El progrés d'en Sherston (#573)

Suposo que hauria d'haver conclòs les meves cabòries fervents afegint que la mort és preferible al deshonor. Però no. La humanitat s'afirmava en la forma d'una recaiguda emmurriada en l'exasperació contra la gent que compadia la meva "tossuderia" i considerava que "no estava gaire fi". Segons ells ja estava bé que em mantinguessin al marge, sa i estalvi, i que "em cuidessin". De quina altra manera podia tornar-m'hi en contra, sinó tornant a les trinxeres? Morir en combat per tal de refutar el Sotssecretari de la Guerra, que havia declarat oficialment que jo no era responsable de les meves accions. Quina mort més autènticament gloriosa per a una jove promesa del pacifisme! ... Per aquests mètodes tan peculiars vaig discutir amb mi mateix aquell capvespre. I quan les finestres ja eren fosques i podia veure els estels, continuava allà assegut amb la bossa de golf entre els genolls, sol amb el que ara semblava una certesa irrefutable que tornar a la guerra com més aviat millor seria l'única forma de trobar pau. 

El progrés d'en Sherston és la tercera entrega de la trilogia de George Sherston, del poeta britànic Siegfried Sassoon (1886-1967), i esdevé la cloenda de les seves memòries de guerra novel·lades. Després del clímax narratiu que suposava el final de Memòries d'un oficial d'infanteria, deixàvem en Sherston de camí cap a Escòcia per ser ingressat en un hospital psiquiàtric. El progrés d'en Sherston narra la seva estada en aquest centre, on fa una coneixença que canviarà definitivament el rumb de la seva vida: el psiquiatre W. H. R. Rivers (1864-1922), que de fet és l'única persona real que apareix a la trilogia identificat amb el seu propi nom. Si la novel·la anterior ens mostrava un Sherston preocupat per la seva humanitat perduda, aquí veurem com comença a trobar-se a si mateix gràcies a en Rivers, i com acabarà assimilant una nova perspectiva vital que li permetrà, finalment, tornar a la guerra en pau amb si mateix. La influència de Rivers a la vida de Sassoon va ser un fet que ell mateix sempre va reconèixer, i va a arribar a veure'l com un autèntic mestre, mentor i amic, que l'ajudaria a processar els fets traumàtics que estava vivint des del distanciament i el sentit comú. El primer capítol del llibre, que narra l'estada de Sherston al psiquiàtric i les seves converses amb Rivers, és precisament el punt més àlgid de la narració. 

L'aparició de l'estrès posttraumàtic, o "neurosi de guerra" com els metges l'anomenaven en aquell moment, era un fenomen recent que la ciència mèdica encara no sabia ben bé com categoritzar, i que la resta de l'exèrcit i part de la població civil mirava amb menyspreu. Moltes persones interpretaven el comportament i les crisis nervioses dels soldats que tornaven del front com a excuses per no haver de tornar-hi, i la interpretació més estesa és que feien comèdia amb l'objectiu d'amagar una actitud covarda i antipatriòtica. En aquest context d'incomprensió generalitzada, els soldats es resistien a parlar directament dels seus sentiments, conscients de la impossibilitat de trobar algú que arribés a comprendre l'experiència des de fora. Així doncs, els supervivents de la guerra de trinxeres queden aïllats dins d'un món propi, i les úniques persones que en poden comprendre els codis són els altres veterans. La narració d'en Sherston fa molt per transmetre'ns la complexitat d'aquest context, i per això l'aparició de Rivers esdevé un autèntic respir dins d'aquesta situació angoixosa. En Sherston descobreix per primer cop un superior que li parla d'igual a igual, que l'escolta pacientment, que el desafia intel·lectualment i que valida els seus sentiments en tot moment. El tractament que Rivers va dissenyar per a la neurosi de guerra tenia punts en comú amb la cura per la parla freudiana, però Rivers hi introdueix un element de sentit comú, en validar en tot moment el sentit d'autopreservació i el desig de supervivència dels soldats com a reaccions naturals i signes de lucidesa. 

Especialment colpidor és el passatge en què Sherston descriu les nits a l'hospital, en què els soldats es troben sols amb els seus malsons i els seus dimonis, lluny del món ordenat i medicalitzat del dia, en què els metges i el personal de l'hospital són sempre a prop per assistir-los. És en aquest context que Sherston s'adona, amb l'ajut de Rivers, que ell no pateix estrès posttraumàtic, i que ha d'encarar el seu propi posicionament polític, el seu "gran gest", amb prou seny i distanciament com per poder arribar a una decisió que no traeixi els seus propis ideals. Si Sherston es veu abocat a una paradoxa essencial que li planteja la lògica de la guerra, la d'haver de tornar a la batalla per poder demostrar la seva agència i la seva llibertat de pensament, Rivers es troba en un predicament semblant respecte als seus pacients: el seu sentiment d'empatia i d'humanitat com a professional el fa prioritzar el benestar i la recuperació dels seus pacients, mentre que l'objectiu immediat de recuperar-los és poder-los retornar al front en condicions. Rivers no deixa de ser un oficial de l'exèrcit que fa la seva contribució a l'esforç de guerra en unes condicions extremadament adverses; és en aquest context que el discurs pacifista acaba desmuntant-se a ulls d'en Sherston. 

A través del seu relat, anem observant com el protagonista es va convencent que tornar a la guerra és l'única via de sortida possible per al seu dilema vital i existencial. Si accepta una feina lluny del front, com se li suggereix en determinats moments, acabarà validant la falsedat intrínseca del món de la rereguarda: acceptant el paper de pertorbat mental que se li ha assignat des de fora, i acomplint l'expectativa del que la jerarquia espera d'ell. Per a Sherston, ja és massa tard, però: l'única realitat que existeix per a ell és la guerra, i l'única opció per mantenir la seva independència i demostrar al món la seva capacitat de decisió lliure és escollir lliurement tornar a la trinxera. Així és com Sherston decideix tornar a la trinxera, principalment, per demostrar al món que no és ni un boig ni un covard. La novel·la ens mostra amb claredat aquesta paradoxa essencial en la vida del soldat: l'única forma de reivindicar la vida i la seva autonomia personal és acceptar la mort com una certesa, donar-la per descomptada, en comptes de provar de fugir-ne. És un camí dolorós i certament desagraït, però gràcies a Rivers, Sherston troba la força interior necessària per acceptar plenament aquesta obligació. 

Lluny de l'actitud temerària i frívola en què l'havíem vist a les altres dues entregues, el Sherston que veurem ara és, finalment, un personatge madur, que comprèn la lògica dels esdeveniments i accepta amb resignació allò que no pot canviar. En cap moment representa una claudicació: quan el panorama polític no acompanya i els que haurien de prendre les decisions no estan a l'alçada de les circumstàncies, mantenir-se fidel a un mateix i no caure en la lògica del pensament de ramat pot ser un gest igual de subversiu que la declaració política més abrandada. És així que el protagonista tornarà al front amb un distanciament i una fredor que li permetran observar la imatge de conjunt i deixar els judicis per a més tard. Ara veurem més clarament els avanços que ha fet Sherston en el camí de l'empatia: tot i que l'esnobisme i la frivolitat dels oficials joves l'exasperen profundament, també hi aprèn a reconèixer el terror i l'angoixa implícits que amaguen aquestes actituds fatxendes. De la mateixa manera, la seva tornada al front ve marcada per una admiració creixent per l'actitud pacient i esforçada dels soldats rasos, de classe més baixa. 

La seva tornada al front occidental, per tant, després d'una estada a Irlanda i una altra a Palestina, prop de la línia de front amb l'imperi otomà, representa un autèntic tancament del cercle que el porta al mateix escenari que havia deixat enrere dos anys abans. Amb autèntica desesperació, Sherston constata com el front francès el 1918 no ha canviat significativament respecte al de 1916, si no és per empitjorar, i ara és ell qui s'ha convertit en fantasma, com si hagués vingut d'una vida anterior en una mena de bucle temporal. La novel·la s'esforça a transmetre'ns aquest sentiment d'estranyesa i confusió absolutes en primera persona, i el seu desenllaç, lluny de mostrar-nos un Sherston complet i reconciliat en si mateix, realça precisament les contradiccions que experimenta entre el seu desig de preservar la seva pròpia vida i les actituds temeràries i arriscades en què cau a causa del sentiment de fatalitat. L'al·legat final que fa Sassoon en contra de la guerra en els últims paràgrafs de l'obra és totalment inequívoc, però precisament es fa especialment colpidor perquè la narració defuig en tot moment qualsevol temptació de caure en la simplificació o la banalització del discurs. 

Sinopsi: Sherston passa l'hivern de 1918 en un hospital psiquiàtric prop d'Edinburg on, gràcies a l'ajut del seu terapeuta, el doctor Rivers, aconseguirà posar en perspectiva les seves experiències passades i la seva situació present per tal d'arribar a la dolorosa decisió de rebutjar qualsevol compromís i tornar a la guerra de trinxeres al front occidental. Després d'una breu estada a Irlanda, on torna a gaudir de la cacera, el seu batalló viatja via Itàlia i Egipte fins a Palestina, on passen gran part de la primavera de 1918. A l'estiu els traslladen a França, on tornen a la guerra de trinxeres, en una situació més precària que mai i on els soldats temen que el front s'estancarà novament durant l'hivern. 

M'agrada: El seu desenllaç, especialment a la llum de tot el procés de creixement i evolució que ha viscut en Sherston a través dels tres volums de la trilogia. 

No m'agrada: És una entrega un punt més desigual que les altres dues. Els dos capítols centrals alenteixen força el ritme de la narració i no acaben d'estar a l'alçada dels capítols inicial i final. 

Des del front occidental

Memòries d'un oficial d'infanteria de Siegfried Sassoon es va publicar per primer cop l'any 1930 i és la segona part de la seva trilogia de novel·les sobre la Gran Guerra, en què l'autor ficciona les seves pròpies experiències al front. Tradueixo al català de l'original anglès: 

Aquells morts no eren com els nostres; potser era l'uniforme estrany, potser la seva aparença d'hostilitat massacrada. De totes maneres es confonien amb els panells indicadors de la trinxera, la cal·ligrafia desconeguda dels quals semblava representar aquell sentiment d'estranyesa que m'agafava quan mirava a través de la Terra de Ningú, ignorant la humanitat que hi havia a l'altra banda. (Part 4 - Batalla) 

De seguida van desaparèixer i es van instal·lar a la falda del turó, i es van adormir a la llum del dia que feia que tot semblés ordinari. Tot i així aquella nit jo havia vist una cosa que em va aclaparar. No era res fora de la normalitat - una divisió exhausta que tornava de l'ofensiva del Somme - però per a mi va ser com si hagués vist un exèrcit de fantasmes. Va ser com si hagués vist la guerra com la podria haver concebut la ment d'algun poeta èpic d'aquí a cent anys. (Part 4 - Batalla) 

L'estiu passat el Primer Batalló havia estat part de la meva vida; a mitjans de setembre ja quasi no en quedava res. Jo sabia que un soldat renuncia a la seva independència per contracte; érem al front per lluitar, no per pensar. Però se'm feia una mica incòmode no poder mirar ni tan sols una setmana endavant. I ara hi havia un teló d'acer entre els mesos d'abril i maig. A l'altra banda del teló, si tenia sort, em retrobaria amb els supervivents, i començaríem a construir les nostres petites humanitats de bell nou. (Part 8 - El Segon Batalló) 

Acabàvem un viatge que havia començat dotze dies abans, quan havíem sortit del Campament 13. Etapa rere etapa, havíem caminat fins a la regió que negava la vida, que ens havia amenaçat des de lluny amb el parpelleig i el gruny dels seus bombardejos. Ara avançàvem a palpentes i ensopecs al llarg d'una rasa profunda fins al punt que ens havien assignat en aquella zona de devastació inhumana. Hi devia haver una tènue llum de lluna, perquè recordo figures d'homes arraulides contra les parets de les trinxeres de comunicació; recordo veure'ls en una mena de resplendor esfereïdora - que potser era la blancor difusa d'una bengala que s'enfonsava més enllà de la carena? No sabia si eren morts o adormits, perquè molts feien posats com de mort, grotescos i distorsionats. Però això no és cap novetat, em direu, tan sols una companyia fatigada que s'esmuny per entre els morts o els dorments xipollejant i tentinejant fins a la trinxera de la línia de front. Tanmateix el relleu d'aquella nit em va semblar significatiu, tot i que en experiència humana s'hagués multiplicat milions de vegades. Jo, un ésser humà únic amb el meu petit bagatge d'experiència a la terra dins del cap, tornava a entrar a la veritable tenebror i el desastre d'allò que s'anomena Harmagedon. I aleshores el vaig veure, com el veig ara mateix - un lloc terrible, un lloc d'horror i desolació que cap imaginació no podia haver inventat. També era un lloc on un home d'esperit fort es podia saber completament indefens contra la mort i la destrucció, i tot i així aixecar-se i desafiar la crua foscor i l'atuïdor foc d'artilleria, descobrint dins seu la resistència invencible d'un animal o un insecte, i una endurança que potser, en dies posteriors, oblidarà o posarà en dubte. (Part 8 - El Segon Batalló) 

Em semblava, en el meu estat de confusió i fatiga, que em trobava en una crisi de la meva carrera militar; i, com era habitual, la meva por principal era la de fer el ridícul. La idea de fer el ridícul en aquell desgavell assassí ara em sembla de per riure; perquè ara m'hi veig simplement com un escarabat maldestre i atabalat; i si resulta que algú trepitja un escarabat, no és just acusar el dissortat insecte d'haver fet el ridícul. (Part 8 - El Segon Batalló) 

I així va acabar el meu gran gest. Hauria d'haver sabut que aquells carallots me la jugarien d'alguna forma, vaig pensar, mirant el mar amb posat sorrut. M'esqueia adoptar una actitud digna i entristida, però jo ja era conscient que m'havia tret un pes enorme de la ment. Al tren, en David va guardar un silenci discret. Va baixar a Clitherland. - Doncs diré a l'oficina que demà et poden revisar l'expedient - va comentar, incapaç d'amagar-se l'eufòria. - Els pots dir el que et doni la gana! - li vaig contestar, desagraït. Però així que em vaig quedar sol em vaig estintolar al seient i vaig tancar els ulls amb un sentiment d'alleujament exquisit. No era conscient que en David probablement m'havia salvat, amb una mentida molt efectiva, d'acabar a la presó. Sens dubte jo hauria fet el mateix per ell si s'hagués trobat en la meva situació. (Part 10 - Acció independent) 

Memòries d'un oficial d'infanteria (#572)

Aquells morts no eren com els nostres; potser era l'uniforme estrany, potser la seva aparença d'hostilitat massacrada. De totes maneres es confonien amb els panells indicadors de la trinxera, la cal·ligrafia desconeguda dels quals semblava representar aquell sentiment d'estranyesa que m'agafava quan mirava a través de la Terra de Ningú, ignorant la humanitat que hi havia a l'altra banda. 

Aquesta és la segona part de la trilogia de Sherston de Siegfried Sassoon (1886-1967), que es va publicar per primer cop el 1930, dos anys després de la primera entrega. Si a Memòries d'un caçador de guineu amb prou feines ens havia plantejat la situació del protagonista, el desmenjat i solitari George Sherston, aquí ja ens comencem a trobar dins del nus del conflicte formatiu del protagonista. Enfrontat a les misèries de la vida al front i cada cop més distanciat de la vida civil, el seu relat és, depenent de com ens ho mirem, el d'una progressiva humanització, que el forçarà a revisar la seva inèrcia i el seu conformisme habituals i arribar a prendre la decisió més dolorosa de la seva vida. Durant els primers capítols encara el trobem immers dins la retòrica de la "gran aventura": per a ell, les missions a la trinxera són una oportunitat per demostrar un comportament heroic, i el sistema de condecoracions no fa sinó refermar aquest sentiment de patriotisme i d'heroisme que és encoratjat en els joves soldats per part de l'estructura jeràrquica de l'exèrcit. No és ben bé fins a la meitat del llibre aproximadament que totes aquestes certeses començaran a trontollar. 

A través de l'experiència del seu personatge en George Sherston, Sassoon ens transmet la seva pròpia experiència biogràfica al front, primer a l'inici de la batalla del Somme la primavera de 1916, de la qual aconsegueix escapar amb un permís per malaltia, i un any després a la batalla d'Arras, on és ferit al coll i es produeix la seva gran crisi. Un cop convalescent a Anglaterra, i ja molt desencantat per la desorganització generalitzada que ha viscut a l'exèrcit, la incompetència dels superiors i la precarietat absoluta en què els soldats rasos són enviats a morir, Sherston decideix, com va fer Sassoon a la vida real, declarar-se objector de consciència i no tornar al front. Va representar un abans i un després per al moviment pacifista, principalment perquè els objectors de consciència que anaven a la presó per no allistar-se eren percebuts popularment com a covards i sotmesos a escarni públic, però aquesta era la primera vegada que el gest de protesta venia per part d'un veterà condecorat que s'havia jugat la vida a la trinxera. Tanmateix, l'exèrcit i el govern britànics eren els últims interessats a provocar un escàndol públic amb la declaració de Sassoon, així que van diagnosticar-li estrès posttraumàtic i el van enviar a un hospital psiquiàtric d'Edinburg, l'estada al qual descriurà al tercer volum de la trilogia. A la vegada, l'estrès posttraumàtic era un fenomen que amb prou feines es començava a descobrir, i el gest polític del protagonista queda diluït dins d'aquest sentiment de confusió i angoixa totals que tan bé aconsegueix transmetre la novel·la. 

La lectura de la novel·la esdevé fascinant precisament perquè la crisi comença molt abans d'aquest últim moment en què esclata tota la tensió, però se'ns va transmetent amb un sentit d'angúnia i de caos que va creixent al llarg de tot el relat. En Sherston es mostra especialment preocupat, durant tota la novel·la, per la seva "humanitat" perduda, així com la dels seus enemics, un sentit bàsic de dignitat que queda arrossegat per terra davant la hipocresia i la incompetència dels superiors responsables, d'una banda, i els civils que han quedat a la rereguarda, incapaços de comprendre l'experiència real que estan passant els soldats. Tanmateix, en Sherston transita principalment des de la ràbia i un sentit d'heroïcitat i de patriotisme que li sonen cada cop més falsos cap a una visió més àmplia i reposada de la imatge de conjunt, que li permetran prendre una última decisió final que resultarà l'autèntic clímax de la novel·la sencera. Seran significatius els moments en què es veu incapaç de continuar culpant els civils quan presencia un bombardeig en una estació de tren a Anglaterra, o quan es comença a reconèixer incapaç d'odiar els alemanys. Tots aquests moments puntuen i construeixen una pressió sobre la ment del protagonista que acabarà esclatant amb tota la seva humanitat retrobada.  

Abans d'arribar a aquest punt, però, la novel·la ens retrata el viatge de malson que representa el món de la trinxera vist des de l'òptica extremadament confusa i un punt desarticulada del protagonista mateix, que començarà a perdre el contacte amb la realitat, amb un estil entretallat i oníric. Sassoon va trobar una metàfora afortunada dins la literatura de la gran guerra, en qualificar els seus companys soldats com a exèrcit de fantasmes: en un món en què regeixen la desolació i la precarietat més absolutes, els vius es desdibuixen de la realitat, mentre que els morts arriben a adquirir una presència molt més ominosa i directa sobre el teixit de la vida quotidiana. Així és com hi haurà escenes veritablement kafkianes dins del laberint de trinxeres recentment guanyades als alemanys, en què tot es fa estrany perquè han de cartografiar un terreny que encara no coneixen sota l'amenaça del foc amic, amb un nivell afegit d'absurditat burocràtica sobre la confusió general. Un altre moment serà el dels cadàvers destrossats, que imposen a la realitat una presència molt més directa i evident que la de les elusives presències dels vius. Molt significativa al respecte és la distinció que fa Sherston cap al principi de la novel·la entre les imatges dels cadàvers britànics - serens, ordenats i dignificats - i els cadàvers alemanys - salvatges i animalitzats, mentre que cap al final de la seva experiència començarà a veure fragments de cossos, com rostres o mans, impossibles d'encaixar en categories tan clares. Sassoon teixeix una autèntica obra mestra a l'hora d'aprofitar les imatges d'aquesta manera, amb una intel·ligència mesurada que recorre sempre al doble nivell de lectura. 

Tanmateix, encara queda el darrer capítol, el clímax final en què esclata tota la tensió en l'aventura política del pobre Sherston. Influït pel matemàtic pacifista professor de Cambridge Thornton Tyrrell, alter ego evident de Bertrand Russell, Sherston és temptat a pensar per si mateix i emprendre, per primer cop a la vida, una "acció independent". El protagonista fa la seva declaració per motius polítics, per denunciar la desídia amb què els seus companys són abocats diàriament a la mort innecessària, i l'opacitat amb què el govern britànic amaga les seves pròpies aspiracions territorials dins l'escenari colonial mundial. És una missió que Sherston assumeix amb les motivacions més nobles, i precisament per això ell mateix decideix protegir-se dels pacifistes i distanciar-se'n convenientment. Ara bé, en el seu camí d'humanització, la via dels polítics i els pacifistes és, paradoxalment, una altra forma d'alienació que el protagonista haurà de patir en la seva pròpia carn, i una temptació perillosa que haurà d'aprendre a superar. Gràcies a la mediació del seu company David Cromlech, un intel·lectual excèntric i heterodox, Sherston arribarà a copsar les implicacions més profundes de l'atzucac en què ha quedat atrapat, en comprendre finalment que la via de l'objecció representa una autèntica traïció als seus companys de trinxera. 

Cromlech no és altre que Robert Graves, que a la seva pròpia memòria de guerra ofereix un relat força més distanciat i desapassionat del mateix episodi. Per a Sherston, però, el seu company representa una taula de salvació inesperada contra tot allò que el desconnectava de la realitat immediata, i la seva renúncia final al posicionament polític, per estranya que es pugui fer als lectors, obeeix a una lògica narrativa molt més profunda i coherent amb el viatge personal del protagonista. És un desenllaç totalment brutal i rodó per a la trajectòria de Sherston: si el relat gira al voltant precisament de la seva recuperació de la humanitat, del seu pas d'escarabat a persona, i del seu reconeixement dels enemics no com a objectes sinó com a persones, l'acció autènticament independent que li tocava emprendre, encara que no ho descobreixi fins al final, era la d'acomplir el seu deure de no deixar els seus companys a l'estacada. Precisament perquè parteix del rebuig més absolut a la guerra, la seva decisió reconeix el pacifisme com a via estèril per tal d'aturar-la. És un pensament que es fa difícil de pair des de la comoditat i el privilegi d'un món en pau, però que toca encarar també en el dia a dia, perquè el mínim respecte que devem a les guerres dels altres és no desestimar-les com a massa llunyanes o massa alienes. 

Sinopsi: Ja al front occidental, Sherston experimenta en primera persona la duresa i la precarietat de la vida a les trinxeres. Amb un sentit de distanciament i de menyspreu per la pròpia vida cada cop més grans, a mesura que passen els mesos comença a presenciar la desorganització i el caos que regeixen la vida militar, mentre la distància que el separa de la vida civil cada cop és més insalvable. Per aquests motius el 1917, durant un permís de convalescència per una ferida durant la batalla d'Arras, decidirà fer una declaració política de denúncia de l'actitud de les autoritats davant la guerra, disposat a forçar un consell de guerra i acceptar-ne les conseqüències fins al final. Tanmateix, el seu gest no desperta la reacció que ell esperava, i aquí serà quan haurà de replantejar-se la situació i prendre una decisió encara més dolorosa. 

M'agrada: L'honestedat amb què Sassoon/Sherston narra els dilemes més desagraïts i complicats de la guerra, sempre amb una preocupació central per la dignitat humana i per la solidaritat amb els patiments aliens. També hi ha un element de gosadia formal que al primer volum de la trilogia no hi era. 

En podeu llegir uns fragments aquí. 

Memòries d'un caçador de guineu (#571)

Mentre em deixava portar per aquell paisatge m'adonava mandrosament amb la mirada somiadora i distreta que aquesta era la mena de món que desitjava. Perquè era la meva pròpia contrada, i me l'estimava amb un sentiment d'intimitat, tot i que en fes associacions crues i incoherents. Avui no hi puc pensar sense sentir mal al cor, com si hagués contingut quelcom que no he estat mai capaç de descobrir. 

Aquesta novel·la del poeta britànic Siegfried Sassoon (1886-1967) va aparèixer per primer cop l'any 1928, en ple auge de la literatura de memòries sobre la primera guerra mundial, i és un molt bon exemple de l'ambivalència amb què una generació d'autors veterans de guerra va observar el conflicte un cop van començar a mirar enrere per poder-ne relatar l'experiència. De fet, Sassoon no en va fer un llibre de memòries com els que es van fer habituals als anys 20 i 30, sinó que va publicar la crònica de les seves experiències de  guerra sota pseudònim, en forma d'una trilogia de novel·les protagonitzada pel soldat George Sherston. Part d'aquesta decisió va tenir a veure amb la seva homosexualitat, que Sassoon no podia revelar obertament perquè la llei britànica perseguia penalment les relacions entre homes, i d'altra banda també hi va haver el posicionament polític de Sassoon durant la guerra, que va arribar a fer-se força polèmic perquè les autoritats militars van optar per silenciar-lo amb el pretext de l'alienació mental. Com també es pot veure al llibre de memòries Adéu a tot allò de Robert Graves, que es publicaria tan sols un any després, aquesta novel·la ens comença a revelar el nivell d'hipocresia i duplicitat en què es mantenen les relacions socials a la Gran Bretanya benestant del moment. Tanmateix, mentre que el llibre de Graves és obertament combatiu, aquí Sassoon es mostra una mica més ambivalent en la seva idealització del món d'abans de la guerra en què es va criar. 

De fet, el principal focus d'interès de la novel·la no és la guerra, que només ocupa els últims dos capítols dels deu que la formen. Als primers vuit capítols, Sassoon ens narra en primera persona la infància, adolescència i primera joventut d'en George Sherston, un orfe que es cria en una mansió del camp amb la seva tieta soltera. Tot i que els seus pares li han deixat una pensió de sis-centes lliures l'any que li permeten viure còmodament sense haver de treballar, la seva afició pels cavalls i la cacera de seguida l'introdueix al món dels rics, en què les aparences i les habilitats socials resulten una carta de presentació més que acceptable per a qualsevol que demostri ser mereixedor d'entrar al cercle. Sherston es converteix en un autèntic esnob que admira les antigues famílies de terratinents per la seva vinculació ancestral a la terra que estima, mentre que reconeix obertament, en diversos punts de la trama, que se sent impostor entre ells. Sherston viu en un món on el valor més important per a un jove és arribar a fer-se home i demostrar-ho en cada petita interacció del dia a dia: la seva experiència personal, però, sempre acaba fent-se un punt descoratjadora, des de la seva primera "indiscreció", quan té dotze anys a la seva primera cacera, fins als primers mesos de servei al front, en una posició força protegida i lluny de l'acció directa mentre veu morir els seus amics més íntims. 

La novel·la està plena d'exemples, així doncs, d'episodis en què el relat dels fets és més gloriós a posteriori que l'experiència real, i en el fons Sassoon basteix la novel·la sencera sobre aquests contrastos. Tant l'exèrcit com l'esport com les relacions socials venen marcades per aquesta xarxa d'associacions quasi-feudals entre els que tenen el poder i els que s'hi apropen: entrar als clubs de caça de la zona consisteix, d'una banda, a causar una bona impressió sobre el cavall, però de l'altra també a ser vist, conegut o saludat per les persones adequades que poden fer moure els contactes amb el director o cap de la cacera. Tanmateix, el pedigrí mateix del cavall també compta a l'hora de causar aquesta primera impressió, o la marca del sastre que t'hagi fet la roba. Tot plegat no semblaria gaire sorprenent en aquest món rural i tradicionalista si no es reproduïssin les mateixes relacions un cop a l'exèrcit, en què tenir els contactes adequats amb els alts comandaments pot decidir el destí mateix de cada combatent. Sherston se n'adona, quan s'allista voluntari als vint-i-vuit anys d'edat, que els contactes amb el món de la caça i les coneixences de l'escola privada juguen un rol crucial en aquest sentit. A diferència de Graves, però, el personatge de Sassoon naturalitza aquestes relacions i les dona per descomptades, igual que havia fet amb els clubs de caça, i no hi dona gran importància. 

És així que la novel·la presenta aquests dos nivells de lectura, i a parer meu funciona millor si es llegeix a contrapèl, recollint aquestes insinuacions i implicacions entre línies que van apareixent de forma casual al llarg de la trama. Al nivell literal hi trobarem en gran part les descripcions dels paisatges estimats, les llargues excursions de cacera, les curses de cavalls i els partits de criquet, que són el que ocupa la totalitat del temps del protagonista. Per sota hi ha les vides dels servents, l'arbitrarietat de les jerarquies socials i militars, l'esnobisme implícit de la classe benestant, i la naixent oposició a la caça de la guineu, que ja començava a anar de baixada fins i tot en el moment que Sassoon ens relata, força anys abans de 1914. Les simpaties implícites de Sherston amb les preses més que no pas amb els caçadors revelen un amor per l'experiència directa en plena natura més que per les relacions socials i les estructures de poder que marquen aquest món. En són autènticament reveladors dos episodis, el de la primera indiscreció, en què un petit Sherston revela en un lapsus freudià una simpatia més gran amb la guineu lliure de córrer pel bosc que amb el trofeu de caça; i més endavant el de la caça del cérvol, en què la captura de la presa viva, viscuda com un gran triomf pels caçadors, revela la brutalitat de la matança que tindrà lloc més endavant, en un interior i en privat. 

La figura de la guineu, així doncs, esdevé una metàfora sempre dinàmica i un punt elusiva que presideix la novel·la sencera, i que remet, d'una banda, al reducte de vida salvatge que no arriba a ser mai ni domesticat ni controlat per les jerarquies socials i, de l'altra, a un passat que sempre s'escapa del poder de la memòria i la imaginació per tal de recrear-los. Ja al front, quan aconsegueixi que el posin a càrrec de la intendència dels cavalls, hi ha un episodi curiós en què Sherston es dedicarà a cavalcar pel camp francès rememorant fantasiosament les seves expedicions campestres a la caça d'una guineu imaginària. Dins la seva psique marcada pel desarrelament i l'experiència directa de la guerra, el món del passat esdevé una mena de refugi o zona de confort impossible de recuperar, una experiència força habitual en aquest tipus de relats. La seva presa de consciència política no vindrà fins més endavant, com el narrador mateix insinua cap al final de la novel·la, i caldrà veure si això s'acabarà reflectint a les dues següents entregues de la trilogia. 

Sinopsi: En George Sherston és un orfe que es cria en una mansió al camp amb la seva tieta soltera. Quan en George és petit, un dels servents de la casa, encarregat dels estables, convenç la senyora de la necessitat que aprengui a muntar a cavall, i a partir d'aquest moment neix una passió per la munta, la cacera i l'esport que el continuarà marcant durant tota la seva joventut. Després de completar els estudis en una escola privada, en Sherston comença la carrera de Dret a la universitat de Cambridge, però l'abandona per dedicar-se a una vida de lleure i esport sostinguda en precari per la seva pensió. A partir del seu contacte amb l'equip de criquet local i els successius clubs de caça on aconsegueix entrar, anirà fent amistats i coneixences que ens oferiran un retrat de la classe benestant que pobla l'Anglaterra rural. Quan s'allisti voluntari per servir a l'exèrcit amb l'esclat de la primera guerra mundial, veurà com totes aquestes relacions continuen tenint una importància crucial dins del nou context. La seva manca de direcció i la inèrcia vital que caracteritzen les seves experiències quotidianes adquiriran un to més fosc i desencantat quan comencin a morir els seus amics. 

M'agrada: És un text molt ben escrit, amb una cura exquisida pels detalls que semblen banals a simple vista però contribueixen a una complexíssima imatge de conjunt del context social i cultural que ens descriu l'autor. 

L'infame Rosalie (#570)

Els blancs no semblen entendre que el perill agafarà camins diferents però que es creuaran tots quan arribi l'hora. 

Aquesta novel·la breu de l'autora haitiana Évelyne Trouillot es va publicar per primer cop el 2003 i és una exploració molt intensa i punyent sobre el llegat de l'esclavitud a la colònia de Saint-Domingue, que més endavant es convertiria en la república d'Haití. Trouillot ens ofereix una recreació històrica de l'ambient i els fets que relata, tot i que en tot moment prioritza la veu dels personatges i les seves caracteritzacions psicològiques, més que no pas la crònica política o històrica dels fets que tenen lloc a gran escala a l'illa, que se'ns aniran apuntant tan sols entre línies. La trama ens situa el 1750, en un episodi especialment obscur de l'opressió colonial sobre els esclaus a l'illa. Va ser una onada d'enverinaments generalitzats, tant a esclaus negres com a colons blancs, que pretenien desestabilitzar les jerarquies de poder i sembrar el pànic entre els propietaris de les plantacions de canya de sucre. No queda del tot clar d'on sortien aquestes iniciatives: se sobreentén que eren actes de revenja i de resistència política per part d'alguns esclaus, però també servien d'instrument per als colons blancs per eliminar la dissidència entre els esclaus que conformaven el seu propi servei domèstic. El clima de paranoia és ben palpable des del principi de la narració: les represàlies contra els crims es converteixen en una autèntica cacera de bruixes en què tant se val si els acusats són innocents o culpables, ja que l'únic que importa és enviar una advertència en forma de càstig exemplar. Així doncs, les tortures brutals i les execucions a la foguera són un element més de la vida quotidiana de l'illa. 

En aquest context, l'organització política i social a l'illa ve marcada per les jerarquies que marca el sistema esclavista, i que la protagonista, Lisette, haurà d'aprendre a reconèixer per poder adoptar el llegat d'opressió de la seva família. D'una banda, hi ha els esclaus bassole, és a dir, els que van néixer a l'Àfrica i van ser portats al Carib a bord dels vaixells negrers, com l'infame Rosalie que evoca el títol de la novel·la: com que van néixer en llibertat, la seva experiència ve marcada per la ferida traumàtica dels barracons i el vaixell, que viuen com una humiliació que es traspassa de generació en generació com una ferida gravada a la carn. D'altra banda hi ha els criolls, que són els esclaus que ja han nascut a les plantacions i no han conegut la vida en llibertat: aquests hereten el trauma dels seus pares i avis, i han de plantejar-se una vida de resistència que no saben mai si arribarà a donar fruit. I, en aquest sentit, la resistència a una opressió tan atroç no és mai un camí de sentit únic ni una decisió planera: la novel·la ens mostra múltiples exemples en què aquests exercicis de resistència quotidians poden comportar víctimes col·laterals innocents entre els més vulnerables de la comunitat, perquè en un sistema en què les persones no es posseeixen ni a si mateixes, els sacrificis poden arribar als preus més alts possibles. Alguns episodis de la trama recorden la tessitura moral i existencial que planteja Toni Morrison a Beloved, per exemple, en què els lectors no poden arribar a jutjar des de fora i en termes morals les decisions preses en aquest context. 

D'altra banda, la revolució que vindrà és una possibilitat que es pot començar a albirar durant la lectura, no perquè els personatges la plantegin en aquests termes, sinó perquè la situació d'inestabilitat és una realitat tan palpable que es llegeix amb el sentiment d'una tensió i una inquietud creixents que poden acabar esclatant per qualsevol lloc. La societat que sorgeix de la colonització i l'esclavitud no és homogènia, sinó que als propietaris de les explotacions agràries i als esclaus s'hi sumen els esclaus alliberats legalment, que al seu torn poden accedir a la propietat, i els cimarrons, esclaus fugits que s'amaguen i resisteixen en la clandestinitat. És ben clar que, quan a la llum de la revolució francesa es produeixi la revolució haitiana i la guerra per la independència, totes aquestes castes hi jugaran el seu paper. Ara bé, la novel·la ens deixa ancorats al 1750, i se centra més aviat en el camí de creixement personal de la protagonista, que anirà rebent els relats de la seva àvia i la seva padrina, per aconseguir desxifrar finalment el misteri de la seva identitat, que funciona molt bé tant al nivell literal com al nivell simbòlic. L'infame Rosalie és una lectura breu i molt intensa, una novel·la molt ben construïda des del desenvolupament psicològic dels seus personatges, tant principals com secundaris, i que va dosificant els misteris fins a un desenllaç molt rodó i ben aconseguit. Trouillot s'hi mostra com a bona successora de Maryse Condé dins del panorama de la literatura caribenya en llengua francesa. 

Sinopsi: A la colònia francesa de Saint-Domingue el 1750 s'escampa el pànic amb l'onada d'enverinaments que assola les plantacions de les famílies propietàries. El pànic és doble, ja que els propietaris emprenen una campanya brutal de persecució i càstig exemplar contra els caps de turc que acusen per tal de poder espantar els esclaus. La criolla Lisette, una esclava de la plantació de la família Fayot, haurà de repensar la seva pròpia identitat i el seu llegat familiar per arribar a transitar d'una posició de passivitat i obediència a una resistència i una lluita més obertes. Pel camí anirem veient totes les atrocitats presenciades i patides en primera persona que aniran refermant les seves conviccions. 

M'agrada: Trouillot desenvolupa una trama aparentment senzilla amb molta fermesa, i va revelant la complexitat dels dilemes morals que afronten els personatges a mesura que ens en va descobrint nous horrors. L'aposta per la brevetat, i l'incomparable equilibri que aconsegueix entre recreació històrica i ficció. 

El carrer de les Camèlies (#569)

M'agradaria, vaig pensar, que en el nínxol després m'hi fiquessin a mi, amb els seus ossos arraconats perquè hi cabessin els meus, i potser a la nit seríem una flama i faríem el boig pels caminets del cementiri i per sota d'aquells pensaments de llauna pintada de groc i de morat, o bé estaríem tancats i quiets a dintre del record d'una persona. 

El carrer de les Camèlies és una novel·la que Mercè Rodoreda (1908-1983) va publicar l'any 1966 i que va ser guardonada amb el premi Sant Jordi aquell mateix any. No és tan reconeguda com la seva obra més popular, La plaça del Diamant, però hi té molts punts en comú, en presentar un relat en primera persona d'una dona, un punt desarticulada en la seva experiència angoixosa de la feminitat, que transita per la ciutat de Barcelona durant la postguerra, a la recerca d'una veu pròpia i d'una identitat que no li sigui imposada des de fora. No és un camí fàcil, però. Si la Natàlia quedava atrapada dins l'espai domèstic en què la subsumia el seu matrimoni, aquí la Cecília quedarà atrapada en successius espais domèstics, com a amant mantinguda de diversos homes que l'explotaran i la vexaran cadascun a la seva manera. 

És un relat que porta una càrrega simbòlica important, així que cal llegir-lo amb atenció a les imatges que es van repetint i amb cura de no perdre cap detall, per insignificant que sembli. Per exemple, les imatges de les flors es van repetint amb una insistència quasi obsessiva, però sempre amb petits detalls i matisos que ens fan pensar en el significat que adquireixen com a substitut de la protagonista o, més en general, com a símbol d'una feminitat sempre amenaçada des de fora. Quan la Cecília és petita, amb els seus pares adoptius, l'obsessió del senyor Jaume per la jardineria ens fa prefigurar com a escenari per al relat un món en què la feminitat pot ser cultivada, modelada i determinada des de fora per encaixar en el desig o en la imatge prèvia que en tingui un home. Quan visqui a les barraques en la precarietat més absoluta, la Cecília plantarà campanetes a la seva porta en un gest que es pot interpretar com de resiliència a l'adversitat. Molt més endavant, en un dels moments més baixos de la protagonista, la imatge de la flor trencada serà un paral·lel de la situació en què es troba; o, més endavant, quan decideixi fer un gir radical a la seva situació, trobarà en les violetes una nova imatge de si mateixa. Aquests en són uns quants exemples, però se'n troba algun de nou quasi en cada capítol. Una altra d'aquestes imatges és la de l'obsessió de la Cecília pel foc, que pot representar la seva passió, o el seu desig interior, i que reapareixerà en diversos moments de la trama amb implicacions força ambigües. De la mateixa manera, els successius habitatges en què residirà la protagonista s'aniran transformant en presons i fonts d'opressió, a mesura que les relacions amb els successius amants vagin revelant la seva cara més fosca, com prefigurarà també la imatge de l'ocell engabiat. 

La història de la Cecília és la d'un personatge sense identitat, que va sent definida i narrada sempre des de fora i a mesura que les seves pròpies decisions es vagin girant contra ella, de vegades per manca de visió i d'altres vegades per autèntica mala sort. La seva és una vida precària, com se'ns prefigura ben bé des del primer paràgraf de la novel·la, que ens la presenta com una nena abandonada en un barri benestant de la part alta de Barcelona i que serà "recollida" per un matrimoni sense fills. En aquests anys d'infància veurem com, a través de les seves ànsies de viure i la seva curiositat, quedarà atrapada entre dos móns, o entre dues imatges de feminitat que anirà descobrint amb fascinació: d'una banda, el món del Liceu, de la nit i de les senyores de companyia, que coneixerà a través de les germanes Maria-Cinta i Raquel, dos personatges que evoquen una coneixença similar que Rodoreda va fer quan era nena de dues germanes conegudes de l'avi Gurguí - d'altra banda, una feminitat altament idealitzada i passada pel filtre religiós, la puresa de la mare de Déu amb què els pares adoptius pretenen identificar la Cecília. La seva obsessió per calar foc, per tant, serà un primer gest fundacional de rebel·lia que els senyors de la casa intentaran apaivagar a través del càstig. Tanmateix, aquesta petita foguera, domèstica i infantil, prefigurarà la foguera real en què la imatge quedarà destruïda durant la guerra civil i, per tant, l'únic ideal que li restarà a la protagonista serà l'altre, el de les nits del Liceu i una vida de luxe aparent, que Cecília acabarà descobrint en tota la seva cruesa. 

Així és com Cecília anirà sent "recollida" successivament pels homes que s'aniran creuant a la seva vida, sense altre motor que el desig de prendre les seves pròpies decisions i poder arribar a controlar el seu propi destí. Les experiències que haurà de passar per poder arribar a aquest punt són tan colpidores que el que ens espera és un viatge d'autèntic malson a través d'un seguit de relacions d'explotació i control. Com passava també amb l'Adrià Guinart de Quanta, quanta guerra... la primera escapada tindrà quelcom de romàntic, de desig d'autoafirmació i d'anhel de llibertat, mentre que en realitat anirà mostrant la seva cara més fosca a còpia de noves coneixences i desventures. Amb la primera parella, el seu amor d'infància, la Cecília anirà a viure a un poblat de barraques, on haurà d'afrontar una precarietat que acceptarà de grat com a penyora del seu amor, tant amb la primera parella com amb la segona. Després de la mort del segon xicot, serà quan es veurà desesperada per la necessitat i tornarà a ciutat a "fer senyors". Així iniciarà una carrera d'amant mantinguda que es caracteritzarà pel control que exerciran els seus successius amants sobre qualsevol mínim aspecte de la seva vida, fins a arribar al punt, amb un d'ells en concret, en què l'assetjament serà tan asfixiant que la Cecília començarà a perdre fins i tot la noció de la realitat. Quan es veu empesa a fugir perquè la situació se li fa insostenible, només acabarà caient encara més endins en aquest pou fosc, fins que arribi als moments de violència física més punyents de tot el text. 

És després del moment més crític que pot començar el seu creixement personal i la seva presa de consciència però, com també li passarà a la Natàlia de La plaça del Diamant, haurà de ser a través de la benevolència d'un home més altruista i empàtic que els altres. La narració d'aquesta relació, especialment després de la violència extrema d'on surt la protagonista, és un dels passatges més bells del text sencer, fins i tot malgrat la desigualtat de la relació i, més endavant, la necessària separació dels amants, que resultarà clau per a la independència futura de la Cecília. La protagonista no podrà deixar la prostitució perquè és la seva única font d'ingressos, d'una banda, i l'únic camí que a trobat a la vida per a si mateixa. Tanmateix, el procés de guariment i d'empoderament de la protagonista tindrà lloc de forma més aviat metafòrica. En aquest sentit, la novel·la guarda el millor per al final, i una Cecília ja mestressa de si mateixa i amb la capacitat de fixar ella els termes de les relacions es veurà amb prou força per tornar sobre les seves pròpies passes: en primer lloc, a la casa on va ser torturada per acabar fent valer la mà més alta sobre la còmplice dels seus proxenetes; finalment, tornarà al món de la seva infància per provar de resoldre el misteri del seu naixement. 

Un dels punts més forts de la novel·la és que, tot i la duresa de l'experiència viscuda per la protagonista, i l'acumulació de maltractaments i dissorts que ha de patir un rere l'altre, no cau mai en el sentimentalisme ni amplifica en cap moment el patiment a través de la veu narradora. De fet, la protagonista sempre ens narra la seva experiència personal amb un punt de distanciament i de fredor, com si li passessin a una altra persona. Els moments de joia i els de felicitat, i la passió amb què cau en cada nou enamorament, també hi són presents, i tot sovint són indestriables de les violències viscudes. Rodoreda ens retrata un món en què a les dones no se'ls permet tenir vida interior o, encara que en tinguin, se les tractarà igualment com si aquesta fos insignificant i mai no pugui ser reconeguda. En un dels seus moments més foscos, la Natàlia de La plaça del Diamant ens explica a través del seu monòleg què significa fer-se de suro amb el cor de neu: a la Cecília li passa exactament el mateix, però mai no trobarà les paraules per comunicar-nos-ho. El seu captiveri és igual de fosc que el de la seva predecessora, però el seu creixement intern l'haurem d'anar entreveient a través del seu viatge abrupte i accidentat per la seva pròpia fragilitat. El carrer de les Camèlies és una novel·la que val molt la pena de llegir, perquè el missatge arriba amb subtilesa i sense donar respostes directes als lectors. 

Sinopsi: Poc abans de la guerra civil, una parella benestant que viu en una torre a la part alta de Barcelona recullen una criatura recent nascuda que ha estat abandonada a la seva porta. La Cecília anirà creixent en un relatiu benestar material i resguardada del món, però ja després de la guerra fugirà de la casa familiar per viure amb el seu primer xicot. A partir d'aquest moment haurà d'anar afrontant la precarietat i la misèria, fins que es vegi en la necessitat de prostituir-se per sobreviure. A partir d'aquí, les relacions de dependència econòmica que anirà establint amb successius amants aniran formant a poc a poc el seu sentit de la identitat. 

M'agrada: Les múltiples formes que té la narració de trencar el cor, sempre amb els detalls més subtils i amb una habilitat excel·lent per a les imatges recurrents. La narració sencera m'ha semblat un crescendo d'emoció continguda que es va destapant poc a poc, i si ja comença de forma excel·lent, va guanyant encara més a mesura que s'apropa al final. 

No hem estat mai moderns (#568)

On són els Mounier de les màquines, els Lévinas dels animals, els Ricoeur dels fets? I així i tot la humanitat, ara ho comprenem, no pot ser copsada i salvada si no se li restaura aquella altra part de si mateixa, la part de les coses. Mentre l'humanisme es construeixi des del contrast amb l'objecte que ha quedat abandonat a l'epistemologia, no podrem entendre ni el que és humà ni el que és no-humà. 

Aquest assaig del filòsof francès Bruno Latour (1947-2022) es va publicar per primer cop el 1991, i va representar un autèntic desafiament a la interpretació actual de la modernitat des del punt de vista de la filosofia social i cultural. Latour parteix de la seva disciplina acadèmica, els estudis socials de la ciència, per tal de reivindicar-los com a legítims davant les crítiques i els escepticismes habituals que poden venir d'enfocaments més positivistes sobre la ciència. En el nostre dia a dia ens trobem envoltats d'híbrids, és a dir, conglomerats de relacions, interessos i influències entre els fenòmens naturals i les decisions polítiques, els avenços de la tècnica i les seves implicacions socials o culturals, les lleis que considerem inamovibles i el món de les tradicions i els valors, així com els textos que mediatitzen totes aquestes relacions i que romanen oberts a la interpretació que en fem els subjectes. La modernitat ha ignorat a través dels segles la presència d'aquests híbrids a favor de relacions binàries d'oposició o exclusió, com natura-societat, ciències-lletres, nosaltres-ells. Tanmateix, Latour reclama en el seu text la necessitat de reconèixer la presència d'aquests híbrids, és a dir, relacions entre actors humans i no-humans que condicionen la nostra existència al món, per tal de superar les relacions d'explotació i control que caracteritzen el món actual i refundar les bases del nostre coneixement sobre el món i sobre nosaltres mateixos. 

Un bon exemple que ens proposa el text és el problema de la capa d'ozó, que estava d'actualitat en el moment que Latour redactava el llibre, i que avui dia es podria traduir a la influència que té el canvi climàtic a les nostres vides, des de les esferes més globals a les més locals. Es tracta d'un fenomen d'origen humà però que té conseqüències crucials i inesperades tant per a la natura com per als éssers humans, i aquestes conseqüències no desitjades revelen una complexa xarxa de relacions entre actors humans i no-humans (ecosistemes locals, legislació, decisions polítiques, decisions empresarials, activistes a favor del clima, residents en una determinada àrea, etc.) que intervenen de múltiples formes en la seva creació i en la seva possible pal·liació en el futur. Un altre exemple és el de la relació entre Arquímedes i els seus descobriments en el camp de l'enginyeria i la seva aplicació al servei de la maquinària de guerra del tirà de Siracusa: aquest fet aparentment anecdòtic ens mostra com un desenvolupament armamentístic més avançat pot suposar l'enfortiment d'un tirà en detriment de democràcies més febles a nivell tecnològic. No cal anar tan lluny en el temps per veure diàriament les conseqüències devastadores de les guerres asimètriques que estem presenciant ara mateix, i que tenen repercussions econòmiques, socials i culturals de gran abast. 

Aquest tipus de casos en il·lustren com de difícil és destriar on acaben la ciència i la tècnica i on comencen la política i la cultura, i com a hores d'ara resulta impossible predicar una suposada neutralitat de la ciència, que es mantingui desvinculada d'interessos econòmics o de decisions polítiques, i a l'inrevés, tampoc no podem imaginar una societat que mantingui la seva llibertat intacta davant l'esfera de la natura i els objectes de la tècnica que tot sovint dominen les nostres vides més que no pas a l'inrevés. Així és com l'anàlisi porta Latour a qüestionar la lectura habitual que fem de la història, a través de la distinció bàsica entre ciència i societat, o entre natura i cultura, que el nostre món accepta com si fos un dogma de fe, i a desafiar aquesta concepció binària de la realitat i del rol que hi juguem com a intèrprets. El text s'adreça, així doncs, a un conflicte que sorgeix del concepte mateix de modernitat, i destapa la fal·làcia en què la modernitat ha caigut des que es va erigir, a partir dels segles setze i disset, en àrbitre i jutge del que és humà i del que és no-humà: d'una banda, els fets de la natura són estudiats per la ciència; de l'altra, la societat és controlada i regida per la política. 

Aquesta separació absoluta entre les dues esferes comporta que els elements híbrids siguin reduïts als marges, a les anomalies i les excepcions, fins al punt fins i tot de ser perseguits, i revela un exercici de dominació i poder que deriva d'aquest coneixement privilegiat sobre el món que prové de separar objecte i subjecte. Si coneixement equival a poder, el coneixement de les lleis naturals em permet dominar la natura i modelar-la a les meves necessitats, mentre que el coneixement de les lleis socials em permet construir un cos polític que esdevingui tan inqüestionable com les lleis mateixes de la natura. El triomf del capitalisme a partir de 1989 revela, segons Latour, aquesta fal·làcia al cor de la cultura occidental que el creixement teòricament indefinit del capitalisme ha fet aflorar. La distinció entre humà i no-humà ha portat a la classificació com a no-humà de tota cultura que no s'atingui als valors occidentals: els pobles del Sud global han estat empobrits i explotats igual que la natura perquè han estat subsumits a la categoria de no-humans i, per tant, han rebut el mateix tractament que els objectes. Ecocidi i imperialisme són exactament el mateix fenomen, per tant, la culminació del procés civilitzador de la modernitat, que categoritza com a premodern tot allò que no caigui en la seva visió dicotòmica de la realitat. 

Tanmateix, aquesta suposada objectivitat que distingeix Occident de tota la resta de cultures es basa en un dogma que guarda una contradicció dins del seu cor: la natura és transcendent, no construïda, inexorable i totalment altra, però la puc dominar; el cos polític és construït, immanent, contingent i fruit d'un contracte social, però m'hi sotmeto com si es tractés d'un poder transcendent. La noció d'un Déu transcendent és eliminada de l'equació, però preservada i reinventada en l'àmbit privat, com a deïtat en el cor de cadascú dins d'una societat secular. Davant d'això, la capacitat de la filosofia per criticar la modernitat és força limitada, en tant que tot corrent filosòfic que pretengui una crítica fonamentada n'està assumint les premisses: de la mateixa manera que els reaccionaris o antimoderns han validat les assumpcions bàsiques de la modernitat oposant-s'hi, la filosofia postmoderna ha validat la modernitat implícitament en declarar-la superada i erigir-se en el seu epígon. D'altra banda, hauríem de canviar totalment la forma de mirar la realitat si, com fa Latour, declaréssim que, en el fons, no hem estat mai moderns, ni tan sols en els moments en què ens pensàvem que dominàvem el món. 

Un dels moments més aclaridors del raonament, en aquest sentit, és quan analitza la noció de temporalitat i historicitat que ens proposa l'era moderna: si concebem el temps com si es tractés d'una línia recta, i cada invent o avenç tecnològic com un salt endavant, jutjarem qualsevol residu del passat com a obsolet o superat, de forma que la història esdevé simplement una línia recta amb dos sentits possibles, el progrés cap endavant, o la regressió cap enrere. Tanmateix, l'experiència del dia a dia ens demostra com diferents artefactes, fenòmens culturals i construccions socials de diferents cronologies coexisteixen al cor de la societat: que la broca elèctrica, amb unes dècades d'edat, convisqui amb el martell, que es remunta a mil·lennis enrere, no ens fa ni més ni menys exòtics que els pobles que malanomenem premoderns. El reconeixement de xarxes complexes de relacions que condicionen la nostra vida facilita molt més l'explicació dels predicaments en què ens trobem avui dia. D'altra banda, la relació geogràfica que establim amb el món i la forma com s'organitza l'espai també ha de ser mirada des d'aquesta perspectiva descentralitzada: en una xarxa, no hi ha centre ni perifèria, sinó relacions locals i d'altres de més llarga distància. Així és com Latour desafia fins i tot la noció mateixa de cultura, que es veu en la necessitat de superar per no caure en la distinció radical entre cultura i natura: en comptes de cultura o natura pertanyem a "col·lectius", o "natures-cultures", és a dir, entramats de relacions amb tot tipus d'actors, humans i no-humans. 

El raonament acaba, així doncs, amb la reivindicació d'una filosofia per al futur que sigui capaç de superar aquesta forma "moderna" (i obsoleta) de mirar el món. Les conclusions de l'assaig són força optimistes: Latour advoca per una il·lustració sense modernitat, que ens permeti reconèixer la presència d'aquests híbrids o quasi-objectes i integrar-los dins la nostra comprensió del món. Un coneixement lliure dels prejudicis moderns seria per tant simètric, és a dir, no pressuposaria la superioritat del subjecte occidental, que observa, respecte de l'objecte observat, ja que en realitat un i l'altre són exactament la mateixa cosa. Aquesta visió també permet acabar amb els dilemes del relativisme: donar el mateix valor a totes les cultures no deixa de ser una via per amagar que hi ha una cultura, la que observa i jutja, que s'arroga un valor superior a les altres perquè adopta falsament la posició de neutralitat o objectivitat. Latour també es mostra optimista respecte de les possibilitats de la democràcia, en tant que reclama un repartiment del poder que sigui descentralitzat i s'articuli al voltant d'aquestes xarxes de relacions: per això el text acaba amb la reivindicació del "parlament de les coses", un reconeixement intrínsec que els humans no estem sols al món, i tenim no tant el deure sinó més aviat la necessitat de reconèixer els agents no-humans que inevitablement ens condicionen i influeixen. 

Continguts: L'argumentació de Latour s'estructura al llarg de cinc blocs. El primer, "Crisi", presenta les tesis de l'assaig i les hipòtesis que pretén argumentar. El raonament parteix de la base que la crítica a la modernitat ha arribat a un carreró sense sortida, perquè la modernitat mateixa ha col·lapsat davant del pes de les seves pròpies contradiccions. El segon bloc, "Constitució", caracteritza la modernitat i les seves assumpcions teòriques, per tal de poder-ne destapar els dogmes, que es basen en formulacions paradoxals. El tercer apartat, "Revolució", analitza els corrents filosòfics que s'han dedicat a criticar la modernitat per tal de descriure'n les febleses, i caracteritza una ontologia del temps no-lineal que desafia la concepció moderna del temps. És a partir d'aquest punt que planteja una ontologia variable, basada en els col·lectius i les xarxes, que serveixi per explicar tant la natura com les societats. El quart bloc, "Relativisme", planteja el problema del relativisme cultural a partir de l'asimetria epistemològica, i revela com occident ha bastit la dicotomia entre "nosaltres" i "ells" a partir d'una dicotomia encara més profunda entre "humà" i "no-humà". La resposta a aquesta qüestió passa per aplicar l'antropologia a la nostra pròpia cultura, és a dir, analitzar la nostra pròpia cultura com ho faríem amb una societat no-moderna. El raonament acaba reivindicant una xarxa que romangui local en tots els seus punts. Finalment, l'apartat titulat "Redistribució" enfoca una direcció futura per als estudis antropològics, que pugui basar-se en el coneixement de les xarxes i superar les dicotomies dogmàtiques de la modernitat. Per tal de fer-ho, es queda amb els aspectes més positius dels discursos crítics amb la modernitat, i en destria els aspectes negatius per tal de descartar-los. 

M'agrada: M'ha semblat una argumentació molt ben lligada que, tot i que resulta espessa en certs passatges, ve reforçada per multitud d'exemples i analogies que ajuden a seguir el raonament en tot moment. El to desenfadat que utilitza Latour, de vegades veladament humorístic, també és un punt a favor. 

Oryx i Crake (#567)

Se suggerien taxes d'intercanvi - una Mona Lisa equivalia a un Bergen-Belsen; un genocidi armeni corresponia a una Novena Simfonia més tres Grans Piràmides - però també es podia mercadejar, per a la qual cosa havies de conèixer les xifres - el nombre total de cossos a les atrocitats, el preu de sortida a subhasta per a les obres d'art; o, si les obres d'art havien estat robades, la quantitat que en donava l'asseguradora. Era un joc pervers. 

Oryx i Crake (2003) és la primera entrega de la trilogia de novel·les Maddaddam de l'autora canadenca Margaret Atwood. Després de la decepció que em va resultar L'assassí cec, feia força temps que no tornava a llegir cap altra novel·la d'aquesta autora. Oryx i Crake m'hi ha reconciliat: és una de les seves ficcions especulatives, una trama post-apocalíptica que ens endinsa en les implicacions més fosques del sistema capitalista i que, llegida dècades després de la seva publicació, resulta especialment clarivident a l'hora de retratar les dinàmiques d'intercanvi, dominació i consum del nostre propi món avui dia. Després que es produeixi una catàstrofe d'abast mundial que ha acabat amb les vides de quasi tota la població de la terra, el protagonista i narrador, l'Home de les Neus, ens explica el seu dia a dia en un món desolat, quasi com si es tractés d'un nàufrag en una illa deserta. Ara bé, el seu nou món no està del tot buit: el poblen una nova espècie d'humans, els crakers, que pertanyen plenament al món post-apocalíptic i que no coneixen res de com era el món d'abans. A partir d'aquesta arrencada plena de misteri, la trama ens anirà endinsant dins del pensament confús del narrador, que barreja constantment els fets del present amb els seus propis records del passat i, paral·lelament, una narració en tercera persona ens anirà posant en antecedents sobre com s'ha arribat a produir el cataclisme. 

Així doncs, la trama de la novel·la està perfectament pensada per portar-nos a la revelació final del misteri sobre la pandèmia que ha acabat arrasant amb la humanitat i, de retruc, amb tot el món conegut. Les dues línies argumentals ens porten fins a aquest clímax que, pel que fa a l'argument de la novel·la, n'esdevé de fet el moment cronològicament central: d'una banda, tenim la història del protagonista, Jimmy, abans d'esdevenir l'Home de les Neus, des que és un infant fins a l'edat adulta. El seu amic d'adolescència i company d'estudis, Crake, esdevindrà una de les figures centrals de la seva vida, un refugi per a les seves insatisfaccions més profundes i la seva malaptesa social, que deriven de la tempestuosa relació que manté amb els seus pares des de petit. Mentre que Jimmy estudia lletres, cosa que equival a ser un autèntic fracassat social, el seu amic Crake es revela com una de les ments més prodigioses de la seva generació, i estudia a la millor universitat del país la tecnologia que en aquell moment és més puntera i exitosa per a les empreses: l'enginyeria genètica. En paral·lel a aquest relat lineal, tenim el relat en primera persona del món de després de la catàstrofe en què Home de les Neus rememora tots els fets que l'han portat al present, però recuperant poc a poc el passat en cronologia inversa, de forma que el final de la novel·la ens porta de nou al gran projecte concebut per Crake. 

De fet, a la contraportada del llibre (almenys l'edició en castellà que jo he llegit) ja se'ns explica ben bé què ha passat, i de totes formes la trama esdevé clarament previsible des del moment que comencen a escampar-se les primeres pistes. El que és important no és exactament el què, sinó el com dels esdeveniments, i aquest com és el que esdevé realment pertorbador de la novel·la sencera. Gran part de la novel·la es basa en la construcció d'un món distòpic perfectament plausible i sospitosament semblant al món actual. El món està dividit per una bretxa social autènticament insalvable: en uns complexos aïllats i protegits amb seguretat privada, viuen les persones que treballen per a grans empreses d'enginyeria genètica que generen productes de consum per fer la vida dels seus habitants més fàcil. Des de productes per millorar l'aspecte físic i el rendiment sexual fins a comestibles que facilitin el processament d'aliments, qualsevol millora que es pugui imaginar ara és perfectament realitzable a través de la modificació genètica. La regeneració d'òrgans humans és perfectament possible, i es realitza a través del seu cultiu en uns organismes hostes, uns porcs gegantins genèticament modificats. Els animals són hibridats i modificats genèticament per obeir a les necessitats dels éssers humans: d'alguns es necessita que siguin més dòcils, per exemple per fer de mascotes, mentre que d'altres s'espera que siguin màquines de matar, perquè els cossos de seguretat els puguin utilitzar contra els enemics del sistema. 

Tanmateix, aquest món de consum i de millora permanent de l'espècie humana, en què la mort està esdevenint poc a poc una raresa, i aviat els fills seran genèticament seleccionats d'acord amb les preferències dels pares, és un privilegi reservat tan sols als pocs escollits que se'l poden permetre. Fora dels complexos, a les ciutats tradicionals, malviuen les persones expulsades per aquest sistema d'empreses que han colonitzat totes les esferes de la vida. A més, la catàstrofe ambiental és més que imminent: les principals ciutats costaneres ja han quedat submergides i és qüestió de temps que les temperatures del planeta esdevinguin extremes. Com passava amb el món feliç de Huxley, Atwood ens retrata un món brutal en què la violència i l'explotació sexual són la norma precisament perquè són el revers obscè i latent del sistema tal com està construït: els homes dominen o manipulen les dones i aquestes s'hi sotmeten o proven d'escapar-se'n; passa el mateix amb l'explotació sexual que pateixen els infants del tercer món, venuts per les seves famílies a proxenetes rics amb la promesa d'una vida millor. Aquest és el cas d'Oryx, l'amor platònic tant de Crake com de Jimmy, i que acabarà confluint a la narració d'aquest últim a través del recurs al monòleg interior d'una psique torturada pel record. 

A través d'aquests personatges, els seus records entretallats i les seves frustracions anirem assistint a una reflexió incomparable sobre la condició humana i la política de la seva redempció: els dos protagonistes s'erigiran en fiscal i advocat defensor de la humanitat, i el seu potencial per a la creació i per a la destrucció acaben fent-se dues cares de la mateixa moneda. El diàleg que s'estableix entre les ciències i les arts a través d'aquests dos personatges també ens enfronta amb la capacitat aparentment il·limitada de la tecnologia en el present o en un futur proper, i la necessitat constant d'un observador imparcial que l'avaluï des de fora i la sotmeti a una anàlisi crítica, per a la qual seran essencials els valors morals i estètics. El potencial aparentment infinit de l'espècie humana per a la destrucció acaba contrastant tràgicament amb la seva pulsió per reproduir la vida infinitament: si la humanitat s'ha condemnat a si mateixa a través de la seva capacitat de crear mort potser l'únic acte afirmatiu possible sigui apagar el llum quan tot s'hagi acabat. Atwood ens planteja el terror d'aquesta possibilitat amb una lucidesa desesperada que m'ha recordat força el Vonnegut de Bressol de gat. 

Ara bé, si Bressol de gat acabava amb un desenllaç definitiu, l'aposta d'Atwood per la incertesa del final obert afegeix un nivell de lectura encara més profund: en la seva croada per eliminar el sofriment humà, Crake creu haver erradicat del món futur residus de barbàrie com el pensament màgic, la creació artística o l'art d'explicar històries. Quan aquests comencin a revelar-se en els nous habitants de la terra, haurem de preguntar-nos qui tenia raó en el debat entre natura i cultura, i si les arts i les lletres estan condemnades a desaparèixer per virtut de la racionalitat científica. D'entre les preguntes obertes que deixa la novel·la és si aquestes manifestacions es donen de forma espontània en els nous humans o han estat induïdes indirectament pel mestratge d'en Jimmy i, en conseqüència, si les formes de violència i dominació que donaven sentit al món del passat aconseguiran sobreviure també en el món del futur. És així que a la llum del clímax narratiu les aparents digressions de la novel·la sobre les tensions entre masculí i femení, ric i pobre, opressor i colonitzat, acaben adquirint tota la seva profunditat. 

Sinopsi: Després d'una catàstrofe d'abast mundial que ha acabat amb pràcticament tota la vida humana a la terra, un supervivent solitari, que es fa dir Home de les Neus, entaula una relació de mestratge amb uns humans a qui tracta com a infants perquè desconeixen el món d'abans de la catàstrofe. Poc a poc, a través dels seus records, anirem sent testimonis de la vida d'aquest personatge misteriós i la seva relació amb Crake, un científic sonat que pretén salvar la humanitat a través d'un arriscat experiment genètic. 

M'agrada: Atwood demostra un domini magnífic de la narració que no acaba revelant totes les cartes fins al final, per més pistes que hagi anat mostrant pel camí. Especialment les reflexions filosòfiques que ofereix el text a través dels diàlegs dels seus personatges, que afronten amb impotència els dilemes i les contradiccions de la condició humana. 

A les dues seran les tres (#566)

Feia anys que no mirava als ulls d'un gat. Com sempre, el primer que nota el periodista és la certesa que saben la veritat. És un codi d'espècie que ni prescriu ni evoluciona. Si hagués de definir la reacció dels animals, diria que és amenaçadora, hostil, de pèl a punt d'estarrufar-se, ungles retràctils afilant-se i garrameus incipients. Expressen una voluntat de legítima defensa contra la memòria d'un atac que, igual que els morts abandonats a les cunetes, convé desenterrar. 

A les dues seran les tres és un recull de contes breus de Sergi Pàmies que es va publicar l'any passat. Ha estat la meva primera aproximació a aquest autor tan reconegut dins la narrativa catalana actual, i m'ha semblat una lectura molt recomanable. Pàmies ens mostra, a través dels seus relats breus, una notable capacitat per a la concisió i l'expressió justa i acurada, de forma que la narració dels fets més quotidians - com preparar-se per escriure un text, assistir a una conferència, un episodi d'insomni, un viatge amb els fills - adquireix una dimensió existencial i vital que posa en relleu el paper essencial de la memòria per a la formació de la identitat. La majoria dels contes tracen una associació entre dos fets o anècdotes en diferents marcs temporals: un en el present i un el passat, de forma que aquesta connexió esdevé crucial per comprendre la situació present o la identitat del narrador en l'actualitat. Molts dels contes es dediquen precisament a explorar aquestes connexions: els moments fundacionals de la identitat arriben a la memòria quan ja s'han produït, a posteriori, i en el moment present costa adonar-se de la importància que tindran per a una vida sencera. Per això gran part dels contes també ens posen a la pell de l'escriptor i esdevenen fins a cert punt metatextuals: l'exercici de reflexió al voltant d'aquestes incursions de la memòria dins la vida és el que portarà després a l'elaboració del conte o, en el cas del periodista, de l'article. 

En el volum podem arribar a trobar molts exemples d'aquest tipus de connexions: a "Díptic bivitel·lí", el narrador associa un episodi de l'inici de la relació amb la seva dona a la percepció de si mateix que acabarà tenint durant els anys de paternitat; a la darrera secció de "Tres periodistes", el record de la classe de periodisme de la mare connectarà amb el present del fill que n'ha de recollir els records. A "T'estimo" passa quelcom similar entre el moment fundacional que segella l'amor d'una parella i la situació present de la relació, i "Per què no toco la guitarra" mostra com un d'aquests moments decisius pot arribar a retornar periòdicament al llarg de tota una vida amb la constància d'una rèplica sismogràfica. En la mateixa línia de reflexió, alguns contes també ens tempten amb renúncies o direccions que finalment van ser rebutjades: a "La segona persona", el narrador explora els motius pels quals va abandonar la idea d'escriure poesia, i els associa metafòricament a la pèrdua de la virginitat, mentre que una de les seccions de "Dies històrics" ens narra el procés de renúncia a una idea per a un conte, que finalment queda descartada. Una idea que va apareixent a la majoria dels relats és la percepció subjectiva del temps: hi ha moments essencials que queden ancorats en el temps, congelats en un present perpetu a través del record, com passa per exemple a "Fires i congressos" o a "Dues espardenyes". D'altra banda, la nostra relació amb el temps no és mai lineal, i es produeix a salts i amb la impressió que no arribem a entendre com hem arribat al moment present, com tan acuradament evoca el títol del volum. 

Per tant, ens trobem davant d'una reflexió sobre el pas del temps i com aquest comença a pesar quan l'experiència vital comença a acumular-se en el passat més que a projectar-se cap al futur. Tanmateix, la veu narradora no recorre mai ni a l'amargor ni al sentimentalisme: si una cosa permet el pas del temps és anar prenent un distanciament crític respecte dels records que han bastit la identitat, que de vegades afloren a la consciència amb un sentit de fortuïtat o fins i tot d'estranyesa. Els elements autobiogràfics hi són presents, però Pàmies els elabora sempre des del filtre de la ficció, de forma que no treu cap a res intentar destriar realitat de ficció, en aquest cas. En un moment en què se'ns bombarda constantment amb exercicis de memòries mal camuflats amb les etiquetes de "literatura del jo" o "autoficció", sovint amb aquell to confessional que sona a exercici buit de vanitat o d'autojustificació no sol·licitada, Pàmies ens mostra aquí en què consisteix l'autèntica autoficció, que si no és una mica experimental i una mica metatextual perd la capacitat de subvertir i desafiar la capacitat crítica dels lectors. 

Continguts: A les dues seran les tres recull deu relats breus: "La segona persona", en què el narrador reflexiona sobre el fet d'escriure a través de la imatge de la pèrdua de la virginitat i els seus records de joventut; "Dies històrics", un díptic sobre un retrobament de companys de promoció amb una sorpresa inesperada i, d'altra banda, la idea d'escriure un relat sobre els atemptats del 17 d'agost a Barcelona; "Fires i congressos", una altre díptic en què el narrador descriu un congrés en el passat, quan encara era un escriptor novell, i un altre més proper al present, i va reflexionant sobre diversos moments de la seva vida professional; "La tàctica de l'estruç", que descriu un episodi d'insomni i terror nocturn davant d'un assalt al domicili; "Dues espardenyes", en què un dramaturg que surt d'una depressió va a recollir un premi a una ciutat connectada amb el seu passat familiar; "T'estimo", en què una parella que es va conèixer en ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona celebra el seu aniversari trenta anys després; "Per què no toco la guitarra", una reflexió sobre la relació del narrador amb l'afició de tocar la guitarra, que ha anat abandonant amb el temps; "Tres periodistes", un conjunt de tres relats curts, tots tres força diferents entre si; "Díptic bivitel·lí", en què el narrador reflexiona sobre la seva relació amb els seus fills bessons a través de la seva condició d'impostor, que l'acompanya des dels inicis de la seva relació de parella i, finalment, "Narrativa breu", en què un escriptor conclou, després d'adormir-se al volant durant uns pocs segons, que aquesta experiència límit és la porta d'entrada als records i percepcions que li permetran escriure un llibre. 

M'agrada: "Dies històrics", "Dues espardenyes", "Per què no toco la guitarra" i "Tres periodistes". 

Les esferes del temps (#565)

Soc una consciència anacrònica, eterna, habitant d'una dimensió paral·lela a la vostra, que no obeeix les lleis de l'espai ni del temps. Soc lo buit, soc la matèria fosca, l'absència de moviment. Tot objecte projecta una ombra, tot moviment parteix i finalitza en una fase de repòs. Tota dimensió física i cronològica compta amb una d'equivalent immaterial i cronoil·lògica. Soc allò que hi ha darrere lo mur de la realitat. Soc l'oceà de buidor perenne, l'amenaça immòbil que la matèria física ha intentat refrenar d'ençà de l'inici del temps. 

Aquesta novel·la juvenil de Rubèn Montañá va guanyar el premi Joaquim Ruyra de 2020, i és un relat d'aventures molt entretingut ambientat en una Barcelona sacsejada per les lluites socials en el marc de la inauguració de l'Exposició Universal de 1888. El protagonista, Domènec, és un jove orfe que treballa en un circ de fenòmens a causa de la seva aparença peculiar: el seu cos està cobert de cicatrius des de la seva infantesa i, tot i que no en té record, intueix que la mort dels seus pares està relacionada amb l'origen dels seus poders sobrenaturals. Obligat a escapar del seu amo per circumstàncies que escapen del seu control, s'introduirà en cercles anarquistes que planegen una conspiració al voltant dels actes inaugurals de l'Exposició, i allà és on acabarà coneixent el seu nou benefactor, un senyor adinerat que l'ajudarà a controlar els seus poders i l'introduirà dins d'un pla per combatre una amenaça maligna que es desplega a la ciutat. A través d'un seguit de personatges secundaris que aniran intervenint a la trama, en Domènec anirà descobrint poc a poc el seu paper en una cadena d'esdeveniments que s'estén mil·lennis abans del seu naixement. 

Les esferes del temps és una novel·la molt ben construïda, basada en l'acció i la intriga d'una trama molt ben traçada des del principi, però també en l'esforç particular amb què l'autor recrea l'escenari històric en què se situa el relat i prova de mantenir un marc coherent i plausible per a la fantasia de tall steampunk que s'hi desplegarà. Així doncs, hi trobem el subsòl metafòric de la ciutat en què es produeixen conspiracions anarquistes, l'interès per l'ocultisme, els avenços tecnològics de l'època i l'inici de l'arqueologia, per exemple. La divisió entre rics i pobres és més que evident en la recreació històrica que ens ofereix la novel·la, però aquesta bretxa social quedarà posada entre parèntesi davant la necessitat de fer front a un mal de naturalesa atàvica que amenaça amb la fi del món conegut. Com si es tractés d'una mena de lliga dels homes extraordinaris a la barcelonina, don Sebastià Bonjoch reclutarà una sèrie de personatges amb poders sobrenaturals que hauran de fer front a aquesta terrible amenaça. A través de la novel·la, aniran apareixent cameos de personatges històrics, que de vegades seran més fortuïts i de vegades tindran un pes essencial per al desenvolupament del relat. 

És per això que la novel·la és una gran proposta tant per a joves com per a adults, tant si preferiu fruir amb la trama d'aventures com entretenir-vos amb l'ambientació històrica i la seva extraordinària coherència dins d'un relat de fantasia sobrenatural. L'equilibri està molt ben aconseguit, en aquest sentit, i la cirereta del pastís és la recreació consistent del català parlat a l'època, pel qual Montañá demostra una cura i una dedicació especials. 

Sinopsi: A les portes de la inauguració de l'Exposició Universal de Barcelona el 1888, Domènec, un jove orfe que treballa en un circ de fenòmens a causa de la seva deformitat física, és reclutat pel misteriós don Sebastià Bonjoch, que l'entrenarà per arribar a dominar els seus poders. Juntament amb els seus nous amics, en Domènec descobrirà una conspiració per acabar amb el món conegut que presentarà connexions amb les expedicions d'Eduard Toda i els invents visionaris de Narcís Monturiol. 

M'agrada: La secció introductòria, amb cameo inclòs, que és una porta d'entrada incomparable a la narració sencera, i després el ritme constant amb què els descobriments i els misteris es van desenvolupant fins arribar a una confrontació final memorable. 

Una bondat complicada (#564)

No sé per què allò tenia tanta importància per a ella. Sempre era igual. De vegades penso què hauria canviat aquell dia si els meus pares haguessin dit la paraula "festa". Les coses no haurien de dependre de tan poc. Esternudes i provoques una massacre a la carretera. Apartes una pedreta i desencadenes una allau. Però em penso que si podem morir sense comprendre per què, també devem poder viure sense entendre del tot com. I en certa manera això tranquil·litza. 

Aquesta novel·la de l'autora canadenca Miriam Toews es va publicar per primer cop el 2004 i és una crònica autènticament desoladora sobre els estralls que pot arribar a causar el fanatisme religiós a la vida d'una família corrent. A principis dels anys 80, en una comunitat mennonita del Canadà prop de la frontera amb els Estats Units, la família Nickel queda destrossada davant la sobtada desaparició de la filla gran, la Natasha, que fuig del poble amb el seu xicot, i poc temps després la de la mare, la Trudie, que desapareix un dia deixant a casa el passaport i els seus objectes personals. El pare, en Ray, i la germana petita, la Nomi, han de continuar navegant el seu dia a dia amb el pes d'aquestes absències: mentre que en Ray es va enfonsant progressivament en l'apatia i el mutisme, la Nomi, en plena adolescència, emprèn un camí de descoberta i autodestrucció davant la manca de futur que veu que l'espera. Els joves d'East Village semblen els veritables damnificats de la resignació religiosa i la via de submissió que prediquen els seus adults: l'escorxador de pollastres local i el negoci turístic són les úniques sortides laborals per als graduats de l'institut, que tot sovint acaben casant-se immediatament per perpetuar els models de la família tradicional. 

Gran part de l'encant de la novel·la és el retrat de la família protagonista, i com a través de cada personatge l'autora ens va exposant les diverses posicions que cadascun dels membres adopta respecte de la comunitat religiosa que controla les seves vides. Es tracta d'un grup tradicionalista i extremadament conservador que pretén fiscalitzar qualsevol petit detall de la vida privada, i que condemna a l'ostracisme aquells qui se'n desmarquen o cometen faltes que es consideren imperdonables. En una espera resignada al dia del judici final per tal de conèixer un destí que ja està predeterminat d'entrada, la vida no té cap més valor que mantenir la comunitat unida i en tot moment controlada. Tot i que aquest control social té un evident biaix masclista, al final tots els feligresos acaben sent víctimes d'aquesta opressió col·lectiva i omnipresent. Davant d'aquesta situació, cada membre de la família adopta la seva pròpia postura respecte de les seves pròpies creences i les dels altres: ben bé des del principi de la novel·la la Nomi ens planteja el dilema de la seva mare i la seva germana en tercera persona. Mentre que la Tash és la rebel de la família, que comença a desafiar tots els principis religiosos de la comunitat obertament, la Trudie pren una posició més ambivalent, validant en tot moment els sentiments de la Tash i els seus propis dubtes sobre el dogma establert, i fent del benestar de la família la seva prioritat. En Ray, el pare, és un devot fidel de la fe mennonita, però està profundament enamorat de la seva dona i secretament fascinat per les seves rebel·lions quotidianes. 

Quan és més petita, la Nomi viu amb autèntic temor la revolta de la seva germana Tash, des del convenciment que s'està condemnat per a l'eternitat, mentre comença a intuir que la mare empatitza més amb aquesta actitud rebel del que pot reconèixer obertament. A mesura que es vagi fent gran, però, la seva pròpia rebel·lió anirà adquirint matisos més autodestructius: mentre que la Tash rebia l'empatia dels seus progenitors i albirava, amb les seves aspiracions artístiques, un futur fora del poble; en la seva adolescència la Nomi es troba lligada al carreró sense sortida que suposa la vida al poble, incapaç de deixar el seu pare i trencada internament per l'abandonament que ha patit per part de la mare. De la mateixa manera, mentre que la relació de la Tash amb el seu xicot es basava en els plans de futur fora de la comunitat, la relació de la Nomi amb el seu xicot del poble els aboca a tots dos a una espiral de desafiaments, experimentació amb les drogues i amb els seus cossos i una mena de conhort resignat davant d'un futur buit de sentit. A través d'aquest panorama angoixós, les decisions dels pares, que es fan difícils de justificar vistes des de fora, però que la novel·la ens prova d'apropar a través de l'ampli context que ens mostra, ens aniran mostrant el sentit d'aquesta "bondat complicada" de què ens parla el títol: una sèrie d'autèntics sacrificis i renúncies aparentment inexplicables, però que s'acaben revelant beneficioses per a les filles, encara que vinguin donades al preu de destrossar la família. 

En aquest sentit el desenllaç esdevé especialment rodó en la seva ambigüitat: totes les preguntes queden pendents de respondre, però a la vegada les pistes que hem anat recollint durant la lectura ens donen prou informació com per treure'n conclusions al respecte. Una part de l'interès de la lectura rau a anar descobrint aquestes peces del trencaclosques, que la Nomi tan sols anirà desbloquejant a través del seu accidentat flux de consciència. Precisament aquesta recreació de la veu interior de la protagonista és un altre dels punts forts de la proposta: Toews recrea el llenguatge de l'adolescent de l'època, d'una eloqüència tot sovint fascinant, i amb un recurs a l'humor sempre punyent i inesperat, a través de retalls de converses i anècdotes diverses que ens van il·lustrant a la vida del poble. Així assistim a una tragèdia col·lectiva que trenca el cor especialment per la forma com l'adolescent és colpida constantment per la negligència i la incapacitat afectiva dels adults que haurien de cuidar-la. Si una cosa fa la novel·la és il·lustrar el perill de les sectes i del pensament religiós quan pretén imposar-se sobre la vida individual de forma totalitzadora. Quan la Nomi encari la seva pròpia fugida - que no acabarem de veure realitzada sobre el paper - serà després que li hagin trencat tots els llaços afectius que encara li quedaven: amb el seu xicot, amb la seva millor amiga, fins i tot amb el seu pare. La seva última aposta per l'esperança, davant la veritat que se li presenta en tota la seva cruesa, esdevé metàfora de la narració sencera i un desenllaç realment inigualable. 

Sinopsi: A principis dels anys vuitanta, l'adolescent Nomi Nickel afronta el futur amb una mescla de desesperació i resignació. Amb la ferida oberta de la desaparició de la seva mare i la seva germana anys enrere, i el progressiu distanciament del seu pare respecte de la realitat, els pocs lligams d'afecte que encara li queden es van fent cada cop més tènues, mentre comença a dependre cada cop més de les drogues per evadir-se de la situació de precarietat i abandonament en què es troba. A mesura que anem llegint, anirem comprenent millor el context del poble, els habitants del qual pertanyen a la secta mennonita, i el mosaic de relacions familiars i socials que condicionen les decisions més dures que els membres de la família hauran de prendre. 

M'agrada: L'aposta pel punt de vista parcial i sovint desarticulat de la protagonista, que ens va il·luminant progressivament amb la imatge de conjunt de la tragèdia col·lectiva que se'ns retrata.