Aquesta novel·la de l'escriptora britànica Penelope Fitzgerald (1916-2000) es va publicar l'any 1978 i és una novel·la breu i molt agradable de llegir. Gran part de les crítiques que en vaig llegir a la xarxa la menyspreaven per insulsa i per tenir poc argument i, tot i així, a mi m'ha semblat una finíssima sàtira social d'un món que començava a esvair-se a finals dels anys 50, època en què se situa l'acció de la novel·la, i que em penso que ja estava desapareixent per complet quan la novel·la es va publicar a finals dels 70.
Ens hem de situar en un petit poble pesquer a l'Anglaterra rural, un poble pacífic a l'estil de les novel·les de miss Marple, en què no hi passa mai res fins el moment que passa. I allò més important que pot passar en un poblet així és que es destorbi el seu bé més preuat: l'statu quo. Al poblet rural de Hardborough, una vídua de mitjana edat, la Florence Green, decideix deixar de dependre de l'herència del seu difunt marit i emprendre un negoci ella sola, una llibreria que obre en un edifici històric abandonat. No és ni una feminista alliberada ni una emprenedora revolucionària, com va demostrant a través de la seva actitud i el seu comportament al llarg de tota la novel·la. És tan sols una dona de mitjana edat que decideix emprendre un projecte personal, per demostrar-se a si mateixa - més que a ningú altre - que és capaç de fer-ho.
Ben aviat, l'elit il·lustrada del poble, encapçalada per la jutgessa de pau Violet Gamart, exhibeixen el seu profund provincianisme i la seva mentalitat de ramat en intentar boicotejar-la per tots els mitjans possibles i fins i tot influir en el Parlament perquè aprovi una llei que els permetrà expropiar-li l'edifici a la Florence per fer-ne un centre d'art que exhibirà aquarel·les d'aficionat. Sí que és cert que l'argument és molt senzill, quasi inexistent, però la tensió entre tots els personatges es va desplegant d'una forma molt lenta i ferma a través de tota la lectura, i el desenllaç, que es concentra en els últims dos capítols, ens ofereix el tancament de tots els arcs narratius i la revelació de l'autèntic caràcter de tots els personatges, fins i tot els més ambigus i misteriosos.
Al cor del conflicte hi ha una novel·la recentment publicada, Lolita de Vladimir Nabókov, que curiosament aconseguirà reclutar aliats inesperats per a les files de la llibreria, però que precipitarà el paroxisme d'indignació dels seus detractors. Una de les grans virtuts de la novel·la és la seva senzillesa. El to de la narració és simple i directe en tot moment: la tensió i els conflictes entre els personatges s'estableixen més aviat a través de les seves pròpies converses transcrites en estil directe, sense gaires acotacions per part de la veu narradora. Això fa de la narració un exercici de subtilesa que permet al lector omplir els buits a cada moment, i interpretar el que s'està esdevenint a les ments dels personatges sense necessitat de gaires explicacions.
Per això, l'humor de la novel·la és molt subtil i totalment implícit; en realitat la novel·la és una sàtira molt fina i amagada d'aquest món conservador, estable i tradicional, que estava començant a desaparèixer o, almenys, a veure's amenaçat per la societat futura a principis dels anys seixanta. La part més còmica de la narració es basa, precisament, en confrontar en una mateixa conversa dos personatges amb dues mentalitats diferents que, precisament per aquest motiu, no acaben d'entendre's l'un a l'altre. El resultat és sobri i no pateix de cap tipus d'afectació, i si alguna crítica se li pot fer a la novel·la, és que es fa massa curta precisament perquè ens apunta a un món petit i tancat, que podria expandir-se en detalls i fins a convertir-se en una novel·la molt més extensa. Potser és un llibre que no passarà a la història, però si us agrada la novel·la britànica del segle vint, especialment pel que fa al seu retrat social i d'ambient, aquesta és una lectura francament recomanable.
Sinopsi: L'any 1959, al poblet pesquer de Hardborough a l'est de Suffolk, la senyora Florence Green munta una llibreria a Old House, el segon edifici més antic de la ciutat. El nou negoci és acollit amb dosis paral·leles d'entusiasme i d'indignació, actituds personificades per l'ancià senyor Brundish i la senyora Violet Gamart, respectivament. Al mig també s'hi situen personatges ambigus, com la celebritat local, el productor de la BBC Milo North, que no revelarà el seu joc completament fins al final. A més, la senyora Green contracta com a ajudant a una nena d'onze anys, la Christine Gipping, el destí de la qual possiblement oferirà la millor lliçó de vida de la novel·la.
M'agrada: M'ha agradat, sobretot, el desenllaç de la novel·la, que mostra finalment els destins cap on convergien totes les trames, sense haver-les revelat gaire clarament amb anterioritat.
No m'agrada: Crec que hagués estat molt més interessant si alguns dels personatges secundaris haguessin estat més ben dibuixats, especialment el senyor Brundish o el general Gamart.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada