Guia de l'autoestopista galàctic (#68)

És un fet popular i reconegut que les coses no sempre són com semblen. Per exemple, al planeta Terra, l'home sempre havia suposat que era més intel·ligent que els dofins perquè havia aconseguit tantes coses -la roda, Nova York, guerres i tot això- mentre que l'únic que els dofins havien aconseguit mai era estar-se a l'aigua passant-s'ho bé. Però de la mateixa forma, els dofins sempre havien pensat que eren molt més intel·ligents que els homes, precisament pels mateixos motius. 

Aquesta és una recomanació força peculiar, almenys per al que estic acostumada a recomanar al blog. Aquest llibre em va agafar en un moment en què necessitava llegir alguna cosa lleugera, que passés bé i no tingués gaire implicacions més enllà del text. Per una vegada, he tingut la satisfacció de trobar això, amb escreix, i també una experiència divertida i del tot recomanable. La guia de l'autoestopista galàctic (1979) de Douglas Adams (1952-2001) és un clàssic per dret propi. Va néixer als anys 70 com a programa radiofònic, i aviat es va convertir en una saga de novel·les de ciència ficció. 

Quan llegeixes aquesta novel·la, fins i tot si no li acabes de trobar la gràcia (que pot ser), comprens que els fans n'estiguin tant, d'aquests llibres. La primera part, la de (possiblement) no trobar-li la gràcia, pot venir donada per l'ús que la novel·la fa de l'humor. Amb aquest regust de les sèries d'humor britàniques dels 80, de vegades rius perquè no queda més remei, de vegades rius per reducció a l'absurd i de vegades, de tant en tant, hi ha un gag genuïnament intel·ligent. El seu autor havia estat col·laborador dels Monty Pythons i això es nota a cada pàgina. D'altra banda, el que ens trobem aquí és, més que una història de ciència ficció, una paròdia de la narrativa clàssica de ciència ficció, que sovint tendeix a prendre's tan seriosament a si mateixa. 

El millor de tot plegat és que sota l'aparença de lleugeresa, juga amb la filosofia i la lògica tradicionals, de forma que, rere capes i capes d'absurditats, et trobes preguntant-te per l'origen de l'univers i l'existència humana en general. En la meva experiència, cada cop que estava a punt de deixar la novel·la perquè m'exasperava el seu recurs a l'humor ximplet, passava una pàgina i em trobava un nou gir. Així que val la pena donar-li una oportunitat, si més no. 

Sinopsi: Arthur Dent, un terrícola, és rescatat de la destrucció de la terra pel seu amic Ford Prefect, un alien d'incògnit que es dedica a recórrer la galàxia recopilant informació per a la Guia de l'Autoestopista Galàctic. A partir d'aquí, tindran lloc un seguit d'aventures absurdes que el portaran (per dir alguna cosa) a desentrellar els misteris últims de l'univers. 

M'agrada: Marvin, el robot depressiu.