"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

13 de març de 2019

Un experiment de crítica literària (#238)

Hamlet no s'enfronta amb un fantasma per tal que les seves reaccions ens parlin de la seva naturalesa i per tant de la naturalesa humana en general; se'ns mostra reaccionant amb naturalitat per tal que nosaltres acceptem el fantasma. 

Aquest assaig de C. S. Lewis es va publicar el 1961 i recull, per posar-ho simplement, la teoria estètica del seu autor. Parla de la lectura com a activitat i en presenta una aproximació totalment original quan planteja un peculiar experiment a l'hora d'enfocar la crítica literària: no considerar si un llibre és bo o dolent per si mateix, sinó caracteritzar en canvi dues formes de llegir, una de literària i profitosa, i una altra de no-literària i més estèril. El text apareix en un moment històric en què l'acadèmia es debatia entre el rebuig directe o l'acceptació reservada de la cultura popular. Em recorda a la divisió que fa Umberto Eco entre apocalíptics i integrats i, encara que sorprengui a priori per la seva pertinença a l'àmbit acadèmic, Lewis se situaria molt còmodament entre els integrats. Per això, el seu matís respecte a l'activitat de llegir és força significatiu. Lewis defuig les classificacions a priori, perquè l'acadèmic més prestigiós pot fer una lectura egoista o instrumental dels clàssics més reconeguts de la història de la literatura, mentre que, amb una lectura adequada, d'una obra popular se'n poden extreure experiències o aprenentatges valuosos. D'aquesta manera acusa els que jutgen a priori gèneres menors, com la fantasia, la ciència-ficció o la literatura per a infants, com si aquestes etiquetes no recollissin obres ben diverses i heterogènies. A partir d'aquestes reflexions inicials, completament allunyades del classisme o l'esnobisme acadèmic, l'anàlisi de Lewis recorre diversos camps de la teoria estètica més tradicional, inclòs un petit excurs sobre poesia contemporània, però sempre per donar-hi una nota creativa i certament heterodoxa. L'autor comença creant paral·lelismes amb altres formes artístiques que no són la literatura, com la pintura i la música, de forma que, a través de les seves diferències intrínseques, acaba aclarint significativament el seu raonament. Una part de l'assaig recorre les línies de reflexió també exposades per Tolkien en caracteritzar les nocions de mite, fantasia i realisme, i arriba a crear un moment d'emoció genuïna amb un mer resum de cinc línies del mite d'Orfeu. També fa un exercici molt interessant de crítica a la pròpia tradició acadèmica d'anàlisi literària, molt sovint centrada en si mateixa i els propis corrents teòrics que defensa més que en la pròpia lectura. Destaca el seu intent assenyat de separar l'art i la vida, i una de les crítiques més aferrissades de tot el llibre la dirigeix als lectors literaris que pretenen llegir un sentit artístic o tràgic - inexistent - en la vida mateixa. Igualment forassenyats són els intents d'atribuir un punt de vista determinat a un autor, fruit de la nostra pròpia reflexió sobre l'obra, o projectar en l'obra o l'autor directament allò que hi volem trobar. L'avís per a navegants s'estén no sols a acadèmics, sinó també a tots els sectors professionals - periodístics, per exemple - que es dediquen a ressenyar obres literàries. Quins són els avantatges de l'aproximació que proposa Lewis, en definitiva? Per començar, fixar l'atenció en l'acte de llegir més que en l'obra llegida crea, paradoxalment, un sistema de valoració més objectiu. Si ens posem a jutjar obres i autors en si mateixos, la crítica literària queda subjecta a modes i tendències totalment temporals. Lewis aquí acaba destapant el cor del seu humanisme quan posa l'experiència humana de la lectura al centre de la reflexió i la revela com a universal: pot no haver-hi dos lectors iguals, però sí que hi ha una possibilitat real d'arribar a transmetre i comunicar formes de llegir autèntiques i desinteressades. El darrer capítol torna a l'àmbit acadèmic per dedicar una crítica encesa als cercles intel·lectuals que jutgen la qualitat literària amb actitud prescriptiva. L'epíleg, finalment, és una reflexió profundament eloqüent sobre la forma de llegir que Lewis defensa: una exercici profund d'empatia que ens fa sortir de nosaltres mateixos sense perdre el privilegi de la individualitat.

Continguts: El primer capítol introdueix la distinció fonamental de l'assaig, separant el judici sobre llibres del judici sobre maneres de llegir. El segon capítol caracteritza amb més profunditat els dos tipus de lectors, desmentint falses caracteritzacions que es podrien derivar de la divisió inicial. El tercer capítol explora el món de la pintura i la música per estendre valoracions i demarcar diferències amb el camp de la literatura. El quart capítol caracteritza la manera de llegir dels lectors no-literaris, i en destaca característiques, també, que poden compartir amb els literaris. El cinquè capítol es dedica a la noció de mite, i el sisè a la de fantasia. El setè capítol distingeix dos conceptes diferents de realisme, i acaba aplicant-los també al gènere de la fantasia. El vuitè capítol descriu les males lectures dels lectors literaris, o els errors més habituals que poden cometre. El novè capítol ens ofereix un resum de tot el que s'ha tractat als capítols anteriors. El desè capítol el dedica a la poesia. L'onzè capítol és el que pròpiament ens presenta l'experiment, és a dir, aplica els resultats del tipus de lectura que està fent i en treu conclusions. L'epíleg recull la caracterització doble de la literatura com a Poiema - és a dir, com a obra d'art en tant que objecte elaborat, i per tant, recipient de bellesa - i com a Logos - és a dir, com a missatge o contingut que es diu o que es transmet. En aquest epíleg Lewis inclou alguns dels passatges de més bellesa de tot el text, en tant que acaba observant la lectura com un acte que transcendeix els límits de l'experiència individual.

M'agrada: Lewis ens ofereix aquí una reflexió deliciosa sobre el que considerem art i promou una actitud humil i desinteressada per tal de gaudir de la lectura, principalment, com a activitat. Lewis convida a la calma, en aquestes línies, a l'hora de fer judicis sobre les obres que llegim, perquè l'única forma de deixar parlar l'obra per si mateixa és posar-nos, com a lectors, en un segon pla. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons