Circe (#247)

Quan vaig néixer, no existia un nom per al que jo era. Em deien nimfa, assumint que seria com la meva mare i les meves ties i el miler de cosines. Les últimes de les deesses menors, els nostres poders eren tan modestos que amb prou feines ens asseguraven la divinitat. 

Aquesta novel·la de l'autora nord-americana Madeline Miller es va publicar l'any passat i va ser un èxit immediat. Circe venia ja precedida per l'èxit de la primera novel·la de l'autora, La cançó d'Aquil·les, una altra recreació dels antics mites grecs. Si la primera novel·la se centrava en la relació entre Aquil·les i Pàtrocle i la participació de tots dos a la guerra de Troia, aquesta segona novel·la recrea en primera persona la vida de la fetillera Circe, filla d'Hèlios, germana de la reina Pasífae i el rei Eetes, tia d'Ariadna i de Medea i amant d'Odisseu. La part més coneguda del seu relat és el seu passatge de l'Odissea, en què transforma els tripulants de la nau d'Odisseu en porcs, però és derrotada per l'heroi, que es converteix en el seu amant. 

La novel·la va més enllà d'aquest episodi per explicar la vida de la protagonista per ordre cronològic des del seu naixement. La construcció del món narrat és exquisida des del primer moment: l'autora ens introdueix en un món en què els déus, immortals, gaudeixen d'una vida sense noció de dolor o de malaltia. Davant de la seva mirada apàtica i un punt decadent, les vides dels humans no són gaire més que la d'insectes que s'extingeixen sense més. Les seves principals preocupacions són els conflictes entre els dos principals llinatges de divinitats: els titans i els olímpics. Els titans, als quals pertany el pare de Circe, el déu Hèlios, han de veure com el poder dels olímpics ascendeix sense poder fer res per evitar-ho, en tant que no poden arriscar-se a una nova guerra i prefereixen aprofitar els beneficis que poden derivar-se d'una aliança tàctica amb les noves divinitats. Aquestes relacions de poder esdevenen el marc sobre el qual es dibuixa la història. 

Aviat, però, entrem en les vicissituds personals de la protagonista. Des del principi s'accentua la seva singularitat i la seva exclusió respecte del cercle de la seva família. Circe no comparteix les seves intrigues ni les seves ambicions, i d'entrada això ja ens introdueix la desmitificació del personatge que opera en aquesta novel·la. Circe no és una bruixa malvada, sinó una dona maltractada per tots aquells que l'envolten i atrapada en una trama de poder i intriga que tot sovint se li escapa de les mans. Davant d'aquest món hostil, els seus encanteris la protegeixen del món exterior. Quan és condemnada pel seu pare, a petició de Zeus, a ser desterrada a l'illa d'Eea per a tota l'eternitat, comença la formació de la bruixa que coneixem. 

Tanmateix, aquest procés de desmitificació o d'actualització del mite original és el que, per a mi, pot arribar a deslluir la lectura: és molt difícil crear una retòrica feminista al voltant d'una societat tan tancada i patriarcal, de forma que un cop l'heroïna queda reclosa dins la seva illa, tot el que s'esdevé al seu voltant li arriba per relats de terceres persones, i el que més es ressent de l'argument és precisament l'acció. Les motivacions i retrats psicològics de tots els personatges estan molt treballats, i no sé fins a quin punt és una virtut o un defecte de la novel·la, però hi ha personatges secundaris que aconsegueixen, en moments puntuals del relat, brillar molt més fort que la protagonista i fins i tot eclipsar-la. 

Circe és un relat que pretén posar l'accent en la perspectiva femenina, i potser es queda a mig camí a l'hora de fer-ho. Pot ser més un defecte de la campanya de màrqueting que se li ha fet que no tant de la novel·la mateixa, però m'ha fet la impressió que no executa plenament tot el que promet al principi. Els dos primers terços de la novel·la són brillants, mentre que en el darrer terç l'interès decau una mica, la narració es fa força més lenta i són discutibles les decisions que pren Miller sobre la direcció de l'argument. D'Odisseu, Penèlope i Telèmac en sabem no gaire més que el que trobem a l'Odissea. Tanmateix, Miller pren l'argument d'un text desaparegut, la Telegònia, que va ser una seqüela de l'Odissea, on es narra el desenllaç d'aquests personatges així com també el de Circe i el fill d'aquesta amb Odisseu, Telègon. 

Sincerament, jo prefereixo el desenllaç apuntat, tot i que no confirmat, de la profecia de Tirèsias, el rem i la pala d'aventar, i l'ambigüitat última de la mort per mar en una dolça vellesa. Mantenir enigmes oberts sobre els desenllaços, o múltiples versions de la mateixa història és, per a mi, de les coses que més m'agraden de la mitologia clàssica. El problema de la novel·la de Miller, tot i que no li resti interès ni bellesa a la seva lectura, és que ha de fixar un relat en particular i prendre partit per una opció per damunt de les altres, deixant perdre aquesta ambigüitat intrínseca dels mites originals. És una lectura que farà molt profit a tothom qui gaudeixi amb la mitologia clàssica, i que esdevé profunda i complexa a l'hora de repetir temes i recuperar imatges que han aparegut en capítols anteriors. 

Així és com s'estableixen paral·lelismes entre molts dels personatges i dels episodis que se succeeixen al llarg del relat: Circe s'identifica successivament amb Prometeu, per la seva condició de pària dins del món dels déus; amb Dèdal, com a creador i inventor; i amb Odisseu com a manipulador i entabanador. Al relat també se succeiran reis autoritaris, com Hèlios, Eetes o Minos; reines manipuladores i apassionades com Pasífae o Medea; amants infidels com Teseu o Jàson, i vides joves i malaguanyades, com per exemple les d'Ícar i Ariadna. El relat és ric en detalls i la novel·lització dels mites originals és molt curosa. En definitiva, és una lectura entretinguda, que agradarà als amants de la mitologia grega.

Sinopsi: Circe, filla del déu Hèlios, és desterrada a l'illa d'Eea a petició de Zeus, a causa de la seva bruixeria. Tot i des del desterrament, ajudarà la seva germana Pasífae a infantar el minotaure, i participarà també de l'escapada de la seva neboda Medea. Tanmateix, el seu destí no es veurà acomplert fins que no arribi a la seva illa l'heroi Odisseu.

M'agrada: És una novel·la que té un argument molt treballat conceptualment i que desplega una riquesa de detalls aclaparadora en la seva bellesa. El seu desenllaç (no em refereixo a l'últim terç de la novel·la sinó estrictament a l'últim capítol) m'ha semblat una forma molt intel·ligent de recuperar un petit detall introduït cap al principi, i és especialment gratificant en tant que l'autora no el fa explícit, sinó que deixa que els lectors arribem a la conclusió adequada per nosaltres mateixos.

No m'agrada: L'esforç que fa l'autora per actualitzar la trama en termes de gènere pot resultar un punt forçat o tòpic en determinats moments. Hi ha un moment de la lectura, sobretot cap a l'últim terç, en què el ritme es fa molt més lent i l'argument perd interès. Tampoc no m'han acabat de fer el pes algunes de les decisions de l'autora a l'hora de desenvolupar l'argument.