Aquest assaig de la periodista estatunidenca Eve Fairbanks es va publicar el 2022, i és una crònica molt complexa i exhaustiva de la societat sud-africana després de l'apartheid i, encara més significativament, després de Mandela. Fairbanks, que va néixer i créixer al sud dels Estats Units, es va traslladar a viure a Sud-àfrica l'any 2009, i va passar uns dotze anys documentant-se i recopilant testimonis per poder escriure aquest llibre. Més que un estudi històric, l'autora en fa un retrat sobretot social i cultural, i investiga l'efecte que el final de l'apartheid i la construcció de la Sud-àfrica democràtica han tingut en la percepció que els blancs i els negres tenen els uns dels altres a la llum del conflicte. Aquesta anàlisi revela un retrat de la nació de l'arc de Sant Martí que a estones pot resultar força incòmode i remoure la consciència de tot allò que es va fer malament: el relat és força crític amb la forma com es va fer la transició a la democràcia, tot i que és més fàcil veure aquestes falles trenta anys després dels fets amb la distància de la perspectiva històrica, i veient-ne algunes de les conseqüències no desitjades. El llibre se centra en dos col·lectius majoritaris, els negres i els blancs afrikàner, que, tot i no conformar la totalitat de la població sud-africana, en formen una part força representativa, per la seva relació directa amb el conflicte de l'apartheid i la seva evolució històrica.
La crònica que presenta Fairbanks segueix com a fil argumental les vides de quatre persones reals amb qui l'autora va compartir molt de temps i va arribar a conèixer en profunditat. En Christo és un advocat afrikàner resident a Bloemfontein que va ser entrenat, durant el seu servei militar, per lluitar contra els "terroristes" enemics de l'estat de l'apartheid, però que quan va finalitzar aquest sistema va ser acusat de terrorista ell mateix per haver matat un negre durant una de les seves missions de reconeixement. A l'altra banda de la línia divisòria hi ha la Dipuo, una activista del CNA, resident a Soweto a Johannesburg, que ha lluitat precisament per acabar amb el règim de l'apartheid i aconseguir l'alliberament per als negres sud-africans. Ambdós tenen aproximadament la mateixa edat, però les seves experiències vitals no poden ser més diferents, i a través dels anys de després de l'apartheid tots dos hauran d'enfrontar-se al trauma de la violència comesa en el passat i al xoc cultural que els presentarà la Sud-àfrica contemporània. La Malaika, la filla de la Dipuo, representarà una generació més jove d'infants que han crescut ja en llibertat, però hauran d'emprendre una nova lluita contra la desigualtat racial encara present en la societat sud-africana. Finalment, l'Elliot, un pagès negre que intenta tirar endavant una explotació agrícola anteriorment de propietat blanca, servirà a Fairbanks per fer una reflexió sobre la realitat econòmica del país i els mites que s'hi associen.
Gran part de l'exposició tracta precisament d'això: de les percepcions que cadascun dels grups té envers l'altre i també sobre la percepció de cada grup sobre ell mateix, i sobre com aquests prejudicis, mites i generalitzacions perpetuades de generació en generació adquireixen una dimensió de profecia autocomplerta. Per part dels blancs, el relat s'inicia amb el sentiment de dislocació i de xoc que experimenten amb la resolució de l'apartheid a través de l'aposta del govern de Mandela per la reconciliació i el perdó. Com a experiment polític que havia de resultar exemplar davant de la resta del món, aquesta iniciativa política va tenir una conseqüència inesperada: el sentiment d'inferioritat associat a la vergonya i la culpa en aquells a qui s'ha negat un càstig proporcional als crims comesos. Aquest malestar creixent anirà desembocant en un sentit de paranoia contra l'altre, que encara no s'ha cobrat la seva revenja, però que deu estar a punt de fer-ho, i alimenta el discurs victimista que donarà ales als corrents supremacistes blancs actuals.
Per part dels negres, d'altra banda, la promesa d'una Sud-àfrica nova es veurà diluïda en la desigualtat econòmica de sempre: s'ha fet efectiva la igualtat de drets, però els blancs continuen estant més ben situats per tal d'obtenir bones feines i posicions de poder, a causa de l'educació rebuda durant l'apartheid i de les connexions que encara conserven amb empreses i institucions. Mentre que el CNA abraçava una ideologia socialista durant els anys de lluita contra l'apartheid, que era comuna pràcticament a tots els moviments de resistència anticolonial africans durant l'època de la descolonització, un cop accedeix al poder el partit es veu obligat a fer concessions a les necessitats de la macroeconomia mundial i, a la pràctica, el país acaba sumit en les pràctiques competitives del neoliberalisme. La suposada incapacitat dels negres per administrar l'economia del país és un altre mite que amaga unes veritats molt més sinistres: que és molt més fàcil crear una societat pròspera per a una minoria deixant una majoria sense oportunitats ni recursos, i que, quan el govern de l'apartheid va passar el testimoni, deixava en mans del nou govern un país a punt de fer fallida. A la pràctica, els negres se segueixen culpabilitzant per aquesta suposada inferioritat, mentre que el repunt de la sida i l'auge de pràctiques com la bruixeria i l'espiritisme entre la població negra es perceben com a confirmació per als més escèptics de la impossibilitat de crear una nació africana moderna.
Lluny d'aquest pessimisme, però, Fairbanks demostra les fal·làcies inherents a aquest tipus de percepcions esbiaixades entre dues comunitats condemnades a conviure juntes però que no es comuniquen prou. Qualsevol crítica a la gestió corrupta del govern de Jacob Zuma per part dels blancs progressistes serà atacada com a racista, de manera que aquests aniran inhibint-se del debat públic, mentre que el discurs supremacista blanc dels racistes desacomplexats anirà creixent com a forma de resistència contra aquesta demanda implícita de correcció política. Mentrestant, els negres es negaran a reconèixer problemes socials endèmics, com el de la violència sexual, per exemple, per evitar haver d'anar a buscar les seves arrels en els traumàtics anys de l'apartheid. Els hereus és un relat de les pors que projectem en els altres per evitar veure'ns-hi retratats: els blancs projecten en els negres totes les violències que en el passat ells havien exercit; mentre que els negres projecten en els blancs l'empremta de la despossessió i la victimització que van patir durant els anys de la seva opressió. Conviure amb el botxí entrena en la pràctica diària de la negació i de l'oblit com a mecanisme de supervivència. Els hereus observa amb una mirada certament distanciada i a estones políticament incorrecta l'impacte psicològic, polític, econòmic i social que aquest silenci causa en els ciutadans sud-africans en l'actualitat.
Continguts: La primera part del relat ens posa en antecedents - potser de forma una mica accelerada - sobre la situació de conflicte a la Sud-àfrica de l'apartheid, i arriba fins al moment de l'alliberament de Mandela. La segona part il·lustra els anys post-apartheid, i com la construcció de la nova Sud-àfrica democràtica, a partir de l'any 1994, impacta sobre la vida de les comunitats blanca i negra, que aniran canalitzant el seu desencís de diverses formes. La tercera part tracta de les relacions entre blancs i negres especialment en els darrers anys, en què la bretxa socioeconòmica i la desigualtat racial s'han anat fent cada cop més profundes. Finalment, la darrera part és un recull de la majoria d'idees que s'han anat exposant, i deixa la reflexió inconclusa respecte a les direccions que prendrà la situació en el futur. Fairbanks aprofita també per traçar alguns paral·lelismes amb la seva pròpia experiència al sud dels Estats Units, tot i que cap de les seves reflexions és del tot definitiva.
M'agrada: És un relat que analitza els problemes polítics, socials i econòmics que descriu donant-ne una visió també psicològica, pel que fa a com afecten aquests conflictes a la vida quotidiana de cada persona de forma individual. En aquest sentit guarda un equilibri molt ben trobat entre les perspectives micro de les vides dels protagonistes i una anàlisi més àmplia de les causes històriques del conflicte que tracta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada