Aquest assaig del filòsof francès Bruno Latour (1947-2022) es va publicar per primer cop el 1991, i va representar un autèntic desafiament a la interpretació actual de la modernitat des del punt de vista de la filosofia social i cultural. Latour parteix de la seva disciplina acadèmica, els estudis socials de la ciència, per tal de reivindicar-los com a legítims davant les crítiques i els escepticismes habituals que poden venir d'enfocaments més positivistes sobre la ciència. En el nostre dia a dia ens trobem envoltats d'híbrids, és a dir, conglomerats de relacions, interessos i influències entre els fenòmens naturals i les decisions polítiques, els avenços de la tècnica i les seves implicacions socials o culturals, les lleis que considerem inamovibles i el món de les tradicions i els valors, així com els textos que mediatitzen totes aquestes relacions i que romanen oberts a la interpretació que en fem els subjectes. La modernitat ha ignorat a través dels segles la presència d'aquests híbrids a favor de relacions binàries d'oposició o exclusió, com natura-societat, ciències-lletres, nosaltres-ells. Tanmateix, Latour reclama en el seu text la necessitat de reconèixer la presència d'aquests híbrids, és a dir, relacions entre actors humans i no-humans que condicionen la nostra existència al món, per tal de superar les relacions d'explotació i control que caracteritzen el món actual i refundar les bases del nostre coneixement sobre el món i sobre nosaltres mateixos.
Un bon exemple que ens proposa el text és el problema de la capa d'ozó, que estava d'actualitat en el moment que Latour redactava el llibre, i que avui dia es podria traduir a la influència que té el canvi climàtic a les nostres vides, des de les esferes més globals a les més locals. Es tracta d'un fenomen d'origen humà però que té conseqüències crucials i inesperades tant per a la natura com per als éssers humans, i aquestes conseqüències no desitjades revelen una complexa xarxa de relacions entre actors humans i no-humans (ecosistemes locals, legislació, decisions polítiques, decisions empresarials, activistes a favor del clima, residents en una determinada àrea, etc.) que intervenen de múltiples formes en la seva creació i en la seva possible pal·liació en el futur. Un altre exemple és el de la relació entre Arquímedes i els seus descobriments en el camp de l'enginyeria i la seva aplicació al servei de la maquinària de guerra del tirà de Siracusa: aquest fet aparentment anecdòtic ens mostra com un desenvolupament armamentístic més avançat pot suposar l'enfortiment d'un tirà en detriment de democràcies més febles a nivell tecnològic. No cal anar tan lluny en el temps per veure diàriament les conseqüències devastadores de les guerres asimètriques que estem presenciant ara mateix, i que tenen repercussions econòmiques, socials i culturals de gran abast.
Aquest tipus de casos en il·lustren com de difícil és destriar on acaben la ciència i la tècnica i on comencen la política i la cultura, i com a hores d'ara resulta impossible predicar una suposada neutralitat de la ciència, que es mantingui desvinculada d'interessos econòmics o de decisions polítiques, i a l'inrevés, tampoc no podem imaginar una societat que mantingui la seva llibertat intacta davant l'esfera de la natura i els objectes de la tècnica que tot sovint dominen les nostres vides més que no pas a l'inrevés. Així és com l'anàlisi porta Latour a qüestionar la lectura habitual que fem de la història, a través de la distinció bàsica entre ciència i societat, o entre natura i cultura, que el nostre món accepta com si fos un dogma de fe, i a desafiar aquesta concepció binària de la realitat i del rol que hi juguem com a intèrprets. El text s'adreça, així doncs, a un conflicte que sorgeix del concepte mateix de modernitat, i destapa la fal·làcia en què la modernitat ha caigut des que es va erigir, a partir dels segles setze i disset, en àrbitre i jutge del que és humà i del que és no-humà: d'una banda, els fets de la natura són estudiats per la ciència; de l'altra, la societat és controlada i regida per la política.
Aquesta separació absoluta entre les dues esferes comporta que els elements híbrids siguin reduïts als marges, a les anomalies i les excepcions, fins al punt fins i tot de ser perseguits, i revela un exercici de dominació i poder que deriva d'aquest coneixement privilegiat sobre el món que prové de separar objecte i subjecte. Si coneixement equival a poder, el coneixement de les lleis naturals em permet dominar la natura i modelar-la a les meves necessitats, mentre que el coneixement de les lleis socials em permet construir un cos polític que esdevingui tan inqüestionable com les lleis mateixes de la natura. El triomf del capitalisme a partir de 1989 revela, segons Latour, aquesta fal·làcia al cor de la cultura occidental que el creixement teòricament indefinit del capitalisme ha fet aflorar. La distinció entre humà i no-humà ha portat a la classificació com a no-humà de tota cultura que no s'atingui als valors occidentals: els pobles del Sud global han estat empobrits i explotats igual que la natura perquè han estat subsumits a la categoria de no-humans i, per tant, han rebut el mateix tractament que els objectes. Ecocidi i imperialisme són exactament el mateix fenomen, per tant, la culminació del procés civilitzador de la modernitat, que categoritza com a premodern tot allò que no caigui en la seva visió dicotòmica de la realitat.
Tanmateix, aquesta suposada objectivitat que distingeix Occident de tota la resta de cultures es basa en un dogma que guarda una contradicció dins del seu cor: la natura és transcendent, no construïda, inexorable i totalment altra, però la puc dominar; el cos polític és construït, immanent, contingent i fruit d'un contracte social, però m'hi sotmeto com si es tractés d'un poder transcendent. La noció d'un Déu transcendent és eliminada de l'equació, però preservada i reinventada en l'àmbit privat, com a deïtat en el cor de cadascú dins d'una societat secular. Davant d'això, la capacitat de la filosofia per criticar la modernitat és força limitada, en tant que tot corrent filosòfic que pretengui una crítica fonamentada n'està assumint les premisses: de la mateixa manera que els reaccionaris o antimoderns han validat les assumpcions bàsiques de la modernitat oposant-s'hi, la filosofia postmoderna ha validat la modernitat implícitament en declarar-la superada i erigir-se en el seu epígon. D'altra banda, hauríem de canviar totalment la forma de mirar la realitat si, com fa Latour, declaréssim que, en el fons, no hem estat mai moderns, ni tan sols en els moments en què ens pensàvem que dominàvem el món.
Un dels moments més aclaridors del raonament, en aquest sentit, és quan analitza la noció de temporalitat i historicitat que ens proposa l'era moderna: si concebem el temps com si es tractés d'una línia recta, i cada invent o avenç tecnològic com un salt endavant, jutjarem qualsevol residu del passat com a obsolet o superat, de forma que la història esdevé simplement una línia recta amb dos sentits possibles, el progrés cap endavant, o la regressió cap enrere. Tanmateix, l'experiència del dia a dia ens demostra com diferents artefactes, fenòmens culturals i construccions socials de diferents cronologies coexisteixen al cor de la societat: que la broca elèctrica, amb unes dècades d'edat, convisqui amb el martell, que es remunta a mil·lennis enrere, no ens fa ni més ni menys exòtics que els pobles que malanomenem premoderns. El reconeixement de xarxes complexes de relacions que condicionen la nostra vida facilita molt més l'explicació dels predicaments en què ens trobem avui dia. D'altra banda, la relació geogràfica que establim amb el món i la forma com s'organitza l'espai també ha de ser mirada des d'aquesta perspectiva descentralitzada: en una xarxa, no hi ha centre ni perifèria, sinó relacions locals i d'altres de més llarga distància. Així és com Latour desafia fins i tot la noció mateixa de cultura, que es veu en la necessitat de superar per no caure en la distinció radical entre cultura i natura: en comptes de cultura o natura pertanyem a "col·lectius", o "natures-cultures", és a dir, entramats de relacions amb tot tipus d'actors, humans i no-humans.
El raonament acaba, així doncs, amb la reivindicació d'una filosofia per al futur que sigui capaç de superar aquesta forma "moderna" (i obsoleta) de mirar el món. Les conclusions de l'assaig són força optimistes: Latour advoca per una il·lustració sense modernitat, que ens permeti reconèixer la presència d'aquests híbrids o quasi-objectes i integrar-los dins la nostra comprensió del món. Un coneixement lliure dels prejudicis moderns seria per tant simètric, és a dir, no pressuposaria la superioritat del subjecte occidental, que observa, respecte de l'objecte observat, ja que en realitat un i l'altre són exactament la mateixa cosa. Aquesta visió també permet acabar amb els dilemes del relativisme: donar el mateix valor a totes les cultures no deixa de ser una via per amagar que hi ha una cultura, la que observa i jutja, que s'arroga un valor superior a les altres perquè adopta falsament la posició de neutralitat o objectivitat. Latour també es mostra optimista respecte de les possibilitats de la democràcia, en tant que reclama un repartiment del poder que sigui descentralitzat i s'articuli al voltant d'aquestes xarxes de relacions: per això el text acaba amb la reivindicació del "parlament de les coses", un reconeixement intrínsec que els humans no estem sols al món, i tenim no tant el deure sinó més aviat la necessitat de reconèixer els agents no-humans que inevitablement ens condicionen i influeixen.
Continguts: L'argumentació de Latour s'estructura al llarg de cinc blocs. El primer, "Crisi", presenta les tesis de l'assaig i les hipòtesis que pretén argumentar. El raonament parteix de la base que la crítica a la modernitat ha arribat a un carreró sense sortida, perquè la modernitat mateixa ha col·lapsat davant del pes de les seves pròpies contradiccions. El segon bloc, "Constitució", caracteritza la modernitat i les seves assumpcions teòriques, per tal de poder-ne destapar els dogmes, que es basen en formulacions paradoxals. El tercer apartat, "Revolució", analitza els corrents filosòfics que s'han dedicat a criticar la modernitat per tal de descriure'n les febleses, i caracteritza una ontologia del temps no-lineal que desafia la concepció moderna del temps. És a partir d'aquest punt que planteja una ontologia variable, basada en els col·lectius i les xarxes, que serveixi per explicar tant la natura com les societats. El quart bloc, "Relativisme", planteja el problema del relativisme cultural a partir de l'asimetria epistemològica, i revela com occident ha bastit la dicotomia entre "nosaltres" i "ells" a partir d'una dicotomia encara més profunda entre "humà" i "no-humà". La resposta a aquesta qüestió passa per aplicar l'antropologia a la nostra pròpia cultura, és a dir, analitzar la nostra pròpia cultura com ho faríem amb una societat no-moderna. El raonament acaba reivindicant una xarxa que romangui local en tots els seus punts. Finalment, l'apartat titulat "Redistribució" enfoca una direcció futura per als estudis antropològics, que pugui basar-se en el coneixement de les xarxes i superar les dicotomies dogmàtiques de la modernitat. Per tal de fer-ho, es queda amb els aspectes més positius dels discursos crítics amb la modernitat, i en destria els aspectes negatius per tal de descartar-los.
M'agrada: M'ha semblat una argumentació molt ben lligada que, tot i que resulta espessa en certs passatges, ve reforçada per multitud d'exemples i analogies que ajuden a seguir el raonament en tot moment. El to desenfadat que utilitza Latour, de vegades veladament humorístic, també és un punt a favor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada