobi a Ogígia, amb Calipso.

Odisseu a través del mirall

Aquest triangle divinitat / humanitat / animalitat l'he trobat comentat a moltes fonts, fins al punt que ja és una interpretació habitual. Un dels intel·lectuals que ha fet més per posar en paraules aquesta interpretació del text és el filòsof nord-americà Seth Benardete (1930-2001), deixeble de Leo Strauss. Cap al final de la seva carrera, Benardete va elaborar una lectura de l'Odissea d'Homer que va revolucionar la interpretació d'aquest text: va presentar Homer com a precursor filosòfic de Plató, en presentar el seu univers narratiu en termes dualistes, com a tensió entre divinitat i bestialitat. L'ésser humà, en lloc de tenir una tercera natura diferenciada, seria un compost de les dues natures. També va rastrejar en el món homèric la gènesi de l'ètica i la política platòniques.

Durant al seu retir a l'illa de Calipso, a Odisseu se li ofereix un tast del que seria la divinitat o el paradís: una existència beneïda sense treball, dolor, decadència o mort. Tanmateix, Odisseu acaba triant al humanitat, que Benardete interpreta com l'acceptació del seu lloc dins l'ordre dels déus. La seva actitud va en la línia del discurs d'Aquil·les a l'Hades, que llegirem en el proper capítol: quan rebutja la divinitat que Calipso li ofereix, Homer accepta el retorn a casa i la vida tranquil·la i privada que a Aquil·les se li han negat quan ha triat la fama i la glòria immortals.

Circe d'Alan Lee (1995)

Benardete interpreta la cicatriu d'Odisseu, que va obtenir en un enfrontament amb un porc senglar, com a recordatori també de la seva trobada amb l'animalitat. Durant els seus viatges, Odisseu també rebutja - o combat - la bestialitat, com veiem en els múltiples episodis en què s'enfronta a monstres, però en especial en l'episodi a l'illa de Circe. Curiosament, Circe els dóna a les seves víctimes la poció de l'oblit abans de transformar-los en bèsties. L'oblit queda lligat a l'animalitat, doncs, així com també curiosament a la divinitat. La humanitat està de part de la memòria i del record, i veurem com això cada cop anirà fent-se més clar quan es produeixin els reconeixements d'Odisseu un cop arribat a Ítaca. Potser és aquest últim aspecte, el de la memòria i l'oblit, el que traça una línia irreductible entre humanitat i els seus dos reversos, divinitat i animalitat, i una explicació triple de la realitat és, al capdavall, més efectiva que la dual.

A continuació incloc una cita de Carmen Sánchez a Sobre la Odisea que crec que resumeix la idea perfectament:

Salir del mundo real para Ulises es salir del mundo de los hombres. Un mundo que le ofrecerá la posibilidad de obtener la inmortalidad o el riesgo de caer en la animalidad. En cierto modo la Odisea es la deliberada aceptación de Ulises de su condición humana. 

Carmen Sánchez, "Sacrificio, banquete y ritual en la Odisea" a Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors. (p 193)

També he consultat, òbviament:

• Seth Benardete. The Bow and the Lyre. A Platonic Reading of the Odyssey. (Capítol 3: "Odysseus's Choice") 

Cant IX | Cant XI 

Quasi la lluna (#265)

Vaig pensar que si només utilitzàvem tovalloles blanques ens transformaríem de sobte en persones més alegres, rialleres i felices, extremadament innocents. 

Aquesta novel·la de l'autora nord-americana Alice Sebold ha estat una descoberta interessant, tot i que el contingut que tracta és força fosc i dolorós. Es va publicar el 2007, després de l'èxit de la seva primera novel·la, Des del meu cel. Aquesta m'ha semblat una mica superior, però cal reconèixer que Quasi la lluna és una obra tremendament arriscada i pertorbadora en molts sentits. Alice Sebold no escriu per acomodar cap lector, i això ho hauríem de tenir present d'entrada en començar a llegir. Hi ha un sentiment d'incomoditat latent en cadascuna de les seves línies, que té a veure molt directament amb una de les principals qüestions que tracta la novel·la: la malaltia mental. 

Helen Knightly, una dona de mitjana edat, mata la seva mare anciana a la primera pàgina de l'obra. D'entrada, sembla un acte de desesperació davant la condició d'incapacitat i senilitat en què es troba la mare. Al llarg de tota la novel·la, però, se'ns van revelant poc a poc tots els detalls de la vida passada de la família, de com han arribat a aquest punt i se'ns apunten les motivacions - si n'hi ha - d'aquest acte desesperat. D'altra banda, la compassió que podem intuir cap a la protagonista queda posada també en suspens des del primer moment: la narració és en primera persona, i queda en un constant pla d'ambigüitat si ens hem de refiar de la totalitat de les seves paraules. Helen ens ofereix la història de la seva mare, Clair, la salut mental de la qual es va anar deteriorant al llarg dels anys a la casa familiar. Tanmateix, la seva veu narrativa és inestable per si mateixa, a moments fins i tot contradictòria, i al llarg de la lectura s'arriba a entreveure la possibilitat que Helen hagi heretat la malaltia mental de la seva mare o n'hagi desenvolupat una de pròpia a partir de la responsabilitat de cuidar la seva mare i el distanciament i retirada del pare respecte d'aquesta situació. 

No és una història de maltractaments ni de brutalitat en el si de la família: ben al contrari, és una història de les emocions que es porten a flor de pell - a estones fins i tot massa -, dels xantatges i les dependències emocionals que poden derivar d'aquesta inestabilitat psicològica i de la competició que es pot establir en una família pels afectes dels uns i dels altres. Les relacions entre pares i fills - especialment entre mare i filla, però no únicament aquesta - es poden bastir d'una forma malaltissa i obsessiva quan la llar es concep com a parapet, com a bombolla en contra del món exterior. Però les pors i les inquietuds respecte del món exterior no queden mai ben definides: l'únic que queda ben definit és el sentiment d'aïllament en l'espai interior. 

Helen és un personatge que reclama compassió i empatia a crits però que fa poc per merèixer-les, al capdavall, a través d'una cadena de males decisions que es van succeint de forma cada cop més ràpida a ulls dels lectors. El risc últim és perpetuar els esquemes de comportament de la generació passada: però la cursa de Helen per tal d'escapar-se del destí de la seva mare és un camí tortuós i ple de paranys. Quasi la lluna és també una crítica molt subtil i amagada de la societat suburbana dels Estats Units: aquella que relega les dones a una vida domèstica força buida, però que aparentment ha de ser plena, gratificant i immaculada de cara a la galeria. Tot i així la realitat és molt més complexa, i la imatge de plenitud sempre queda amagada, com la lluna que veiem des de la terra que no és mai completa, és sempre una quasi-lluna. De la mateixa forma, la barriada suburbana en què viuen els protagonistes, que potser havia viscut el seu esplendor als anys cinquanta o seixanta, en el present de la narració es troba en plena decadència, i la seva vida quotidiana s'alimenta de les petites misèries i amargors dels seus envellits habitants. 

La novel·la es fa molt clara en el seu ús constant de les imatges i les metàfores d'aquest tipus, tot sovint basades en els detalls més quotidians i aparentment insignificants. Alice Sebold domina perfectament aquest tipus de narració, més aviat centrada en els detalls i en les mitges tintes que en els cops d'efecte o els grans esdeveniments. Tot i així, és una novel·la força més irregular que Des del meu cel, amb els seus alts i baixos, i que pot resultar un punt massa inconnexa i fragmentària a moments. Per ser una novel·la tan controvertida - en el moment de la seva publicació va provocar una onada de rebuig entre els fans de Des del meu cel - m'ha semblat una lectura atractiva i profundament reflexiva. Ara bé, no és tan bona com la primera novel·la de l'autora, i la seva temàtica pot fer-se una mica dura de digerir en general. 

Sinopsi: Helen Knightly, una dona divorciada de mitjana edat, mata la seva mare anciana una tarda a la casa d'aquesta. La seva narració fragmentària i inconnexa de les hores posteriors a aquest fet revelen la complexitat de les relacions familiars entre Helen, els seus pares, les seves filles i el seu ex-marit, de forma que el retrat de família complet ens apropa una mica a la comprensió - encara que només sigui una mica - d'aquesta decisió tan dràstica i desesperada. 

M'agrada: L'atenció als detalls que Alice Sebold posa en la seva narració, i la forma com domina el punt de vista en tot moment, de forma que tots els personatges, no sols la protagonista, es revelen i s'amaguen constantment. 

No m'agrada: És una novel·la un punt desigual, que prova d'abastar massa temes en la seva brevetat, i que potser peca de desdibuixar massa els personatges secundaris i oferir un retrat de la situació excessivament imprecís. 

Ningú em mata amb enganys i violència

Per fi! Semblava que no arribaven mai en començar a llegir, però finalment hem arribat als capítols centrals de la narració: Odisseu explica les seves aventures màgiques en primera persona. Posarem en entredit la seva narració d'entrada? Sabem que Odisseu és un mag del discurs: el relat el presenta tot sovint com a mentider, entabanador i embellidor d'històries. I ara el poeta tot de sobte deixa la narració en tercera persona perquè sigui el seu protagonista qui expliqui la història amb les seves pròpies paraules. Sospitós. Aquests quatre cants que segueixen, del novè al dotzè, són pròpiament el retorn d'Odisseu, i d'alguna forma són la part més emblemàtica de l'Odissea, els episodis de màgia i fantasia pels quals acostumem a recordar-la. 

Cant IX de l'Odissea

Odisseu comença el seu relat revelant primer de tot la seva identitat, que els feacis encara desconeixien després de tantes celebracions. A partir d'aquí comença el relat de les seves aventures:

• El país dels cícons: Odisseu i els seus homes saquegen la ciutat dels cícons, però els cícons demanen reforços i els acaben derrotant. És un relat realista, de fet: un episodi de batalla emmarcat encara en la guerra de Troia. 

• El país dels lotòfags: els lotòfags s'alimenten de flors de lotus, que provoquen l'oblit. Els companys d'Odisseu que fan d'avançada tasten el lotus i s'obliden del viatge, però Odisseu els fa tornar a la nau per força. L'episodi no té més misteri que aquest, si no fos perquè resulta suggestiu d'un trop que es va repetint al llarg de tot el relat: la tensió entre la memòria i l'oblit. Al llarg de la narració, Odisseu va trobant oportunitats de quedar-se a viure permanentment a les terres estranyes que visita - lotòfags, Circe, Calipso, feacis - però serà el record de la llar estimada i la idea del retorn que el mantindran fidel al seu destí. 

• El país dels ciclops: en arribar a l'illa dels ciclops, Odisseu i els seus homes s'introdueixen a la cova de Polifem, i Odisseu engega les fórmules de l'hospitalitat. Però, com diria Gollum, no som en llocs decents: com a resposta, Polifem esclafa dos dels companys d'Odisseu, se'ls cruspeix i es posa a dormir com si res. Tanmateix, Odisseu necessita un pla, perquè els és impossible moure l'enorme llosa que segella l'entrada de la cova. I el que se segueix és el famós pla: Odisseu emborratxa Polifem amb el vi que li havia donat el seu amic Maró, i aprofita quan s'adorm per encegar-li l'ull amb una pica afilada. L'únic error que comet és, un cop ja han fugit i es troben a distància de l'illa, vantar-se davant de Polifem de la seva gesta i de la seva autèntica identitat. Polifem suplica al seu pare, Posidó, que Odisseu no torni mai a Ítaca, i si això no és possible, que ho faci en una nau prestada, havent perdut tots els seus companys, i que la situació a casa sigui calamitosa. 

I Posidó acompleix aquesta petició. Vaig dir al principi de tot de la lectura, al cant primer, que no sembla gaire assenyat fer enfadar el déu del mar quan et proposes fer un viatge per mar. Això és precisament el que fa Odisseu en aquest episodi. Per què un heroi que es destaca per la seva intel·ligència i la seva astúcia és capaç de cometre una ximpleria així és, possiblement, una de les preguntes més grans de tot el text. Des del context cultural de l'antiga Grècia hi ha un concepte que ens ajuda a entendre-ho millor: hybris.

El ciclop d'Odilon Redon (1898)

El concepte d'hybris

És un concepte que d'entrada costa de traduir, i que equivaldria a alguna cosa així com "desmesura", "excés" o "transgressió". El moment d'hybris es produeix tard o d'hora quan hi ha herois pel mig, i sembla ser part de la seva grandesa o de la seva glòria. És el moment en què l'orgull per les seves gestes els fa excedir-se en la seva acció, i en aquest sentit, pretenen equiparar-se als déus. Al cant primer de l'Odissea, Zeus mateix a l'assemblea dels déus atribueix les desgràcies que els ocorren als mortals a la seva pròpia follia més que no pas a la ira divina: hi ha un ordre establert, que fins i tot sembla superior a les voluntats dels propis déus, i que no es pot transgredir sota cap circumstància. 

El desenllaç de l'hybris només pot ser fatídic: és el trop indispensable a les tragèdies gregues, en què el transgressor només pot ser castigat amb la mort. Per exemple, quan Àjax fill de Telamó se n'adona de la bogeria que ha comès matant els ramats d'ovelles que eren el botí de guerra dels aqueus, no pot sofrir el deshonor i se suïcida a la japonesa. Èdip rei menysprea la veracitat dels oracles que l'apunten com a font de la desgràcia de Tebes, i quan descobreix el seu error no se suïcida però, prou simbòlicament, es lleva la vista: era el més cec de tots els personatges mentre es vantava de veure-hi clar. 

El destí final d'Odisseu no és dissortat, però d'altra banda el retorn és tan dur i atzarós per a ell que potser hi ha un sentit de justícia poètica rere el text sencer. El sentit de justícia va més enllà: Polifem és un ésser monstruós i desmesurat ell mateix, i per això la transgressió d'Odisseu presenta un atenuant. En el seu article, Bradley argumenta que Odisseu aprèn i canvia al llarg d'aquest viatge i que, per tant, totes les seves penalitats són un camí de redempció i aprenentatge a propòsit de la transgressió comesa. L'article que acabo d'esmentar val molt la pena: 

• Edward M. Bradley. "The Hybris of Odysseus" Soundings: An Interdisciplinary Journal. 51:1 (1968) 33-44. 

I una explicació molt resumida i útil de l'hybris com a trop literari, amb exemples contemporanis: 

• Hubris a Literary Devices. 

(D'altra banda, hi ha una altra explicació per a aquest comportament per part d'Odisseu, que també té el seu sentit en termes simbòlics i narratius. En els poemes èpics grecs, els noms parlen, i Odisseu s'ha identificat davant de Polifem com a Ningú, convertint-se literalment, així doncs, en ningú. Per això sembla força atabalat per proclamar la seva identitat en veu alta així que en té oportunitat i recuperar-se a si mateix. I tot i així, és una mala decisió, i sembla que un personatge reconegut mundialment per la seva astúcia i la seva intel·ligència podria haver trobat una solució millor al seu problema.)

Polifem de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1802)

Cant VIII | Cant X

Fragments d'Una cosa esquinçada

Els he traduït al català de Something Torn and New de Ngũgĩ wa Thiong'o.

No hi ha cap regió, cap cultura, cap nació avui dia que no hagi estat afectada pel colonialisme i les seves conseqüències. De fet, la modernitat es pot considerar un producte del colonialisme. Aquest llibre s'adreça a la descolonització de la modernitat. (Prefaci) 

Un acte colonial - de fet, qualsevol acte en el context de la conquesta i la dominació - és al mateix temps una pràctica de poder, amb la intenció de pacificar una població, i un acte simbòlic, una representació de poder amb la intenció de produir ments dòcils. (Capítol 1) 

És terrible que se t'imposi la llengua d'algú altre però és acceptable imposar la llengua pròpia als altres: aquest és el dret del conqueridor. (Capítol 1) 

L'Àfrica postcolonial no ha fet mai el dol per les morts que van ocórrer en els dos esdeveniments traumàtics de la seva història: l'esclavitud i la colonització. Molts milers de persones van morir a terra i al mar. Altres van morir a les plantacions d'esclaus en el món de la seva captivitat i a les plantacions colonials com les plantacions de cautxú del Congo belga i a les mines d'or i diamants de Sudàfrica. Milions van morir en les lluites contra l'esclavisme, l'esclavitud i el colonialisme. Tot plegat va ser un holocaust africà, un regne de l'horror. Els que van caure no van rebre un enterrament adequat, ni un dol periòdic com el que descriu Nketia. Kenya, que va recobrar la independència després de més de seixanta anys de govern colonial britànic, és un bon exemple d'aquesta negació. En lloc de rememorar hi va haver un intent sistemàtic de fer com si la independència de Kenya hagués vingut com a regal de la reina d'Anglaterra, igual que l'alliberament dels esclaus es va pregonar com un regal de la bona reina Victoria. L'alliberament, que era un regal que honorava els caiguts, no formaria part de la memòria postcolonial. (Capítol 2) 

La unitat dels morts, els vius i els nonats s'ha trencat. No hi ha guariment, no hi ha unitat; només una dislocació de la psique nacional, perquè quan no es recorda el passat, no s'hereten els ideals que permeten mesurar els excessos del present. Kenya no n'és un cas aïllat. (Capítol 2) 

Quan els autors europeus es referien a Àfrica com el Continent Negre o escrivien novel·les sobre el tema de la foscor, s'estaven referint irònicament al que ells havien creat amb la seva llum particular. Conrad va ser molt perspicaç quan va veure les portes al Cor de les tenebres de la seva novel·la en els magatzems europeus. El Tàmesi i Brussel·les eren les portes al cor de les tenebres on la gent era perseguida pel seu color i la forma del seu nas. (Capítol 3) 

Els artistes no creen les tensions i els conflictes de la societat; responen a ells, els donen forma i direcció o potser tan sols els registren - i això és tan cert dels artistes africans als segles vint i vint-i-u com dels artistes del Renaixement europeu segles abans. (Capítol 3) 

La traducció és la llengua de les llengües, un llenguatge a través del qual totes les llengües poden parlar les unes amb les altres. (Capítol 3) 

Siguin quines siguin les fites aconseguides, incloses la independència i l'alliberament nacional, aquestes no van sorgir soles. Van ser resultat de la lluita i el sacrifici, i ens correspon a nosaltres, els hereus de tots i cadascun dels guanys d'aquests sacrificis, no oblidar. Un poble sense memòria està en perill de perdre la seva ànima. (Capítol 4) 

Cap llengua té el monopoli com a guardiana de la memòria, i totes les memòries contribueixen al punt de trobada de la victòria humana. (Capítol 4) 

Ngũgĩ wa Thiong'o