Aquest recull de quaranta-un poemes de C. S. Lewis (1898-1963) va aparèixer per primer cop el 1919 i va ser, de fet, la primera obra que Lewis va publicar, amagat sota el pseudònim de Clive Hamilton. Spirits in Bondage és el recull dels seus poemes d'adolescència, que en aquest cas ens presenten un Lewis totalment sorprenent per desacostumat. De fet, les crítiques més aviat tèbies o directament negatives que va rebre aquest poemari el van reconduir cap a l'assaig i la novel·la, els gèneres que li van aportar fama més endavant. Tot i així, va continuar escrivint poesia al llarg de la seva carrera literària.
Què hi trobarem, doncs, a Esperits empresonats? No el llegiu si espereu bona poesia: aquests són els poemes d'un adolescent, imitatius, excessivament afectats, directament matussers en alguns moments. L'obsessió per rimar tots i cadascun dels versos es fa veritablement exasperant, especialment pel que fa a la tria de paraules, i de vegades opera en detriment de les imatges mateixes que exploren els poemes. Tampoc espereu la cruesa dels poetes soldats de la Gran Guerra, companys de batalles de Lewis i també joves com ell, però que van explorar formes d'expressió molt més modernes, extremes i colpidores que no pas l'escapada fantasiosa que ofereix Lewis al seu país de les fades. I tampoc no el llegiu, és clar, si voleu el Lewis convers, apologètic i autosatisfet dels seus escrits posteriors: el Lewis adolescent és el Lewis ateu de què se'ns parla a Sorprès per la Joia i, si de fet aquest poemari té algun interès, tret d'alguns poemes comptats que brillen amb llum pròpia, és per il·lustrar, precisament, de què està parlant el Lewis adult al seu volum de memòries més conegut.
A Sorprès per la Joia s'explica de fet, el marc mental i el clima emocional amb què el Lewis adolescent enfoca la vida, i hi trobarem motius que seran fàcilment reconeixibles en el seu poemari. Quan Lewis reconeix, a Sorprès per la Joia, que tot allò que estimava era irreal i imaginari, mentre que tot allò que li semblava real era sec, àrid i desagradable, ens està enfrontant a les bases conceptuals d'Esperits empresonats. Els poemes giren principalment al voltant de l'absència de Déu a la vida del protagonista, que observa amb impotència un univers que es dissoldrà en una entropia final sense sentit, en què els éssers humans acompliran el mateix destí que els mamuts, i en què la terra o la lluna no són més que pedres mortes que acabaran autoconsumint-se dins del cosmos. Dins d'aquesta efímera existència, haurem de veure com la natura depreda els més febles en un cicle continu de destrucció, i com dins la barbàrie de la guerra els homes es tornen bèsties dirigits a devorar els seus iguals. En aquest panorama desolador, les criatures retratades als mites - les fades, els esperits, els antics cavallers que feien les seves gestes, els déus que poblaven la terra - no són més que imaginacions fútils i fruits de la fantasia, aquelles coses irreals i imaginàries que, tanmateix, eren l'únic que aquell adolescent pedant de Wyvern estimava.
En aquest context, el retrat que Lewis dibuixa de Déu és, com a mínim, paradoxal i contradictori, en un seguit d'imatges desoladores que acaben reforçant la idea de la seva inexistència. En el millor dels casos és un ésser remot i beneït que de cap manera no pot ser mogut ni commogut per tots els patiments humans, i que es retira beatíficament de la seva creació en un silenci impertorbable; en el pitjor dels casos és un ésser diabòlic i sàdic, que ordena aquesta lògica destructora sense deixar-se estovar pels precs dels pobres condemnats, molt proper a l'imaginari poètic de William Blake, del qual després Lewis es desmarcaria de forma tan eloqüent a El gran divorci. Ara bé, el plantejament és sempre en tot moment ambigu: si el bisbe de la diòcesi crema a la foguera la druidessa local, posseïdora d'una saviesa i uns ritus ancestrals, de quin cantó està Déu i de quin cantó el diable?
El poemari elabora aquest retrat d'infelicitat existencial a través de tres seccions diferenciades: la primera, "The Prison House", és la més potent, al meu parer, i la que explora les bases d'aquest univers ateu que retrata Lewis. Satanàs hi parla amb veu pròpia en diverses ocasions, i s'hi revela com a ésser proteic i extremadament xerraire, en contrast evident amb el silenci de Déu: el diable es presenta alternativament com la mort, com el Déu sever i inflexible de l'Antic Testament, o la força inexorable i destructora de la natura - en tant que la natura, si és creació d'algú, és una creació extremadament cruel. Un Déu bo, si existís, hauria de ser com a molt un ésser feliç, indiferent a tot el patiment i malbaratament que aquesta natura comporta. També es presenta com el terror de la guerra, una mort violenta i inexorable que afecta precisament aquests adolescents enviats a matar-se els uns als altres per voluntat aliena.
En aquest sentit, les imatges de guerra evoquen un cert to apocalíptic, tot i que potser un punt velat i no tan potent com en poetes més grans, Yeats per exemple. En aquesta línia, a l'inici del poemari Lewis hi col·loca el llop que persegueix el sol, el llegendari Fenrir de la mitologia nòrdica, que dona inici a la fi del món en empassar-se l'astre rei, així que no és debades que en determinats poemes els soldats al front siguin comparats a llops i bèsties que perden, fins i tot, el do de la paraula. Aquesta primera part va explorant aquests móns de foscor, en què les imatges d'éssers mitològics i fantàstics, d'antics herois i dels llocs beneïts on reposen, són tan sols escapades imaginatives que no estalvien al poeta el patiment humà. El to d'aquesta primera secció va canviant progressivament, però, des d'un primer moment de rebel·lió a "De Profundis", a través d'una sèrie de poemes que introdueixen una contemplació meravellada de la natura.
La segona part del poemari, "Hesitation", és un breu interludi en què el poeta, que es converteix en visionari privilegiat d'aquesta realitat fantasiosa, observa meravellat el món més prosaic i mundà, un punt petitburgès, de la "gent sòlida", és a dir, la gent corrent que no té accés a aquest món imaginatiu. La tercera part, "The Escape" parteix del viatge dels pelegrins fins al país de Déu, o el país de les fades. De fet, si els identifiquem tots dos sembla que les bases per al món de Nàrnia ja estiguin posades d'antuvi. Aquesta secció és una exposició de tota una sèrie de móns mitològics ben diversos, inspirats en moltes tradicions diferents. Aquest país és un destí imaginari que el soldat troba reconfortant en el món desolador de la guerra, i que acaba tenint la seva coda tràgica en l'últim poema, que evoca el viatge del soldat cap al país dels somnis, amb el títol força revelador de "Death in Battle".
Spirits in Bondage, en definitiva, és un poemari interessant, que mereix ser llegit, més que per la qualitat dels seus poemes, per la seva connexió amb l'imaginari de l'autor, i pels seus moments més heterodoxos i poc coneguts. Si no es tractés de C. S. Lewis, aquests poemes haurien caigut en l'oblit fàcilment. Per als qui vulgueu trobar el professor en el seu ambient acadèmic i un punt acomodatici, veureu que el jo poètic d'aquest recull no pot estar més allunyat d'aquesta figura que coneixerem posteriorment. L'adolescent ateu i emprenyat amb el món té una veu poètica pròpia, tan exhuberant i imaginativa potser com ho serà després el seu jo més adult.
Continguts: Els poemes d'adolescència de C. S. Lewis queden repartits en un Pròleg i tres seccions: la primera, "La presó" evoca el panorama de desesperació i desolació existencial del soldat davant d'un món immensament fútil i miserable, que no té cap mena de propòsit intrínsec. En aquesta secció Satanàs parla amb diverses veus, identificant-se alternativament amb diferents horrors i manifestacions de la crueltat del món. La rebel·lió inicial del protagonista contra aquest món comença a intuir-se a través d'aquesta primera secció, en què el protagonista, tot i que encara escèptic, es resisteix a pensar la realitat exclusivament en aquests termes. La segona secció, "Vacil·lació" ens mostra el protagonista a cavall entre aquests dos móns - un sense sentit i un altre de màgic i regit per la fantasia. La tercera secció, "L'escapada", ens presenta el viatge del presoner fugit a través de diversos móns màgics i mitològics, provant de recuperar quelcom de l'encantament primigeni del món, però amb un final força pessimista al respecte.
M'agrada: "Satan speaks (1)", "Victory", "Apology", "In Prison", "De Profundis", "The Witch", "Alexandrines", "Hesperus", "Lullaby" i "Death in Battle".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada