El progrés d'en Sherston (#573)

Suposo que hauria d'haver conclòs les meves cabòries fervents afegint que la mort és preferible al deshonor. Però no. La humanitat s'afirmava en la forma d'una recaiguda emmurriada en l'exasperació contra la gent que compadia la meva "tossuderia" i considerava que "no estava gaire fi". Segons ells ja estava bé que em mantinguessin al marge, sa i estalvi, i que "em cuidessin". De quina altra manera podia tornar-m'hi en contra, sinó tornant a les trinxeres? Morir en combat per tal de refutar el Sotssecretari de la Guerra, que havia declarat oficialment que jo no era responsable de les meves accions. Quina mort més autènticament gloriosa per a una jove promesa del pacifisme! ... Per aquests mètodes tan peculiars vaig discutir amb mi mateix aquell capvespre. I quan les finestres ja eren fosques i podia veure els estels, continuava allà assegut amb la bossa de golf entre els genolls, sol amb el que ara semblava una certesa irrefutable que tornar a la guerra com més aviat millor seria l'única forma de trobar pau. 

El progrés d'en Sherston és la tercera entrega de la trilogia de George Sherston, del poeta britànic Siegfried Sassoon (1886-1967), i esdevé la cloenda de les seves memòries de guerra novel·lades. Després del clímax narratiu que suposava el final de Memòries d'un oficial d'infanteria, deixàvem en Sherston de camí cap a Escòcia per ser ingressat en un hospital psiquiàtric. El progrés d'en Sherston narra la seva estada en aquest centre, on fa una coneixença que canviarà definitivament el rumb de la seva vida: el psiquiatre W. H. R. Rivers (1864-1922), que de fet és l'única persona real que apareix a la trilogia identificat amb el seu propi nom. Si la novel·la anterior ens mostrava un Sherston preocupat per la seva humanitat perduda, aquí veurem com comença a trobar-se a si mateix gràcies a en Rivers, i com acabarà assimilant una nova perspectiva vital que li permetrà, finalment, tornar a la guerra en pau amb si mateix. La influència de Rivers a la vida de Sassoon va ser un fet que ell mateix sempre va reconèixer, i va a arribar a veure'l com un autèntic mestre, mentor i amic, que l'ajudaria a processar els fets traumàtics que estava vivint des del distanciament i el sentit comú. El primer capítol del llibre, que narra l'estada de Sherston al psiquiàtric i les seves converses amb Rivers, és precisament el punt més àlgid de la narració. 

L'aparició de l'estrès posttraumàtic, o "neurosi de guerra" com els metges l'anomenaven en aquell moment, era un fenomen recent que la ciència mèdica encara no sabia ben bé com categoritzar, i que la resta de l'exèrcit i part de la població civil mirava amb menyspreu. Moltes persones interpretaven el comportament i les crisis nervioses dels soldats que tornaven del front com a excuses per no haver de tornar-hi, i la interpretació més estesa és que feien comèdia amb l'objectiu d'amagar una actitud covarda i antipatriòtica. En aquest context d'incomprensió generalitzada, els soldats es resistien a parlar directament dels seus sentiments, conscients de la impossibilitat de trobar algú que arribés a comprendre l'experiència des de fora. Així doncs, els supervivents de la guerra de trinxeres queden aïllats dins d'un món propi, i les úniques persones que en poden comprendre els codis són els altres veterans. La narració d'en Sherston fa molt per transmetre'ns la complexitat d'aquest context, i per això l'aparició de Rivers esdevé un autèntic respir dins d'aquesta situació angoixosa. En Sherston descobreix per primer cop un superior que li parla d'igual a igual, que l'escolta pacientment, que el desafia intel·lectualment i que valida els seus sentiments en tot moment. El tractament que Rivers va dissenyar per a la neurosi de guerra tenia punts en comú amb la cura per la parla freudiana, però Rivers hi introdueix un element de sentit comú, en validar en tot moment el sentit d'autopreservació i el desig de supervivència dels soldats com a reaccions naturals i signes de lucidesa. 

Especialment colpidor és el passatge en què Sherston descriu les nits a l'hospital, en què els soldats es troben sols amb els seus malsons i els seus dimonis, lluny del món ordenat i medicalitzat del dia, en què els metges i el personal de l'hospital són sempre a prop per assistir-los. És en aquest context que Sherston s'adona, amb l'ajut de Rivers, que ell no pateix estrès posttraumàtic, i que ha d'encarar el seu propi posicionament polític, el seu "gran gest", amb prou seny i distanciament com per poder arribar a una decisió que no traeixi els seus propis ideals. Si Sherston es veu abocat a una paradoxa essencial que li planteja la lògica de la guerra, la d'haver de tornar a la batalla per poder demostrar la seva agència i la seva llibertat de pensament, Rivers es troba en un predicament semblant respecte als seus pacients: el seu sentiment d'empatia i d'humanitat com a professional el fa prioritzar el benestar i la recuperació dels seus pacients, mentre que l'objectiu immediat de recuperar-los és poder-los retornar al front en condicions. Rivers no deixa de ser un oficial de l'exèrcit que fa la seva contribució a l'esforç de guerra en unes condicions extremadament adverses; és en aquest context que el discurs pacifista acaba desmuntant-se a ulls d'en Sherston. 

A través del seu relat, anem observant com el protagonista es va convencent que tornar a la guerra és l'única via de sortida possible per al seu dilema vital i existencial. Si accepta una feina lluny del front, com se li suggereix en determinats moments, acabarà validant la falsedat intrínseca del món de la rereguarda: acceptant el paper de pertorbat mental que se li ha assignat des de fora, i acomplint l'expectativa del que la jerarquia espera d'ell. Per a Sherston, ja és massa tard, però: l'única realitat que existeix per a ell és la guerra, i l'única opció per mantenir la seva independència i demostrar al món la seva capacitat de decisió lliure és escollir lliurement tornar a la trinxera. Així és com Sherston decideix tornar a la trinxera, principalment, per demostrar al món que no és ni un boig ni un covard. La novel·la ens mostra amb claredat aquesta paradoxa essencial en la vida del soldat: l'única forma de reivindicar la vida i la seva autonomia personal és acceptar la mort com una certesa, donar-la per descomptada, en comptes de provar de fugir-ne. És un camí dolorós i certament desagraït, però gràcies a Rivers, Sherston troba la força interior necessària per acceptar plenament aquesta obligació. 

Lluny de l'actitud temerària i frívola en què l'havíem vist a les altres dues entregues, el Sherston que veurem ara és, finalment, un personatge madur, que comprèn la lògica dels esdeveniments i accepta amb resignació allò que no pot canviar. En cap moment representa una claudicació: quan el panorama polític no acompanya i els que haurien de prendre les decisions no estan a l'alçada de les circumstàncies, mantenir-se fidel a un mateix i no caure en la lògica del pensament de ramat pot ser un gest igual de subversiu que la declaració política més abrandada. És així que el protagonista tornarà al front amb un distanciament i una fredor que li permetran observar la imatge de conjunt i deixar els judicis per a més tard. Ara veurem més clarament els avanços que ha fet Sherston en el camí de l'empatia: tot i que l'esnobisme i la frivolitat dels oficials joves l'exasperen profundament, també hi aprèn a reconèixer el terror i l'angoixa implícits que amaguen aquestes actituds fatxendes. De la mateixa manera, la seva tornada al front ve marcada per una admiració creixent per l'actitud pacient i esforçada dels soldats rasos, de classe més baixa. 

La seva tornada al front occidental, per tant, després d'una estada a Irlanda i una altra a Palestina, prop de la línia de front amb l'imperi otomà, representa un autèntic tancament del cercle que el porta al mateix escenari que havia deixat enrere dos anys abans. Amb autèntica desesperació, Sherston constata com el front francès el 1918 no ha canviat significativament respecte al de 1916, si no és per empitjorar, i ara és ell qui s'ha convertit en fantasma, com si hagués vingut d'una vida anterior en una mena de bucle temporal. La novel·la s'esforça a transmetre'ns aquest sentiment d'estranyesa i confusió absolutes en primera persona, i el seu desenllaç, lluny de mostrar-nos un Sherston complet i reconciliat en si mateix, realça precisament les contradiccions que experimenta entre el seu desig de preservar la seva pròpia vida i les actituds temeràries i arriscades en què cau a causa del sentiment de fatalitat. L'al·legat final que fa Sassoon en contra de la guerra en els últims paràgrafs de l'obra és totalment inequívoc, però precisament es fa especialment colpidor perquè la narració defuig en tot moment qualsevol temptació de caure en la simplificació o la banalització del discurs. 

Sinopsi: Sherston passa l'hivern de 1918 en un hospital psiquiàtric prop d'Edinburg on, gràcies a l'ajut del seu terapeuta, el doctor Rivers, aconseguirà posar en perspectiva les seves experiències passades i la seva situació present per tal d'arribar a la dolorosa decisió de rebutjar qualsevol compromís i tornar a la guerra de trinxeres al front occidental. Després d'una breu estada a Irlanda, on torna a gaudir de la cacera, el seu batalló viatja via Itàlia i Egipte fins a Palestina, on passen gran part de la primavera de 1918. A l'estiu els traslladen a França, on tornen a la guerra de trinxeres, en una situació més precària que mai i on els soldats temen que el front s'estancarà novament durant l'hivern. 

M'agrada: El seu desenllaç, especialment a la llum de tot el procés de creixement i evolució que ha viscut en Sherston a través dels tres volums de la trilogia. 

No m'agrada: És una entrega un punt més desigual que les altres dues. Els dos capítols centrals alenteixen força el ritme de la narració i no acaben d'estar a l'alçada dels capítols inicial i final.