Els homes sempre representen l'eternitat com una idea incomprensible, com quelcom immens... immens! Però per què hauria de ser així? Imagini's, al contrari, una cambra petita - un lavabo, si li sembla - ennegrida pel fum, amb aranyes pels racons. Suposi que és així l'eternitat! Tot sovint me l'imagino així.
Vaig llegir Crim i càstig (1866), de Fiódor Dostoievski (1821-1881) fa uns quants anys, i és d'aquelles lectures que no recordava especialment, ni per bé ni per mal. Potser no li vaig parar prou atenció, o el meu nivell d'anglès no era prou bo, o potser també sigui un llibre que guanya en la relectura, quan ja coneixes els fets principals de l'argument, els nombrosos personatges ja no costen tant d'identificar, i els detalls i la forma de la narració es fan més fàcils d'apreciar. És una novel·la complexa, però més fàcil de llegir del que podria semblar als qui no la coneixen, i una bona forma d'introduir-se a l'obra de Dostoievski.
En realitat, la novel·la es llegeix com si fos el guió de la seva pròpia sèrie televisiva: dividida en sis parts exactament iguals, va intercalant les trames dels diferents personatges, principals i secundaris, a un ritme força àgil. Al final de cadascuna de les parts, es produeix un fet inesperat o impactant que acaba descarregant tota la tensió acumulada, i que deixa el públic amb ganes de saber què passarà al proper episodi. El final de la tercera part divideix la novel·la en dues meitats exactes i, per tant, ens n'ofereix el punt d'inflexió, tot i que aquest no resulti, finalment, tan efectista com es pot esperar de les dues primeres parts.
Crim i càstig és una novel·la psicològica per sobre de tot i, per tant, gran part dels esdeveniments que seran decisius per a l'argument es produiran dins la ment del protagonista, l'estudiant Raskòlnikov. Un bon dia, aquest comet un assassinat per motius filosòfics i un altre perquè la víctima passava per allà en el pitjor moment possible. A partir d'aquí, Raskòlnikov inicia un procés de negociació constant amb el seu propi crim, per tal de recuperar el seu jo alienat a través de la reconciliació, primer, amb la societat i, després, amb ell mateix. La reconnexió comença de forma fortuïta en el moment que coneix Sònia, una prostituta virtuosa i altruista que li ensenyarà que, al capdavall, potser els altres no són l'infern, sinó que poden esdevenir inesperades taules de salvació.
La novel·la és una obra mestra no sols per la forma com està estructurada i construïda, sinó també per l'habilitat amb què Dostoievski construeix el seu propi món literari i simbòlic: l'autor fa un retrat realista i poc afalagador de la indigència en què viuen els més desafavorits de la ciutat de Sant Petersburg, però el transforma incessantment en un recorregut claustrofòbic i alienador, a moments directament surrealista. Els símbols, els somnis, els dobles i les aparicions que es van barrejant amb l'exposició cronològica dels fets van creant poc a poc una textura peculiar per al relat, que a moments revela el parentesc de Dostoievski amb Kafka, el seu hereu literari. Per exemple, en un món on cada habitatge és bàsicament una sola habitació llogada, hi visqui una persona sola o una família sencera, cada cop que se'ns introdueix un nou personatge se'ns descriu la seva cambra, fins i tot quan en alguns casos aquestes no tinguin cap mena de rellevància posterior en el relat. Cada personatge queda, així doncs, definit per l'espai que ocupa, més o menys confinat al seu propi lloc social com a lloc d'opressió i de malestar. Així doncs, per a la majoria dels personatges - no sols el protagonista - la pròpia ment acabarà essent la més cruel de les presons. Per als dos personatges femenins principals, Sònia i Dúnia, la germana de Raskòlnikov, la seva pròpia feminitat esdevindrà un espai de captivitat. La societat els presenta la mort o la prostitució com a úniques alternatives i, com veiem al llarg de la novel·la, el matrimoni concertat plantejat com a transacció econòmica no deixa de ser una altra forma de prostitució.
I en aquest retrat sense pal·liatius del submón urbà rus, l'assassí i la prostituta no en són els únics habitants, sinó que veurem desfilar davant dels nostres ulls prestadores despietades, suïcides, alcohòlics, malaltes terminals, violadors i funcionaris corruptes. Ara bé, potser on la novel·la s'acaba fent més complexa és en la seves implicacions filosòfiques: Crim i càstig va representar en el seu moment una crítica profundament articulada de la filosofia nihilista de moda en els cercles acadèmics russos del moment. El nihilisme moral predicava la idea que, si no hi ha Déu ni veritats absolutes, els valors morals ja no són aplicables a la conducta individual. De forma objectiva, per tant, no hi ha accions moralment bones o dolentes. De la mà d'aquesta teoria, Raskòlnikov es convenç que alguns individus superiors poden cometre crims socialment reprovables amb l'objectiu d'aconseguir un bé major per a la societat.
Tanmateix, el que és realment subtil d'aquest plantejament filosòfic és que, a través de les paraules i les accions dels personatges, es dirigeix una crítica encara més ferotge, tot i que velada, contra l'utilitarisme mateix, que aplica els principis del liberalisme econòmic al comportament de l'individu, predicant que la persecució de l'interès individual promou a la vegada l'interès col·lectiu. Al cap i a la fi, Raskòlnikov acaba reconeixent la seva incapacitat de millorar la societat a través de l'assassinat, mentre que el discurs utilitari s'acaba desmuntant a través dels personatges més adinerats, que persegueixen el seu propi interès individual amb el pretext hipòcrita - i totalment fals - de promoure el bé col·lectiu. Al final, tot i que de passada, el socialisme és la postura que queda millor parada en aquest combat d'ideologies. El final de la novel·la és optimista respecte de la redempció personal del protagonista, però es manté profundament escèptic respecte de la possibilitat de reforma social. Mentre la societat del futur triga a arribar, Dostoievski ens convenç, amb el seu humor negre i el seu cinisme aspre i desencantat, que la societat present no dubtarà a devorar els seus membres més desvalguts.
Sinopsi: A la ciutat de Sant Petersburg, l'estudiant Raskòlnikov subsisteix en la indigència mentre traça un pla per assassinar la vella prestadora amb la qual ha empenyorat les seves últimes possessions. Un cop comès l'assassinat, cau malalt amb una febre que amenaça la seva estabilitat mental. La seva vida es creua amb la dels Marmèladov, una família que també prova de sobreviure en la indigència a causa de l'alcoholisme del pare i la malaltia de la mare, i que subsisteix a través de la prostitució de la filla gran. A la vegada, la mare i la germana de Raskòlnikov es presenten a la ciutat per tal de reunir-se amb el promès de Dúnia, un home adinerat que només s'estima a si mateix, i amb el qual Dúnia s'ha compromès per salvar la família de les penúries econòmiques. El destí de tots aquests personatges també s'entrecreua amb el del misteriós Svidrigailov, un propietari adinerat amb antecedents de maltractament i abús sexual, que no revelarà les seves autèntiques intencions ben bé fins al final del relat.
M'agrada: És una novel·la monumental en múltiples sentits, i que a la vegada fa de molt bon llegir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada