Un fill és una peça que es trenca. És com un falcó que vola a casa i després torna a envolar-se quan vol; però tu i jo som com bolets que creixen a la cavitat d'un arbre, ens asseiem l'un al costat de l'altre sense moure'ns de lloc. Jo no canviaré mai per a tu, i tu sempre seràs el mateix per a mi.
Aquesta novel·la de l'autor rus Ivan Turguénev (1818-1883) es va publicar per primer cop el 1862 i amb el temps va esdevenir un èxit rotund a tota Europa, gràcies a la popularitat que li van fer merèixer els elogis de figures literàries com Flaubert, Maupassant i Henry James. Vaig parlar de Turguénev fa temps, quan vaig ressenyar la seva novel·la Fum, també una bona recomanació. L'obra de Turguénev ha quedat eclipsada per la dels seus contemporanis Tolstoi i Dostoievski, però no té res a envejar a la d'aquests dos: Turguénev és de ple dret un dels autors clàssics més importants del segle dinou rus. Pares i fills és possiblement la seva obra més famosa i reconeguda, i es titula així perquè tracta principalment del conflicte generacional que s'estableix entre els liberals de les dècades de 1830 i 1840 i la generació posterior, la dels joves intel·lectuals desencantats de les dècades següents.
Aquí, els dos protagonistes, dos joves nihilistes, Arkadi Kirsànov i Evgueni Bazàrov, arriben a casa d'Arkadi a passar unes vacances després de graduar-se. Allà, la seva visió moderna sobre l'existència xoca irremeiablement amb la del pare i l'oncle de Kirsànov, terratinents conservadors que afronten amb poc èxit l'administració de la seva finca després del recent alliberament dels serfs. Al cap d'un temps, Bazàrov i Arkadi es dirigeixen a casa d'uns coneguts, on coneixen la misteriosa Anna Serguèievna, una jove viuda de caràcter independent, de qui tots dos s'enamoren. Més endavant visiten els pares de Bazàrov, d'una extracció social més humil, i de nou les dues generacions xoquen, tot i que de manera diferent. Aquí, els pensaments d'Arkadi i el seu amic ja s'han començat a separar, i Arkadi comença a veure en el menyspreu de Bazàrov envers els seus pares el símptoma d'una profunda infelicitat en el seu amic.
Un dels temes principals de la novel·la és, sens dubte, el corrent de pensament nihilista que es va popularitzar a Rússia a mitjans del segle dinou, i que també és el centre d'interès de Crim i càstig de Dostoievski. Totes dues novel·les presenten una crítica punyent i colpidora a aquest corrent de pensament, la de Dostoievski més directa i aquesta de Turguénev un punt més subtil i velada. Si bé Turguénev simpatitzava amb la generació dels joves nihilistes, i en gran part aquests van ser els principals receptors de les seves novel·les, el retrat que en fa a Pares i fills és en tot moment irònic, crític i distanciat. La novel·la mateixa comparteix aquest esquema mental nihilista en no oferir-nos un sentit o una direcció últims que haguem de desxifrar: la dinàmica de la narració no és res més que la roda constant de la vida i de la mort; els fills es revolten contra els pares generació rere generació, de forma que al capdavall ningú tenia raó, i la felicitat s'acaba trobant més aviat en les petites decisions que ens surten al pas.
Però, si res no té sentit, què ha de fer un nihilista amb els seus sentiments quan s'enamora? Ha de rendir-se a la il·lusió de la felicitat i abdicar de les seves idees, o mantenir-se fidel a les seves conviccions? La novel·la explora contínuament totes aquestes àrees grises, i el conflicte principal per als dos protagonistes sembla l'obligació inexcusable de decidir què han de fer amb el seu futur. El punt de partida és similar per a tots dos: Bazàrov és un nihilista radical, i Arkadi, més jove i enlluernat per la modernitat d'aquestes idees, de seguida subscriu incondicionalment les tesis del seu amic. Ara bé, la novel·la ens va desplegant poc a poc les diferents trajectòries de tots dos quan toca prendre decisions importants: mentre que Bazàrov, incapaç de renunciar a les seves idees, es veu obligat a fer concessions a contracor i per la via més dolorosa, Arkadi es mostra fidel als seus sentiments i es veu en la necessitat d'optar per una via de compromís. Pel camí ens trobem amb un conjunt de personatges secundaris tots atractius, complexos i molt ben dibuixats. Pares i fills és una novel·la que fa de molt bon llegir i recomanar, per als qui us agradin els clàssics fàcils de llegir però de lenta digestió.
Sinopsi: Després de graduar-se a la universitat, el jove Arkadi Kirsànov torna a casa del seu pare, una finca rural, acompanyat del seu amic Bazàrov, un estudiant de medicina. Les seves visions nihilistes sobre la vida i l'existència de seguida xoquen frontalment amb les del pare i l'oncle d'Arkadi, més conservadors. Mentre que l'oncle se situa en un extrem, el pare d'Arkadi intenta comprendre la visió dels joves, tot i que no pot evitar deprimir-se en veure que la generació més jove l'ha acabat deixant enrere. Més endavant, els joves passen una altra temporada a casa d'una aristòcrata viuda, la senyora Odíntsova, de qui tots dos estan enamorats. Bazàrov s'emporta una profunda decepció en ser rebutjat per la dama, i tots dos amics acaben marxant a casa de Bazàrov. Allà, acabaran aprofundint sobre les seves discrepàncies, fins a distanciar-se definitivament a través de les seves respectives decisions.
M'agrada: És un estudi de personatges molt complex i profund, i fa de molt bon llegir en la seva brevetat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada