Aquesta novel·la de C. S. Lewis (1898-1963) es va publicar el 1945, el mateix any que va veure la publicació de All Hallows' Eve de Charles Williams. Tots dos llibres guarden algunes semblances i, tot i que prefereixo la novel·la de Williams si hagués de triar entre les dues, la lectura de El gran divorci de C. S. Lewis ha estat una descoberta interessant per tal d'aclarir idees sobre la teologia de Lewis. Originalment es va publicar de forma seriada al mateix diari anglicà que havia publicat tres anys abans les Cartes del diable al seu nebot. Les dues ficcions s'assemblen, en tant que creen un món fictici basat en la vida de després de la mort, i en realitat les narracions esdevenen una excusa per desenvolupar la seva característica apologètica cristiana.
En aquest cas, el protagonista es troba de sobte vagarejant per una ciutat deserta i espectral - a la manera de la protagonista de la novel·la de Charles Williams - i sense esperar-ho es troba a la cua d'un autobús amb destí desconegut. Tant a la cua com després, dins del vehicle, troba una sèrie de persones amb diferents idees preconcebudes sobre ells mateixos i el lloc on es troben. No és fins després, quan arriben al seu destí, que s'assabenta que l'autobús transporta regularment gent des de l'infern fins al cel, o més aviat des del llindar de l'infern fins al llindar del cel. Tanmateix, és cadascú qui ha de prendre la decisió de seguir el viatge endavant, pujar la muntanya fins a la sortida del sol, o tornar amb l'autobús al món conegut i a la zona de confort. El relat presenta molts paral·lelismes amb la Comèdia de Dante, en tant que el protagonista innominat en primera persona rep l'ajut d'un guia molt especial: en aquest cas, el lloc de Virgili l'ocupa el poeta i teòleg escocès George MacDonald, que l'ajudarà a comprendre el misteri de les decisions preses pels diferents espectres que es trobaran pel camí.
L'objectiu de Lewis en el llibre és refutar la teoria protestant de la Predestinació, el fet que la salvació de l'ànima quedi predeterminada des del principi independentment dels actes o decisions presos per cadascú. En la versió que aporta Lewis, fins i tot més que a Cartes del diable al seu nebot, la llibertat última de l'individu per escollir queda preservada. Tanmateix, no és que sembli una decisió fàcil: totes les ànimes que retornen a l'infern ho fan en ser incapaces de renunciar a quelcom de la seva vida anterior; ho fan perquè s'aferren a quelcom preuat, mentre que la clau per a la salvació rau aquí en deixar anar. El Cel esdevé una quimera o una il·lusió vana per a aquells que no hi han entrat mai - una esperança sense garanties, per dir-ho amb les paraules de Tolkien - i l'únic que acaba salvant-los és la seva fe i la confiança en el pas que estan a punt de fer. És per això que la vena protestant de Lewis acaba aflorant durant tot el text, lluny de la presa de decisions galant, i de vegades desesperada, dels personatges de Tolkien, que pertanyen a un univers catòlic on cadascú se salva per les obres.
El gran divorci, si més no, ajuda a entendre aquestes subtileses teològiques d'una forma amena i imaginativa. El que lliga els personatges al món anterior, és a dir, a un infern que s'assembla sospitosament a la terra, és el seu temor a la pèrdua en el millor dels casos, o les seves pròpies concepcions errònies sobre l'amor, que esdevé no res més que egoisme. L'infern no és un lloc, per a Lewis, sinó un estat mental. El dualisme platònic, que és també un tret característic de l'univers simbòlic de Lewis, també juga un paper decisiu en el plantejament del relat: el títol de la novel·la és una resposta a Les noces del cel i l'infern (The Great Marriage of Heaven and Hell) del poeta britànic William Blake (1757-1827). Amb aquest gran casament entre cel i infern, Blake apunta a una unitat ontològica entre el bé i el mal, en observar la inclinació autoritària d'aquelles institucions i símbols identificats amb el Bé, i acaba veient Déu com el creador tant del bé com del mal. Amb el gran divorci, Lewis rebutja frontalment la visió de Blake, i proposa la separació essencial entre el bé i el mal: la realitat és dual, i la forma de combatre el mal no és transformar-lo, sinó rebutjar-lo totalment. El mal és essencialment una equivocació, de forma que no es pot refer, sinó que només es pot desfer. El gran divorci és una novel·la menor, que més que exposar un relat consistent esdevé un vehicle per a les digressions teològiques i metafísiques del seu autor. Tanmateix, és breu i fa de bon llegir en la seva claredat: els arguments exposats no s'embranquen en digressions tan problemàtiques com les de Cartes del diable al seu nebot, i en aquest sentit l'argumentació és molt més efectiva aquí en la seva senzillesa.
Sinopsi: El narrador es troba tot de sobte en una ciutat deserta esperant un autobús, sense saber ben bé què hi fa, allà, o cap a on es dirigeix. Poc a poc s'anirà familiaritzant amb el món que l'envolta, i se n'adonarà que es troba en el més enllà, en una mena d'espai intermedi entre l'infern i el cel. Un cop l'autobús el deixa al llindar del Cel, se n'adonarà que la decisió de quedar-s'hi per sempre i no tornar a l'infern esdevé més difícil per a les ànimes dels morts del que podria semblar en un principi.
M'agrada: És una lectura breu i curiosa, que té els seus moments de bellesa i que resulta molt imaginativa, especialment en la seva concepció de l'infern.
No m'agrada: El que podria ser un relat interessant es desdibuixa en les seves digressions filosòfiques i teològiques, i esdevé més aviat un vehicle per a aquestes. En aquest sentit, All Hallows' Eve de Charles Williams, que presenta uns personatges i uns conflictes pels quals val la pena seguir llegint, em va semblar una novel·la molt superior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada