o la forma com t'apareix, com una perduda
que torna a la pols dels teus peus
havent malgastat una fortuna lluny d'aquí.
I com pots no perdonar-la?
Li fas un banquet en honor al que
es va perdre, i vas a buscar la túnica
més delicada, que guardaves per a una ocasió
que no et podies imaginar, i plores nit i dia
de saber que no t'havia abandonat,
que la felicitat guardava la seva forma més extrema
només per a tu.
No, la felicitat és l'oncle que mai
no vas conèixer, que pilota una avioneta
i aterra en una pista abandonada, arriba al poble
fent autoestop, i pregunta a cada porta
fins que et troba fent la migdiada a mitja tarda,
com acostumes a fer durant les hores despietades
de la teva desesperació.
Li arriba al monjo a la seva cel·la.
Li arriba a la dona que escombra el carrer
amb una granera de bruc, a l'infant
la mare del qual s'ha desmaiat de tant beure.
Li arriba a l'amant, al gos que rosega
un mitjó, al traficant, al cisteller,
i al mosso que endreça llaunes de pastanaga
durant la nit.
Fins i tot li arriba a la roca
a l'ombra perpètua de les pinedes,
a la pluja que cau sobre mar obert,
a la copa de vi, cansada de contenir vi.
Jane Kenyon, Otherwise: New and Selected Poems (2005)
L'original es va publicar a la revista Poetry (febrer 1995) i el podeu llegir aquí.
La traducció al català és meva.
 |
| Jane Kenyon |
Bon Dia Mundial de la Poesia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada