Ens vam perdre per la nostra estupidesa

Cant X de l'Odissea

Odisseu prossegueix el relat del seu viatge, amb les aventures que van tenir lloc després de deixar el país dels ciclops.

• L'illa d'Èol: el déu del vent els fa una bona rebuda i part de la seva hospitalitat és el seu magnífic regal de comiat. En un odre tancat, hi posa els vents dolents i deixa que siguin només els bons els que guiïn les naus d'Odisseu. Durant el viatge, els tripulants es pensen que dins l'odre hi ha riqueses que Èol ha regalat a Odisseu, i mentre aquest dorm l'obren, deixant anar una tempesta de vent que els allunya novament del seu rumb. 

• El país dels lestrígons: els lestrígons són una mena de monstres caníbals. En aparença són iguals que els humans, però es mengen els missatgers que Odisseu els envia i destrueixen la seva flota amb roques un cop es tornen a fer a la mar. Ara només queda una sola nau de la flota d'Odisseu. 

Circe transforma els companys d'Odisseu en animals.
Museu de Belles Arts de Boston. Font

• L'illa de Circe: Circe la fetillera tracta l'avançada que envia Odisseu amb hospitalitat, però els droga el menjar i la beguda amb una substància que provoca l'oblit i a continuació els transforma en porcs. Quan Odisseu va a rescatar-los, es troba amb Hermes, que li dóna l'antídot per a les drogues de Circe: l'herba moli. Odisseu venç Circe i aquesta li demana que sigui el seu amant. Odisseu accepta, i rep un bany i un magnífic àpat. També demana que als seus companys se'ls restitueixi la forma humana, i aquests tornen a la humanitat més joves i formosos que abans. Al cap d'un any de banquets i descans, Odisseu li suplica a Circe que els deixi marxar, i aquesta accepta, recomanant-li abans que visiti l'ancià endeví Tirèsias al món dels morts. A continuació li dóna les instruccions per tal d'arribar al món dels morts i comunicar-se amb ells. Elpènor, el company més jove i desassenyat de la tripulació, cau del terrat on feia la migdiada i mor. 

En aquest cant en particular, així com els altres tres que conformen les aventures fantàstiques d'Odisseu, destaca una tensió especial entre l'animalitat a què Circe condemna els companys d'Odisseu, la divinitat amb què els tempta, i la humanitat a què Odisseu s'aferra finalment. Afrontarà un dilema similar quan es trobi a Ogígia, amb Calipso.

Odisseu a través del mirall

Aquest triangle divinitat / humanitat / animalitat l'he trobat comentat en moltes fonts, fins al punt que ja és una interpretació habitual. Un dels intel·lectuals que ha fet més per posar en paraules aquesta interpretació del text és el filòsof nord-americà Seth Benardete (1930-2001), deixeble de Leo Strauss. Cap al final de la seva carrera, Benardete va elaborar una lectura de l'Odissea d'Homer que va revolucionar la interpretació d'aquest text: va presentar Homer com a precursor filosòfic de Plató, en presentar el seu univers narratiu en termes dualistes: com a tensió entre divinitat i bestialitat. L'ésser humà, en lloc de tenir una tercera natura diferenciada, seria un compost de les dues natures. També va rastrejar en el món homèric la gènesi de l'ètica i la política platòniques.

Durant al seu retir a l'illa de Calipso, a Odisseu se li ofereix un tast del que seria la divinitat o el paradís: una existència beneïda sense treball, dolor, decadència o mort. Tanmateix, Odisseu acaba triant al humanitat, que Benardete interpreta com l'acceptació del seu lloc dins l'ordre dels déus. La seva actitud va en la línia del discurs d'Aquil·les a l'Hades, que llegirem en el proper capítol: quan rebutja la divinitat que Calipso li ofereix, Homer accepta el retorn a casa i la vida tranquil·la i privada que a Aquil·les se li han negat quan ha triat la fama i la glòria immortals.

Circe d'Alan Lee (1995)

Benardete interpreta la cicatriu d'Odisseu, que va obtenir en un enfrontament amb un porc senglar, com a recordatori també de la seva trobada amb l'animalitat. Durant els seus viatges, Odisseu també rebutja - o combat - la bestialitat, com veiem en els múltiples episodis en què s'enfronta a monstres, però en especial en l'episodi a l'illa de Circe. Curiosament, Circe els dóna a les seves víctimes la poció de l'oblit abans de transformar-los en bèsties. L'oblit queda lligat a l'animalitat, doncs, així com també curiosament a la divinitat. La humanitat està de part de la memòria i del record, i veurem com això cada cop anirà fent-se més clar quan es produeixin els reconeixements d'Odisseu un cop arribat a Ítaca. Potser és aquest últim aspecte, el de la memòria i l'oblit, el que traça una línia irreductible entre humanitat i els seus dos reversos, divinitat i animalitat, i una explicació triple de la realitat és, al capdavall, més efectiva que la dual.

A continuació incloc una cita de Carmen Sánchez a Sobre la Odisea que crec que resumeix la idea perfectament:

Salir del mundo real para Ulises es salir del mundo de los hombres. Un mundo que le ofrecerá la posibilidad de obtener la inmortalidad o el riesgo de caer en la animalidad. En cierto modo la Odisea es la deliberada aceptación de Ulises de su condición humana. 

Carmen Sánchez, "Sacrificio, banquete y ritual en la Odisea" a Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors. (p 193)

També he consultat, òbviament:

• Seth Benardete. The Bow and the Lyre. A Platonic Reading of the Odyssey. (Capítol 3: "Odysseus's Choice")