Aquesta novel·la breu de l'autora haitiana Évelyne Trouillot es va publicar per primer cop el 2003 i és una exploració molt intensa i punyent sobre el llegat de l'esclavitud a la colònia de Saint-Domingue, que més endavant es convertiria en la república d'Haití. Trouillot ens ofereix una recreació històrica de l'ambient i els fets que relata, tot i que en tot moment prioritza la veu dels personatges i les seves caracteritzacions psicològiques, més que no pas la crònica política o històrica dels fets que tenen lloc a gran escala a l'illa, que se'ns aniran apuntant tan sols entre línies. La trama ens situa el 1750, en un episodi especialment obscur de l'opressió colonial sobre els esclaus a l'illa. Va ser una onada d'enverinaments generalitzats, tant a esclaus negres com a colons blancs, que pretenien desestabilitzar les jerarquies de poder i sembrar el pànic entre els propietaris de les plantacions de canya de sucre. No queda del tot clar d'on sortien aquestes iniciatives: se sobreentén que eren actes de revenja i de resistència política per part d'alguns esclaus, però també servien d'instrument per als colons blancs per eliminar la dissidència entre els esclaus que conformaven el seu propi servei domèstic. El clima de paranoia és ben palpable des del principi de la narració: les represàlies contra els crims es converteixen en una autèntica cacera de bruixes en què tant se val si els acusats són innocents o culpables, ja que l'únic que importa és enviar una advertència en forma de càstig exemplar. Així doncs, les tortures brutals i les execucions a la foguera són un element més de la vida quotidiana de l'illa.
En aquest context, l'organització política i social a l'illa ve marcada per les jerarquies que marca el sistema esclavista, i que la protagonista, Lisette, haurà d'aprendre a reconèixer per poder adoptar el llegat d'opressió de la seva família. D'una banda, hi ha els esclaus bassole, és a dir, els que van néixer a l'Àfrica i van ser portats al Carib a bord dels vaixells negrers, com l'infame Rosalie que evoca el títol de la novel·la: com que van néixer en llibertat, la seva experiència ve marcada per la ferida traumàtica dels barracons i el vaixell, que viuen com una humiliació que es traspassa de generació en generació com una ferida gravada a la carn. D'altra banda hi ha els criolls, que són els esclaus que ja han nascut a les plantacions i no han conegut la vida en llibertat: aquests hereten el trauma dels seus pares i avis, i han de plantejar-se una vida de resistència que no saben mai si arribarà a donar fruit. I, en aquest sentit, la resistència a una opressió tan atroç no és mai un camí de sentit únic ni una decisió planera: la novel·la ens mostra múltiples exemples en què aquests exercicis de resistència quotidians poden comportar víctimes col·laterals innocents entre els més vulnerables de la comunitat, perquè en un sistema en què les persones no es posseeixen ni a si mateixes, els sacrificis poden arribar als preus més alts possibles. Alguns episodis de la trama recorden la tessitura moral i existencial que planteja Toni Morrison a Beloved, per exemple, en què els lectors no poden arribar a jutjar des de fora i en termes morals les decisions preses en aquest context.
D'altra banda, la revolució que vindrà és una possibilitat que es pot començar a albirar durant la lectura, no perquè els personatges la plantegin en aquests termes, sinó perquè la situació d'inestabilitat és una realitat tan palpable que es llegeix amb el sentiment d'una tensió i una inquietud creixents que poden acabar esclatant per qualsevol lloc. La societat que sorgeix de la colonització i l'esclavitud no és homogènia, sinó que als propietaris de les explotacions agràries i als esclaus s'hi sumen els esclaus alliberats legalment, que al seu torn poden accedir a la propietat, i els cimarrons, esclaus fugits que s'amaguen i resisteixen en la clandestinitat. És ben clar que, quan a la llum de la revolució francesa es produeixi la revolució haitiana i la guerra per la independència, totes aquestes castes hi jugaran el seu paper. Ara bé, la novel·la ens deixa ancorats al 1750, i se centra més aviat en el camí de creixement personal de la protagonista, que anirà rebent els relats de la seva àvia i la seva padrina, per aconseguir desxifrar finalment el misteri de la seva identitat, que funciona molt bé tant al nivell literal com al nivell simbòlic. L'infame Rosalie és una lectura breu i molt intensa, una novel·la molt ben construïda des del desenvolupament psicològic dels seus personatges, tant principals com secundaris, i que va dosificant els misteris fins a un desenllaç molt rodó i ben aconseguit. Trouillot s'hi mostra com a bona successora de Maryse Condé dins del panorama de la literatura caribenya en llengua francesa.
Sinopsi: A la colònia francesa de Saint-Domingue el 1750 s'escampa el pànic amb l'onada d'enverinaments que assola les plantacions de les famílies propietàries. El pànic és doble, ja que els propietaris emprenen una campanya brutal de persecució i càstig exemplar contra els caps de turc que acusen per tal de poder espantar els esclaus. La criolla Lisette, una esclava de la plantació de la família Fayot, haurà de repensar la seva pròpia identitat i el seu llegat familiar per arribar a transitar d'una posició de passivitat i obediència a una resistència i una lluita més obertes. Pel camí anirem veient totes les atrocitats presenciades i patides en primera persona que aniran refermant les seves conviccions.
M'agrada: Trouillot desenvolupa una trama aparentment senzilla amb molta fermesa, i va revelant la complexitat dels dilemes morals que afronten els personatges a mesura que ens en va descobrint nous horrors. L'aposta per la brevetat, i l'incomparable equilibri que aconsegueix entre recreació històrica i ficció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada