"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

9 de novembre de 2019

És de la nit que neixen els vents sinistres

Cant XII de l'Odissea

Odisseu i els seus homes tornen a l'illa de Circe per enterrar Elpènor. Circe adverteix a Odisseu de tots els perills que l'esperen. Li explica com superar el repte de les sirenes i el pas d'Escil·la i Caribdis i, finalment, també el prevé del risc de matar el bestiar sagrat de l'illa d'Hèlios. 
  • Les sirenes: Odisseu tapa amb cera les orelles dels seus homes i fa que aquests el lliguin al pal del vaixell per tal de poder sentir el seu cant. Les sirenes tempten Odisseu amb el coneixement - aquest és un dels grans enigmes al cor del text, també - però els companys el lliguen encara més fort i superen aquest escull. 

Odisseu i les sirenes
British Museum. Font
  • Escil·la i Caribdis: Escil·la és un terrorífic monstre marí de sis caps i dotze potes que amenaça amb menjar-se el vaixell, mentre que Caribdis és un perillosíssim remolí marí. El problema d'aquests dos esculls és que els navegants han de travessar un estret entre tots dos. La nau d'Odisseu ho aconsegueix, però sis dels seus homes són devorats pels sis caps d'Escil·la. 
  • L'illa d'Hèlios: després d'haver rebut els advertiments de Circe i de Tirèsias, Odisseu fa jurar als seus companys (dues vegades, de fet) que no mataran cap animal que trobin a l'illa. Quan els companys porten a terme el sacrifici de les vaques d'Hèlios empesos per la fam, Hèlios demana revenja a Zeus, amenaçant-lo amb emportar-se el sol al món dels morts. Zeus colpeix la nau amb una tempesta i mata tots els tripulants d'Odisseu. Aquest escapa del naufragi pujat sobre una fusta, i després de deu dies a la deriva, i de superar novament el remolí de Caribdis, arriba a l'illa d'Ogígia on l'acollirà Calipso. 
Doncs bé, hem arribat de nou al punt de partida. Deixant a part el viatge de Telèmac, la primera meitat de l'Odissea fa un cercle sobre ella mateixa quan, partint de la situació de captivitat d'Odisseu, l'acció es posa en marxa, Odisseu viatja fins als feacis i allà explica tot el seu viatge fins a aquest moment de captivitat. En aquests quatre darrers cants hem assistit a aquest relat, que és precisament el viatge màgic d'Odisseu. A partir del proper capítol, Odisseu retornarà a Ítaca, on tindrà lloc la segona meitat del relat. 

Dues entrades enrere vaig titular l'excurs sobre la lectura platònica de l'Odissea com a "Odisseu a través del mirall" perquè, com si es tractés d'Alice, o de l'heroi arquetípic, de fet, aquest realitza un viatge del món conegut al desconegut i després el camí invers de tornada al món familiar i conegut. Gran part dels obstacles que passa en aquest món màgic i fantasiós connecten amb històries que ens resulten familiars perquè pertanyen a la narrativa tradicional de moltes cultures, i han estat relatades una vegada i una altra amb diverses formes i variacions. 

Sirena lamentant-se.
Galeria d'Art de la Universitat de Yale. Font

El folklore i els contes de fades a l'Odissea

Hi ha molts motius que podem trobar als contes populars i que apareixen a l'Odissea: la mateixa narració marc seria un exemple del conte de l'heroi o el viatger que torna a casa amb una identitat assumida, o de l'hoste humil que després revela un origen noble, o fins i tot diví, que reconeixerem en l'episodi del pidolaire. El país dels lotòfags s'assembla al mític regne de les fades que ofereix al viatger una hospitalitat deliciosa, però a costa de l'oblit del món real. Els lestrígons i els ciclops són equiparables als monstres, ogres i gegants dels contes populars, que també són caníbals molt sovint. 

El conte d'Èol i l'odre dels vents té moltes altres versions en molts altres relats populars: allò que estava lligat, amagat o tancat es revela per culpa de la curiositat o de l'avarícia (com en el cas de l'Odissea) que són castigades en conseqüència. Els mateixos mites grecs ens presenten aquest trop tot sovint: la caixa de Pandora, per exemple, o el mite d'Eros i Psique, que també té un passatge similar. 

Circe, Calipso i les sirenes són totes elles formes de bruixes seductores. Ofereixen als herois un món de plaer i luxe, fins i tot la divinitat, però el preu que en reclamen és la seva vida mateixa. En la història de la literatura, aquestes bruixes temptadores aniran evolucionant en la imatge de la femme fatale

Una anàlisi molt exhaustiva de tots aquests motius el podeu trobar a: 
  • Paloma Cabrera. "Cuentos i folclore en Homero: la imagen del otro." Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons