Records del futur (#266)

Hi ha un ganivet i hi ha una clau. / Una senyora fent un te suau. / Obre el llibre i aprèn el malefici. / Hi ha una història esperant que l'expliqui. 

Aquesta és la recomanació de l'última novel·la de l'autora nord-americana Siri Hustvedt. És una lectura fascinant i addictiva, encara que la novel·la planteja el seu propi ritme i les seves pròpies normes en tot moment. Provar de forçar-la pot resultar contraproduent, en aquest cas. Reconec que em va costar una mica entrar-hi en els primers capítols, però després - al cap d'un terç, més o menys - em va atrapar i no vaig poder deixar-la fins a la darrera pàgina. A Records del futur, Siri Hustvedt ens presenta una narració a múltiples veus en què els personatges i els seus respectius relats esdevenen vehicles per a les idees de l'autora sobre la memòria, la identitat, la creació literària, l'experiència de la feminitat a la societat contemporània, i la imaginació com a via d'alliberament de totes aquelles restriccions que la cultura del nostre temps ens imposa. 

Narrada a cavall entre el present i el curs escolar de 1978-1979, Siri Hustvedt mira enrere cap a l'any sabàtic que es va prendre el seu alter ego fictici, S. H., a la ciutat de Nova York abans d'iniciar els estudis de postgrau a la Universitat de Columbia. La seva ambició era prendre's aquell any com a termini per a escriure la seva primera novel·la, i el relat també ressegueix l'accidentada història d'aquesta primera narració. Hi ha molt de material autobiogràfic en la novel·la, tot i que els esdeveniments narrats puguin ser totalment ficticis, i contínuament oberts a la interpretació i a la lectura entre línies. Però el que hi ha d'autèntic en els records de l'autora es pot deduir fàcilment de les experiències relatades: és més aviat una autobiografia simbòlica i emocional. Caminar per la nit de la gran ciutat amb por de ser atacada, el menyspreu paternalista dels homes envers la dona llegida i culta, o l'educació primerenca en què la nena és criada per esperar-se quieta sense fer soroll, o per ser una bona enfermera, o per ser sempre personatge secundari en el relat protagonitzat per un home, són experiències que ressonen en l'experiència de ser dona, a un o altre nivell i per a diferents generacions, i que tracen un retrat fidedigne de la societat on vivim. 

La protagonista, S. H., és una jove que prové de Minnesota i s'instal·la a Nova York amb els seus estalvis per dedicar-se a escriure durant un any abans de proseguir els estudis universitaris. Quan la narradora del present, de seixanta anys, troba els diaris que ella mateixa havia escrit entre els anys 1978 i 1979, es desencadena una reflexió sobre aquests esdeveniments passats, que li van resultar decisius per al seu desenvolupament personal i intel·lectual. La memòria és sempre defectuosa, però. Hi ha records que queden gravats a la ment de forma indeleble, i n'hi ha d'altres que no deixen traça. A través d'aquest diàleg amb els seus diaris, la narradora reflexiona sobre la seva identitat passada i present, i reconstrueix una història de pors i culpabilitats assumides, però també de resistència i alliberament. Tot just instal·lar-se al pis de Nova York entra en escena la boja de l'àtic, com també passava a Els ulls embenats. La veïna del pis del costat, la Lucy Brite, es posa a cridar per les nits i a tenir converses amb ella mateixa en què diferents personatges s'alternen per escenificar una història de maltractaments i opressions passades. S. H. de seguida se n'adona que hi ha un misteri per resoldre rere el comportament estrany de la veïna, però prefereix mantenir el misteri, fins que és la mateixa Lucy qui irromp a la seva vida de forma inesperada. 

De fet, S. H. són també les inicials de Sherlock Holmes, el famós detectiu, que encarna, per a Hustvedt, la ceguesa inherent a la racionalitat moderna. Tota boja de l'àtic, al capdavall, no és res més que una història que encara no ha estat explicada. Mentre tots tres manuscrits es van desenvolupant - la narració del present, el diari del passat i el manuscrit de la primera novel·la - els tres relats es van reclamant l'un a l'altre a través de diferents símbols, imatges i situacions que es repeteixen de diferents formes en cadascun d'ells. A la vegada, el contrapunt del relat l'aporta la figura històrica de la baronessa Elsa von Freytag-Loringhoven (1874-1927), una artista dadaista, poetessa i performer, que va viure a Nova York als anys vint, i que molt probablement va ser l'autèntica autora de la Font de Marcel Duchamp. La seva veu moderna i desinhibida ressona a través del relat de la protagonista com a reflex de les mateixes inquietuds i passions compartides per les dones a través de les dècades. Així és com, en el record, passat i futur s'identifiquen, ja que en tot record del passat hi ha una presència latent d'un futur encara no realitzat. La novel·la ens presenta aquestes tensions d'una forma clara i vehement, en tant que una mirada lúcida, crítica i auto-irònica no té per què estar renyida amb l'apassionament per la vida i l'experiència directa del propi cos i de la relació amb els altres. 

Sinopsi: En els mesos que precedeixen l'ascensió al poder de Donald Trump, l'autora recupera uns manuscrits de la seva època universitària a la ciutat de Nova York: el diari personal que va escriure en aquella època i fragments en esborrany de la seva primera novel·la, un intent frustrat. Aquells anys es van veure marcats per les seves experiències amb els homes i els seu grup d'amics, així com la relació inesperada i fortuïta que estableix amb la seva veïna del pis del costat, a qui sent cridar nit rere nit. En el moment en què se succeeix un fet traumàtic decisiu per a ella, aquest episodi desencadena una sèrie de records de la seva infància a Minnesota, en què prenen especial importància els rols de gènere adoptats per l'home i la dona en el si de la família. 

M'agrada: És una novel·la extremadament lúcida i intel·ligent, que reflexiona sobre els rols que la societat imposa sobre les dones injustament, i actua d'altaveu alliberador respecte d'aquests.