"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

27 de març de 2021

L'assassí cec (#361)

Digues on et fa mal
-deia-. No cridis. No t'esveris i ensenya'm on t'has fet mal. Però hi ha persones que no saben dir on els fa mal. Ni saben com es fa per no esverar-se. Ni podran parar mai de cridar. 

Aquesta novel·la de l'autora canadenca Margaret Atwood es va publicar per primer cop l'any 2000 i és una lectura realment fascinant en la seva complexitat de relats encaixats dins de relats més amplis. La veu narradora és la de l'Iris Chase, una anciana d'una família adinerada d'un poble fictici, Port Ticonderoga, prop de Toronto. Iris mira enrere per relatar la veritat de la seva història, que contradiu en aspectes molt importants la imatge pública que ha sobreviscut de la família. Poc després d'acabada la segona guerra mundial, la família queda marcada pel suïcidi de la germana de l'Iris, la Laura, que se'ns descriu tot just en les primeres línies de la novel·la. A partir d'aquí es desenvolupa un misteri per provar d'esclarir les circumstàncies que van portar a aquest tràgic desenllaç. Posteriorment a la mort de la Laura, l'Iris va publicar una novel·la inèdita de la seva germana, L'assassí cec, en què es relata l'afer amorós entre una jove adinerada i un fugitiu de la justícia, i que retrata la Laura a ulls del públic com una heroïna romàntica i incompresa. Dins de la novel·la de la Laura, ens trobem un altre relat que hi encaixa dins, una història de ciència-ficció que l'amant explica a la seva estimada a través de successives entregues, i que acaba revelant paral·lelismes significatius amb la història principal. L'Iris ens ofereix la novel·la pòstuma de la Laura en paral·lel a la seva pròpia autobiografia, des de la infància de totes dues després de la primera guerra mundial fins a acabar descabdellant tots els fets que van portar al suïcidi de la Laura. La novel·la m'ha agradat, tot i que reconec que se m'ha fet força més feixuga que les altres novel·les que he llegit d'Atwood. El ritme es fa excessivament lent en determinats passatges, i no sé fins a quin punt el fet que els girs de guió siguin completament previsibles - alguns d'ells assenyalats pel relat mateix - és una estratègia de l'autora per fer-nos dubtar sobre la seva narradora, certament molt poc fiable. Quan es comença a veure clar per on anirà el desenllaç de la història, la protagonista encara el dilata durant ben bé la segona meitat de la novel·la, i això afegeix complexitat als possibles nivells de lectura del relat, en tant que la ceguesa que figura al títol pot presentar diverses interpretacions. En la història de ciència ficció inventada per un dels personatges, els assassins cecs són una secta de revolucionaris que havien quedat cecs a partir de l'explotació i les tortures que havien patit de petits. És un clar paral·lelisme de la subtrama política de la novel·la, que enfronta els magnats industrials canadencs, que no fan més que enriquir-se amb les successives guerres europees del segle vint, al creixent descontentament i organització de la classe obrera. Ara bé, la violència que es desencadena a la vida de les protagonistes també té a veure amb la "ceguesa" de l'Iris, ja que queda en un pla molt ambigu si realment és tan cega com ella pretén respecte del que passa davant mateix dels seus ulls, o prefereix ignorar deliberadament una realitat que és massa dolorosa per mirar-la cara a cara. El punt més fort de la novel·la d'Atwood, sens dubte, és la seva precisió a l'hora de retratar les múltiples cares de l'opressió i la violència que les dones pateixen a través de la història. Des que les dues germanes són ben petites fins que queden atrapades en el matrimoni de l'Iris amb un ric industrial de la ciutat, la novel·la ens va destapant els múltiples rostres d'aquesta violència, de vegades més directa però que tot sovint es desplega de formes amagades i secretes, de les quals no convé parlar o que directament tothom normalitza perquè el comportament que s'espera de les dones està perfectament delimitat socialment. En absència d'una figura materna, les noies són educades per un pare distant i depressiu, la seva amant, una mainadera conservadora i tradicional, i una institutriu i un preceptor que les iniciaran en un ideal frustrat de feminitat romàntica, d'una banda, i en el silenciament dels abusos patits a través de la duplicitat, de l'altra. A mitjans dels anys trenta l'Iris es veurà obligada a contraure un matrimoni de conveniència amb un ric magnat davant de la situació d'endeutament de la família, i veurà com quedarà atrapada en una minoria d'edat perpètua a mans del seu marit. Amb la mort del pare, la germana petita, la Laura, també quedarà sota la tutela absoluta del cunyat, en tant que encara és menor d'edat. Aquí és quan les germanes posaran en pràctica la seva habilitat per a la duplicitat, l'ocultació i l'engany, i iniciaran un ambigu triangle amorós amb un líder comunista fugat de la justícia. Així és com la història sencera se'ns desplegarà davant dels ulls a través de les múltiples versions que poden donar sentit als mateixos fets en cada moment. El resultat és una novel·la realment interessant i molt ben construïda, tot i que potser no a l'alçada d'altres novel·les d'Atwood que m'han semblat més reeixides. 

Sinopsi: Al tombant del segle vint-i-u, l'anciana Iris Griffen s'asseu a escriure la seva autobiografia, per il·luminar definitivament els punts foscos en la història de la seva família, especialment pel que fa al suïcidi dècades enrere de la seva germana Laura. La seva biografia i la de la seva germana es remunten a principis del segle vint, on creixen òrfenes de mare en el si d'una família adinerada, els Chase. Les lluites obreres dels anys vint i trenta marquen la decadència de les indústries familiars, i just abans de la segona guerra mundial l'Iris es veu obligada a casar-se amb un altre industrial, Richard Griffen. Al llarg de la història s'aniran desplegant els secrets familiars, que tot sovint entraran en contradicció amb versions anteriors del mateix relat. 

M'agrada: Com és habitual, la bellesa de la prosa de Margaret Atwood, i la seva atenció als detalls, en especial els més quotidians i mundans, que es converteixen en símbols de violència contra les dones a través de les institucions familiars, polítiques i socials, així com a través de la cultura i l'art mateixos. 

No m'agrada: A diferència d'altres novel·les que he llegit d'Atwood, aquesta se m'ha fet especialment lenta i feixuga, i el fet que els girs de l'argument es facin totalment previsibles no ajuda en aquest sentit. És cert que se suposa que ha d'afegir un nivell de profunditat sobre la veu narradora, però l'estructura de la novel·la amb els relats encaixats els uns dins dels altres no m'ha semblat del tot convincent. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons