Allò que vaig estimar (#641)

La detenció d'en Giles va capgirar completament la percepció de la seva obra. El que havia semblat un comentari intel·ligent sobre el gènere de terror va començar a presentar-se com les fantasies sàdiques d'un assassí. El peculiar aïllament de l'escena artística novaiorquesa sovint havia fet que les obres òbvies semblessin subtils; les estúpides, intel·ligents; i les sensacionalistes, subversives. Tot depenia de com et "venguessin" l'art. 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Siri Hustvedt es va publicar l'any 2003, i m'ha resultat una lectura força sorprenent i inquietant. Un cop he acabat la novel·la, la sensació que m'ha deixat és força ambivalent, i encara ara no sé dir si la sorpresa ha estat en positiu o en negatiu. Costa de destriar perquè és una novel·la densa i molt extensa, en què la trama ens porta, a través de múltiples pujades i baixades de la tensió i de l'acció, des d'una arrencada molt lenta però planificada amb molta cura, a través d'un misteri que evoca una trama policíaca de ressonàncies postmodernes, fins a un desenllaç que, si bé no lliga tots els caps solts de forma neta, sí que ofereix claus de lectura per a tot el que s'ha esdevingut. És una novel·la, per tant, que es construeix com a calidoscopi o mosaic de petits detalls que s'han d'anar interpretant dins la imatge de conjunt, tot i que al final les claus últimes només les arribarà a tenir el lector mateix. D'altra banda, més que la trama pròpiament de ficció, la lectura queda marcada pel desenvolupament de les reflexions i les idees de l'autora mateixa, posades en boca dels personatges, sobre la relació entre la vida i l'art, l'art com a forma de representació, la construcció de la identitat com a forma d'expressió artística, i la malaltia mental com a manifestació cultural de les inquietuds socials i polítiques d'una determinada època. 

En aquest sentit, és una novel·la que requereix atenció i esforç constants per part del lector per tal de trobar l'encaix entre les vides fictícies dels personatges i les formes com representen ells mateixos aquestes idees: el caràcter simbòlic del relat i les metàfores i imatges que el recorren de principi a fi es fan tan omnipresents que al final creen una sensació molt forta d'artificialitat i de distanciament en la construcció de la novel·la, com si estiguéssim observant subjectes dins d'un experiment controlat més que personatges reals de carn i ossos que actuen i parlen creant una il·lusió de versemblança. La trama és narrada per Leo Hertzberg, un historiador i crític d'art de mitjana edat que forma una amistat inesperada amb un artista multidisciplinari, Bill Weschler, dins l'escena de l'art contemporani novaiorquès dels anys vuitanta i noranta. La trama es va construint al voltant de les relacions entre ells, les seves respectives parelles i els seus fills, de la mateixa edat: en Leo i l'Erica tenen el Matt, i en Bill i la Lucille tenen el Mark. Quan en Mark encara és força petit, en Bill deixa la Lucille per iniciar una nova relació amb la Violet, mentre que la Lucille marxarà a viure fora de Nova York i la Violet cuidarà en Mark com si fos la seva mare. 

La novel·la es basteix a través d'aquestes simetries, desaparicions, repeticions i substitucions successives, que van sembrant la lectura de misteris simbòlics que poc a poc haurem d'anar desllorigant: d'entrada sembla que tenim dues famílies quasi bessones, els dos pares, les dues mares i els dos fills petits. Després, el rol de la Lucille el pren la Violet, l'Erica desapareixerà d'escena després d'una tragèdia familiar, en Mark prendrà el rol simbòlic d'en Matt, i la trama ens endinsarà dins del procés d'autodestrucció d'en Mark, i les claus per arribar a interpretar-ne les causes profundes: essent un adolescent rebel i addicte, el seu viatge d'experimentació i descoberta s'anirà fent cada cop més perillós a mesura que entri en contacte amb un artista performatiu, el sinistre Teddy Giles, que exerceix el culte a la violència com a forma d'expressió artística tènuement disfressada de crítica social. Una cosa que Hustvedt fa molt bé al llarg de la novel·la és retratar-nos l'ambient de decadència intel·lectual al voltant de l'escena de l'art contemporani de l'època: una activitat que cada cop esdevé més performativa i menys autèntica a mesura que va augmentant el seu valor lucratiu, i esdevé moneda de canvi en què les modes i una mena d'histèria col·lectiva per l'última novetat van substituint progressivament el món de significats aparentment estables que oferia tradicionalment la representació artística. 

Per entendre aquesta crítica implícita que dirigeix Hustvedt als pressupòsits culturals de la seva època i ambient són molt útils les glosses que se'ns ofereixen del treball acadèmic de la Violet: aquest se centra, en una primera etapa, en l'estudi de la histèria com a fenomen cultural des del testimoni de les malaltes de la Salpêtrière a finals del segle dinou. Sense posar en dubte les manifestacions fisiològiques reals del trastorn, la Violet acaba interpretant-lo com una mena de manifestació col·lectiva de certes repressions que la societat imposava en les dones, de forma que els símptomes físics acabaven reflectint aquesta constel·lació més amplia de factors culturals i socials que quedaven sota la superfície. En la segona etapa de les seves investigacions, la Violet explora els trastorns alimentaris durant els anys vuitanta i noranta, i n'ofereix interpretacions similars. De la mateixa manera, Hustvedt pretén que entenguem les subcultures urbanes dels anys noranta, la seva fascinació per la violència, l'estètica de la fragilitat i l'ambigüitat sexual, com a manifestació d'un hedonisme expansiu però buit de contingut, agreujat per l'aparició de les drogues de disseny. 

Aquesta és la part que m'ha semblat més interessant de la novel·la, tot i que es nota un trencament generacional molt fort entre l'escena cultural que descriu Hustvedt en la generació dels pares, que es representen a si mateixos com a més genuïns i autèntics, però que dubto que ho siguin realment, i la generació del Mark, que en Leo, en Bill i la Violet miren amb tanta condescendència que, al capdavall, queden encegats a l'hora de comprendre'l o poder-lo ajudar. Part d'aquest encegament es manifesta també, em penso, en la tediosa i, en certs moments força pretensiosa, exposició al detall de les obres artístiques d'en Bill, replicada després en els exagerats talents artístics d'en Matt, massa brillants per resultar versemblants en un nen d'onze anys. La part tràgica de l'argument és que la imatge d'estabilitat i de confiança en suposades veritats adquirides que se'ns ofereix a la primera part de la novel·la queda destrossada a la llum dels esdeveniments posteriors. És una dimensió tràgica del personatge principal que queda assenyalada a través del seu encegament al final de la novel·la. 

El que més m'ha grinyolat de la novel·la és que, possiblement, aquest encegament no és cosa només dels personatges. Hi ha quelcom de profundament pertorbador en la utilització que fa Hustvedt del seu propi material autobiogràfic, que no dissimula en cap moment, i que es fa especialment dur de llegir quan afecta terceres persones representades en els personatges d'en Mark i la Lucille. Suposo que l'efecte de la lectura l'any 2003 no devia ser el mateix que avui dia, però possiblement és un dels aspectes de la novel·la que ha envellit pitjor. Tampoc hi ajuda gaire que se'ns ofereixi una veu narradora masculina, un punt forçada per part de Hustvedt, i els personatges femenins vagin quedant desdibuixats i en segon pla. Més que retratar la seva pròpia experiència autobiogràfica, sembla que l'autora vulgui disseccionar les psiques dels altres personatges i intentar oferir-ne un diagnòstic a base de pistes i mitges tintes. La justificació habitual és que cal separar l'obra de ficció dels fets reals, però es fa molt difícil en casos com aquest, en què és l'autora mateixa que ens presenta les connexions en safata, especialment pel que fa als fets del crim en què es veu involucrat en Mark. En definitiva, m'ha semblat una novel·la interessant, però no m'ha agradat tant com d'altres de la mateixa autora, i potser no és la que recomanaria per començar si no n'heu llegit mai res. 

Sinopsi: L'acadèmic Leo Hertzberg i l'artista Bill Weschler es coneixen durant els anys setanta en l'escena artística i bohèmia de la ciutat de Nova York. Estableixen una amistat que durarà trenta anys, i que involucrarà també les parelles i els fills. La novel·la ens anirà descrivint les relacions entre l'art d'en Bill i la seva pròpia vida, i en Leo haurà d'intervenir a l'hora de salvar en Mark, el fill del seu amic, de les seves pulsions autodestructives. 

M'agrada: Sobretot les parts més assagístiques del text, i el joc de miralls, de representacions i simbolismes que van construint el fil de la novel·la. La qualitat de la prosa de Hustvedt és sempre un punt a favor, també. 

No m'agrada: En aquest cas m'ha costat molt connectar amb la història vital dels personatges. M'ha semblat retratada des d'una òptica massa freda i distanciada, que m'ha impedit empatitzar-hi en molts moments. 

Elegia per un americà (#500)

Havia dit que era el cordill, veure'm allà lligat amb el cordill, que l'havia impulsat a voler parlar amb mi. Parlar sempre lliga una cosa amb una altra. Volem un món coherent, no un món fet de trossets. 

Aquesta és la idea que hi ha rere aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Siri Hustvedt, que es basteix tota ella com una mena de teràpia a través de la parla, i va filant diferents records per part dels protagonistes, que intenten contínuament treure'n un tot coherent en forma de narració. La tasca no és fàcil d'entrada: els dos germans protagonistes, intel·lectuals novaiorquesos de mitjana edat, es troben fent el dol per la mort recent del seu pare, i comencen a investigar sobre un secret amagat tan sols esmentat en una carta que ha quedat entre els papers del difunt. La seva investigació els porta al poble de la infància, en un paratge rural de Minnesota, per tal de descobrir quin era aquest secret. Tanmateix, aquest fil argumental actua com una mena de marc general de la història, ja que el gruix principal de la novel·la està conformat per les vicissituds dels dos germans intentant navegar les seves vides privades. Erik, el narrador, és un psiquiatra divorciat que estableix una relació d'amistat amb la seva nova llogatera, que s'instal·la en un apartament adjunt a la seva propietat amb la filla de sis anys. Erik ha d'afrontar l'amor no correspost que sent per aquesta persona que acaba d'entrar a la seva vida, mentre l'exparella de la dona els assetja a través d'unes fotografies pertorbadores que formen part d'un projecte artístic. D'altra banda, la seva germana Inga es veu amenaçada per la publicació de les cartes del seu difunt marit a una amant, mentre la seva filla adolescent, Sonia, encara es troba processant el dol pel seu pare mort i per l'experiència traumàtica que va viure l'11 de setembre. 

Tots aquests fils argumentals van entrecreuant-se els uns amb els altres amb el teló de fons dels diaris del pare difunt que, com a veterà de la segona guerra mundial, també es trobava profundament traumatitzat pels horrors en què s'havia vist immers. De fet, la novel·la de Hustvedt ens mostra amb claredat com tots aquests episodis no tenen gaire res a veure els uns amb els altres, però és la narració mateixa que n'intenta trobar els paral·lelismes i les coincidències. Un altre fil que connecta totes les històries entre elles és l'interès de Hustvedt per la psiquiatria, que fa que els personatges analitzin constantment els seus estats mentals per poder trobar-hi un sentit o una connexió amb d'altres experiències passades. Així doncs, a través de la història del pare i les seves fugues, reticències i silencis, els germans aniran reconstruint una història de traumes reprimits i silenciats, i veuran aflorar, a través dels seus diaris, una narració sobre la vida del difunt que encara no havia vist la llum. És així com Erik anirà entenent també la seva pròpia relació amb l'ansietat, i amb tota una sèrie de desitjos i pulsions reprimits que acabaran sorprenent-lo amb una part de la seva psique que ell mateix desconeixia. Els fragments de conversa amb els seus pacients que van apareixent en la narració semblen fora de lloc en el marc del que se'ns està relatant, però al final acaben revelant aquestes connexions amb el món interior dels protagonistes. 

De la mateixa manera, costa destriar la realitat de la ficció en una narració que, per a Hustvedt, esdevé fins a cert punt autobiogràfica, força més que d'altres novel·les que li he llegit. L'autora va emprendre l'escriptura d'aquesta novel·la després de la mort del seu pare, i els fragments dels diaris que hi apareixen són fidelment reproduïts dels diaris del pare de Hustvedt, Lloyd Hustvedt, mort el 2003. De fet, aquests són els moments més colpidors de la trama sencera, quan el pare, en primera persona, ens ofereix retalls de les seves memòries de la guerra al Pacífic, el seu retorn a la granja familiar amb una ferida emocional que l'afectarà per sempre més i, fins i tot abans d'aquest trencament, la nissaga familiar dels seus propis pares, immigrants escandinaus a l'Amèrica rural que van haver d'afrontar la depressió econòmica, de la qual mai van arribar a refer-se, després de tota una vida lluitant per treure la família endavant. D'altra banda, el personatge de l'Inga té clars paral·lelismes amb la vida de l'autora: ambdues reflexionen sobre viure a l'ombra d'un marit famós que les eclipsa amb el seu talent per a la novel·la, i es veuen atrapades en la necessitat d'afirmar el seu propi caràcter com a creadores, i a l'hora de gestionar també la figura pública del marit que, en el cas d'Inga, ja és mort i per tant no pot defensar-se dels retrats que se li facin des de fora. 

Tanmateix, potser la presència dels dos germans es fa redundant en una novel·la que es basa a confrontar totes aquestes memòries i buscar-ne connexions ocultes i reveladores. La impressió que em vaig emportar és que un d'ells, o bé l'Erik o bé l'Inga, hauria estat més que suficient per explicar aquesta història de dol i de recuperació de memòries soterrades que no s'acaba revelant ben bé fins al final. En aquest sentit, la història va construint connexions que van mostrant el seu sentit a mesura que avança la lectura, de forma que, per a mi, l'experiència de lectura ha anat de menys a més. De vegades és millor tenir paciència i aguantar fins al final, encara que l'arrencada pugui semblar fluixa. La història de les vicissituds personals de l'Erik i la seva veïna es fa sobrera durant gran part de la novel·la, però durant el seu terç final va adquirint força més sentit dins la imatge de conjunt. Igualment, la revelació final sobre el secret amagat del pare, així com també sobre les cartes del marit difunt, poden resultar decebedores si es llegeixen només com a part de l'argument: la seva càrrega simbòlica i la seva connexió amb altres elements de la trama que han aparegut anteriorment pesen molt més dins el relat que la seva pretensió de realisme, que la novel·la abandona a mig camí. 

Com passa a les novel·les de Hustvedt, de fet, el que comença amb pretensions de relat realista o costumista de les vides dels protagonistes acaba desdibuixant-se en metàfores i símbols que van recorrent la narració sencera, i per això el relat acaba prenent una dimensió d'irrealitat que es va fent més forta com més s'apropa al final, amb una textura quasi onírica. Les aparicions de fantasmes a les vides dels protagonistes, i les presències, reflexos, veus i imatges que es van entrecreuant en les seves experiències quotidianes, acaben prenent un pes crucial per a la narració. És així que, en acabar l'experiència de lectura, el que més colpeix és la qualitat d'algunes de les imatges: l'assassinat del soldat japonès, que esdevé un autèntic motiu recurrent per al pare, o les imatges artístiques que expressen moments traumàtics per a alguns dels personatges com, per exemple, la revelació en forma de diorames que acaba revelant el secret del pare, o la imatge fotogràfica que persegueix al protagonista un cop es fa pública, de forma similar al que passava a Els ulls embenats. És per això que em sembla una bona recomanació. Siri Hustvedt és una autora amb un imaginari molt particular, que us pot resultar familiar si ja heu llegit altres obres seves, però que pot ser desconcertant quan es llegeix per primera vegada. 

Sinopsi: Després de la mort del seu pare, els germans Erik i Inga descobreixen, entre els seus papers, una carta de quan era adolescent que fa referència a un secret guardat durant tota una vida. Mentre que Inga s'obsessiona per descobrir la identitat de la persona que signa aquesta carta, i saber què li havia passat al pare, Erik queda immers en la lectura dels diaris del difunt, que descriuen molts altres moments de la seva vida. Paral·lelament, tots dos s'enfronten a diferents enigmes en les seves vides privades, que a moments els desconcerten però que hauran d'aprendre a observar i analitzar amb cura, fins i tot a respectar, si volen alliberar-se'n. 

M'agrada: Com passava a Els ulls embenats, més que un argument coherent, m'agrada la potència de les imatges que es van exposant al llarg de la lectura, que no necessàriament han d'encaixar amb perfecció dins d'un tot, sinó que colpeixen amb les seves incoherències, presències i amenaces latents. L'últim terç de la novel·la, aproximadament, acaba compensant la manca de ritme de la primera meitat. 

No m'agrada: És un relat desigual, en què alguns detalls o trames secundàries s'acaben fent força superflus a la vista del conjunt. 

L'estiu sense homes (#277)

No hi ha futur sense passat, perquè el que ha d'arribar no es pot imaginar sinó com una mena de repetició. 

Aquesta novel·la de l'autora nord-americana Siri Hustvedt es va publicar el 2011 i és, possiblement, una de les seves novel·les més lleugeres. Tractant-se de Siri Hustvedt, però, això no vol dir que sigui, de fet, una novel·la lleugera. El seu inici de seguida ens posa en situació: el marit de la Mia Fredriksen li demana una "pausa" en el seu matrimoni per anar a viure amb una companya de treball més jove. Immediatament després de rebre la notícia, la Mia té una crisi nerviosa i acaba hospitalitzada. Al cap d'uns dies, marxa a passar l'estiu al poble de la seva infantesa, on encara viu la seva mare en una residència per a la gent gran. Aquest temps de descans obre un espai de reflexió sobre la seva vida passada, el seu matrimoni i la seva pròpia identitat, que la portarà a acceptar les ferides del passat com a part del seu procés de guariment. 

L'argument gira al voltant de les coneixences que Mia fa al llarg d'aquell estiu, a través de diverses generacions de dones que ofereixen un ventall d'experiències diverses: el cercle d'amigues de la seva mare a la residència d'ancians, les adolescents del taller de poesia que Mia imparteix al centre cívic del poble, la veïna del costat, que és una jove amb criatures petites que també passa problemes al seu matrimoni, i la seva terapeuta, que ofereix píndoles condensades de saviesa sobre l'existència humana en un camí constant d'autoconeixement. Aquest tènue fil argumental dóna peu, com és habitual en la ficció de Hustvedt, a múltiples reflexions sobre el sexe i el gènere femení al llarg de la història, i també en la societat actual, arrelades en la filosofia contemporània, la neurobiologia, i la història de la literatura i del pensament. 

El discurs feminista que en segueix no és mera retòrica, sinó reflexió pausada i profunda sobre el que implica ser dona en la societat occidental avui dia, i també pel que fa a la psicologia individual. La consciència de ser el sexe secundari, sempre subsidiari del pensament, la ciència i la literatura fetes pels homes, i la fragilitat de la identitat que es construeix rere aquest esquema, revelen múltiples formes de resistència i subversió d'aquest tipus de discurs, i múltiples contradiccions i dissociacions - esquerdes i ferides - que fan perillar l'aparent estabilitat d'aquest món jerarquitzat. També és una reflexió sobre el matrimoni i les relacions amoroses, i sobre què fa que la identitat pròpia es dilueixi en la de la parella un cop la memòria passa a ser compartida. El conjunt acaba essent un retrat fantàstic i preciosista sobre l'existència humana en general a través de les seves edats, i ens recorda la fragilitat d'aquesta existència i de les connexions que creem i que ens mantenen amb vida. El que en mans de qualsevol altra autora no hauria passat d'entreteniment lleuger, aquí es transforma en testimoni intel·ligent, vívid i deliciós sobre el pas del temps, la identitat personal i allò que ens fa humans tant a homes com a dones. 

Sinopsi: Després d'una crisi nerviosa quan el seu marit decideix deixar-la, la Mia Fredriksen es trasllada al poble on viu la seva mare per passar aquell primer estiu de separació. La seva mare i el seu cercle d'amigues, la seva veïna i el grup d'adolescents a qui fa classe d'escriptura creativa li ofereixen diverses visions de la feminitat i de la seva experiència que la faran enfrontar-se amb la seva pròpia situació personal, així com amb el seu passat. Aquesta reflexió per tal de saber si totes aquestes experiències tenen algun sentit la portaran també a llocs cada cop més foscos i complicats, però les seves relacions amb les altres dones li aniran oferint sortides de vegades inesperades, però de les quals sempre n'extraurà alguna lliçó. 

M'agrada: Siri Hustvedt mai no decep, i la novel·la és una mina de pensaments i imatges sobre la idea de la feminitat i el seu discurs a través de la història. 

No m'agrada: En aquest cas, perd una mica en comparació amb d'altres novel·les de la mateixa autora, i el desenllaç d'alguns dels fils argumentals m'ha semblat un punt precipitat i fàcil. 

Records del futur (#266)

Hi ha un ganivet i hi ha una clau. / Una senyora fent un te suau. / Obre el llibre i aprèn el malefici. / Hi ha una història esperant que l'expliqui. 

Aquesta és la recomanació de l'última novel·la de l'autora nord-americana Siri Hustvedt. És una lectura fascinant i addictiva, encara que la novel·la planteja el seu propi ritme i les seves pròpies normes en tot moment. Provar de forçar-la pot resultar contraproduent, en aquest cas. Reconec que em va costar una mica entrar-hi en els primers capítols, però després - al cap d'un terç, més o menys - em va atrapar i no vaig poder deixar-la fins a la darrera pàgina. A Records del futur, Siri Hustvedt ens presenta una narració a múltiples veus en què els personatges i els seus respectius relats esdevenen vehicles per a les idees de l'autora sobre la memòria, la identitat, la creació literària, l'experiència de la feminitat a la societat contemporània, i la imaginació com a via d'alliberament de totes aquelles restriccions que la cultura del nostre temps ens imposa. 

Narrada a cavall entre el present i el curs escolar de 1978-1979, Siri Hustvedt mira enrere cap a l'any sabàtic que es va prendre el seu alter ego fictici, S. H., a la ciutat de Nova York abans d'iniciar els estudis de postgrau a la Universitat de Columbia. La seva ambició era prendre's aquell any com a termini per a escriure la seva primera novel·la, i el relat també ressegueix l'accidentada història d'aquesta primera narració. Hi ha molt de material autobiogràfic en la novel·la, tot i que els esdeveniments narrats puguin ser totalment ficticis, i contínuament oberts a la interpretació i a la lectura entre línies. Però el que hi ha d'autèntic en els records de l'autora es pot deduir fàcilment de les experiències relatades: és més aviat una autobiografia simbòlica i emocional. Caminar per la nit de la gran ciutat amb por de ser atacada, el menyspreu paternalista dels homes envers la dona llegida i culta, o l'educació primerenca en què la nena és criada per esperar-se quieta sense fer soroll, o per ser una bona enfermera, o per ser sempre personatge secundari en el relat protagonitzat per un home, són experiències que ressonen en l'experiència de ser dona, a un o altre nivell i per a diferents generacions, i que tracen un retrat fidedigne de la societat on vivim. 

La protagonista, S. H., és una jove que prové de Minnesota i s'instal·la a Nova York amb els seus estalvis per dedicar-se a escriure durant un any abans de proseguir els estudis universitaris. Quan la narradora del present, de seixanta anys, troba els diaris que ella mateixa havia escrit entre els anys 1978 i 1979, es desencadena una reflexió sobre aquests esdeveniments passats, que li van resultar decisius per al seu desenvolupament personal i intel·lectual. La memòria és sempre defectuosa, però. Hi ha records que queden gravats a la ment de forma indeleble, i n'hi ha d'altres que no deixen traça. A través d'aquest diàleg amb els seus diaris, la narradora reflexiona sobre la seva identitat passada i present, i reconstrueix una història de pors i culpabilitats assumides, però també de resistència i alliberament. Tot just instal·lar-se al pis de Nova York entra en escena la boja de l'àtic, com també passava a Els ulls embenats. La veïna del pis del costat, la Lucy Brite, es posa a cridar per les nits i a tenir converses amb ella mateixa en què diferents personatges s'alternen per escenificar una història de maltractaments i opressions passades. S. H. de seguida se n'adona que hi ha un misteri per resoldre rere el comportament estrany de la veïna, però prefereix mantenir el misteri, fins que és la mateixa Lucy qui irromp a la seva vida de forma inesperada. 

De fet, S. H. són també les inicials de Sherlock Holmes, el famós detectiu, que encarna, per a Hustvedt, la ceguesa inherent a la racionalitat moderna. Tota boja de l'àtic, al capdavall, no és res més que una història que encara no ha estat explicada. Mentre tots tres manuscrits es van desenvolupant - la narració del present, el diari del passat i el manuscrit de la primera novel·la - els tres relats es van reclamant l'un a l'altre a través de diferents símbols, imatges i situacions que es repeteixen de diferents formes en cadascun d'ells. A la vegada, el contrapunt del relat l'aporta la figura històrica de la baronessa Elsa von Freytag-Loringhoven (1874-1927), una artista dadaista, poetessa i performer, que va viure a Nova York als anys vint, i que molt probablement va ser l'autèntica autora de la Font de Marcel Duchamp. La seva veu moderna i desinhibida ressona a través del relat de la protagonista com a reflex de les mateixes inquietuds i passions compartides per les dones a través de les dècades. Així és com, en el record, passat i futur s'identifiquen, ja que en tot record del passat hi ha una presència latent d'un futur encara no realitzat. La novel·la ens presenta aquestes tensions d'una forma clara i vehement, en tant que una mirada lúcida, crítica i auto-irònica no té per què estar renyida amb l'apassionament per la vida i l'experiència directa del propi cos i de la relació amb els altres. 

Sinopsi: En els mesos que precedeixen l'ascensió al poder de Donald Trump, l'autora recupera uns manuscrits de la seva època universitària a la ciutat de Nova York: el diari personal que va escriure en aquella època i fragments en esborrany de la seva primera novel·la, un intent frustrat. Aquells anys es van veure marcats per les seves experiències amb els homes i els seu grup d'amics, així com la relació inesperada i fortuïta que estableix amb la seva veïna del pis del costat, a qui sent cridar nit rere nit. En el moment en què se succeeix un fet traumàtic decisiu per a ella, aquest episodi desencadena una sèrie de records de la seva infància a Minnesota, en què prenen especial importància els rols de gènere adoptats per l'home i la dona en el si de la família. 

M'agrada: És una novel·la extremadament lúcida i intel·ligent, que reflexiona sobre els rols que la societat imposa sobre les dones injustament, i actua d'altaveu alliberador respecte d'aquests. 

Els ulls embenats (#126)

Mentre anava cap a casa vaig notar una sensació de tremenda buidor al cap, al pit, a l'estómac. Era tan profunda que per un moment vaig pensar que ja no habitava en mi mateixa com abans. El "jo" que sempre havia designat completament la meva vida interior semblava haver-se desplaçat cap a un altre lloc, i per un minut em vaig aturar, superada per la meva pròpia estranyesa envers jo mateixa. 

The Blindfold (1992) de Siri Hustvedt és una novel·la que m'ha resultat tota una experiència. No sé si us ha passat mai això d'acabar un llibre, i passar una llarga ressaca de dies i dies després pensant-hi, tornant-hi a pensar, provant d'esbrinar-li significats i, principalment, provant de fer espai al cap per a altres coses. És difícil donar una idea general de l'argument perquè és una ficció que consta de relats diferents, i la gràcia de la seva lectura és anar descobrint símbols, paral·lelismes, repeticions i relacions implícites entre les seves diferents parts. L'argument s'articula principalment al voltant de les relacions de gènere, la fragmentació de la identitat i la incapacitat de posar en paraules l'experiència de l'inconscient. 

Siri Hustvedt es posa a la pell d'Iris Vegan, una estudiant de literatura a la universitat de Columbia, que explica la història en primera persona. La seva identitat, com a dona, no és ni coherent ni estable, sinó fragmentària i inconnexa, i en la seva aventura d'autoconeixement es va creuant amb diferents personatges que tracten de definir-la i categoritzar-la, sovint contra la seva voluntat. L'objectiu últim del seu viatge és arribar a trobar les paraules adequades per tal d'explicar la seva història. Tanmateix, la majoria de personatges masculins tractaran d'editar aquest relat: el sr. Morning, que la contracta per a una obra diguem-ne creativa; el seu professor d'universitat, des de l'autoritat de la institució acadèmica: el seu metge, des de l'autoritat de la institució mèdica, i un llarg etcètera. (Per cert, si voleu llegir el relat sencer de la seva relació amb les migranyes, sense edicions ni talls ni interrupcions, us interessarà llegir La dona tremolosa). Quan Iris es resisteix a ser definida o editada en aquests termes, és qualificada de misteri o directament de bruixa. Sona familiar? 

L'amor i el desig també tenen lloc en l'equació: les relacions de gènere en aquesta novel·la són una constant negociació dels termes de la relació. Iris ha de suportar que els homes que estima s'amaguin d'ella; a la vegada, ella esdevé un misteri que ells intenten revelar a qualsevol preu, encara que aquest sigui el de la gelosia i l'afany de possessió. El relat, per tant, també inclou el sacrifici i la renúncia d'Iris quan troba que els termes són excessius. Aquest resum, però, potser és massa simplista, al capdavall: els homes, en aquest procés de revelació de la identitat, també poden esdevenir aliats. En aquest rol, per exemple, apareix Paris que, com el Paris mitològic, sembla abocat a emetre un judici estètic, i finalment es dedica a jutjar la història d'Iris. Abans d'això, és cert que és aquest personatge que identifica Iris amb un rol masculí, amb l'home del quadre. Un dels misteris de la novel·la és si l'aliança amb Paris s'aguantarà i servirà per decantar la balança. 

En la novel·la hi apareixen molts observadors i molts dobles: Iris, per tant, decideix assumir una identitat masculina per vagar de nit per la ciutat. El seu alter ego, Klaus, tanmateix, reclama la seva autonomia i el seu propi espai, i Iris comença a duplicar-se, en un passatge que recorda clarament la dicotomia entre Jekyll i Hyde. En aquest sentit, és revelador com en diferents moments de la trama entra en joc la diferència entre objecte i cosa enunciada per Heidegger i desenvolupada en la teoria de la cosa de Bill Brown. Per explicar-ho breument, un objecte acompleix la seva funció i és passiu respecte al subjecte que l'utilitza; en canvi, una cosa és disfuncional i per tant ens interroga amb la seva presència. Així és com el relat adquireix tons gòtics progressivament, quan la pròpia identitat esdevé cosa o, per expressar-ho millor, en esdevenir la identitat fragmentària i incoherent hi ha parts d'aquesta que inquieten en la seva estranyesa i aparent autonomia. Part d'aquesta autonomia, doncs, rau en la incapacitat de categoritzar definitivament la cosa en paraules. En paraules de Castoriadis: "és necessari abandonar la nostra imatge de la representació com una pantalla de projecció que separa el 'subjecte' de la 'cosa'" (Bill Brown 2001: Thing Theory, 8). 

Aquest conflicte, per exemple, troba una expressió gràfica quan el camí d'Iris es creua amb el de George, un fotògraf, que a través de la fotografia que li fa la converteix en text i en enigma: Iris es nega a reconèixer-se en el seu propi retrat, i la fotografia adquireix una autonomia inesperada en començar a circular i a reproduir-se sense control. Així doncs, Iris descobreix la buidor, la manca de significat, el forat inexpressable en paraules, al cor de la seva pròpia identitat. Quan aquesta dissociació es creua amb les seves migranyes i ha de ser ingressada a l'hospital, en el seu camí també es creuarà la boja de l'àtic, que aquest cop no es troba a l'àtic sinó al pis principal, però que també es passeja de nit pels passadissos, i amb qui la protagonista també acabarà identificant una part de la seva subjectivitat. Com podeu veure, una novel·la apassionant, que fa pensar, i que no esgota interpretacions només amb un cop d'ull. 

Sinopsi: La novel·la consta de quatre parts diferenciades que es llegeixen com quatre relats independents. Tanmateix, en l'últim dels relats, que és el més llarg, es revela la cronologia dels altres episodis i s'aprecia millor el relat sencer com a conjunt. En la primera part, Iris és contractada pel misteriós sr. Morning, per fer un treball consistent a descriure certs objectes d'ús quotidià fins al mínim detall: un guant, una bola de cotó fluix amb restes de maquillatge, un mirallet. A mesura que avança en la seva feina, Iris descobreix que tots aquests objectes pertanyen a una dona assassinada, i que Morning intenta reviure el seu record a través dels objectes. A partir d'aquest moment, Iris es decideix a descobrir quina relació hi ha entre ell i la dona morta. La segona part estableix un triangle amorós i d'interessos entre Iris, la seva parella Stephen i George, un fotògraf que demana fer-li un retrat a Iris. George també retrata una dona que té un atac d'epilèpsia pel carrer. Al voltant d'aquesta experiència i del seu propi retrat, Iris es comença a preguntar per la falsedat i la crueltat en la imatge que es crea d'un subjecte. La tercera part relata l'experiència d'Iris a l'hospital, en què les seves companyes d'habitació acaben revelant aspectes insospitats de la seva pròpia subjectivitat. La quarta part és la més llarga i complexa, en què Iris estableix relacions amb el seu professor d'universitat, el professor Rose, i amb Paris, un excèntric crític d'art que la convida a mirar-se d'una altra manera. A la vegada, la protagonista desenvolupa una doble identitat i una doble vida que amenaça amb desestabilitzar la seva relació amb Rose. 

M'agrada: És una novel·la apassionant, plena de misteri, i que des del punt de vista de la subjectivitat femenina a mi m'ha semblant una obra mestra. 

La dona tremolosa (#113)

El mal de cap sóc jo, i comprendre-ho m'ha representat la salvació. Potser ara el truc consisteixi en integrar de la mateixa forma la dona tremolosa, reconèixer que ella també forma part de mi. 

Aquest assaig publicat el 2010 de la novel·lista nord-americana Siri Hustvedt és una aproximació molt interessant a les qüestions filosòfiques i psicològiques al voltant de la identitat personal. A partir d'un fet aparentment fortuït, un atac de tremolor i convulsions que l'autora va experimentar en un acte públic, i que es va anar replicant successivament en altres ocasions, el que se'ns ofereix és una reflexió reposada sobre els aspectes més misteriosos del funcionament de la ment i el cervell humans. Al rerefons de l'assaig, hi ha la necessitat de l'autora d'explicar-se a si mateixa el vessant objectiu i subjectiu d'un trastorn, així com la incapacitat de diagnosticar-lo sense cap rastre últim de dubte. 

Es podria argumentar que Hustvedt només amuntega casos clínics i dades d'estudis científics. El que en realitat fa és exposar-los en forma de relat: el relat de l'empresa científica dedicada a l'explicació última dels fenòmens psíquics i neurològics, així com també el relat de la integració del dolor i el patiment en l'empresa creativa i artística. Al reconeixement d'aquesta necessitat hi arriba a través de la relació complexa i difícilment destriable entre imaginació i memòria, en tant que la identitat es basa en el manteniment d'una imatge fixa i estable d'un mateix a través del temps. Els dos cavalls de batalla fonamentals a través de l'escrit són les distincions binàries bàsiques entre ment i cervell i, per tant, psicologia i neurobiologia, i entre conscient lingüístic i inconscient prelingüístic. Finalment, conviure amb l'ambigüitat s'acaba imposant com a resposta provisional a la manca de certeses i a la incapacitat de reduir objectivament l'experiència de la primera persona del singular. 

Continguts: El llibre consta d'una única secció que desenvolupa la recerca de l'autora al llarg de la història i de les diferents disciplines científiques i filosòfiques per arribar-se a explicar els seus episodis de migranyes i atacs de convulsions. Partint del trastorn de dissociació, el llibre s'endinsa en les mancances de cada nou diagnòstic proposat, així com en les evolucions històriques que ha patit cada definició mèdica, i les teories filosòfiques que expliquen la personalitat subjectiva i la relació entre ment i cervell. 

M'agrada: La seva lectura és un plaer per la serietat i profunditat de les reflexions que proposa, així com per la claredat expositiva.