Aquesta novel·la de 2012 de l'autora ruandesa Scholastique Mukasonga és una recreació profundament colpidora de l'ambient polític i cultural que portarà al genocidi contra els tutsis el 1994. La novel·la ens situa uns quants anys abans d'aquests fets, però ens presenta un retrat fidedigne de la violència que els tutsis van haver d'afrontar en pogroms cíclics des de la seva pèrdua de poder amb la revolta popular de 1959 a 1962, que portaria a la independència del país respecte del domini belga. La trama de la novel·la ens situa a principis dels anys setanta en un internat per a noies situat a la muntanya, prop de la deu del Nil, i culmina el juliol de 1973 amb el cop d'estat militar que deposa el president moderat de la república, Grégoire Kayibanda, per donar pas a la dictadura de partit únic de Juvénal Habyarimana. Aquests esdeveniments tenen el seu reflex a petita escala dins l'ambient tancat i opressiu de l'escola, en què el ressentiment d'un grupuscle d'alumnes hutus pertanyents a famílies de l'elit política del país contra la minoria d'alumnes tutsis que hi assisteixen per quota anirà escalant amb una violència creixent, davant la passivitat i la hipocresia dels professors blancs i els representants de l'església catòlica. La novel·la, per tant, ens ofereix aquest relat d'opressió i violència al nivell literal, d'una banda, però també al nivell simbòlic, a través del qual els personatges esdevenen emblemes de les posicions polítiques dels grups identitaris als quals representen. Així doncs, dins l'escola trobarem replicat el mateix clima de tensió que sacseja Ruanda sencera durant aquests anys tan convulsos.
La novel·la fa molt per posar-nos en situació i fer-nos entendre el context més ampli a través de les intervencions dels personatges que, a través dels seus diàlegs, ens van fent partícips de les complexitats del conflicte social i polític. Al món occidental, el genocidi ruandès no es va presentar com a gaire més que una matança d'origen ètnic, però els mitjans de comunicació van fer poc esment dels factors de fons que van donar lloc a aquesta violència, i que es remuntaven a dècades enrere - al domini colonial del país i la complicitat dels antics dominadors blancs a l'hora de decantar la balança del poder a conveniència. Els colonitzadors belgues van afavorir l'aristocràcia ramadera representada en els tutsis, l'antiga elit que regnava sobre la majoria agricultora hutu, quan es tractava de mantenir la jerarquia tradicional, però van traspassar ràpidament el seu suport a la majoria hutu quan van veure que la revolució anticolonial i la independència del país eren inevitables. Sotmesa a la purga ideològica i cultural portada a terme amb la revolució social de 1959 a 1962, la minoria tutsi es va veure desposseïda de tots els seus drets polítics i socials, i els seus membres es van veure reduïts a pàries dins la que havia estat la seva terra durant segles. Així doncs, s'estableix una dinàmica d'inquietud social que es va alliberant cíclicament en onades de violència contra els tutsis, que són blanc de les calúmnies més despietades i són utilitzats com a boc expiatori per la comunitat sencera.
La novel·la posa l'accent especialment sobre la complicitat dels blancs a l'hora d'ignorar el patiment dels tutsis, i també sobre el problema de la seva representació en termes racistes, especialment a través dels personatges del pare Herménégilde i l'artista Fonteneille. Els colonitzadors belgues es van obsessionar a caracteritzar els habitants de ruanda ètnicament, i van desenvolupar diverses teories pseudo-científiques i pseudo-literàries per justificar la presència de la minoria tutsi al territori. La romantització que van dur a terme de la seva identitat, connectada amb la dels antics nubis, i per tant, el poder que els van atribuir, va contribuir a ampliar l'escletxa social que els separava dels hutus. Mukasonga també denuncia en el seu text com el cristianisme va ser una eina de control polític durant l'era colonial, de forma similar a com ho descriu Chinua Achebe a Tot se'n va en orris. A través de la metàfora de la tensió entre la deessa antiga i la imatge cristiana de Nostra Senyora del Nil, la novel·la planteja com el cristianisme va utilitzar els cultes a les deïtats tradicionals africanes com a porta d'entrada per al domini ideològic dels conversos. Si l'únic que cal és canviar el rostre de la deïtat en qüestió, i l'antiga deessa de la fertilitat que mena les fonts del Nil es transforma en una Nostra Senyora cristiana, la lliçó insidiosa de tot plegat és que les deïtats estan per ser modelades a imatge i semblança dels qui ostenten el poder. Així és com el conflicte a l'institut acabarà esclatant quan la líder del grup radical acabi considerant el rostre de la imatge com una ofensa política, i s'arrogui el dret de modelar la imatge a la seva conveniència.
El text, per tant, ens va endinsant en tots aquests dilemes, a l'hora que ens presenta el despertar a l'edat adulta de tota una sèrie de noies que s'enfronten amb impotència als seus propis problemes identitaris. Si bé pot semblar a simple vista que el llibre ens presenta la divisió entre hutus i tutsis de forma maniquea, nombrosos personatges secundaris ens ajudaran a percebre els matisos de la imatge de conjunt: d'una banda hi ha la Modesta, una alumna mestissa entrenada per avergonyir-se de la identitat de la seva mare tutsi i que, per tant, ha d'ignorar aquest llegat i abraçar la radicalitat hutu com a coartada davant de possibles represàlies polítiques. D'altra banda hi ha la Immaculée, que pertany per família a l'elit militar del nord del país que encapçalarà la revolta, però que té un caràcter rebel que la farà qüestionar-se les divisions i violència de què és testimoni en el dia a dia. Nostra Senyora del Nil és una gran novel·la, mereixedora de tots els premis i reconeixements que ha rebut, i que ens mostra com el retrat a petita escala pot ser reflex d'una realitat social i cultural molt més àmplia, i que els conflictes colonials i postcolonials són massa complexos per resumir-los a través d'estereotips o simplificacions.
Sinopsi: A principis dels anys setanta, una elit de noies ruandeses assisteixen a l'internat Nostra Senyora del Nil per esdevenir les perfectes esposes de la propera generació de dirigents del país, ja siguin funcionaris, militars, polítics o diplomàtics del més alt nivell. Per aconseguir-ho, necessiten una educació catòlica impartida per religiosos i professors laics belgues i francesos. La vida quotidiana de les alumnes passa per l'assetjament a què un grup d'alumnes hutus, congraciades amb les autoritats religioses, infligeixen sobre les alumnes tutsis, que són minoria perquè han aconseguit entrar a l'escola per acomplir la quota del deu per cent. A mesura que el discurs polític es vagi radicalitzant, aquestes alumnes tutsi comencen a predir la matança que vindrà, i a pensar formes d'escapar de la violència que els espera.
M'agrada: L'equilibri aconseguit entre el rerefons polític del relat, que se'ns mostra a través de les múltiples interaccions dels personatges, i el retrat de quotidianitat que ens proposa l'ambientació en una escola, aparentment aïllada de la tensió política de l'època.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada