La cançó d'Aquil·les (#279)

Així és com penso en nosaltres, quan recordo les nostres nits a Troia: l'Aquil·les i jo l'un al costat de l'altre, i en Fènix somrient, i l'Automedon quequejant les darreres línies dels acudits, i la Briseida amb els seus ulls furtius i la seva rialla ràpida i desbordant. 

Aquesta novel·la va representar el debut literari, l'any 2011, de l'autora nord-americana Madeline Miller, autora també de Circe. Si aquesta darrera em va agradar amb algunes reserves, la seva lectura també em va despertar la curiositat per la primera de les novel·les de l'autora, la revisió contemporània de l'amor entre Aquil·les, l'heroi més cèlebre i poderós de la guerra de Troia, i el seu amant Pàtrocle. 

La història està narrada des del punt de vista de Pàtrocle i, com a novel·la, el relat és molt més lineal i simplista que el de Circe. Que consti que això no em sembla un defecte de la novel·la, ans al contrari. Circe em va decebre una mica, especialment en el seu darrer terç, i aquí he agraït una narració una mica més lineal i naturalista, si se li pot dir així, i en general menys complicada. La veu en primera persona del protagonista, Pàtrocle, és la d'un adolescent que es defineix principalment per les seves incerteses i inseguretats, més que no pas per les seves qualitats. El seu amor envers Aquil·les és constant i fidel, i el personatge va adquirint, al llarg de la lectura, unes qualitats molt més positives que les de la seva parella: Pàtrocle és generós i abnegat on el seu amant és arrogant, vanitós i pagat de si mateix. 

La narració que ens proposa Miller és subtil, però, a l'hora de desplegar aquests valors. Quan tots dos es coneixen com a infants, el seu contrast no és tan accentuat, sinó que es van distanciant a mesura que van creixent i les decisions adultes s'interposen entre ells, com si tots dos fossin línies divergents. El seu amor també va madurant al llarg dels anys, des de l'apassionament adolescent fins a la seva relació més complexa i encalmada al campament troià. Si coneixeu els fets principals de la Ilíada i us agrada la mitologia grega, és un llibre que us pot agradar. 

Ara bé, també li he trobat alguns defectes que, en alguna mesura, també em vaig trobar a Circe, i que resten un punt al gaudi de la lectura si esteu ben familiaritzats amb la mitologia i la cultura de la Grècia antiga. D'una banda, la decisió de no fer de Pàtrocle un guerrer se'm va fer totalment injustificada a la llum del text homèric, que retrata aquest personatge com un guerrer hàbil a l'alçada mateixa d'Aquil·les o dels altres herois. A la novel·la de Miller, Pàtrocle és entrenat com a guerrer, però la seva manca d'habilitat el porta ben aviat en una altra direcció. Al campament de Troia, Pàtrocle es dedica a cuinar o a cuidar els ferits a la rereguarda en comptes de lluitar amb la resta d'herois. Això d'entrada em va decebre perquè cau en el tòpic, desgastat a aquestes alçades, que en una parella homosexual, sigui d'homes o de dones, un dels dos companys ha d'adquirir el rol femení i l'altre el masculí. Miller fa una relectura contemporània del mite i ni tan sols es planteja que, si més no en aquest aspecte, l'original homèric ressona molt més modern. 

Aquesta decisió també fa que es ressenti el conjunt en un aspecte més formal, defecte del qual també pecava Circe, i és que com que Pàtrocle es queda al campament durant la major part de la guerra, els relats sobre els principals esdeveniments de la guerra ens arriben de segona mà, de boca d'altres personatges, i la narració en aquest sentit queda poc viva i una mica ortopèdica. Una escapada formal que a Circe tenia sentit perquè la protagonista es trobava presonera en una illa de la qual no podia sortir, aquí es fa una mica més difícil d'entendre. 

L'altre defecte principal que li he trobat és més ideològic, i té a veure amb la instrumentalització que Miller fa del mite per sotmetre'l a una agenda contemporània: la decisió de fer d'Aquil·les i Pàtrocle homosexuals a l'armari en un món normativament heterosexual no acaba d'encaixar ben bé del tot en la cosmovisió grega, en què la bisexualitat era acceptada en termes socials. Almenys com ens arriba de l'època clàssica, les dues identitats en el cas dels homes nobles, l'homosexual i l'heterosexual, acomplien funcions socials diferents. Una altra cosa, per descomptat, és que aquesta visió és de l'època clàssica i no tenim gaires dades per analitzar si en temps homèrics els termes eren els mateixos. Ara bé, el dol i les llàgrimes despertats en Aquil·les per la mort de Pàtrocle ens haurien de suggerir, almenys, aquesta possibilitat. 

Com passava a Circe, en què l'agenda feminista quedava un punt forçada en determinats moments de la trama, aquí el retrat que es fa de l'homosexualitat apunta més a les inquietuds contemporànies que a un retrat fidedigne del context literari del relat original. Si és una traïció o no a l'original, això ho haurà de decidir cada lector personalment. A mi, particularment, el relat m'ha agradat més que Circe precisament per la seva aposta per la senzillesa, i he de reconèixer que, si en el cas de Circe el regust va ser amarg perquè em va decebre precisament el desenllaç, en aquest cas he de dir que m'ha agradat més transitar per territoris coneguts en tot moment i no emportar-me cap sorpresa. La narració apunta en una direcció en tot moment perquè el lector ja coneixerà l'argument de la Ilíada d'entrada, i per això la lectura es fa atractiva en els moments en què els personatges proven de defugir el seu destí, precisament perquè són els moments que més intensament despleguen aquesta ironia tràgica. És una lectura força interessant, tot i que m'hagi acabat refermant en la idea que els originals sempre brillen una mica més que les seves revisions contemporànies. 

Sinopsi: El jove príncep Pàtrocle és desterrat al regne de Ptia després d'haver causat una mort accidentalment. A la seva nova llar coneix i s'enamora del príncep de Ptia, Aquil·les, destinat a ser el més gran guerrer de tots els temps. Després de la seva formació amb el centaure Quiró, i d'amagar-se de la guerra de Troia a la cort del rei Licomedes, tots dos són enviats a Troia amb els mirmídons, els guerrers de Ptia capitanejats per Aquil·les. Tot i els esforços de tots dos amants per capgirar la lletra de les profecies i provar d'escapar d'un destí tràgic, els dilemes morals que s'obren al seu pas i les casualitats més fortuïtes s'interposaran en la seva felicitat. 

M'agrada: En general m'ha agradat la fidelitat als esdeveniments del mite original, tot i haver-hi petits detalls que jo hauria canviat per al meu gust. El desenllaç, tot i que obvi i lineal, m'ha semblat força satisfactori. 

No m'agrada: Algunes decisions narratives m'han semblat difícils d'entendre a l'hora de reexplicar el mite original, especialment pel que fa als caràcters dels protagonistes i la forma com es descriu la seva relació. La majoria dels personatges són excessivament plans i sense matisos. He trobat a faltar la còlera d'Aquil·les, que en el relat que en fa Miller no passa de rebequeria de nen petit.