Jardí vora el mar (#659)

A la una van engegar els focs. Comparats amb els que havien fet els senyorets i que a mi m'havien semblat tan rics... Com si tot vingués d'un món que no fos la terra i piula va i piula ve i ruixada de branques amunt i estrelles de coloraina i tronada i pluja d'or... ¡Ziu! ¡Ziu! ¡Ziu!, tot petava. La nit negra que negra i els coets fent-la lluent i flors esmicolades i mines de diamants voltant pels aires. El Potosí. I l'herba s'ho bevia tot. Ho recollia tot. 

Jardí vora el mar és una novel·la de Mercè Rodoreda (1908-1983) que es va publicar l'any 1967, i que amb el temps ha quedat eclipsada per altres obres seves més reconegudes, com La plaça del Diamant o El carrer de les Camèlies, que es van publicar també als anys seixanta. És molt diferent de les altres novel·les que li he llegit, potser pel seu esperit una mica més lleuger que de costum, de vegades fins i tot humorístic, i la trama obertament fulletonesca. A mi m'ha agradat molt, i m'ha mantingut enganxada a la lectura des de la primera pàgina fins a l'última, però sí que és veritat que altres novel·les seves potser m'han resultat més colpidores a l'hora de llegir. Aquesta en particular és força original perquè Rodoreda adopta un estil molt diferent de les altres en comparació: el narrador és un espectador distanciat dels fets, que ens els trasllada sempre desenfocats, a través de versions de segona i tercera mà que en donen diversos personatges, com peces d'un trencaclosques de secrets i intimitats que es van revelant a cop de descobriment. 

Un dels punts més destacables de la novel·la és el seu ambient i la seva atmosfera, força més indefinits que en d'altres novel·les seves. Ens trobem en un poble de costa on va a estiuejar un matrimoni adinerat de Barcelona. Les sis seccions de la trama aniran descrivint sis estius consecutius de vacances de la família protagonista explicats des del punt de vista del jardiner, un vidu esquerp i solitari que jutja les vel·leïtats dels seus superiors des del sentit comú i el ressentiment de la classe subalterna. A través de les confidències dels servents, i d'altres que li faran alguns membres del cercle d'amistats dels senyors, anirà reconstruint una trama complexa de passions i traïcions ocultes, bastida a base de salts enrere en el temps cap al passat de determinats personatges. Quan arribin uns veïns nous a construir-se la casa d'estiueig al costat de la dels protagonistes, les coneixences aparentment casuals donaran peu a connexions més profundes que havien quedat soterrades. 

El títol ja ens dóna una idea força acurada de l'atmosfera que Rodoreda crea per a la novel·la i el seu simbolisme. D'una banda, el mar serà una presència sempre amenaçadora en la seva immensitat i salvatgia, que mai ningú no arribarà a contenir ni a canalitzar. Per a mi és una metàfora de les passions sexuals i vitals, i fins i tot les ambicions socials, dels personatges, totalment destructives tant d'ells mateixos com dels altres. La impotència del pintor Feliu Roca a l'hora de copsar els colors i els canvis d'humor del mar, i el seu fracàs últim al final de la novel·la, crec que reforcen molt clarament aquest missatge. D'altra banda, el jardí i les flors esdevenen els autèntics protagonistes del relat. A través de la saviesa viscuda del protagonista, anirem veient la varietat i infinita riquesa de les flors cuidades, i la feina i la cura que requereixen, encara que l'esforç a simple vista no sigui visible. El fet que hi hagi una altra pintora, l'Eulàlia, que aconseguirà l'èxit pintant flors d'una manera molt més intuïtiva i espontània, crea una simetria entre ambdues imatges, pel contrast entre els seus dos pintors. L'amor del jardiner per la seva difunta esposa, que ell defineix més com una tendresa que com un amor, marca un contrast molt fort amb les passions i intrigues dels senyors, que provoquen mort i desolació al seu entorn, però que semblen molt més banals a la llum de l'argument. 

L'arrencada de la novel·la m'ha recordat la de Cap al far de Virginia Woolf: la presència del pintor fidel al seu art, una mica distanciat de la família protagonista, m'hi ha fet pensar, i també l'ambientació a la casa d'estiueig. Les semblances, però, acaben aquí. Rodoreda s'allunya dels fluxos de consciència i l'estil experimental de Woolf per oferir-nos una novel·la calidoscòpica i fragmentada, és veritat, però més lineal i amb un punt de vista una mica més estable. És quan comencen les relacions entre les dues famílies que la trama m'ha semblat en part aixecada de El gran Gatsby i, per tant, no del tot original, així com també pel que fa a la descripció de la frivolitat i els excessos a la vida social dels amos adinerats: hi contribueix el fet que Rodoreda no arribi a especificar mai en quina època en concret se situa l'acció i, per tant, no cal fer un gran esforç per imaginar-se uns bojos anys vint com els retratats per Fitzgerald. Més endavant la trama també s'allunya d'aquest referent literari i es va tornant com més va més rodorediana, especialment a partir de l'aparició dels pares de l'Eugeni i a mesura que el senyor Bellom va adquirint més dimensions i una personalitat més marcada al marge de la trama principal. 

A través d'una trama de fulletó, Rodoreda va construint un cercle de personatges molt ben dibuixats, cadascun amb uns trets característics molt particulars que, la majoria de vegades, revelen fins i tot més del que arriben a expressar a través del discurs. Els giravolts de la trama de vegades s'han d'anar intuint a base d'interpretar les insinuacions d'alguns d'ells, i sempre amb un marge obert a l'especulació. En aquesta novel·la ja es comença a entreveure la fascinació per construir una propietat burgesa amb tota la seva atmosfera que portarà a la riquesa i la complexitat de Mirall trencat. Jardí vora el mar no és ni tan ambiciosa, ni té una trama tan complicada, ni abasta tantes generacions. Es conforma a fer una instantània dels sis anys d'aquestes famílies i anar desplegant-ne les intrigues i passions secretes que, com anirem descobrint, vénen d'antic. Ara bé, és una imatge exuberant i fortament acolorida pels seus personatges secundaris. Un dels aspectes que m'ha semblat més destacable és el contrast social entre la classe alta i les classes populars, servents i treballadors de tota mena, que aniran revelant les hipocresies i cegueses dels amos a través de l'expressió de la seva pròpia quotidianitat. Una novel·la del tot recomanable: una mostra de per què Rodoreda continua sent la mestra incontestable de les lletres catalanes, ja que és capaç de brillar d'aquesta manera fins i tot en una obra menor. 

Sinopsi: La trama ens explica sis estius consecutius que passen els Bohigues, un jove matrimoni adinerat, a la seva casa de la costa. El jardiner, heretat dels antics propietaris de la casa, esdevindrà el principal testimoni de les aventures sentimentals i les passions secretes tant del matrimoni com del seu cercle d'amistats i coneixences. Quan arribi el senyor Bellom, un nou ric que va fer la fortuna a Amèrica, a instal·lar-se amb la seva filla i el seu gendre a la casa que s'ha fet construir al terreny del costat, d'entrada la trobada entre les dues famílies semblarà una coneixença casual, però el passat dels joves amos anirà revelant connexions passades que havien mantingut en secret. 

M'agrada: Sobretot els diàlegs entre els personatges, el rerefons de lluita social dels seus conflictes, i la prosa inimitable de Rodoreda, amb les seves descripcions exuberants i, a moments, els seus tocs d'humor cruel. 

El carrer de les Camèlies (#569)

M'agradaria, vaig pensar, que en el nínxol després m'hi fiquessin a mi, amb els seus ossos arraconats perquè hi cabessin els meus, i potser a la nit seríem una flama i faríem el boig pels caminets del cementiri i per sota d'aquells pensaments de llauna pintada de groc i de morat, o bé estaríem tancats i quiets a dintre del record d'una persona. 

El carrer de les Camèlies és una novel·la que Mercè Rodoreda (1908-1983) va publicar l'any 1966 i que va ser guardonada amb el premi Sant Jordi aquell mateix any. No és tan reconeguda com la seva obra més popular, La plaça del Diamant, però hi té molts punts en comú, en presentar un relat en primera persona d'una dona, un punt desarticulada en la seva experiència angoixosa de la feminitat, que transita per la ciutat de Barcelona durant la postguerra, a la recerca d'una veu pròpia i d'una identitat que no li sigui imposada des de fora. No és un camí fàcil, però. Si la Natàlia quedava atrapada dins l'espai domèstic en què la subsumia el seu matrimoni, aquí la Cecília quedarà atrapada en successius espais domèstics, com a amant mantinguda de diversos homes que l'explotaran i la vexaran cadascun a la seva manera. 

És un relat que porta una càrrega simbòlica important, així que cal llegir-lo amb atenció a les imatges que es van repetint i amb cura de no perdre cap detall, per insignificant que sembli. Per exemple, les imatges de les flors es van repetint amb una insistència quasi obsessiva, però sempre amb petits detalls i matisos que ens fan pensar en el significat que adquireixen com a substitut de la protagonista o, més en general, com a símbol d'una feminitat sempre amenaçada des de fora. Quan la Cecília és petita, amb els seus pares adoptius, l'obsessió del senyor Jaume per la jardineria ens fa prefigurar com a escenari per al relat un món en què la feminitat pot ser cultivada, modelada i determinada des de fora per encaixar en el desig o en la imatge prèvia que en tingui un home. Quan visqui a les barraques en la precarietat més absoluta, la Cecília plantarà campanetes a la seva porta en un gest que es pot interpretar com de resiliència a l'adversitat. Molt més endavant, en un dels moments més baixos de la protagonista, la imatge de la flor trencada serà un paral·lel de la situació en què es troba; o, més endavant, quan decideixi fer un gir radical a la seva situació, trobarà en les violetes una nova imatge de si mateixa. Aquests en són uns quants exemples, però se'n troba algun de nou quasi en cada capítol. Una altra d'aquestes imatges és la de l'obsessió de la Cecília pel foc, que pot representar la seva passió, o el seu desig interior, i que reapareixerà en diversos moments de la trama amb implicacions força ambigües. De la mateixa manera, els successius habitatges en què residirà la protagonista s'aniran transformant en presons i fonts d'opressió, a mesura que les relacions amb els successius amants vagin revelant la seva cara més fosca, com prefigurarà també la imatge de l'ocell engabiat. 

La història de la Cecília és la d'un personatge sense identitat, que va sent definida i narrada sempre des de fora i a mesura que les seves pròpies decisions es vagin girant contra ella, de vegades per manca de visió i d'altres vegades per autèntica mala sort. La seva és una vida precària, com se'ns prefigura ben bé des del primer paràgraf de la novel·la, que ens la presenta com una nena abandonada en un barri benestant de la part alta de Barcelona i que serà "recollida" per un matrimoni sense fills. En aquests anys d'infància veurem com, a través de les seves ànsies de viure i la seva curiositat, quedarà atrapada entre dos móns, o entre dues imatges de feminitat que anirà descobrint amb fascinació: d'una banda, el món del Liceu, de la nit i de les senyores de companyia, que coneixerà a través de les germanes Maria-Cinta i Raquel, dos personatges que evoquen una coneixença similar que Rodoreda va fer quan era nena de dues germanes conegudes de l'avi Gurguí - d'altra banda, una feminitat altament idealitzada i passada pel filtre religiós, la puresa de la mare de Déu amb què els pares adoptius pretenen identificar la Cecília. La seva obsessió per calar foc, per tant, serà un primer gest fundacional de rebel·lia que els senyors de la casa intentaran apaivagar a través del càstig. Tanmateix, aquesta petita foguera, domèstica i infantil, prefigurarà la foguera real en què la imatge quedarà destruïda durant la guerra civil i, per tant, l'únic ideal que li restarà a la protagonista serà l'altre, el de les nits del Liceu i una vida de luxe aparent, que Cecília acabarà descobrint en tota la seva cruesa. 

Així és com Cecília anirà sent "recollida" successivament pels homes que s'aniran creuant a la seva vida, sense altre motor que el desig de prendre les seves pròpies decisions i poder arribar a controlar el seu propi destí. Les experiències que haurà de passar per poder arribar a aquest punt són tan colpidores que el que ens espera és un viatge d'autèntic malson a través d'un seguit de relacions d'explotació i control. Com passava també amb l'Adrià Guinart de Quanta, quanta guerra... la primera escapada tindrà quelcom de romàntic, de desig d'autoafirmació i d'anhel de llibertat, mentre que en realitat anirà mostrant la seva cara més fosca a còpia de noves coneixences i desventures. Amb la primera parella, el seu amor d'infància, la Cecília anirà a viure a un poblat de barraques, on haurà d'afrontar una precarietat que acceptarà de grat com a penyora del seu amor, tant amb la primera parella com amb la segona. Després de la mort del segon xicot, serà quan es veurà desesperada per la necessitat i tornarà a ciutat a "fer senyors". Així iniciarà una carrera d'amant mantinguda que es caracteritzarà pel control que exerciran els seus successius amants sobre qualsevol mínim aspecte de la seva vida, fins a arribar al punt, amb un d'ells en concret, en què l'assetjament serà tan asfixiant que la Cecília començarà a perdre fins i tot la noció de la realitat. Quan es veu empesa a fugir perquè la situació se li fa insostenible, només acabarà caient encara més endins en aquest pou fosc, fins que arribi als moments de violència física més punyents de tot el text. 

És després del moment més crític que pot començar el seu creixement personal i la seva presa de consciència però, com també li passarà a la Natàlia de La plaça del Diamant, haurà de ser a través de la benevolència d'un home més altruista i empàtic que els altres. La narració d'aquesta relació, especialment després de la violència extrema d'on surt la protagonista, és un dels passatges més bells del text sencer, fins i tot malgrat la desigualtat de la relació i, més endavant, la necessària separació dels amants, que resultarà clau per a la independència futura de la Cecília. La protagonista no podrà deixar la prostitució perquè és la seva única font d'ingressos, d'una banda, i l'únic camí que a trobat a la vida per a si mateixa. Tanmateix, el procés de guariment i d'empoderament de la protagonista tindrà lloc de forma més aviat metafòrica. En aquest sentit, la novel·la guarda el millor per al final, i una Cecília ja mestressa de si mateixa i amb la capacitat de fixar ella els termes de les relacions es veurà amb prou força per tornar sobre les seves pròpies passes: en primer lloc, a la casa on va ser torturada per acabar fent valer la mà més alta sobre la còmplice dels seus proxenetes; finalment, tornarà al món de la seva infància per provar de resoldre el misteri del seu naixement. 

Un dels punts més forts de la novel·la és que, tot i la duresa de l'experiència viscuda per la protagonista, i l'acumulació de maltractaments i dissorts que ha de patir un rere l'altre, no cau mai en el sentimentalisme ni amplifica en cap moment el patiment a través de la veu narradora. De fet, la protagonista sempre ens narra la seva experiència personal amb un punt de distanciament i de fredor, com si li passessin a una altra persona. Els moments de joia i els de felicitat, i la passió amb què cau en cada nou enamorament, també hi són presents, i tot sovint són indestriables de les violències viscudes. Rodoreda ens retrata un món en què a les dones no se'ls permet tenir vida interior o, encara que en tinguin, se les tractarà igualment com si aquesta fos insignificant i mai no pugui ser reconeguda. En un dels seus moments més foscos, la Natàlia de La plaça del Diamant ens explica a través del seu monòleg què significa fer-se de suro amb el cor de neu: a la Cecília li passa exactament el mateix, però mai no trobarà les paraules per comunicar-nos-ho. El seu captiveri és igual de fosc que el de la seva predecessora, però el seu creixement intern l'haurem d'anar entreveient a través del seu viatge abrupte i accidentat per la seva pròpia fragilitat. El carrer de les Camèlies és una novel·la que val molt la pena de llegir, perquè el missatge arriba amb subtilesa i sense donar respostes directes als lectors. 

Sinopsi: Poc abans de la guerra civil, una parella benestant que viu en una torre a la part alta de Barcelona recullen una criatura acabada de néixer que ha estat abandonada a la seva porta. La Cecília anirà creixent en un relatiu benestar material i resguardada del món, però ja després de la guerra fugirà de la casa familiar per viure amb el seu primer xicot. A partir d'aquest moment haurà d'anar afrontant la precarietat i la misèria, fins que es vegi en la necessitat de prostituir-se per sobreviure. A partir d'aquí, les relacions de dependència econòmica que anirà establint amb successius amants aniran formant a poc a poc el seu sentit de la identitat. 

M'agrada: Les múltiples formes que té la narració de trencar el cor, sempre amb els detalls més subtils i amb una habilitat excel·lent per a les imatges recurrents. La narració sencera m'ha semblat un crescendo d'emoció continguda que es va destapant poc a poc, i si ja comença de forma excel·lent, va guanyant encara més a mesura que s'apropa al final. 

Quanta, quanta guerra... (#563)

De vegades aquesta manera de ser meva em fa fugir..., només hi ha els morts que no em facin por. No demanen res; per això em fan tanta pena i me'ls estimo tant, i més quan de vegades penso que sóc una morta viva..., que ja m'hauria mort fa vides i vides d'altra gent... Se'ls ha d'enterrar ben endins de la terra perquè puguin reposar per sempre ben a la vora de les arrels. I fer-se arbres. 

Aquesta novel·la de Mercè Rodoreda (1908-1983) es va publicar el 1980, i és l'última obra que l'autora va veure publicada en vida. Pertany a la seva etapa de maduresa, un cop ja havia tornat de l'exili a Catalunya, en què Rodoreda abraça el simbolisme i l'expressionisme com a formes artístiques, amb unes narracions força experimentals i oníriques, que suggereixen imatges més que oferir un relat de fets que es puguin llegir de forma literal. Si La mort i la primavera, la seva novel·la pòstuma que, de fet, va quedar inacabada, ja m'havia colpit força amb el seu recurs a les imatges de violència, Quanta, quanta guerra... m'ha semblat similar en alguns aspectes, tot i que més accessible a l'hora de llegir-la i potser també més agraïda en la seva brevetat. Això no vol dir que la duresa de la violència retratada i la desolació al nivell psicològic i emocional no en siguin la norma, com també passava a l'altra. Quanta, quanta guerra... narra la història de creixement de l'adolescent protagonista, Adrià Guinart, que es cria amb la seva mare al barri de Gràcia i decideix marxar de casa per lluitar a la guerra quan tot just té quinze anys. El seu anhel de llibertat i les seves ànsies de veure món xocaran amb la brutalitat real de la guerra, i la violència que anirà experimentant, la majoria de vegades relatada de segona mà a través dels testimonis de personatges que anirà trobant pel camí, aniran formant un entramat de símbols sense interpretació directa, que els lectors haurem d'anar desxifrant al pas de la lectura. 

D'entre totes aquestes imatges la de la mort és la que presideix la narració i es fa veritablement omnipresent: ja sigui a través del cavall blanc que remet als quatre genets de l'Apocalipsi; l'home de les dents verdes que temptarà l'Adrià amb la possibilitat de quedar atrapat a la vida d'altri; el personatge de l'Eva, que simbolitza la vida però que acabarà esdevenint víctima sacrificial del relat sencer; o la vella dels escapularis, que no acabarà revelant tota la seva maldat fins al desenllaç. La mare del nen mort, sortida directament del Gernika, representarà la coda d'aquest drama viscut pel protagonista, el paper del qual al llarg de la novel·la consisteix més aviat a veure i escoltar, a ser testimoni passiu dels sofriments inacabables d'una terra esquinçada per la guerra. Tots aquests episodis semblen més aviat preparatoris per quan a l'Adrià li toqui prendre la iniciativa en primera persona, cosa que farà en comptades ocasions: per exemple, trencant el mirall que amenaçava a atrapar-lo en una identitat que no era seva, enterrant l'infant difunt, o executant una revenja final, que només es pot llegir com a justa, sobre la vella dels escapularis. 

Costa de determinar què simbolitza cada estadi del viatge ni cada personatge que s'hi troba, no perquè les imatges no siguin prou clares, sinó perquè se'ns ofereix una multiplicitat de referents que es van entrecreuant els uns amb els altres, de forma que una sola lectura no esgota totes les altres possibilitats. A més de la imatgeria bíblica i apocalíptica, que trobem sobretot al principi i al final del relat, tenim també els arcans de les cartes del Tarot; la doctrina ocultista dels Rosa-Creu amb què Rodoreda es va familiaritzar força cap al final de la seva vida, i que es fa especialment present a la part central de la novel·la; i la imatgeria de l'Infern de Dante, especialment pel que fa a la relació de diversos tipus de violències i de personatges grotescos en sofriment, així com també el recurs constant a la connexió entre les morts i els arbres, que fa recordar l'episodi de la selva adolorida. Així doncs, el viatge del protagonista esdevé una autèntica baixada als inferns en forma d'escapada als boscos, de forma que, com passa també sovint en l'imaginari de Mercè Rodoreda, avenc infernal i jardí del paradís tot sovint es desdibuixen i es retallen l'un contra l'altre, com si fossin dues cares de la mateixa moneda de l'existència. 

Dins d'aquest panorama, per tant, la guerra que apareix al títol sembla una presència ominosa que presideix cadascun dels episodis de la trama, però que sempre s'intueix als marges i no és tractada directament sinó en determinats moments de màxima tensió narrativa. Quan l'Adrià se'n va de casa per primera vegada, primer se'ns retrata com una mena de joc d'iniciació per part dels soldats adolescents; no serà fins més endavant que aquesta imatge vagi canviant a poc a poc davant la mirada fascinada del protagonista. A través dels relats dels personatges, anirem assistint a les tensions socials i de classe que motiven la violència al bàndol republicà; mentre que al final de la novel·la el xoc serà la violència des de l'altre bàndol. 

Les tensions de gènere també hi són presents, amb una insistència que al llarg de la lectura es va fent cada cop més ominosa: al principi del relat sembla que la violència sempre arribi causada o induïda per les dones, fins que a través del relat anem observant el relat esbiaixat que en fan els homes. Rodoreda havia viscut en primera persona el tipus d'opressió de gènere que es dona a l'àmbit domèstic i en el context de la guerra: els retrats que fa d'aquesta guerra de sexes són realistes i profundament angoixants. Així és com freqüentment les dones s'aniran revelant com a víctimes a mesura que l'Adrià pugui anar deixant enrere els somnis de masculinitat intocable que li arriben a través dels seus congèneres homes. És per això que, al meu parer, tant l'Adrià com la seva estimada ideal l'Eva, són retratats com a personatges andrògins. En definitiva, una bona recomanació; imprescindible per conèixer l'estil de maduresa de Rodoreda. 

Sinopsi: Amb quinze anys, el protagonista, Adrià Guinart, exposa els seus records d'infància i tot seguit relata la seva escapada de casa per lluitar a la guerra i així poder realitzar el seu anhel de llibertat. A través de la novel·la anirem assistint al seu viatge de creixement a través de les violències i brutalitats patides en el marc de la guerra per ell mateix i tota una sèrie de personatges secundaris que l'aniran fent partícip de les seves dissorts. 

M'agrada: La seva inesgotable capacitat de suggerir i evocar imatges i significats en múltiples direccions, i acabar recollint els fils de la narració en un final colpidor i inoblidable, per dolorós i estranyament necessari dins la lògica narrativa. La secció central i la simbologia del mirall especialment. 

Agonia de llum (#557)

Hi ha un atònit repòs en les estrelles / quan floreix el teu ventre de roselles, / l'amor en una bàrbara agonia. 

Agonia de llum és el recull de la poesia completa de Mercè Rodoreda (1908-1983), que es va publicar per primer cop l'any 2002, curat per l'escriptor i poeta Abraham Mohino. El 2022 se'n va reeditar una versió revisada, que va tornar a posar en relleu la poesia de l'autora, gràcies també a l'excel·lent assaig de Jordi Julià L'Odissea de Mercè Rodoreda, publicat aquell mateix any. La publicació d'Agonia de llum va suposar una autèntica descoberta per als estudis rodoredians, en tant que revelava una faceta de l'autora sovint desconeguda i considerada marginal dins la seva obra: el seu èxit mundial sempre ha estat com a novel·lista i contista i ella mateixa, de fet, va abandonar totalment la poesia durant les últimes dècades de la seva vida. De fet, els cent quatre poemes que es recullen al volum, la majoria d'ells sonets, i que conformen el corpus canònic de la poesia de Mercè Rodoreda, responen a una etapa molt concreta de la seva vida, en què va canalitzar la seva angoixa existencial i el seu sentit de desemparament en unes circumstàncies vitals que no li permetien dedicar-se plenament a la novel·la. Presa de la paràlisi del braç, possiblement a causa de la feina de cosidora que l'extenuava físicament durant el seu exili a França, el seu únic recurs per alliberar l'impuls creatiu va ser escriure poemes a màquina amb un sol dit. La sinergia que va establir per correspondència amb Josep Carner, que la va aconsellar continuadament i la va ajudar a polir l'estil, va suposar una empenta inestimable per tal que Rodoreda trobés la seva pròpia veu poètica. 

Així és com Rodoreda s'embarca en un projecte literari ambiciós que, tot i no arribar a veure la llum en la forma amb què l'havia planificat originalment, com a volum únic, ens mostra la seva incomparable habilitat per transmetre emoció crua i reflexió filosòfica a través dels seus textos, i la seva relació sempre dinàmica i profundament original amb els clàssics que li serveixen de referència: el resultat és Món d'Ulisses, una reinterpretació de l'Odissea en forma de poemes, que acabava abocant sobre la pàgina les inquietuds existencials de l'exili, els horrors i la violència de la guerra, els horrors i la violència de les passions humanes, i la sensibilitat femenina davant els sentiments d'abandonament i victimització que provoquen tots aquests esdeveniments. Es tracta també d'un moment personal delicat pel que fa a la seva vida sentimental, a causa de l'abandonament que pateix per part de la seva parella a l'exili, Armand Obiols, que decideix trencar la relació per tornar amb la seva esposa, i que la deixa amb una marcada sensació d'ambivalència respecte dels seus propis sentiments: Rodoreda es percep menystinguda i abandonada com a amant, però a la vegada es troba tan enamorada que no pot evitar suplicar i insistir per les engrunes de la relació. Per tant, en els poemes de Nausica i de Calipso abandonades, amb tons molt diferents, o en el de la mateixa Penèlope ("Esquerpa, sola, tota fel i espina") trobem diverses facetes d'aquest abandonament, de la ira a la desolació, però també passant per la passió i el desig afirmatiu que continua movent la veu poètica. 

Món d'Ulisses també és una reflexió profundament humanística sobre els estralls de la guerra i la condició de l'exili, que esdevé un emblema de la profunda desemparança existencial amb què Rodoreda resumeix la condició humana en general. Si al poema dedicat a l'illa de Circe, Odisseu mateix ens convida a recomençar "l'aventura difícil de ser humans",  el conjunt ens anirà revelant la complexitat intrínseca d'aquesta empresa, marcada de bon principi ja per l'empremta de la violència i de la mort. Rodoreda ens revela l'existència quasi com a condemna, en el moment que cada naixement es troba marcat ja d'entrada per la necessitat de la mort, de la mateixa manera que els guerrers que es dirigeixen a una Troia encara orgullosa i imbatuda ja porten amb ells el presagi de la destrucció que s'esdevindrà, com observa el poema que obre el volum, "Barrejadors de ciutats". El contrapunt a aquest primer poema és el número IX, "Soldats morts", que ens porta les veus d'aquests guerrers des de l'Hades i que acaba amb una evocació punyent de la vitalitat i la joia, però també de la qualitat efímera, de l'existència. S'estableix així una continuïtat orgànica entre la vida i la mort, que es reclamen l'una a l'altra, de la mateixa manera que la continuïtat també s'estableix entre el món masculí i el món femení, que recorda la presència amenaçadora i constant de la brutalitat i la foscor en la vida humana: com si es tractés d'un úter còsmic, fosc i insondable però al capdavall inevitable, l'Hades és el contrapunt tenebrós d'aquesta espurna efímera de vida que proven d'exercir els homes a través de la guerra i les aventures. En aquest sentit tots els poemes de l'Hades són reveladors, i especialment em quedo amb el d'Anticlea (XII) per resumir a la perfecció les oposicions entre el món femení ocult i el masculí de la guerra, lligats a la imatge de la vida i la mort. 

Per tant, és evident com Rodoreda no tan sols fa una relectura del text original totalment rellevant en termes contemporanis, sinó que també embranca amb total fidelitat amb la tradició de les imatges homèriques mateixes. Si una aportació hi fa en especial és la dels personatges anònims, que retraten la vida quotidiana especialment de les dones (les molineres i les rentadores, per exemple), posant l'accent en la banalitat prosaica de l'existència quotidiana, lluny de les gestes heroiques. Ara bé, les seves intervencions presagien constantment la foscor del que s'esdevindrà, una violència especialment gràfica i colpidora en els poemes dedicats a les morts dels pretendents i la d'Agamèmnon (XIV). Un exemple especialment punyent d'aquesta violència és la que reben les serventes penjades (XXXI) en un poema que, mantenint-se fidel a l'ambivalència de la lletra de l'original homèric, i sense entrar en judicis morals, ens les mostra en tota la seva vulnerabilitat i indefensió com a víctimes absolutes de fets que s'escapen al seu control. La veu d'Odisseu mateix és la més escadussera de tot el conjunt, paradoxalment, i en el reflex que en fa Rodoreda aquest personatge esdevé dipositari d'una saviesa més reposada que la de les altres veus poètiques, possiblement perquè l'autora també integra al personatge homèric la relectura dantiana. 

Al marge de Món d'Ulisses, trobem unes altres quatre seccions líriques o apartats en què Mohino va classificar els poemes trobats. En segon lloc, en els poemes recollits a Albes i nits la veu poètica explora el món profundament subjectiu i oníric de la nit en soledat, abandonada pel seu amant, i expressa la seva desolació existencial en un desig de mort que es tradueix també en fusió amb la natura. Així doncs, les imatges d'arbres i de flors esdevenen també símbols de mort, d'una natura que tot ho destrueix amb la seva força irresistible. Hi trobem imatges de morts en aigua i, especialment, morts en arbre, que recorden inevitablement la selva adolorida de l'Infern dantià o el mateix imaginari rodoredià a La mort i la primavera o Mirall trencat. A continuació, D'amor i de mort també explora la ferida de l'amant abandonada, però aquí des d'un ventall d'experiències existencials més ampli, que recull també el testimoni de la guerra i l'exili, sovint a través d'imatges de personatges bíblics o literaris en unes situacions d'extrema despossessió i vulnerabilitat. Els poemes d'exili són especialment dolorosos a l'hora de connectar aquesta experiència amb la pèrdua de la innocència i la infantesa com a paradís d'un passat irrecuperable. Aquest tipus d'imatges són constants en boca de la persona exiliada que ha de dir adéu al món de la infància i dels pares, fonts d'una protecció i seguretat que ja no tornaran mai més, i que acaba identificant terra paterna amb paradís perdut. També són destacables els poemes de guerra, dipositaris d'un clam impotent per part de la veu poètica ("oh nit d'afusellats i rossinyols!") per una terra marcada irrevocablement amb aquesta xacra. 

Tanmateix, en aquesta secció també hi trobem poemes que contrasten amb una oberta exploració del tema del sexe i del desig, sempre connectat amb imatges de mort i de natura, però que tot i així és afirmat amb valentia i sense cap mena de recança per part del jo poètic. Em semblen memorables el poema LXIV, en què la lassitud dels amants després del coit evoca una imatge mortuòria, i el poema XLIX, en què les paraules d'Adam a Eva després de l'expulsió del paradís esdevenen una joiosa celebració de la nova condició mortal. Crec que és especialment hàbil la inversió en termes de gènere de l'habitual imatge que associaríem a Adam i Eva ("el que encara resta de teu en mi" és el que Adam celebra de la seva estimada), i el darrer tercet conclou el poema amb un cert to de rebel·lia respecte del relat original que aconsegueix subvertir l'habitual imatge de despossessió que associem al mite de l'expulsió del paradís. Tot i així, malgrat les imatges de força i vitalitat, com aquesta o l'evocada al poema dedicat al nedador o nedadora (LVIII), la nota dominant en aquesta secció sempre és la implicació de la mort com a revers inexorable de la vida. Un bon exemple n'és el poema dedicat a Judit i Holofernes (L), en què Holofernes, com si es tractés d'una de les ànimes de l'Hades homèric, recorda a una Judit victoriosa que ella també passarà per l'experiència última de la mort. Finalment, l'angoixa existencial es va fent cada cop més omnipresent a través dels darrers poemes de la secció, fins arribar al nivell de la desesperació còsmica en el darrer de tots (LXVIII), possiblement el més pertorbador del volum sencer, en què un fetus adreça la seva pregària a Déu perquè li estalviï els patiments de la vida. 

Les dues darreres seccions del recull són una mica més breus. Illa dels lliris vermells és una sèrie de sonets i d'altres composicions d'art menor que capturen instants quotidians, o visions oníriques per part de la veu poètica lligades novament a imatges naturals, especialment de flors i de pluja. L'illa dels lliris vermells és una mena de refugi íntim per al jo poètic, una espai a recer en què explora el seu propi envelliment i la solitud des d'un to introspectiu i novament sense recances. Finalment, tanca el recull Bestioles, un conjunt d'estampes breus que recullen les veus de diferents animals, amb un to més desenfadat i humorístic que la resta dels poemes, però on la presència de les imatges de mort també hi són freqüents. Si sou fans de Rodoreda, llegiu-ne la poesia i descobrireu que la seva obra és un continu a través de diversos gèneres i formats, i que no treu cap a res intentar etiquetar-la o classificar-la d'antuvi. Agonia de llum és una lectura que no sabia que necessitava, que m'ha omplert d'una forma que no esperava, i que m'ha apropat a una Rodoreda sovint desconeguda, però profundament coherent amb l'imaginari de la resta de la seva obra escrita. 

Continguts: Agonia de llum recull el cos principal de l'obra poètica de Rodoreda agrupat en diferents seccions amb una coherència pròpia, temàtica i formal. A Món d'Ulisses trobem els poemes en què Rodoreda rellegeix i reinterpreta l'Odissea d'Homer, un projecte literari que volia publicar en forma de llibre, però que finalment va quedar inacabat. Albes i nits són poemes d'abandonament de la veu poètica femenina, en què explora la seva desolació a través de diverses imatges de natura i mort. D'amor i de mort és una secció de poemes dedicats a la guerra, a l'experiència de l'exili, i al desig sexual de la veu poètica, íntimament lligat també a la desolació existencial i la imatge de la mort. En aquesta secció hi trobem també imatges de personatges bíblics i literaris que evoquen aquestes mateixes visions. Illa dels lliris vermells és una secció més breu que evoca una mena d'escapada onírica a un món quotidià un punt més protector i reconfortant que en els altres poemes del recull i, finalment, Bestioles recull una sèrie d'imatges de diversos animals que ofereixen en primera persona les seves versions particulars de l'existència. 

M'agrada: Evidentment, Món d'Ulisses, que coneixia d'abans, però també les altres seccions, especialment D'amor i de mort, que revela les inquietuds i les imatges habituals en l'obra de Rodoreda però amb una profunditat sorprenent per la seva concisió i la seva càrrega lírica. 

La plaça del Diamant (#404)

I a l'últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg. 

La plaça del Diamant (1962) és, possiblement, l'obra mestra de Mercè Rodoreda, almenys la seva novel·la més popular i coneguda. La vaig llegir per primera vegada com a lectura obligatòria al Batxillerat, i fa molt anys que li devia una relectura, que crec que m'ha aprofitat força més del que m'esperava. Com a novel·la, fa de molt bon llegir per la seva brevetat i pel seu ritme àgil, accelerat a estones, des del punt de vista exclusiu de la protagonista i el seu flux de consciència angoixat i impotent. És el monòleg continuat de la Colometa que va dibuixant els altres personatges a base de detalls i traços de les seves personalitats, mostrant-los a través de les seves accions i paraules més que explicar-nos-els directament. La seva veu també ens encapsula directament a l'interior de la percepció que té la protagonista de l'espai que l'envolta, que dona peu a unes descripcions extremadament atmosfèriques, i sobretot centrades en els espais domèstics desbordats de mobles i d'objectes d'ús quotidià. Aquest accent en l'espai domèstic que atrapa la protagonista, que ja s'intuïa a Aloma, per exemple, aquí arribarà a la seva màxima expressió quan la Colometa quedi atrapada literalment en el malson en què es converteix casa seva. 

El mosaic que conforma aquesta narració anguniosa i accelerada és el de Barcelona durant la República, la guerra civil i posteriorment la postguerra, a mesura que els cops de la vida en uns temps tan difícils van formant el caràcter i l'experiència de la protagonista. El seu desenvolupament és molt subtil, de fet, perquè la Natàlia és un personatge essencialment passiu, a qui les coses passen en comptes de decidir-les o fer-les ella mateixa, i que, quan pren la iniciativa, en general és a la desesperada i arrossegada per les circumstàncies. Els seus sentiments, de fet, només queden revelats plenament a ulls dels lectors, mentre la seva façana externa és la de la feminitat convencional per al seu temps, conformada als desitjos del marit i sense tenir mai un no per resposta. Al principi de la narració, trobem que la protagonista és un personatge totalment estàtic i paralitzat. Quan coneix el seu futur marit, a l'envelat de la plaça del Diamant, s'inicia un festeig que desperta totes les alertes de la relació abusiva: en Quimet comença per canviar-li el nom, prou simbòlicament, de Natàlia a Colometa, i continua amb la manipulació i l'abús psicològic per tal que ella s'adapti en tot moment als seus desitjos i els seus humors volàtils, jugant en tot moment la carta de la victimització.  

Davant d'aquesta situació, l'única sortida de la Colometa és callar i acceptar, i un dels motius que pot arribar a colpir més de la narració sencera és el silenci de la protagonista, incapaç de respondre a les observacions dels qui l'envolten, o d'expressar els seus propis sentiments sense que els altres la contradiguin, i enfrontada sempre a un ideal de feminitat tòxic per inassolible, el rol d'esposa i mare perfectes. Aquest silenci es va fent realment ominós a través del relat, en part perquè és silenciament imposat pels altres, i en part per la incapacitat de la protagonista de fer-se sentir davant la veu dels altres. El mateix esquema es perpetua a través de la maternitat, que viu amb dolor i amb impotència, i quan hagi de deixar els seus fills a casa per anar a fer feines a casa d'una família rica, aquest sentit de claustrofòbia i paràlisi s'anirà fent cada cop més angoixant. 

Els coloms que es van apoderant poc a poc del seu pis es transformen en una imatge recurrent que va colonitzant tot el text poc a poc, al mateix ritme que creix l'angoixa de la protagonista. No és debades que els coloms entren a casa seva, per voluntat del seu marit, juntament amb un altre objecte ominós, l'embut, que esdevé un símbol molt directe de l'angoixa que anirà estretint progressivament l'horitzó de la vida de la Natàlia, a la vegada que també esdevindrà més endavant un objecte essencial per al desenvolupament de la trama. Davant d'aquesta opressió, al principi de la guerra la protagonista pren la iniciativa per primera vegada en tot el relat, per operar una revolució contra els coloms que esdevindrà l'inici del seu alliberament. Ara bé, el moment més fosc encara ha d'arribar, i és després de mort el seu marit, havent perdut la feina i sense poder alimentar els seus fills, que prendrà una decisió dràstica que inesperadament li canviarà la vida. 

Després de la davallada al trauma i la misèria de la guerra, la Natàlia troba una sortida iniciant una nova vida amb l'adroguer de les veces, que li demana per casar-se amb ella i fer-se càrrec dels seus fills. Sempre m'ha agradat el desenllaç de la novel·la i la seva segona part, en què la protagonista s'allibera del seu silenci, finalment, a través d'un crit escruixidor, a falta d'una resposta un punt més articulada. No és un desenllaç del tot feliç, però. La Natàlia ha recuperat el seu nom i la seva dignitat humana, però el trauma és una cosa que es porta dins ja de per vida, i els coloms, tot i que en un versió ja més domesticada i apaivagada per la memòria, s'han acabat apoderant de la seva ment. 

Sinopsi: La Natàlia és una noia de Barcelona que coneix el seu futur marit Quimet a la Festa Major de Gràcia, i balla amb ell a l'envelat de la Plaça del Diamant. Un cop casats, tenen dos fills i la Natàlia, a qui en Quimet anomena Colometa, es posa a treballar de minyona per a una família rica de la ciutat perquè el negoci de fusteria del seu marit no va prou bé. Durant la guerra, en Quimet va a lluitar al front d'Aragó, on finalment mor. Sense feina i cap suport econòmic, la Colometa es va sumint cada cop més endins en la desesperació i l'angoixa. 

M'agrada: L'atmosfera totalment immersiva de la narració, i el seu flux de consciència, que ens endinsa en primera persona en l'angoixa de la protagonista cada cop més profundament. 

La mort i la primavera (#377)

Sempre estaven tranquils perquè havien vist la veritat de molt a la vora, deien els vells, i era com si després d'haver passat el riu haguessin tornat a néixer sense l'embranzida i l'encegament de la primera vegada. Però morien igual que els altres: de viu en viu i amb la boca plena de ciment fins al ventre. 

Aquesta novel·la pòstuma de Mercè Rodoreda (1908 - 1983) es va publicar el 1986, i és una obra, d'entrada, realment desconcertant si la voleu comparar amb altres obres de l'autora. Jo en coneixia les més realistes, i m'ha sorprès força descobrir una Rodoreda desfermada, que explora el poder evocador de les seves imatges i les seves metàfores sense cap mena de restricció. Amb unes línies argumentals un punt escasses i difuses, i un flux de consciència que transita espais narratius entre la vigília, el somni i la visió, i que combina l'experiència natural i la sobrenatural, La mort i la primavera ens ofereix una experiència de lectura fascinant, tot i que un punt pertorbadora i difícil de definir a posteriori. 

Val a dir que el fet de ser una obra incompleta influeix força en aquest poder de la forma sobre el contingut. Ens trobem davant d'una obra incompleta i fragmentària, de la qual Rodoreda va deixar diversos manuscrits inacabats, i el que tenim sobre la pàgina, en l'edició de Club Editor, és el text que en va acabar fixant Núria Folch als anys vuitanta. Pel que es veu, Núria Folch va rastrejar totes les correccions que Rodoreda va anar fent sobre els diversos esborranys, i va acabar seleccionant la versió del text que més s'hauria apropat al que Rodoreda planejava, eliminant repeticions i elements que podrien haver creat incoherències dins l'argument de la narració i donant consistència al seu món fictici. El text de la novel·la va seguit de tres apèndixs, amb esborranys que van quedar descartats en algun moment del procés creatiu, en què Rodoreda desenvolupa algunes parts de la narració amb trames alternatives que es bifurquen des d'algun punt, o variacions significatives en el paper que juguen alguns personatges, per exemple. 

A mig camí entre la distopia i el realisme màgic, Rodoreda ens ofereix el relat d'un poble perdut en un paratge indeterminat i en un moment també indeterminat, més fantàstic que no pas històric. El poble es troba a l'ombra d'una muntanya partida on viu el senyor feudal, mentre que per sota hi passa un riu de punta a punta que amenaça amb arrossegar-ne els fonaments i destruir-lo per sempre. L'estructura de les cases també es troba amenaçada pel món vegetal, ja que les heures i les glicines s'escolen per les esquerdes provant de derrocar-ne les parets. Gran part d'aquest món fictici es basa en aquesta tensió entre una natura destructora i profundament amenaçadora, i els esforços inútils dels éssers humans per tal de resistir-hi, sempre abocats al fracàs inevitablement. En aquest sentit és un text del tot nihilista a l'estil de Schopenhauer, que no ofereix cap possibilitat d'esperança perquè el cicle de la natura és completament tancat i engloba totalment les existències dels personatges que hi habiten, totalment efímeres i passatgeres. 

Ara bé, no passaria res si la inevitabilitat de la natura fos l'únic problema. El que resulta realment pertorbador de la narració és que els mateixos habitants del poble han fet de les seves vides un autèntic infern, una opressió i una tortura contínues que es perpetuen fèrriament a través de les generacions. En el poble de la novel·la els habitants viuen concentrats en matar el desig, especialment dels més joves: els infants són torturats amb punxons quan són petits i tancats en armaris foscos quan es produeixen enterraments, per tal que no participin d'aquest ritual en si mateix esfereïdor. A les dones embarassades se'ls posen benes als ulls perquè no puguin mirar altres homes i els infants, quan neixin, s'assemblin als marits. Un cop cada any, un jove del poble és llençat al riu que passa per sota del poble per comprovar que els fonaments encara s'aguantin; alguns en surten morts i d'altres profundament desfigurats per tota la vida a causa de la força de l'aigua que els empeny i arrossega contra les roques. El pres del poble se'l tanca en una gàbia molt petita, on no es pot ni estirar, a l'espera que deixi de ser persona. 

Però de tots els rituals que articulen la vida del poble, els més terrorífics tenen a veure amb la mort mateixa. Els difunts són dipositats dins la cavitat d'un arbre que es tanca sola i que es transforma en una mena de tomba vivent, però abans de morir la boca se'ls ha d'omplir de ciment per tal que l'ànima no s'escapi del cos. Així doncs, el que hauria de ser un ritual de trànsit es transforma en una forma d'execució força retorçada. Mentre que el senyor del poble es troba aïllat a la seva casa dalt de la muntanya, qui s'encarrega de fer acomplir aquests rituals és - prou oportunament - el ferrer, que s'encarrega de forjar les cadenes i les argolles que encadenaran cadascú a la seva tomba. En aquest context, qualsevol forma de dissidència, encara que sigui només de paraula o de pensament, es transforma en un perill constant. 

L'assaig que acompanya el text, a càrrec d'Arnau Pons, és força informatiu a l'hora de contextualitzar el procés creatiu de la novel·la i també suggeridor d'interpretacions i possibles lectures que es poden trobar en el text, algunes de més òbvies que d'altres. L'experiència de la guerra com a trauma col·lectiu, i les connexions de la narració de Rodoreda amb la literatura concentracionària, per exemple, són lectures que potser no són del tot evidents a simple vista, perquè demanen connexions amb altres textos i autors, i amb la filosofia contemporània de després de la segona guerra mundial. La relació entre els desfigurats pel ritual del pas del riu i els veterans de guerra desfigurats, per exemple, és quelcom que se'm va escapar totalment durant la lectura de la novel·la. 

Quan llegia em va colpir més la forma com Rodoreda explora la distopia, i com basteix una societat totalitària i totalitzant en un context tan aparentment natural i primigeni. La comunitat que retrata Rodoreda viu ancorada al seu trauma original i s'encarrega de perpetuar-lo a les generacions futures encara que sigui al preu d'anihilar-ne la subjectivitat i la llibertat. Aquesta obsessió per matar el desig no és res més que el reflex d'una por descontrolada a no perdurar, i que es tradueix en una necessitat de control absolut i asfixiant. Que tot sigui com ha estat sempre crea una il·lusió de seguretat en els habitants del poble, encara que sigui a costa del patiment reproduït infinitament, i encara que aquesta il·lusió s'acabi revelant com a falsa sense gaire esforç. Cada nova execució, cada nova tortura, crea una petita llavor de dubte en una part del poble que potser obri una sortida, encara que sigui una possibilitat de canvi, en un futur indeterminat. 

Però com passa en el gènere distòpic, de fet, la narració mateixa apaivaga aquesta possibilitat al mínim, i ens deixa un desenllaç totalment tancat en la seva circularitat, que només ens suggereix la repetició de la història una vegada i una altra, fins a l'infinit, com si es tractés del cicle mateix de la natura. És per això que és un dels textos més pessimistes que he llegit de Rodoreda, no perquè els altres siguin especialment joiosos davant l'existència humana i la inexorabilitat del temps, però en aquest cas potser ens trobem amb una foscor sense pal·liatius, que es desplega a través de les imatges més pertorbadores possibles sense cap lògica compensatòria. Per això potser connecta amb els horrors més grans de la història. Una lectura realment profunda i colpidora, però que potser no recomanaria a tothom. 

Sinopsi: En un lloc i un moment indeterminats, assistim a la vida quotidiana en un poble perdut enmig d'una muntanya que passa per sobre d'un riu. Els rituals i mites que donen sentit a la vida de la comunitat són profundament cruels per a les seves víctimes, que hauran d'aprendre a conformar-se amb el que hi ha si volen apaivagar el patiment per tal de fer-lo suportable. En aquest escenari, el protagonista presencia el suïcidi frustat del seu pare i la seva posterior execució, i aquest fet marcarà la seva existència en els anys posteriors. 

M'agrada: És un text bellíssim en l'exhuberància de les seves imatges i en l'inesgotable poder suggestiu del món fictici creat. Alguns aspectes d'aquest escenari m'han recordat el món de l'Antany d'Olga Tokarczuk i El gegant enterrat d'Ishiguro. 

No m'agrada: Altres novel·les de Rodoreda m'han agradat més que aquesta, i potser la novel·la en conjunt es ressent una mica del seu propi caràcter fragmentari. 

Aloma (#281)

Per a una dona la vida era fer el menjar, netejar la casa. Els homes... El seu germà havia de treballar molt, i tot el que trobava en arribar a casa era el malhumor d'Anna. El marit de Mercè havia mort sol com una bèstia. I Robert, que havia vist tantes coses, què n'havia tret? Ella, si no volia morir asfixiada, s'hauria de defensar amb les dents. 

Aquesta novel·la breu va representar, el 1938, el salt a la fama de Mercè Rodoreda (1909-1983) a través del premi Crexells que se li havia atorgat l'any anterior. Als anys 60 se'n va publicar la versió definitiva, revisada per l'autora. Narra una història senzilla d'una forma concisa i continguda, aturant-se en els detalls només quan és necessari i desplegant una simbologia que, si bé no és tan rica ni exuberant com a La Plaça del Diamant o Mirall trencat, aquí és molt més directa i evident. Per exemple, la novel·la obre amb la repulsiva història d'una gata de carrer que fascina Aloma des de la finestra de casa seva; no serà fins al final del llibre que veurem en quina mesura aquest relat és un paral·lel - no exacte - de la història d'Aloma mateixa. 

És una novel·la que es llegeix ràpidament i amb el cor en un puny, perquè la seva duresa no té res a envejar a les obres posteriors i més conegudes, i en ella ja trobem la inquietud de Rodoreda per la sensibilitat femenina i la seva característica atenció a l'espai domèstic que confina les dones. Aloma és una adolescent que viu en una caseta amb jardí al barri de Sant Gervasi, amb el seu germà, Joan, la dona d'aquest, Anna, i el fill petit de tots dos. La mort dels pares i el suïcidi del seu germà gran, Daniel, l'han marcada profundament des de petita. Aloma s'estima la casa amb el seu jardí per sobre de qualsevol altra cosa; d'altra banda, de seguida veiem com l'espai domèstic acaba essent un recinte claustrofòbic per a la protagonista: havent deixat l'escola de petita, l'únic destí que l'espera és el d'ajudar la seva cunyada a fer les tasques domèstiques fins que li arribi el torn a ella de casar-se i fer-les per al seu marit. 

Tot i que ella no es vol casar, Aloma sembla resignada a aquest destí, i la seva subjectivitat adolescent, innocent i somiatruites pel que respecta al futur, ens amaga l'autèntica complexitat de la protagonista: Aloma és una gran observadora de la petita comunitat que l'envolta, no sols la família sinó també del reduït cercle de veïns, i la seva visió grisa de l'existència de seguida revela que té el cap molt més fred del que podria semblar a simple vista per la seva concepció romàntica de l'amor. Quan Robert, el germà d'Anna, que viu a Amèrica, arriba a la casa a passar-hi una temporada, aquest i Aloma s'enamoren i inicien una aventura que canviarà el futur de la noia per sempre. Mentre que podríem suposar que l'instint d'Aloma s'imposa a la seva reflexió reposada, i que no hauria caigut en braços de Robert si hagués estat una mica més llesta o s'ho hagués pensat dues vegades, en el fons la novel·la ens demostra, com més s'apropa cap al final, que el camí d'Aloma queda marcat en tot moment per la voluntat de viure la vida en els seus propis termes i d'alliberar-se del nucli familiar que l'oprimeix. 

Aloma ens presenta un univers en què els homes, passionals i arrauxats, viuen la seva sexualitat desbocats, com si fossin adolescents, mentre que són les dones, racionals i contingudes, les que després han de recollir els bocins de l'aventura i assumir responsabilitats que no els pertoquen. Val a dir que, en aquest sentit, Rodoreda és una mestra a retratar una societat retrògrada i conservadora que empara els homes en un esquema mental i unes convencions socials que atribueixen la culpa de tot sempre a la dona perduda, "una fresca", per usar els seus propis termes. En aquest context, i encara que a Aloma l'esperi un futur ben negre, l'evolució del personatge és tan subtil que es basarà en no gaire més que aprendre a ser ella mateixa la prioritat de la seva pròpia vida, i no haver de dependre mai més de ningú altre. No és un desenllaç feliç, però: Aloma ha hagut de pagar-ne el preu deixant pel camí tot allò que estimava i la seva pròpia felicitat. Aquesta és una novel·la que m'ha sorprès molt en positiu: no seria Mercè Rodoreda si no fos depriment, però la història és tan realista i està tan ben explicada que he trobat que no té res a envejar a les novel·les posteriors de l'autora. 

Sinopsi: A la Barcelona republicana, l'adolescent Aloma viu amb la seva família a la seva casa estimada, on té tots els seus records. Quan el germà de la seva cunyada, Robert, arriba d'Amèrica per passar una temporada amb la família, Aloma desconfia de l'estrany. A través de la malaltia del seu nebot petit, Robert i Aloma es van apropant cada cop més fins que comencen una relació sexual que marcarà Aloma per a la resta de la seva vida. 

M'agrada: És una novel·la tan breu i concisa que es llegeix amb aquella satisfacció de trobar que no hi sobra ni hi falta res. 

Mirall trencat (#252)

Tant se li'n donava que les minyones fessin broma a l'esquena dels senyorets, però no els permetia que anessin massa lluny. "Els secrets d'una família - pensava - són sagrats." 

Escrita entre 1968 i 1974, aquesta és la novel·la de maduresa de Mercè Rodoreda (1908-1983), tot un clàssic de la literatura catalana i, possiblement, una de les millors novel·les mai escrites. El seu argument cobreix les vicissituds familiars d'una nissaga de l'alta burgesia barcelonina durant tres generacions: la primera durant l'últim terç del segle dinou, la segona al tombant de segle i a les primeres dècades del segle vint, i la tercera, que amb prou feines tindrà temps d'arribar als temps de la República i la guerra civil perquè quedarà estroncada tràgicament. Les vides d'aquests personatges queden marcades per les seves passions secretes, que en tot moment tornaran a turmentar-los en forma de recances i records. 

Els Valldaura són una família amb tendència a les passions furtives i els fills no reconeguts. Cada nivell de la història es va emmirallant en els anteriors d'aquesta forma, creant paral·lelismes entre uns personatges i uns altres. Però només amb l'argument no n'hi ha prou per comprendre el mèrit d'aquesta novel·la. El seu encant no es fa obvi en començar a llegir, però és una novel·la que enganxa i sedueix pàgina a pàgina, i que va descobrint la seva bellesa poc a poc, així que ens anem endinsant en els seus misteris, el seu estil hipnòtic i els secrets de la família protagonista. El títol és prou eloqüent sobre el seu contingut, i també sobre la forma com els símbols juguen un paper imprescindible dins de la narració: un mirall ens proporciona una realitat reflectida, una imatge que com a lectors hem de provar d'interpretar; a la vegada, aquest és un mirall trencat, de forma que la narració que se'ns ofereix és fragmentària, construïda a base d'ajuntar petits fragments de la percepció, els pensaments i els records de diversos personatges i contraposar-los, sense que realment arribin a formar del tot una unitat. Perquè és impossible recomposar el mirall original un cop s'ha trencat. 

De la mateixa forma, la narració se'ns va desgranant a través d'imatges recurrents (flors, colors, objectes quotidians, animals domèstics, arbres) que acaben prenent significats cada cop més suggestius a mesura que reapareixen. Aquests motius se'ns van descobrint amb més nitidesa a través d'una narració no lineal: molts anys després, tenim personatges que retornen a fets del passat i ens aporten informació clau per tal de comprendre'ls millor. Teresa Valldaura, la matriarca, és un dels personatges més complexos. El seu ascens social crec que és part de la seva explicació. De classe humil, Teresa despatxa peix en una parada de mercat, però fa fortuna amb el seu primer matrimoni amb Nicolau Rovira, un propietari ric, i des de llavors aprèn el paper i adopta l'aparença d'una dama de l'alta societat, a través dels cercles d'amistat del seu marit. El seu secret és un fill de soltera que havia tingut d'una relació amb un home casat. Teresa s'acaba afillant el fill bastard, amb qui mantindrà una relació tensa i ambigua al llarg de la seva vida: tot i que Teresa reclama la seva atenció en una mena de relació de vassallatge que el fill acata per interès econòmic, l'afecte maternal li és negat perquè la barrera social que els separa és una línia infranquejable. 

A la mort del seu primer marit, Teresa es casa amb un altre propietari ric, Salvador Valldaura, que li compra una torre a Sant Gervasi on la família s'instal·la i que esdevé el centre de la narració. Valldaura té un altre secret, un amor de joventut amb final desgraciat que d'alguna forma s'interposa en la relació entre el matrimoni. Teresa i Salvador tenen una filla, Sofia. Aquí comencen a entreveure's els motius freudians, en tant que Sofia està enamorada del seu pare, i aquest fet determinarà la seva relació amb tots els altres personatges. Sofia es revela incapaç d'estimar la seva mare, potser pera gelosia o potser també perquè entreveu el seu origen social humil i, més endavant, també es revolta contra el seu marit Eladi, un personatge lamentable amb qui Rodoreda s'acarnissa en particular. La filla il·legítima d'Eladi és portada a la casa a viure amb la família, tot i que sense donar a conèixer la seva identitat autèntica, i és a través d'aquest personatge, profundament contradictori i ambigu, que es desencadenarà la tragèdia amb una severitat insospitada. 

El quadre no quedaria complet sense el servei, i la fidel majordoma, Armanda, que presencia les anades i vingudes dels personatges guardant-ne tots els secrets, esdevé finalment una de les veus narratives més importants a l'hora de transmetre'ns la imatge de conjunt. La casa i el seu jardí, però, esdevenen tan centrals per a la narració com els personatges mateixos, en tant que defineixen els espais on aquests es mouen, de forma que adquireixen una presència altament simbòlica: si la casa és el món de les aparences, on es posen en escena les relacions socials, el jardí és el món de la natura i l'alliberament dels instints. Tanmateix, per més que resulti fàcil traçar la línia divisòria en aquests termes, tots dos móns poden resultar acollidors o inhòspits per diferents motius al llarg de la narració, i l'amor, la mort, la passió i el dolor acaben estenent-se en totes direccions.

Sinopsi: A finals del segle dinou, el matrimoni format per Salvador Valldaura i Teresa Goday s'instal·la en una torre de Sant Gervasi. Les tres generacions de la família hi acabaven convivint, en un difícil equilibri entre secrets familiars, rivalitats, odis soterrats, infidelitats i traïcions les conseqüències dels quals s'aniran estenent a través dels anys.

M'agrada: Precisament, el seu inesgotable joc de miralls entre diversos personatges i diverses situacions, i la forma que té de suggerir i deixar caps solts per anar-los recollint en moments posteriors.