La llibreria (#285)

Es venen més arengs fumats, per exemple, que truites mig fumades, per molt que aquestes tinguin un gust més delicat. I no em digui que els llibres no són una raresa. 

Aquesta novel·la de l'escriptora britànica Penelope Fitzgerald (1916-2000) es va publicar l'any 1978 i és una novel·la breu i molt agradable de llegir. Gran part de les crítiques que en vaig llegir a la xarxa la menyspreaven per insulsa i per tenir poc argument i, tot i així, a mi m'ha semblat una finíssima sàtira social d'un món que començava a esvair-se a finals dels anys 50, època en què se situa l'acció de la novel·la, i que em penso que ja estava desapareixent per complet quan la novel·la es va publicar a finals dels 70. 

Ens hem de situar en un petit poble pesquer a l'Anglaterra rural, un poble pacífic a l'estil de les novel·les de miss Marple, en què no hi passa mai res fins el moment que passa. I allò més important que pot passar en un poblet així és que es destorbi el seu bé més preuat: l'statu quo. Al poblet rural de Hardborough, una vídua de mitjana edat, la Florence Green, decideix deixar de dependre de l'herència del seu difunt marit i emprendre un negoci ella sola, una llibreria que obre en un edifici històric abandonat. No és ni una feminista alliberada ni una emprenedora revolucionària, com va demostrant a través de la seva actitud i el seu comportament al llarg de tota la novel·la. És tan sols una dona de mitjana edat que decideix emprendre un projecte personal, per demostrar-se a si mateixa - més que a ningú altre - que és capaç de fer-ho. 

Ben aviat, l'elit il·lustrada del poble, encapçalada per la jutgessa de pau Violet Gamart, exhibeixen el seu profund provincianisme i la seva mentalitat de ramat en intentar boicotejar-la per tots els mitjans possibles i fins i tot influir en el Parlament perquè aprovi una llei que els permetrà expropiar-li l'edifici a la Florence per fer-ne un centre d'art que exhibirà aquarel·les d'aficionat. Sí que és cert que l'argument és molt senzill, quasi inexistent, però la tensió entre tots els personatges es va desplegant d'una forma molt lenta i ferma a través de tota la lectura, i el desenllaç, que es concentra en els últims dos capítols, ens ofereix el tancament de tots els arcs narratius i la revelació de l'autèntic caràcter de tots els personatges, fins i tot els més ambigus i misteriosos. 

Al cor del conflicte hi ha una novel·la recentment publicada, Lolita de Vladimir Nabókov, que curiosament aconseguirà reclutar aliats inesperats per a les files de la llibreria, però que precipitarà el paroxisme d'indignació dels seus detractors. Una de les grans virtuts de la novel·la és la seva senzillesa. El to de la narració és simple i directe en tot moment: la tensió i els conflictes entre els personatges s'estableixen més aviat a través de les seves pròpies converses transcrites en estil directe, sense gaires acotacions per part de la veu narradora. Això fa de la narració un exercici de subtilesa que permet al lector omplir els buits a cada moment, i interpretar el que s'està esdevenint a les ments dels personatges sense necessitat de gaires explicacions. 

Per això, l'humor de la novel·la és molt subtil i totalment implícit; en realitat la novel·la és una sàtira molt fina i amagada d'aquest món conservador, estable i tradicional, que estava començant a desaparèixer o, almenys, a veure's amenaçat per la societat futura a principis dels anys seixanta. La part més còmica de la narració es basa, precisament, en confrontar en una mateixa conversa dos personatges amb dues mentalitats diferents que, precisament per aquest motiu, no acaben d'entendre's l'un a l'altre. El resultat és sobri i no pateix de cap tipus d'afectació, i si alguna crítica se li pot fer a la novel·la, és que es fa massa curta precisament perquè ens apunta a un món petit i tancat, que podria expandir-se en detalls i fins a convertir-se en una novel·la molt més extensa. Potser és un llibre que no passarà a la història, però si us agrada la novel·la britànica del segle vint, especialment pel que fa al seu retrat social i d'ambient, aquesta és una lectura francament recomanable. 

Sinopsi: L'any 1959, al poblet pesquer de Hardborough a l'est de Suffolk, la senyora Florence Green munta una llibreria a Old House, el segon edifici més antic de la ciutat. El nou negoci és acollit amb dosis paral·leles d'entusiasme i d'indignació, actituds personificades per l'ancià senyor Brundish i la senyora Violet Gamart, respectivament. Al mig també s'hi situen personatges ambigus, com la celebritat local, el productor de la BBC Milo North, que no revelarà el seu joc completament fins al final. A més, la senyora Green contracta com a ajudant a una nena d'onze anys, la Christine Gipping, el destí de la qual possiblement oferirà la millor lliçó de vida de la novel·la. 

M'agrada: M'ha agradat, sobretot, el desenllaç de la novel·la, que mostra finalment els destins cap on convergien totes les trames, sense haver-les revelat gaire clarament amb anterioritat. 

No m'agrada: Crec que hagués estat molt més interessant si alguns dels personatges secundaris haguessin estat més ben dibuixats, especialment el senyor Brundish o el general Gamart. 

Laura a la ciutat dels sants (#284)

Però la boira, amb les seves flonjors humides, preserva la ciutat d'influències estranyes, perquè vegeti entre els seus sants morts i vius; perquè dormiti recollida en ella mateixa i no se li escapin els bons ni els mals pensaments. Els campanars, malgrat l'aparent deler d'alliberar-se, regalimen oprimits dins la boira subtil com els somriures dels habitants de Comarquinal. Les imatges que s'estan a les façanes de les parròquies, amb palmes, ceptres, escapularis i llibres de pedra picada, sembla que s'ajupin sota el pes de les túniques xopes d'humitat. 

Aquesta novel·la de Miquel Llor (1894-1966) es va publicar el 1931, després de rebre el premi Crexells, i és considerada una de les millors obres en llengua catalana de tots els temps. És una lectura francament agradable, que atrau amb el romanticisme de la seva protagonista, el naturalisme del retrat social que proposa, i el modernisme del seu estil narratiu. I no es pot demanar gaire més. La lectura enganxa amb les vicissituds de la seva protagonista, Laura, una jove barcelonina sense fortuna que es casa amb Tomàs, un propietari ric de la ciutat de Vic, que rep el nom de Comarquinal a la novel·la. 

De fet, el llibre va causar un escàndol en el moment de la seva publicació precisament pel retrat poc afalagador que fa dels habitants de la capital d'Osona de l'època. Des del primer moment en què la parella de recent casats tornen a Comarquinal, els dos móns xoquen frontalment: Laura està acostumada a l'anonimat i la llibertat de Barcelona, mentre que, a Comarquinal, totes les seves accions i moviments són escrutades les vint-i-quatre hores del dia pels habitants de la ciutat, fervents catòlics disposats a jutjar la "forastera" implacablement només pel fet d'haver retirat del mercat un dels hereus rics de la contrada. El catolicisme exaltat ensenya els seus colors ben bé des del principi: la Laura té el talp a casa, en la figura de Teresa, la germana soltera de Tomàs, que administra la casa com s'ha fet tota la vida i com ho ha de fer una dona "com cal". Les primeres enraonies que circulen sobre la nouvinguda es basen, directament, en l'inventari detallat de la seva roba interior. 

Llor ens retrata, amb una finesa crua i despietada, una societat de ments petites que, rere l'aparença de la caritat cristiana, amaguen una obsessió exclusiva amb el sexe i els diners. D'altra banda, Laura és una protagonista un punt desmenjada; no és exactament una dona forta, o és una dona forta en la mesura que ho pot ser l'any 1931 i en el context on es troba. La claustrofòbia del relat es va fent palesa poc a poc a mesura que la narració avança, en tant que es basa principalment en la pressió despietada del grup contra l'individu indefens. La figura de la persona inadaptada, com la Laura, era una constant dins la narrativa de Miquel Llor, que en aquesta novel·la contrasta l'idealisme impenitent de la protagonista, interessada per la música i els llibres, i fatalment entestada en aconseguir la felicitat, amb la resignació cristiana de tall pragmàtic de les mestresses de casa comarquinalenques, amb els únics ideals de l'estalvi i l'austeritat i l'única satisfacció a la vida de jutjar els altres segons aquests paràmetres. 

La Teresa es converteix en el màxim exponent d'aquests valors, fent gala a més d'una humilitat fingida que oculta una gelosia amarga i cada cop més violenta envers la seva cunyada. Si la tragèdia està servida només amb aquestes premisses, a la segona part de la novel·la comença a desplegar-se, un cop la Laura s'ha desencantat de l'enlluernament inicial del matrimoni i es creua en el seu camí el Pere de cal Notari, un advocat culte i viatjat, aparentment més afí a la sensibilitat de la protagonista. I és que la sensibilitat de la Laura és a la vegada la seva qualitat més autèntica i el parany més gran en què ha de caure: el gran interrogant de la novel·la és si el seu ideal de felicitat és realment abastable. En definitiva, és una lectura que val molt la pena si us agraden els clàssics, els relats amb ritme lent i prosa poètica a les descripcions, i els personatges complexos i molt ben construïts. 

Sinopsi: La Laura és una jove barcelonina que es casa amb un ric terratinent rural i se'n va a viure amb ell a la seva ciutat, Comarquinal. Aquí és rebuda de forma hostil pels habitants de la ciutat i pels seus parents més directes, que la veuen com una forastera i desaproven el seu estil de vida. A través de les seves interaccions, veiem els intents de supervivència de la Laura en un entorn hostil, així com la resistència de la seva cunyada Teresa a la influència de la nouvinguda. Rere l'acceptació aparent per part de la Teresa, aquesta comença a alimentar un odi envers la Laura que precipitarà el desenllaç. 

M'agrada: És una novel·la absorbent des de la primera pàgina fins l'última, que enganxa no tant per les vicissituds de l'argument sinó més aviat pel retrat complex i preciosista dels seus personatges i el joc de conflictes i interessos que s'estableix entre tots ells. 

Cannery Row (#283)

Sempre m'ha semblat estrany. Les coses que admirem en els homes, l'amabilitat i la generositat, la sinceritat, l'honestedat, la comprensió i l'empatia són associats al fracàs en el nostre sistema. I els trets que detestem, l'astúcia, l'ambició, l'avarícia, la mesquinesa, l'egoisme i l'interès personal són els trets de l'èxit. I mentre que els homes admiren les primeres qualitats, adoren el producte de les segones. 

Aquesta novel·la breu de John Steinbeck (1902-1968) es va publicar el 1945 i m'ha sorprès a la llum de les altres obres que havia llegit d'aquest autor. És una novel·la fresca i que fa de força bon llegir, però que cal obrir amb la ment neta de qualsevol judici o expectativa previs. Cannery Row és una àrea de Monterey, a Califòrnia, en què els habitants subsisteixen com poden durant els anys de la Gran Depressió. Els protagonistes de la novel·la són alcohòlics, prostitutes, rodamons, treballadors temporals i sense-sostre, i les línies divisòries entre totes aquestes denominacions es dilueixen contínuament a mesura que avança la lectura. Els personatges subsisteixen estacionalment de la feina a les plantes enllaunadores de la zona, però entre vaixell i vaixell el temps es deixa transcórrer, plàcidament, als ritmes mateixos marcats per la natura. 

Quan no hi ha esperança de cap tipus, aquells que han renunciat a caure en el parany del sistema de vida americà veuen passar la vida entre una borratxera i la següent però, més que caure en la desesperació, el que despleguen al llarg de la novel·la és la seva celebració de la vida, extremada i apassionada en la seva resiliència a l'adversitat. En Mack i els nois es decideixen a muntar una festa per al seu amic Doc, un biòleg marí que treballa a la zona dissecant exemplars d'espècies marines per a museus, universitats i col·leccionistes. En Doc fa el bé a tothom sempre que pot, es resigna estoicament a suportar les adversitats que no pot evitar i abandona la contesa quan no hi pot fer res més. Tothom a Cannery Row li deu un favor que mai ningú li podrà arribar a tornar. És per això que la idea de fer-li una festa sorpresa sembla tan brillant d'entrada. Ara bé, de les mil i una coses que es poden tòrcer quan no tens la sort de part teva se'n torcen mil dues, i l'esdeveniment acaba essent un desastre. Potser el segon intent serà més reeixit? 

L'argument principal de la narració és així de tènue, una excusa tan sols per desplegar anècdotes, relats curts sobre els habitants de Cannery Row i excursos poètics de la mà del narrador. Si bé altres obres que li he llegit a Steinbeck eren més polítiques, aquesta és directament una celebració nostàlgica d'un món que sempre sembla més deliciós per escrit i des del record del que ha de ser en realitat: Steinbeck desplega aquí una prosa poètica que pretén crear un paral·lel entre els fenòmens de la natura i les vicissituds dels éssers humans que la poblen. A moments la seva celebració de la natura i del món humà - específicament americà - a parts iguals m'ha recordat quelcom del to exaltat de la poesia de Walt Whitman. 

El text de Steinbeck, però, potser s'entreté a accentuar els moments foscos de la gran societat americana amb una mica més de claredat. Els habitants de Cannery Row subsisteixen igual que ho fan els gats de carrer o les granotes dels estanys: provant de gaudir la passejada el màxim possible abans de ser caçats per algú més fort o caure en un parany. L'aventura de Mack i els nois és humorística i tràgica al mateix temps: igual que l'existència humana mateixa, ens tempta amb una felicitat reposada que arriba, només de tant en tant, a l'hora de la perla, en els petits espais de reflexió i de calma que s'obren entre disgust i disgust. 

Sinopsi: En els espais habitats als marges de la societat americana, una colla de personatges sense origen ni destinació fixos subsisteixen com poden amb petites feines temporals durant la Gran Depressió. En Mack i la seva colla de temporers, els nois, decideixen muntar-li una festa al seu amic Doc, que sempre fa algun favor a tothom sense esperar res a canvi. La narració es comença a perdre entre els detalls dels preparatius - una cosa porta a l'altra - fins que la festa acaba essent molt diferent del que els nois havien esperat. 

M'agrada: És una lectura sorprenent i força més humorística del que acostuma a ser Steinbeck. 

No m'agrada: No m'ha agradat tant com altres obres, més polítiques i crítiques, de Steinbeck. El to celebratori de Cannery Row se m'ha fet una mica incomprensible, i difícil de pair, a moments de la lectura. 

Pares i fills (#282)

Un fill és una peça que es trenca. És com un falcó que vola a casa i després torna a envolar-se quan vol; però tu i jo som com bolets que creixen a la cavitat d'un arbre, ens asseiem l'un al costat de l'altre sense moure'ns de lloc. Jo no canviaré mai per a tu, i tu sempre seràs el mateix per a mi. 

Aquesta novel·la de l'autor rus Ivan Turguénev (1818-1883) es va publicar per primer cop el 1862 i amb el temps va esdevenir un èxit rotund a tota Europa, gràcies a la popularitat que li van fer merèixer els elogis de figures literàries com Flaubert, Maupassant i Henry James. Vaig parlar de Turguénev fa temps, quan vaig ressenyar la seva novel·la Fum, també una bona recomanació. L'obra de Turguénev ha quedat eclipsada per la dels seus contemporanis Tolstoi i Dostoievski, però no té res a envejar a la d'aquests dos: Turguénev és de ple dret un dels autors clàssics més importants del segle dinou rus. Pares i fills és possiblement la seva obra més famosa i reconeguda, i es titula així perquè tracta principalment del conflicte generacional que s'estableix entre els liberals de les dècades de 1830 i 1840 i la generació posterior, la dels joves intel·lectuals desencantats de les dècades següents. 

Aquí, els dos protagonistes, dos joves nihilistes, Arkadi Kirsànov i Evgueni Bazàrov, arriben a casa d'Arkadi a passar unes vacances després de graduar-se. Allà, la seva visió moderna sobre l'existència xoca irremeiablement amb la del pare i l'oncle de Kirsànov, terratinents conservadors que afronten amb poc èxit l'administració de la seva finca després del recent alliberament dels serfs. Al cap d'un temps, Bazàrov i Arkadi es dirigeixen a casa d'uns coneguts, on coneixen la misteriosa Anna Serguèievna, una jove viuda de caràcter independent, de qui tots dos s'enamoren. Més endavant visiten els pares de Bazàrov, d'una extracció social més humil, i de nou les dues generacions xoquen, tot i que de manera diferent. Aquí, els pensaments d'Arkadi i el seu amic ja s'han començat a separar, i Arkadi comença a veure en el menyspreu de Bazàrov envers els seus pares el símptoma d'una profunda infelicitat en el seu amic. 

Un dels temes principals de la novel·la és, sens dubte, el corrent de pensament nihilista que es va popularitzar a Rússia a mitjans del segle dinou, i que també és el centre d'interès de Crim i càstig de Dostoievski. Totes dues novel·les presenten una crítica punyent i colpidora a aquest corrent de pensament, la de Dostoievski més directa i aquesta de Turguénev un punt més subtil i velada. Si bé Turguénev simpatitzava amb la generació dels joves nihilistes, i en gran part aquests van ser els principals receptors de les seves novel·les, el retrat que en fa a Pares i fills és en tot moment irònic, crític i distanciat. La novel·la mateixa comparteix aquest esquema mental nihilista en no oferir-nos un sentit o una direcció últims que haguem de desxifrar: la dinàmica de la narració no és res més que la roda constant de la vida i de la mort; els fills es revolten contra els pares generació rere generació, de forma que al capdavall ningú tenia raó, i la felicitat s'acaba trobant més aviat en les petites decisions que ens surten al pas. 

Però, si res no té sentit, què ha de fer un nihilista amb els seus sentiments quan s'enamora? Ha de rendir-se a la il·lusió de la felicitat i abdicar de les seves idees, o mantenir-se fidel a les seves conviccions? La novel·la explora contínuament totes aquestes àrees grises, i el conflicte principal per als dos protagonistes sembla l'obligació inexcusable de decidir què han de fer amb el seu futur. El punt de partida és similar per a tots dos: Bazàrov és un nihilista radical, i Arkadi, més jove i enlluernat per la modernitat d'aquestes idees, de seguida subscriu incondicionalment les tesis del seu amic. Ara bé, la novel·la ens va desplegant poc a poc les diferents trajectòries de tots dos quan toca prendre decisions importants: mentre que Bazàrov, incapaç de renunciar a les seves idees, es veu obligat a fer concessions a contracor i per la via més dolorosa, Arkadi es mostra fidel als seus sentiments i es veu en la necessitat d'optar per una via de compromís. Pel camí ens trobem amb un conjunt de personatges secundaris tots atractius, complexos i molt ben dibuixats. Pares i fills és una novel·la que fa de molt bon llegir i recomanar, per als qui us agradin els clàssics fàcils de llegir però de lenta digestió. 

Sinopsi: Després de graduar-se a la universitat, el jove Arkadi Kirsànov torna a casa del seu pare, una finca rural, acompanyat del seu amic Bazàrov, un estudiant de medicina. Les seves visions nihilistes sobre la vida i l'existència de seguida xoquen frontalment amb les del pare i l'oncle d'Arkadi, més conservadors. Mentre que l'oncle se situa en un extrem, el pare d'Arkadi intenta comprendre la visió dels joves, tot i que no pot evitar deprimir-se en veure que la generació més jove l'ha acabat deixant enrere. Més endavant, els joves passen una altra temporada a casa d'una aristòcrata viuda, la senyora Odíntsova, de qui tots dos estan enamorats. Bazàrov s'emporta una profunda decepció en ser rebutjat per la dama, i tots dos amics acaben marxant a casa de Bazàrov. Allà, acabaran aprofundint sobre les seves discrepàncies, fins a distanciar-se definitivament a través de les seves respectives decisions. 

M'agrada: És un estudi de personatges molt complex i profund, i fa de molt bon llegir en la seva brevetat. 

Aloma (#281)

Per a una dona la vida era fer el menjar, netejar la casa. Els homes... El seu germà havia de treballar molt, i tot el que trobava en arribar a casa era el malhumor d'Anna. El marit de Mercè havia mort sol com una bèstia. I Robert, que havia vist tantes coses, què n'havia tret? Ella, si no volia morir asfixiada, s'hauria de defensar amb les dents. 

Aquesta novel·la breu va representar, el 1938, el salt a la fama de Mercè Rodoreda (1909-1983) a través del premi Crexells que se li havia atorgat l'any anterior. Als anys 60 se'n va publicar la versió definitiva, revisada per l'autora. Narra una història senzilla d'una forma concisa i continguda, aturant-se en els detalls només quan és necessari i desplegant una simbologia que, si bé no és tan rica ni exuberant com a La Plaça del Diamant o Mirall trencat, aquí és molt més directa i evident. Per exemple, la novel·la obre amb la repulsiva història d'una gata de carrer que fascina Aloma des de la finestra de casa seva; no serà fins al final del llibre que veurem en quina mesura aquest relat és un paral·lel - no exacte - de la història d'Aloma mateixa. 

És una novel·la que es llegeix ràpidament i amb el cor en un puny, perquè la seva duresa no té res a envejar a les obres posteriors i més conegudes, i en ella ja trobem la inquietud de Rodoreda per la sensibilitat femenina i la seva característica atenció a l'espai domèstic que confina les dones. Aloma és una adolescent que viu en una caseta amb jardí al barri de Sant Gervasi, amb el seu germà, Joan, la dona d'aquest, Anna, i el fill petit de tots dos. La mort dels pares i el suïcidi del seu germà gran, Daniel, l'han marcada profundament des de petita. Aloma s'estima la casa amb el seu jardí per sobre de qualsevol altra cosa; d'altra banda, de seguida veiem com l'espai domèstic acaba essent un recinte claustrofòbic per a la protagonista: havent deixat l'escola de petita, l'únic destí que l'espera és el d'ajudar la seva cunyada a fer les tasques domèstiques fins que li arribi el torn a ella de casar-se i fer-les per al seu marit. 

Tot i que ella no es vol casar, Aloma sembla resignada a aquest destí, i la seva subjectivitat adolescent, innocent i somiatruites pel que respecta al futur, ens amaga l'autèntica complexitat de la protagonista: Aloma és una gran observadora de la petita comunitat que l'envolta, no sols la família sinó també del reduït cercle de veïns, i la seva visió grisa de l'existència de seguida revela que té el cap molt més fred del que podria semblar a simple vista per la seva concepció romàntica de l'amor. Quan Robert, el germà d'Anna, que viu a Amèrica, arriba a la casa a passar-hi una temporada, aquest i Aloma s'enamoren i inicien una aventura que canviarà el futur de la noia per sempre. Mentre que podríem suposar que l'instint d'Aloma s'imposa a la seva reflexió reposada, i que no hauria caigut en braços de Robert si hagués estat una mica més llesta o s'ho hagués pensat dues vegades, en el fons la novel·la ens demostra, com més s'apropa cap al final, que el camí d'Aloma queda marcat en tot moment per la voluntat de viure la vida en els seus propis termes i d'alliberar-se del nucli familiar que l'oprimeix. 

Aloma ens presenta un univers en què els homes, passionals i arrauxats, viuen la seva sexualitat desbocats, com si fossin adolescents, mentre que són les dones, racionals i contingudes, les que després han de recollir els bocins de l'aventura i assumir responsabilitats que no els pertoquen. Val a dir que, en aquest sentit, Rodoreda és una mestra a retratar una societat retrògrada i conservadora que empara els homes en un esquema mental i unes convencions socials que atribueixen la culpa de tot sempre a la dona perduda, "una fresca", per usar els seus propis termes. En aquest context, i encara que a Aloma l'esperi un futur ben negre, l'evolució del personatge és tan subtil que es basarà en no gaire més que aprendre a ser ella mateixa la prioritat de la seva pròpia vida, i no haver de dependre mai més de ningú altre. No és un desenllaç feliç, però: Aloma ha hagut de pagar-ne el preu deixant pel camí tot allò que estimava i la seva pròpia felicitat. Aquesta és una novel·la que m'ha sorprès molt en positiu: no seria Mercè Rodoreda si no fos depriment, però la història és tan realista i està tan ben explicada que he trobat que no té res a envejar a les novel·les posteriors de l'autora. 

Sinopsi: A la Barcelona republicana, l'adolescent Aloma viu amb la seva família a la seva casa estimada, on té tots els seus records. Quan el germà de la seva cunyada, Robert, arriba d'Amèrica per passar una temporada amb la família, Aloma desconfia de l'estrany. A través de la malaltia del seu nebot petit, Robert i Aloma es van apropant cada cop més fins que comencen una relació sexual que marcarà Aloma per a la resta de la seva vida. 

M'agrada: És una novel·la tan breu i concisa que es llegeix amb aquella satisfacció de trobar que no hi sobra ni hi falta res. 

White Winter Hymnal

Se m'està fent llarg aquest hivern (i ni tan sols fa fred).

Passing (#280)

Estic començant a creure que ningú està mai completament feliç, ni lliure, ni segura. 

Aquesta novel·la de l'autora nord-americana Nella Larsen (1891-1964) es va publicar l'any 1929, i ha esdevingut un clàssic de la literatura afroamericana dels Estats Units, no tan sols pel seu context històric, sinó també perquè el seu tema principal és l'ambigüitat intrínseca de les divisions racials. L'autora va pertànyer a la Renaixença de Harlem, i va publicar les seves dues úniques novel·les a finals dels anys 20. Després del seu divorci va renunciar a escriure i va caure en l'anonimat durant la resta de la seva vida. Les seves novel·les retraten l'ambient social i cultural de l'elit burgesa afroamericana de Harlem, acomodada econòmicament, però forçada a viure la contradicció de la segregació racial. 

Obligats a demostrar contínuament que eren igual de vàlids que els seus compatriotes blancs, els afroamericans del moment es van veure immersos en el dilema sobre la necessitat d'assimilar-se a la societat blanca a través de l'educació i l'accés a feines qualificades - el que en anglès es coneixia com a uplift, o ascensió social - mentre que a la vegada havien d'acceptar implícitament les regles del joc de la segregació racial i, per tant, la impossibilitat de plantejar la seva identitat en termes d'igualtat. Passing, que es va publicar en castellà amb el títol de Claroscuro, narra la història de dues amigues d'infància, Irene i Clare, que es retroben molt anys després, quan totes dues estan casades i tenen fills. Tot i que no s'han vist des de fa molts anys, de seguida que es retroben comença a operar una estranya fascinació entre totes dues: Clare ha viscut tot aquest temps "passant" com a blanca i està casada amb un supremacista blanc, mentre que Irene està casada amb un metge negre, com era el cas de l'autora. 

Totes dues pertanyen a les seves respectives societats acomodades, però Clare utilitza Irene per reintroduir-se en el cercle social dels afroamericans acomodats de Harlem, que secretament ha estat enyorant durant tot aquest temps. D'altra banda, Irene queda fascinada per la figura de Clare - en la novel·la s'hi pot llegir un subtext homoeròtic que queda força a la vista en tot moment - i a la vegada comença a capficar-s'hi d'una forma obsessiva, en tant que desaprova la seva forma de vida però no pot trair el seu secret, per lleialtat a la seva pròpia raça. Ara bé, la novel·la comença a desplegar preguntes i ambigüitats en totes direccions ben bé des del principi: cap dels dos matrimonis no és feliç, i l'aparició sobtada de la Clare a les seves vides comença a desestabilitzar el marc mental de la Irene, que començarà a fer-se preguntes sobre el seu propi matrimoni. 

La novel·la és una reflexió estranya i fascinant al mateix temps sobre totes aquelles coses que donem per segures a la nostra vida i que després resulta que no ho són tant: no sols la parella o els fills, sinó ben bé la pròpia identitat, i el fet de si és possible arribar a veure'ns a nosaltres mateixos com els altres ens veuen o això és, simplement, una meta inabastable. La Clare assumeix un risc crucial a la seva vida per la seva acceptació feliç i confiada que el risc zero no existeix. Mentrestant, el risc zero que la Irene donava per segur a la seva vida comença a trontollar davant dels seus ulls mateixos. Un dels perills més grans que descriu el llibre és el del racisme interioritzat, la inferioritat que la víctima del racisme accepta com a pròpia perquè ha estat imposada per la societat que l'envolta. La lectura comença a revelar aquests móns d'ambigüitat i hipocresia en presentar aquests dos personatges que se situen aparentment en costats oposats de la línia. Per a Clare i Irene, descobrir finalment si es troben o no pujades al mateix vaixell serà una experiència dolorosa i profundament colpidora. 

Sinopsi: Durant un viatge a Chicago per visitar els seus pares, Irene Redfield es troba casualment amb la seva amiga d'infància, Clare Kendry, a qui no ha vist des de fa molts anys. Un cop han tornat a Nova York i mentre el marit de Clare viatja, aquesta s'introdueix en els cercles d'amistats dels Redfield al barri de Harlem. La fascinació que senten cadascuna per l'altra es converteix en el motiu de la novel·la sencera, i el secret que Irene es veu obligada a guardar-li a la seva amiga comença a obsessionar-la per dins i a canviar la seva forma de percebre el món. 

M'agrada: És una lectura breu però colpidora i fascinant, i diu molt de la tècnica de la seva autora que aconsegueixi condensar tant de contingut en tan poques pàgines. 

La cançó d'Aquil·les (#279)

Així és com penso en nosaltres, quan recordo les nostres nits a Troia: l'Aquil·les i jo l'un al costat de l'altre, i en Fènix somrient, i l'Automedon quequejant les darreres línies dels acudits, i la Briseida amb els seus ulls furtius i la seva rialla ràpida i desbordant. 

Aquesta novel·la va representar el debut literari, l'any 2011, de l'autora nord-americana Madeline Miller, autora també de Circe. Si aquesta darrera em va agradar amb algunes reserves, la seva lectura també em va despertar la curiositat per la primera de les novel·les de l'autora, la revisió contemporània de l'amor entre Aquil·les, l'heroi més cèlebre i poderós de la guerra de Troia, i el seu amant Pàtrocle. 

La història està narrada des del punt de vista de Pàtrocle i, com a novel·la, el relat és molt més lineal i simplista que el de Circe. Que consti que això no em sembla un defecte de la novel·la, ans al contrari. Circe em va decebre una mica, especialment en el seu darrer terç, i aquí he agraït una narració una mica més lineal i naturalista, si se li pot dir així, i en general menys complicada. La veu en primera persona del protagonista, Pàtrocle, és la d'un adolescent que es defineix principalment per les seves incerteses i inseguretats, més que no pas per les seves qualitats. El seu amor envers Aquil·les és constant i fidel, i el personatge va adquirint, al llarg de la lectura, unes qualitats molt més positives que les de la seva parella: Pàtrocle és generós i abnegat on el seu amant és arrogant, vanitós i pagat de si mateix. 

La narració que ens proposa Miller és subtil, però, a l'hora de desplegar aquests valors. Quan tots dos es coneixen com a infants, el seu contrast no és tan accentuat, sinó que es van distanciant a mesura que van creixent i les decisions adultes s'interposen entre ells, com si tots dos fossin línies divergents. El seu amor també va madurant al llarg dels anys, des de l'apassionament adolescent fins a la seva relació més complexa i encalmada al campament troià. Si coneixeu els fets principals de la Ilíada i us agrada la mitologia grega, és un llibre que us pot agradar. 

Ara bé, també li he trobat alguns defectes que, en alguna mesura, també em vaig trobar a Circe, i que resten un punt al gaudi de la lectura si esteu ben familiaritzats amb la mitologia i la cultura de la Grècia antiga. D'una banda, la decisió de no fer de Pàtrocle un guerrer se'm va fer totalment injustificada a la llum del text homèric, que retrata aquest personatge com un guerrer hàbil a l'alçada mateixa d'Aquil·les o dels altres herois. A la novel·la de Miller, Pàtrocle és entrenat com a guerrer, però la seva manca d'habilitat el porta ben aviat en una altra direcció. Al campament de Troia, Pàtrocle es dedica a cuinar o a cuidar els ferits a la rereguarda en comptes de lluitar amb la resta d'herois. Això d'entrada em va decebre perquè cau en el tòpic, desgastat a aquestes alçades, que en una parella homosexual, sigui d'homes o de dones, un dels dos companys ha d'adquirir el rol femení i l'altre el masculí. Miller fa una relectura contemporània del mite i ni tan sols es planteja que, si més no en aquest aspecte, l'original homèric ressona molt més modern. 

Aquesta decisió també fa que es ressenti el conjunt en un aspecte més formal, defecte del qual també pecava Circe, i és que com que Pàtrocle es queda al campament durant la major part de la guerra, els relats sobre els principals esdeveniments de la guerra ens arriben de segona mà, de boca d'altres personatges, i la narració en aquest sentit queda poc viva i una mica ortopèdica. Una escapada formal que a Circe tenia sentit perquè la protagonista es trobava presonera en una illa de la qual no podia sortir, aquí es fa una mica més difícil d'entendre. 

L'altre defecte principal que li he trobat és més ideològic, i té a veure amb la instrumentalització que Miller fa del mite per sotmetre'l a una agenda contemporània: la decisió de fer d'Aquil·les i Pàtrocle homosexuals a l'armari en un món normativament heterosexual no acaba d'encaixar ben bé del tot en la cosmovisió grega, en què la bisexualitat era acceptada en termes socials. Almenys com ens arriba de l'època clàssica, les dues identitats en el cas dels homes nobles, l'homosexual i l'heterosexual, acomplien funcions socials diferents. Una altra cosa, per descomptat, és que aquesta visió és de l'època clàssica i no tenim gaires dades per analitzar si en temps homèrics els termes eren els mateixos. Ara bé, el dol i les llàgrimes despertats en Aquil·les per la mort de Pàtrocle ens haurien de suggerir, almenys, aquesta possibilitat. 

Com passava a Circe, en què l'agenda feminista quedava un punt forçada en determinats moments de la trama, aquí el retrat que es fa de l'homosexualitat apunta més a les inquietuds contemporànies que a un retrat fidedigne del context literari del relat original. Si és una traïció o no a l'original, això ho haurà de decidir cada lector personalment. A mi, particularment, el relat m'ha agradat més que Circe precisament per la seva aposta per la senzillesa, i he de reconèixer que, si en el cas de Circe el regust va ser amarg perquè em va decebre precisament el desenllaç, en aquest cas he de dir que m'ha agradat més transitar per territoris coneguts en tot moment i no emportar-me cap sorpresa. La narració apunta en una direcció en tot moment perquè el lector ja coneixerà l'argument de la Ilíada d'entrada, i per això la lectura es fa atractiva en els moments en què els personatges proven de defugir el seu destí, precisament perquè són els moments que més intensament despleguen aquesta ironia tràgica. És una lectura força interessant, tot i que m'hagi acabat refermant en la idea que els originals sempre brillen una mica més que les seves revisions contemporànies. 

Sinopsi: El jove príncep Pàtrocle és desterrat al regne de Ptia després d'haver causat una mort accidentalment. A la seva nova llar coneix i s'enamora del príncep de Ptia, Aquil·les, destinat a ser el més gran guerrer de tots els temps. Després de la seva formació amb el centaure Quiró, i d'amagar-se de la guerra de Troia a la cort del rei Licomedes, tots dos són enviats a Troia amb els mirmídons, els guerrers de Ptia capitanejats per Aquil·les. Tot i els esforços de tots dos amants per capgirar la lletra de les profecies i provar d'escapar d'un destí tràgic, els dilemes morals que s'obren al seu pas i les casualitats més fortuïtes s'interposaran en la seva felicitat. 

M'agrada: En general m'ha agradat la fidelitat als esdeveniments del mite original, tot i haver-hi petits detalls que jo hauria canviat per al meu gust. El desenllaç, tot i que obvi i lineal, m'ha semblat força satisfactori. 

No m'agrada: Algunes decisions narratives m'han semblat difícils d'entendre a l'hora de reexplicar el mite original, especialment pel que fa als caràcters dels protagonistes i la forma com es descriu la seva relació. La majoria dels personatges són excessivament plans i sense matisos. He trobat a faltar la còlera d'Aquil·les, que en el relat que en fa Miller no passa de rebequeria de nen petit.  

L'arc i la lira (#278)

Sempre m'havia intrigat com el principi d'explicar mentides que són com veritat, sobre el qual resta tota la poesia grega, podia precedir el fet de dir la veritat, ja que a mi em semblava obvi, com li havia semblat a Sòcrates, que un no pot mentir amb intenció si no és que coneix la veritat. 

Aquest assaig del filòsof nord-americà Seth Benardete (1930-2001) ha estat una descoberta totalment didàctica i profitosa, especialment després de la lectura pas a pas de l'Odissea. Benardete ens ofereix aquí la seva lectura platònica de l'Odissea, tot i que el text se centra principalment en l'anàlisi literària del poema d'Homer. Benardete és perfectament conscient, com deixa molt clar en el prefaci de l'obra, que la història no es pot llegir teleològicament, com si Homer fos un mer precursor del que després serà el moment fundacional de la filosofia occidental amb Sòcrates i Plató. Una mirada més lúcida de seguida ens ha de fer notar com el que passa en realitat és que Sòcrates i Plató miren cap enrere a la poesia homèrica, a la seva pròpia cultura, per treure'n idees que pertanyien a la cosmovisió grega des de segles enrere. 

Benardete també adreça la trifulca platònica amb els poetes, a qui Plató va menystenir i  expulsar de la seva ciutat ideal en tant que creadors d'aparences, o mentides que són com veritat. L'autor reivindica així, en un principi, els poetes com a portadors d'una veritat que dibuixen a través de les seves ficcions, i demostra a través de tot el llibre com l'Odissea sencera ja planteja la dialèctica platònica entre ésser i aparença, que articula a la vegada la història de la metafísica occidental ben bé fins al segle vint. L'anàlisi és indestriable també, en molts moments, de la lectura conjunta que s'ha de fer de l'Odissea amb la Ilíada, que es necessiten l'una a l'altra i es reflecteixen en tot moment com a miralls deformadors. En contra del que podria semblar a simple vista, Benardete presenta el llarg i tortuós procés a través del qual l'Odissea desmitologitza la Ilíada, en tant que en aquest text el patiment queda sublimat o embellit a través dels valors d'una societat guerrera, que ofereix el consol etern en la glòria. 

Ara bé, l'Odissea priva els seus personatges d'aquest consol enfrontant-los als aspectes més foscos de l'existència humana sense cap mena de pal·liatiu: ens trobem davant d'un text en què la violència és molt més gratuïta i en què el càstig en la majoria de casos és fora de tota mesura, revestint l'execució de la justícia d'una lletjor particular en el cas de les morts dels companys d'Odisseu, els pretendents de Penèlope o les seves esclaves. Aquest nou sentit de la justícia apunta a un nou món post-troià en què els déus s'ocultaran definitivament de la vida dels humans i deixaran d'intervenir-hi directament, i instauraran la llei i la culpabilitat com a vares de mesurar de la nova societat. Aquesta societat tampoc tindrà la mateixa concepció de la política, molt més democratitzada que abans. La pressió política que exerceixen Odisseu i Telèmac (la reialesa) aliats amb el demos itacesi en contra de la inestable oligarquia establerta pels pretendents revela els valors que caracteritzaran el nou món polític. En aquest cas, Odisseu actua com a precursor d'aquest nou ordre quan exerceix la seva revenja amb una implacabilitat només comparable a la justícia divina. 

El viatge d'Odisseu també posa de manifest una intersecció extremadament complexa i ambigua entre el destí - el patró de les nostres vides que els déus teixeixen de forma inevitable i que cap mortal no pot defugir - i la voluntat personal, que Homer anomena amb la paraula "cor". L'ambició d'Odisseu per destriar l'ésser de l'aparença i arribar a ser conegut com a "ell mateix" de forma genuïna i autèntica, és la idea del text que embranca més fortament amb la filosofia platònica. El que rebutja Odisseu a l'illa de Calipso no és realment la divinitat, sinó una aparença de divinitat, en tant que se n'adona que la immortalitat no li ha estat mai oferta. La seva acceptació de la humanitat, així doncs, és la rendició de la seva mortalitat en mans dels déus, és a dir, l'acceptació de la seva posició precària i desvalguda com a ésser humà, quan abans es creia amb poder de decidir sobre el seu destí. 

La seva actitud abans i després de Troia contrasten fortament si, com Benardete, llegim el seu accés al tron d'Ítaca com a usurpació del poder legítim al seu pare Laertes: la seva revenja dels pretendents el revela com a rei savi on abans havia estat imprudent. L'Odissea també és una reflexió sobre el nom i la cosa, i sobre si el nom fa la cosa, realment. Homer associa la història de com l'avi Autòlic li va triar el nom a Odisseu amb la de l'origen de la seva cicatriu: allò nominal té a veure amb allò real, a l'estil genuïnament platònic. El viatge d'Odisseu és també un viatge d'autoconeixement, així doncs, en què l'Odisseu de Troia, el saquejador de ciutats, fill de Laertes i nét d'Autòlic, deixa pas a l'astut Ningú, que ha de renegar de la seva pròpia identitat per tal de salvar la vida. Aquest anonimat és reivindicat novament un cop arribat a Ítaca quan assumeix la identitat del fals cretenc. La pèrdua del nom, així doncs, condueix a la repossessió d'una identitat encara més genuïna i autèntica, potser la síntesi de les dues anteriors: la de l'Odisseu ésser humà, enviat pels déus a restaurar l'ordre d'Ítaca. 

Els episodis d'aventures màgiques aprofundeixen aquest viatge a l'autoconeixement. Mentre que les aventures amb els lestrígons, els ciclops, els lotòfags i Circe augmenten la seva saviesa i la seva capacitat d'acció com a Ningú, la baixada a l'Hades és el punt d'inflexió de la seva aventura. La coneixença de la situació present dels herois grecs a Troia i l'abraçada fallida amb la seva mare apunten a la limitació i precarietat intrínseques de l'existència humana, a totes aquelles coses que no podem canviar per més que vulguem. Les següents aventures a partir d'aquí posen a Odisseu al seu lloc, i l'enfronten dràsticament amb les seves limitacions: les sirenes li imposen els límits del coneixement quan es veu obligat a escollir no conèixer; Escil·la li imposa els límits de l'acció, quan es veu obligat a acceptar que no pot derrotar el monstre i ha d'abandonar la contesa; Hèlios li imposa els límits del lideratge polític, quan es veu obligat a enfrontar-se a la follia dels seus propis homes i la postura de la majoria s'acaba imposant a la persuasió o al jurament sagrat. 

En contra del que podria semblar, el que centra l'assaig de Benardete és l'anàlisi exhaustiva del text homèric, vers a vers i detall a detall, més que no pas la filosofia platònica o la comparativa pròpiament dita, que deixa més aviat com a deures per casa. És per això que penso que no cal una base filosòfica especialment profunda en començar a llegir, i que és una lectura recomanable per a fans de l'Odissea i la cultura grega antiga en general. 

Continguts: Després de presentar l'abast del llibre en el prefaci, el primer capítol ("Els començaments") ens introdueix a la política d'Ítaca i a la necessitat del viatge de Telèmac en els cants primer i segon de l'Odissea. El segon capítol ("Patró i voluntat") analitza els cants tercer i quart mostrant les interseccions del patró diví, defensat per Nèstor, amb la voluntat humana, personificada en Menelau. La visita a Esparta gira al voltant de la idea de les aparences i el que s'hi amaga al darrere. El capítol tres ("L'elecció d'Odisseu") analitza exclusivament el cant cinquè i la decisió d'Odisseu a l'illa de Calipso, així com les conseqüències que aquesta tindrà per a ell d'ara endavant. El capítol quart ("Entre els feacis") analitza els tres cants que tenen lloc a la cort feàcia, en què els cants del poeta Demòdoc creen paral·lels amb altres episodis del poema. El cinquè capítol ("El relat d'Odisseu") se centra en els quatre cants del relat d'Odisseu en primera persona, il·lustrant així el canvi operat en la psicologia del personatge a través del seu viatge. El capítol sisè ("Les mentides d'Odisseu") analitza les mentides d'Odisseu durant els cants tretze i catorze, en què les seves històries esdevenen models sobre com s'han d'explicar les històries. El capítol setè ("Coses no predestinades") analitza els episodis puntuals de la trama de la revenja que semblen escapar-se de l'argument principal, i que per tant es presenten com a incursions de la voluntat humana en un esquema diví més general dels esdeveniments. El capítol vuitè ("Els pretendents i la ciutat") presenta el problema bàsic de la revenja contra els pretendents: l'aparent injustícia que es comet contra ells a través de la desmesura d'Odisseu. El capítol novè ("Reconeixements") analitza finalment els reconeixements d'Odisseu per part de Penèlope i Laertes com a reflexió última sobre l'aparença i la realitat. 

M'agrada: Presenta una anàlisi tan curosa i detallada del text que es fa una lectura deliciosa fins i tot en els moments més opacs de l'argumentació. El contrast entre la Ilíada i l'Odissea, així com entre els personatges d'Aquil·les i Odisseu o Helena i Penèlope és un dels moments més forts de tot el raonament. 

La meva nau està amarrada davant dels camps

Cant XXIV de l'Odissea

El capítol obre amb Hermes portant a l'Hades les ànimes dels pretendents. Els herois de la guerra de Troia parlen entre ells i debaten el destí dels mortals. Agamèmnon descriu els funerals d'Aquil·les (per cert, que després de ser incinerat, les cendres d'Aquil·les van reposar en una àmfora barrejades amb les de Pàtrocle). Quan arriben les ànimes dels pretendents difunts, aquests els expliquen la revenja d'Odisseu i, en sentir el relat, Agamèmnon torna a comparar les actituds de Penèlope i de Clitemnestra. 

Mentrestant, Odisseu arriba a la finca de Laertes, on se'l troba cavant al voltant d'una planta. Odisseu li retreu el seu aspecte brut i deixat, indigne d'un rei, i es fa passar per un antic conegut d'Odisseu. Com a nom, dóna Epèrit, fill del rei Polipemònida. Aquests són noms parlants, que identifiquen Odisseu com a "Perseguit" fill del senyor "de múltiples desgràcies". Tanmateix, en veure la tristesa del seu pare, Odisseu abandona la ficció i es revela immediatament. Laertes li demana un senyal de la seva identitat, i Odisseu li ensenya la cicatriu i li anomena tots els arbres que havien plantat junts a l'hort. Laertes expressa el seu temor per la venjança dels familiars dels pretendents. Després d'un bany, l'ancià rei emèrit apareix rejovenit i, juntament amb Telèmac, celebren un àpat amb els servents de la finca de Laertes. 

Odisseu i Laertes
Museu Barracco, Roma.
Fotografia de Roger Ulrich. Font

Els familiars dels pretendents morts celebren una assemblea a l'àgora d'Ítaca per discutir el seu pla de revenja. Medont i Haliterses proven de dissuadir-los, i la meitat d'ells renuncien al pla, ja que consideren que la venjança d'Odisseu s'ha adequat a l'ofensa dels pretendents. En una conversa entre Atena i Zeus, aquests es decideixen a impedir una guerra entre els nobles itacesis, de forma que quan els familiars agreujats es presenten a la finca de Laertes, Atena s'interposa entre ells i els fa signar un acord de pau. 

El rol de Laertes com a rei emèrit

És un personatge que hem sentit anomenat diverses vegades al llarg de tot el relat, però que no ha aparegut en persona fins a aquest moment. Quina és la seva relació amb el tron d'Ítaca? Hi ha diverses interpretacions respecte del seu paper com a rei d'Ítaca i per què va haver de deixar el tron, tenint en compte que el concepte de reialesa en aquest context va lligat a la capacitat o habilitat per liderar. Sabem, per aquest últim capítol, que Laertes no està malalt, boig, ni senil, i tenim exemples en els textos homèrics de reis molt ancians, com Príam o Nèstor. També sabem que Laertes havia estat un heroi en la seva joventut: havia estat un dels argonautes, i havia participat també de la cacera del porc senglar caledoni, que va aplegar tots els herois del seu temps. Tot apunta que, a una edat més avançada, el seu fill es va mostrar més capaç per governar i que ell no tenia aquesta força. 

Per tant, en tant que la successió era electiva, és molt possible que l'assemblea simplement decidís que Odisseu era un monarca més capacitat, o fins i tot que Laertes decidís retirar-se ell mateix. De fet, si ens agafem el mite al peu de la lletra, sabem que les qualitats de l'astúcia i la intel·ligència li venen a Odisseu per part de mare, a través del seu avi Autòlic, no pel pare. Potser Odisseu, simplement, es va revelar com a candidat més capacitat i intel·ligent per governar, jove, fort, hàbil, i amb un hereu masculí, qualitats molt ben valorades en la societat de l'època, i la decisió no es va fer gens difícil en aquest context. 

D'altra banda, el fet que Laertes es retiri del conflicte amb els pretendents en absència del seu fill i quan van maldades també desperta certs interrogants en el text sobre la transmissió de l'autoritat i la seva absència de poder en aquest cas: si tot depèn del fet que Penèlope triï un nou marit, sembla que la successió sigui matriarcal més que patriarcal, però no hem d'oblidar tampoc que Odisseu té un hereu en edat de reclamar el tron, per més que la seva situació sigui precària. 

A més a més, ens trobem diversos personatges comentant el seu destí en capítols anteriors, i en general es percep com una desgràcia que passi a dedicar-se a les tasques agrícoles. No era propi d'un aristòcrata que tenia fortuna i propietats treballar com la gent de classe baixa, que tot sovint eren esclaus. En capítols anteriors Euriclea havia destacat que Laertes dormia al terra com els servents en lloc de tenir un llit, que era una distinció de classe fonamental: durant tots aquests capítols, hem vist com un dels signes recurrents de l'hospitalitat era parar-li un llit al visitant. 

La psicologia del treball, a l'època, és ambivalent, però: també hi ha una admiració implícita cap a la tècnica, com a capacitat o habilitat, pel treball manual. Si ens fixem en aquest capítol, Odisseu descriu l'hort del seu pare de forma admirativa: cap planta no hi és descuidada, i n'hi ha un bon munt, i tot està ordenat i al seu lloc en el seu hort. Això revela l'atenció i la cura que Laertes ha posat en el seu cultiu. Potser, si parlàvem de qualitats i habilitats personals, Laertes no tenia pasta de rei, al capdavall, perquè més que un competidor o proveïdor era més aviat un cuidador o protector, i per això poc hi tenia a pelar en el món de rivalitat dels pretendents i les seves lluites pel poder. El seu jardí sembla un petit paradís, un oasi, dins del desordre i la desmesura que eren la norma en aquesta illa en absència d'Odisseu. 

Això porta a una interpretació que a mi m'ha semblat molt interessant, extreta de la traducció de l'Odissea de Stanley Lombardo, que he trobat referenciada a la Wikipedia: en termes narratius i literaris, Laertes simbolitzaria la terra d'Ítaca, i el reconeixement d'Odisseu simbolitzaria la re-unió d'aquest amb la terra paterna. Per això la prova visible més important d'aquest reconeixement seria la capacitat d'Odisseu d'identificar tots i cadascun dels seus arbres. 

A mi em sembla que aquesta imatge lliga amb el trop de la segona Odissea: Odisseu ja ha vagat prou per la mar, un espai immens sense camins, ni direccions, associat a l'oblit i a la pèrdua de la identitat, com hem anat veient. El destí d'Odisseu, al cap i a la fi, era arrelar a la terra ferma, retornar a la memòria i a la possessió de la terra com a part de la seva identitat. La figura del seu pare ancià li recorda aquesta necessitat. Ha calgut un exili de vint anys a la guerra i a l'oblit del mar per tal de recuperar el que li era més bàsic: el seu lloc al món. 

La informació d'aquest últim apartat l'he treta de: 

• M. I. Finley. The World of Odysseus. (Capítol 3: "Wealth and Labour" i Capítol 4: "Household, Kin and Community") 

• Laertes a la Wikipedia.