Aquesta novel·la de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o va ser la segona novel·la que va escriure, quan encara era un estudiant a la universitat de Makerere, a Uganda. Tot i així, va ser la primera que es va publicar, l'any 1964. El riu entremig, la seva primera novel·la, no es publicaria fins un any més tard. Totes dues, escrites encara en anglès, són grans exemples del projecte literari que Ngũgĩ iniciava en aquest moment, i ens ofereixen petits tastos del que vindrà després en les seves altres novel·les, més madures i reeixides pel que fa a la qualitat literària. No ploris, fill és el traumàtic pas a l'edat adulta de Njoroge, un infant que creix en un poblet kikuiu i que té un únic somni per al seu futur: aconseguir anar a escola. Els seus germans són tots més grans que ell, i estan marcats per la violència que han presenciat durant la segona guerra mundial, i per la situació d'injustícia política que viuen en el present, en què es veuen desposseïts de la seva pròpia terra a mans dels colons blancs. D'altra banda, el seu pare, veterà de la primera guerra mundial, troba les terres dels seus avantpassats expropiades per un propietari blanc, i es veu obligat a treballar per a aquesta persona amb l'esperança d'aconseguir recuperar algun dia allò que ha perdut.
Després d'una vaga general fallida i la brutal repressió de les forces colonials, que declaren l'estat d'emergència, els joves del poble prendran les armes i fugiran al bosc, per afegir-se a la guerra de guerrilles que serà coneguda com la insurrecció dels Mau Mau i que portarà finalment a la independència de Kenya. A la llum de les proeses dels líders polítics Jomo i Dedan Kimathi, que adquireixen proporcions mítiques per virtut del boca orella en un poble remot com el de la família protagonista, els joves entendran que és el moment de passar l'acció, mentre que s'establirà un amarg conflicte generacional entre els guerrillers i la generació anterior, que ha esperat massa temps intentant subsistir en la passivitat. Tanmateix, per a Njoroge representarà un estroncament inesperat i brutal dels seus somnis per al futur, i això acabarà de marcar el seu caràcter per sempre. És indiscutible que Ngũgĩ introdueix elements clarament autobiogràfics en el seu protagonista, especialment a la primera part de la novel·la, i que pretén explicar des del punt de vista dels kikuiu el conflicte polític que va marcar la seva infància i que va dividir la seva família, explicat amb més detall al seu volum de memòries Somnis en temps de guerra.
La novel·la és breu i la narració molt senzilla, amb el context històric una mica forçat en les exposicions dels personatges, i les imatges una mica massa evidents i sobreexplicades. A mi em va convèncer una mica més l'aposta pel to mític, no sempre naturalista, de El riu entremig. Aquí, la història és la d'una família sencera, de forma que cap dels membres de la família, ni tan sols el protagonista, Njoroge, acaben esdevenint el centre de la narració. Són personatges que es dibuixen més com a constel·lació que com a individus, i que arriben a colpir més pels seus rols dins la comunitat i les seves relacions socials i familiars els uns amb els altres que no pas per la seva profunditat psicològica. En aquest sentit, em sembla magistral l'esbós de triangle format per Ngotho, el pare desposseït, el senyor Howlands, el patró blanc que s'ha apropiat de les terres de Ngotho perfectament convençut del seu dret diví a fer-ho, i Jacobo, un terratinent negre que s'ha enriquit a través de la col·laboració amb Howlands. Tots tres personatges i la seva relació amb la terra articularan els conflites principals de la novel·la i la portaran al seu tràgic final.
D'altra banda, la relació de Ngotho amb el seu fill Boro, veterà de la segona guerra mundial, és una de les relacions més colpidores i interessants de la narració sencera, encara que no quedi del tot desenvolupada. Pare i fill tenen concepcions diferents del conflicte polític que han d'afrontar i queden separats per la seva incomprensió mútua, mentre que les seves posicions vitals acabaran molt més a prop del que cap d'ells pot arribar a preveure. Pel que fa al protagonista, Njoroge, assistirem a la desintegració del seu somni i dels seus ideals de la forma més directa i brutal possible, i en aquest sentit el pessimisme de la proposta sembla un preludi ominós al que després serà el protagonista d'Un gra de blat. La novel·la sencera es llegeix com si fos una versió preliminar d'Un gra de blat, novel·la en què els personatges principals i els seus conflictes, així com el context polític de l'estat d'emergència i la seva brutal repressió de la població negra, queden molt més ben retratats. Tot i així, Weep Not, Child és una novel·la que ens demostra novament l'increïble talent de Ngũgĩ per a la narració d'històries, i és una lectura tan colpidora i profunda com totes les altres novel·les de l'autor.
Sinopsi: Njoroge viu amb el seu pare, les seves dues mares i els seus germans grans en un petit poble kikuiu. La seva felicitat és completa quan la seva mare li revela que la família farà un esforç econòmic per enviar-lo a l'escola. Més tard, però, quan es troba a l'escola secundària, esclata l'estat d'emergència i els seus germans fan el jurament dels Mau Mau. L'exèrcit britànic arriba a les cases i executa els sospitosos per crear terror en la població. Els presoners en camps de concentració es transformen en ostatges polítics que el govern utilitza per pacificar els poblats insurrectes. Davant d'aquest conflicte, el pare de Njoroge, Ngotho, decideix passar a l'acció. Les decisions que prendran els homes de la família determinaran el futur de Njoroge per sempre.
M'agrada: És una mostra més del talent de Ngũgĩ per a la creació d'imatges a la vegada senzilles i profundament colpidores. La seva aparent senzillesa va revelant nivells de lectura i complexitats a mesura que avança la lectura. Avui dia ens pot semblar obvi, però en el moment de la publicació d'aquesta novel·la la narrativa postcolonial estava en els seus inicis, i no era tan habitual que el conflicte de la metròpoli britànica amb les colònies rebels s'expliqués de forma tan clara i eloqüent des del punt de vista africà.
No m'agrada: És una novel·la excessivament breu, amb un final un punt abrupte, i que potser perd una mica en comparació amb les novel·les de Ngũgĩ que vindran després.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada